Marta Rojals, l’ambició de tocar el cel

El passat acostuma a ser, per bé o per mal, una ombra difícil de digerir. Els protagonistes de les novel·les de Marta Rojals ho corroboren, de manera ben explícita, des de la primera pàgina: a Primavera, estiu, etcètera, l’Èlia ha de fer net amb un amor d’adolescència; a L’altra, l’Anna es troba atrapada entre una crisi de parella i una mare inaccessible. De manera similar, el passat també traça les bases d’El cel no és per a tothom. En aquest cas, però, el ventall de conflictes s’amplia i, per primer cop en el recorregut narratiu de l’autora, el joc es reparteix entre tres personatges principals. Vet aquí una de les grans apostes de Marta Rojals: abandonar la fórmula de la protagonista única i donar pas als tres germans de la família Costa: la Sara i l’Eva, bessones enemistades, i el Pep, el fill petit, condemnat a assumir el paper de mediador.

De fet, El cel no és per a tothom palesa una paradoxa prou curiosa. Mentre que a la ficció els personatges s’esforcen a desfer-se d’un passat incòmode, a la vida real l’autora procura desmarcar-se del seu propi èxit. Set anys després de la publicació de Primavera, estiu, etcètera, Marta Rojals s’enfronta, alhora, amb el confort de l’elogi i el risc de l’encasellament. Perquè encara avui són molts els lectors que s’hi apropen condicionats per l’impacte del primer llibre. Certament, Primavera… partia amb l’avantatge de la novetat. Rojals va cuinar la novel·la amb quatre ingredients principals: l’agilitat en els diàlegs, la capacitat de dosificació, la versemblança del col·loquial i l’habilitat per dibuixar un retrat generacional creïble. És ben sabut que el resultat va tenir molt bona acollida entre el públic i la crítica. Potser perquè bressolava una generació desenganyada per la crisi del totxo, potser perquè parlava d’amor sense caure en la cursileria o potser perquè s’atrevia a experimentar literàriament amb la riquesa dialectal de la llengua catalana.

L’altra, publicada tres anys més tard, se situa en la posició incòmoda d’una novel·la de transició. D’una banda, es deslliga de l’entorn rural de Primavera… i aposta per una dosificació més pausada de la tensió narrativa. De l’altra, manté la figura de la dona protagonista i utilitza la crisi econòmica com a gran pretext per explicar els conflictes interns i externs dels personatges. Tal com assenyala Jordi Marrugat en una ressenya a Els Marges (2014: 109), l’atractiu primordial de la segona novel·la és «la capacitat de dotar d’interès i sentit detalls banals de la nostra quotidianitat» amb uns personatges «que semblen realment vius per la precisió de les seves complexes psicologies». Res que no trobem a Primavera, estiu, etcètera. L’altra, però, té un element diferencial prou destacat: el gir dramàtic del final. No només perquè el desenllaç defuig el tòpic del final feliç, sinó perquè la rapidesa amb què es justifica el comportament de la protagonista agafa el lector desprevingut si no ha resseguit amb minuciositat tots els indicis. Ja ho va apuntar Gemma Casamajó en un article a Núvol: L’altra no és una altra Primavera…, però al mateix temps «tampoc no es pot dir que tingui l’olor d’una pell totalment nova».

Sigui com sigui, a El cel no és per a tothom, Rojals s’ha atrevit a introduir més elements de canvi. Això no obstant, continua fent ús dels recursos estilístics i temàtics que li han donat més bon resultat. En tot cas, la tercera obra de ficció és, per extensió i disseny de l’estructura, la més ambiciosa. D’entrada, la novel·la duplica en nombre de pàgines les dues anteriors. A més, el protagonisme es reparteix en tres personatges i l’arc temporal de la narració es dilata: mentre que a Primavera… abastava quatre dies i a L’altra abraçava set mesos, El cel no és per a tothom explica les desventures de la família Costa al llarg de quatre dècades. Així, Rojals va alternant les escenes del passat —l’adolescència dels germans, la mort del pare i el conflicte familiar— amb les del present —el retrobament de la Sara, l’Eva i el Pep. Aquesta fórmula permet mantenir la intriga durant sis-centes pàgines, encara que el present avanci amb força lentitud fins a l’equador del llibre.

D’altra banda, el protagonisme dels tres germans habilita Rojals per repartir les contradiccions humanes en més d’una figura. A L’altra, les distàncies entre la realitat i el desig es fan evidents en els desdoblaments de l’Anna: a estones l’Anna-oficial; a estones, l’Annona-altra. A El cel no és per a tothom, en canvi, hi ha més camp per córrer. Sigui com sigui, Rojals ja pica l’ullet al lector quan decideix que les dues germanes siguin bessones. Si la Sara representa l’al·lèrgia al compromís i la necessitat de volar terra enllà, l’Eva encarna el preu de la responsabilitat i la permanència al nucli familiar. Dos extrems oposats que s’acaben tocant en els moments de màxima sinceritat i també de màxima hipocresia. Enmig de les bessones, hi ha el Pep: heavy, outsider, mediador entre germanes i progenitor novell.

Tampoc no poden passar per alt els dos personatges secundaris més importants de la novel·la: el matrimoni Costa. Rojals capgira els rols tradicionals de la família durant el franquisme i converteix la mare en la responsable de l’economia domèstica. En canvi, el pare és presentat com una persona de salut feble, únicament il·lusionat amb la possibilitat de construir maquetes d’avions: una passió que hereta la seva filla Sara. Vet aquí la metàfora que basteix tota la novel·la i que li dóna títol. Què és el cel? Com s’hi arriba? A què estem disposats a renunciar per accedir-hi? Tothom hi té un lloc, enmig dels núvols?

Que Marta Rojals se sent còmoda prenent les telesèries com a model no és cap novetat. Moltes escenes d’El cel no és per a tothom —i de les dues novel·les anteriors— suggereixen seqüències audiovisuals. A més, l’autora demostra dots de guionista a l’hora de tallar la narració en el moment àlgid: sempre es guarda un detall per explicar més endavant, talment com un episodi de divendres en plena sobretaula. A El cel no és per a tothom ha optat per escriure deu capítols fragmentats en petites escenes. És ben clar que Rojals ha volgut jugar, més que mai, a dosificar el misteri. Però també ha assumit el risc d’esgotar la paciència del lector.

Potser el problema és la monotonia de l’alternança passat-present un cop ja s’ha entès la dinàmica expositiva de la novel·la. Potser és la voluntat de retardar tant com sigui possible la trobada entre germans. O potser són els tics argumentals de fulletó televisiu en una novel·la que parla de l’ambició d’aspirar a més. Embarassos inesperats, mentides entre germans, malalties pendents de diagnosticar, addiccions no resoltes… Quina és l’ambició de Marta Rojals més enllà de crear un microcosmos melodramàtic amb final sorprenent? Haurem d’esperar la quarta novel·la per respondre a la pregunta. I l’esperarem amb ganes, perquè llegir Rojals és entendre millor per què va sorgir la crisi econòmica i per què ara som on som. Com sobreviuran aquests retrats generacionals al pas del temps ja són figues d’un altre paner.  

«Sicília escrita», d’Anna Casassas

Dotze narracions i un sol retrat: una Sicília plena de desigualtats, on conviuen el conformisme fatalista i els impulsos de revolta. Hi és tot.

Giovanni Verga (Catània, 1840–1922) va escriure les Novelle rusticane, publicades en català amb el títol de Narracions sicilianes, a finals del segle XIX amb un estil modern i punyent. Els llibres de literatura diuen que Verga és el màxim exponent del verisme italià, que seria el cosí germà del naturalisme francès, però a diferència dels autors del naturalisme, que descriuen el món amb una voluntat de lluitar per la justícia i les millores socials, Verga no pretén res, es limita a retratar la vida quotidiana de la gent ordinària. I ho fa sense posar-hi cap filtre, no es posa a explicar psicologies ni sentiments, és molt més directe —i dur—: els deixa parlar. Els personatges de cada relat es retraten sols amb el que diuen. I són ells que, com un cor, amb la suma de les seves veus, retraten la situació, el cas, l’escena.

Sembla que el relat —i el retrat— es faci tot sol, sense intervenció de l’autor.

Aquesta absència d’intermediari —perquè el narrador no dóna mai la seva opinió, i no es dirigeix mai, mai, al lector— fa que els relats siguin vibrants, intensos, plens de vida, perquè nosaltres som presencialment allà on passa l’acció, veiem els personatges, sentim directament les paraules que els surten de la boca. Carregades d’ironia. De la ironia salvatge pròpia d’una gent que està quotidianament en contacte amb la tragèdia com una cosa inevitable i «normal».

I, per tal que el retrat sigui encara més viu, l’autor, que escriu en italià per a tot Itàlia —que fa poc que ha estat unificada—, fa una cosa que ara està molt de moda, però que aleshores va ser revolucionària: impregna la llengua de dialectalitat. No pas a través del lèxic, perquè vol que tothom l’entengui, sinó a través de la sintaxi. I així fa un ús molt atrevit i poc ortodox de la sintaxi, amb trets sicilians o simplement populars que fan les narracions encara més vives.

Verga no jutja ni suavitza res: escriu amb la voluntat que aquestes existències, que altrament se n’anirien sense deixar rastre, quedin. I queden, i tant que queden.

«L’ordre del temps», de Lola Badia

En tornar de vacances, un investigador italià, que enguany treballa al Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona, em ve amb l’opuscle de Carlo Rovelli, L’ordine del tempo: gran èxit de vendes a Itàlia, precedit pel de Sette brevi lezioni di física. És un llibre que parla de física quàntica i que els lectors que ens dediquem a estudiar Ramon Llull podem seguir: la prosa és amable, la comprensió no depèn de desxifrar equacions o càlculs (només s’inclouen algunes indicacions en nota per a la gent del gremi de l’autor), la terminologia tècnica s’introdueix acompanyada de definicions suficients.

Rovelli traça un visió àmplia de les paradoxes que envolten la noció de temps des dels presocràtics als nostres dies, en què són els físics teòrics el qui escalfen el debat sobre aquesta noció tan fonamental com esquiva. Aristòtil, Newton i Einstein són els tres gegants del pensament que li permeten d’oferir al lector un viatge cap a la negació de la temporalitat en tant que realitat absoluta, la que el comú de la gent hem adquirit a partir de la física newtoniana apresa a l’escola. Rovelli ens recorda que per als físics no hi ha temps sense espai i que passat i futur es dilueixen a partir de les darreres assumpcions de la teoria de la relativitat. La gravitació quàntica, que és el sector en què treballa l’autor al Centre de Physique Théorique de la Universitat d’Ais-Marsella, mostra fins a quin punt també la idea de present s’esfuma: la variable t ha desaparegut de les equacions del físics del seu sector. Aprenc que l’estructura temporal del món és més complexa que una simple successió lineal d’instants i, tanmateix, no és il·lusòria. Jo no dic que pugui reproduir fidelment el que he llegit a propòsit de la teoria dels llaços (loops) en què treballa Rovelli o que sigui capaç de sostenir una conversa sobre el temps granular o dels reticles de spin, però la lectura del llibre m’ha fet perdre la por; la por, vull dir, de ser enganyats per un discurs que combini nocions críptiques per als profans amb explicacions llamineres de la vida i del cosmos. Quan Rovelli parla dels efectes especulatius de la teoria de la relativitat einsteniana sap que els lectors del ram de lletres el seguim, quan intenta de fer-nos navegar per les estructures del seu univers quàntic, s’adona que li hem de fer confiança. A mi em va venir de gust de fer-n’hi: acceptava el que m’explicava en un llenguatge abastable i el seguia en les extrapolacions diguem que filosòfiques. Em va convèncer del tot quan vaig veure on anava a parar l’aparat de citacions de les Odes d’Horaci que encapçala els successius capítols, un epíleg on es parla de la germana del son: «l’arc dels dies és breu, Sext, i no ens permet de concebre esperances massa llargues» (I, 4). Enderiat per fer quadrar les equacions sense la variable t de la gravitació quàntica, Rovelli advoca per la serenitat davant de la mort un cop la ciència ha mostrat que l’ordre del temps no és un absolut sinó el resultat de complexes interaccions d’esdeveniments puntuals. La vida, diu, aquesta vida tan breu no és altra cosa que el crit continuat de les emocions, un crit que se’ns emporta i que podem fer desembocar en un Déu, en una militància, en l’exaltació estètica. Rovelli als seixanta anys no té por de la mort, té por del dolor i de l’envelliment.  

Abans de recomanar l’Ordine del tempo a un amic que és enginyer i lector voraç de la gran divulgació científica (Jay Gould, Sachs, Asimov) vaig voler comprovar si s’havia traduït. Em va emocionar que tinguéssim a l’abast una traducció catalana just un any després de l’edició original. Feina dura la del traductor, Francesc Massana. El meu amic enginyer ha apreciat la informació sectorial que Rovelli ofereix del seu camp concret, la gravitació quàntica, i s’ha mostrat immune davant les citacions de clàssics grecs en original (jo diria que Rovelli va fer el liceo classico): més aviat li han fet una mica de nosa.

Chus Pato: «Poeta és aquell que viu de manera reflexiva la pèrdua de l’idioma»

Chus Pato (Ourense, 1955) és una de les poetes gallegues que ha obtingut una major projecció internacional. Traduïda regularment a l’anglès, els seus versos formen part del fons sonor de la Woodberry Poetry Room de la Universitat de Harvard, juntament amb els de T. S. Eliot, Jack Kerouac o Jorge Luis Borges. L’editorial barcelonina Ultramarinos ha publicat aquest any el primer volum de la seva Poesía reunida, que recull la traducció al castellà dels seus tres primers llibres: Urania (1991), Heloísa (1994) i Fascinio (1995). Aprofitant l’ocasió, parlem amb ella sobre la seva concepció de la poesia, sobre el fet d’escriure en una llengua minoritzada i sobre com viu la relació entre les literatures gallega i catalana. Les seves respostes, com els seus poemes, són sempre exigents, però mai no són ambigües.

 

Hi ha una tradició poètica, encapçalada per John Keats, que entén que el poeta no té identitat i que en aquest buidament de la identitat resideix la seva capacitat per retre compte del món. En aquesta línia, i dins de la literatura espanyola, podríem citar José A. Valente. Et consideres propera a aquesta tradició i a aquesta concepció de la figura del poeta?

Si a la vella pregunta «qui o què parla en el poema?» contestéssim «el sol, la lluna, el mar, els homes i les dones», a la sala de joc la crupier cantaria «bingo» perquè la resposta de Keats és modèlica.

Sabem que, en el moment en què un o una sapiens parla, un nom de persona, certament un jo, s’avança i es desenganxa del magma de l’idioma per dir sense treva «sóc el subjecte, com a mínim de l’enunciació», i en el moment en què parlem del subjecte freguem o acariciem la qüestió de la identitat. També sabem que en el moment en què diem jo, aquell o aquella que ho diu desapareix immediatament en les proposicions del llenguatge i amb aquesta desaparició també ho fan el subjecte i la identitat. Coneixem la fragilitat dels noms de persona, dels subjectes i de les identitats i del mateix llenguatge. Sabem que el llenguatge no és ni neutre ni innocent.

Fa temps vaig pensar en la figura del o de la poeta com la d’un cos obert. Un cos obert —en el meu cas també se’n pot dir una ànima— és aquell que permet l’entrada d’altres cossos o ànimes o esperits i els consenteix de viure en el seu. En el cas que ens ocupa, el poeta seria un llenguatge prenyat, ocupat, posseït per qualsevol llenguatge dels molts que té un idioma, entre ells, per descomptat, el que li és propi. Tots aquests llenguatges pertanyen a la Musa, que és la condició matricial o la matriu o la possibilitat per a l’existència d’un o una poeta. Aquí també podria dir-se «oïda» o «vista» o «olfacte» o «tacte», sentit en tots dos sentits —«sentir» i «tenir  una direcció determinada»— en comptes de cos.

Escoltem, veiem, olorem i construïm el sentit. El poema es deixa ocupar per tot això tot i que no n’és la suma i, en tot cas, el poema és qui decideix la figura de la poeta i no pas al contrari. Recordo allò de «poeta és qui escriu un poema, però només si escrius un poema ets poeta»; allò que diu, doncs, és sota el meu punt de vista el poema.

La pregunta, doncs, seria: té identitat un poema?

Recordes per a qui cantava Orfeu? Per a les bèsties, per a les pedres, per als guerrers tracis, tots ells illetrats. És el mateix que diu Keats. Llavors la identitat del poeta es mesuraria o es compondria amb la del sol i la lluna, amb la de les bèsties i les pedres i amb la de tots els illetrats del món. En fi… alguna cosa així.

He llegit amb serietat Keats i adoro Valente, i no obstant això he d’admetre que a mi em manca alguna cosa que ells dos sí que tenen. D’alguna manera, tant l’irlandès com el gallec remeten el llenguatge a una instància superior a la qual obeeix. En el meu cas he de reconèixer que aquesta instància no existeix i això canvia lleugerament les coses.

 

En relació amb això, sembla que les línies dominants de la poesia actual, almenys en el marc ibèric, es mouen en una direcció oposada. Quina opinió et mereixen les anomenades «poètiques confessionals»?

Crec que potser val més que no digui què pot significar la paraula confessional per algú de la meva generació biològica, però sí que diré que allò que es confessa sempre és pecat, es confessa la luxúria, el crim, la gola… allò que és capital. Pensar en una poètica que tingués per subjecte les culpes capitals és realment magnífic, però em temo que per «poètica confessional» he d’atendre més aviat al jo que es confessa, i el jo que es confessa el màxim que pot dir és que ha comès actes impurs.

I et diré que a mi, més que la confessió i el jo que es confessa, m’atrau el judici i el jo que testifica, i aquí segueixo una altra vegada la citació que has proposat de Keats. El testimoni és aquell o aquella que parla per un altre, per aquell que no pot parlar i, en aquest sentit, ocupa el lloc de l’altre o l’altra. Si el poema o la musa escriuen o parlen pel sol, per la lluna, pels homes, per les dones, no està exactament donant veu als astres o als sapiens, realment ocupa el seu lloc i en dóna testimoni, cosa que és evidentment un exercici de despossessió contrari a la identitat forta o al subjecte centrat.  

Ara bé, coneixem el límit del testimoni, el testimoni integral no existeix perquè el testimoni integral és senzillament absent, ni els astres ni les bèsties parlen o escriuen en el poema.

Tot i això, el poema escriu i recull les seves veus; tot i això, el poema testifica i celebra, i al mateix temps dóna compte de la seva incapacitat, de la seva impossibilitat d’ocupar el lloc d’allò sobre el qual escriu o parla.

Tot i això, el poema celebra i marca el seu límit, el seu ésser figura, el seu ésser contingent, la seva finitud. En aquest sentit, la paraula finitud també em separa de Valente i de Keats. Llegir poesia és, sens dubte, apassionant; i escriure-la, una insensatesa manifesta.

 

En el teu discurs d’entrada a la Real Academia Galega, titulat Baixo o límite (‘Sota el límit’), afirmes que «el poema és molt anterior a la moderna institució que anomenem Literatura». Podries contextualitzar aquesta idea?

Per a mi és obvi que la institució Literatura és una cosa contemporània, una cosa que té a veure amb la forma amb què es conceptualitzen amb pretensió històrica els textos de creació poètica a la nostra època, és a dir, una fórmula que abraça com a molt dos segles, vuit generacions. Vaja, no res! Contràriament a això, el poema és una realitat que acompanya l’antropogènesi lingüística. Alguna cosa més que vuit generacions i menys que l’orogènesi herciniana.

I dit això, anem al context que inclou el context gallec. Agraeixo enormement als teòrics i als crítics literaris tot el seu esforç i el que diré ara no és «cafè per a tothom», és molt clara la meva admiració per alguns d’ells. Intento dir que, de la mateixa manera que els poetes ens esforcem i ho fem cada cop que escrivim, també, potser, ells haurien d’esforçar-se en la mateixa mesura.

Hi ha una cosa que no suporto; bé, en són dues. Una: quan el crític és incapaç de llegir un text, o bé perquè li manca capacitat lectora, o bé perquè, com que ja sap què escriurà, no necessita llegir cap poema. I dues: el didactisme, és a dir, aquella elecció de poemes que es pensa per a nens o adults dels quals se sospita una certa incapacitat intel·lectual. En realitat, allò que encobreix aquesta falsa elecció és la burocràcia ideològica del crític, que vol transmetre el seu corpus i no fa atenció al poema.  

 

La memòria és una idea que apareix recurrentment en la teva obra des del primer llibre, Urania (1991). Com entens la relació entre la poesia i la memòria?

Es podria dir que la memòria és la transposició sonora o escrita de la llum i, en aquest sentit, en un tant per cent molt elevat, la memòria és lingüística; en tot cas, la memòria, en el poema, ho és. Quan dic llum també dic imatge —record i imatge, record i fantasma en el sentit d’allò que apareix, que s’apareix, la imatge, el record—; en general, la memòria és imatge però quan la narrem és banda sonora i quan l’escrivim en un poema… Bé, podríem dir que tot alfabet es construeix amb les cendres d’una estrella o una imatge. En el poema, la memòria és, doncs, veu interna o externa si es llegeix en veu alta, i sempre imatge que copsa l’ull, una imatge de llum grisa com la cendra, com les restes de la combustió, com la lletra, l’escriptura —estic dient que l’escriptura i les lletres són les cendres que resten després d’un incendi.

A la carta que Keats escriu com a resposta a Richard Woodhouse i que tu has citat al principi d’aquesta entrevista, Keats oposa la figura del poeta a la del filòsof, i ho trec ara perquè vull comentar-te una qüestió. Fa uns dies llegia un assaig d’un filòsof contemporani que admiro perquè sempre em possibilita el pensament. Com saps, des de la filosofia es va obrir el debat entorn a la confluència o no de la filosofia i el poema; hi ha qui pensa o desitja que l’escriptura filosòfica sigui el poema i qui no ho desitja en absolut. Aquest filòsof que jo llegia és partidari de la primera opció i conclou opinant que les muses farien costat al poeta; i la Memòria, la seva mare, Mnemòsine, presidiria l’escriptura del filòsof. Jo vaig riure molt. Naturalment als poetes ens pertany l’evanescència, per dir-ho així, les ninfes, les noies, tot el que no pesa; i a la filosofia, que, des de Sòcrates, és entesa com una llevadora, li pertany ser la mare. En fi… La filosofia legisla, ho vulgui o no, i el poeta no ho fa, no és el seu objectiu. Sota el meu punt de vista, la mare, el part i les filles són la banda sonora i icònica que configura el poema. Això sí: tant per als poetes com per a la filosofia, l’òliba, amb el seu vel blanc i la seva crida, ens arriba en la boira de la nit, en la llum de la nit.

Per concloure, sostindria que si el poema és una constel·lació, la memòria és un dels seus estels.

 

Has afirmat que la poesia sorgeix de la mudesa, del fet de quedar-se sense paraules. Però el poema s’escriu únicament amb paraules. Hi ha una relació paradoxal entre la poesia i el llenguatge?

Sens dubte, i també tot el contrari. Naixem sense llenguatge articulat i és sabut que si un mamífer sapiens no té contacte amb altres sapiens abans dels onze anys no podrà articular cap paraula. A més a més, qualsevol persona passa per moments en què perd aquest llenguatge i ha de recuperar-lo. Tots i totes hem pronunciat algun cop allò de «m’he quedat sense paraules» i, encara més, normalment pensem que adquirim l’articulació del llenguatge al voltant dels dos anys d’edat i prou. Això no és cert. Aprenem a parlar tots els dies, tothora i a cada segon. Una llengua no s’aprèn i prou, no és així, aprenem i seguim aprenent i oblidant fins a l’hora de la mort. Això és el més comú.

Sota el meu punt de vista, poeta és aquell que, experimentant la pèrdua de l’idioma, viu aquest moment de manera reflexiva i sense oblit. Diguem que aprofundeix en la pèrdua, que hi excava i en ella i per ella veu néixer un altre idioma dins del seu idioma, una llengua estrangera i no comuna que és possiblement més comunitària que la de partida, i tracta d’escriure llavors aquesta pèrdua i aquest nou idioma que és el poema, el que ha vist o escoltat. Dit d’una altra manera, en aprofundir en la pèrdua escolta la Musa, escolta la possibilitat del poema, viu en aquesta matriu, en aquesta memòria que és completament impersonal i reneix en aquest nou idioma que és el poema, o millor, el poema el fa néixer com a poeta i això es repeteix un cop i un altre, cada cop que un poeta escriu un poema, tota capacitat per al llenguatge articulat es perd i l’encontre amb la Musa és possible. La Musa només ens surt a l’encontre en la mudesa, en l’afàsia.

 

A Elogi de l’amor, Alain Badiou afirma que «estimar és assistir a la possibilitat del naixement del món». És també la poesia un acte amorós?

Ah!, si tornem a la idea que el poema és una constel·lació o un riu, sí, esclar, l’amor… en seria una de les estrelles, una de les aigües del riu. Jo no he vist néixer el món, però sí que he pogut concebre l’aparició incessant d’un bri de gespa, d’un bri de verdor a la Terra, sí que puc concebre un Himàlaia allà on avui és el territori de Galícia —això ha succeït en una de les eres— o una Galícia amb clima tropical. Ho faig cada cop que a l’aula explico la morfogènesi de la península Ibèrica [Chus Pato és professora de Geografia i Història]. Sens dubte, podem imaginar alguna cosa com el massís Hespèric o el massís d’Aquitània perquè la vida i, en conseqüència, la ciència tenen una estructura poètica i esclar, esclar que sí, com pot ser que la poesia no sigui un acte amorós? I com en tot acte amorós, els amants o les amants mai no poden confondre’s o fondre’s entre ells; aquesta cesura, aquesta sobrietat defineix l’amor, l’estructura poètica dóna la vida i, naturalment, el poema. Jo l’anomeno mímesi arcaica, que no té res a veure amb l’original i la còpia perquè en aquesta perspectiva no existeixen còpies. La vida, l’Eros i el seu ésser poesia desfona el poema, el forada, i dóna a llum el món i els amants. Però, sens dubte, m’estic posant poètica [riures].

 

En una entrevista recent amb Michael Kelleher, de la Universitat de Yale, apuntaves que escriure en gallec suposa escriure en una llengua que s’aproxima a l’extinció. És la pèrdua el tema essencial de la poesia gallega contemporània?

La pèrdua, com he apuntat a la pregunta anterior, és fonamental per escriure poesia, la pèrdua del llenguatge. Quan el que és a punt de succeir-li a la llengua en la qual escrius és una cosa molt propera a la desaparició, quan l’idioma en el que s’escriu el poema perd parlants, la pèrdua és també abús, maltractament i amenaça.

El que crec és que si escrius en gallec has de pensar per força en aquest final, d’alguna manera has de plantejar-te la finitud de l’idioma en què escrius i pensar que potser el temps en què molt poca gent conegui aquesta llengua dibuixa un horitzó i que vindran dies molt durs per a la poesia escrita en la llengua de la teva elecció poètica. I, en conseqüència, crec que és tasca del poeta reflexionar i tenir en compte les raons que es conjuguen al llarg del temps perquè aquesta situació s’hagi produït i que aquestes raons han de marcar la seva posició davant de la política del poema.

Crec que qualsevol poeta que escrigui en gallec ha de fer-se càrrec de tot això, cosa que no implica que el poema sigui un poema especialment «perdut» —un poema trist, per posar un exemple, en què tot sigui un lament o una petició de justícia des del lament— o que tracti la pèrdua com a tema; davant de la pèrdua, precisament, no podem confondre’ns i confondre el poema amb un pamflet o un discurs, en el sentit que el discurs marca una llei, una didàctica. El que provo de subratllar és que aquesta reflexió sobre l’extinció és vital.

Sí, crec que l’opció d’escriure en gallec porta en si mateixa tot això, que des d’aquí marca el poema.

 

Finalment, has participat en festivals de poesia d’àmbit català, com el Festival de Poesia de Barcelona o les Veus paral·leles. A més, la teva obra reunida en castellà l’està editant Ultramarinos, una editorial barcelonina. Com és la teva relació amb la cultura catalana i, en particular, amb la ciutat de Barcelona?

La meva relació amb la cultura catalana és menor que el meu desig. Té a veure, naturalment, amb la política de traduccions de Catalunya, Galícia i l’Estat espanyol en general. Del català al gallec no es tradueix i del gallec al català tampoc, tot i que hi hagi casos excepcionals que confirmin la regla. Tampoc es tradueix al castellà amb normalitat. No és cap novetat si afirmo que gairebé no existeix cap relació entre les nostres llengües.  

No puc sinó agrair tant la invitació al Festival de Poesia de Barcelona com a les Veus. Van ser dues experiències meravelloses i especialment, pel seu caràcter, la de les Veus em va permetre un contacte directe amb poetes de llengua catalana del Principat, el País Valencià i Mallorca. Va ser senzillament irrepetible. El Consello da Cultura Galega no va acceptar la invitació perquè poguéssim correspondre portant a Galícia els nostres companys, i és una cosa que encara avui dia lamento.

I Barcelona és una ciutat que estimo, m’agrada enormement i hi viuen poetes i amigues que estimo; a més a més, ara hi viu el meu editor en llengua castellana. Sempre és una felicitat ser a Barcelona.

Tant de bo el contacte entre la poesia gallega i la catalana pugui arribar a ser molt més fluid del que és avui dia.

«La vida recobrant els seus drets», de Joan Todó

Hi ha un passatge de Pere Calders que ara mateix m’estalviaria molta feina, una pàgina de la seva biografia de Josep Carner en què comenta una frase de Joan Sales («en tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida») oposant-la a una altra de Carner que justament és la que, com que no tinc el llibre a l’abast, em caldrà citar de memòria: el que ve a dir, però, Carner (i Calders el recolza) m’imagino que és que no cal posar límits a l’ànsia de perfecció; que la vida proposi, que ja ens en revenjarem administrant-la. I rebla Calders, si no ho recordo malament: no cal ajupir-se a collir el que ha caigut, sinó enlairar-se per intentar abastar un fruit més elevat.

Jo no duria l’oposició gaire enllà: perquè Sales va treballar tota la seva vida en una novel·la monumental, Incerta glòria, sotmesa a versions i revisions, i no sempre per culpa de la censura. Però alguna cosa en la seva frase (especialment si es treu de context, que és el que va fer Calders una mica malignament) ens convida a veure-hi una defensa de l’espontaneïtat, de la improvisació, d’una certa resignació al deixatament: en nom de la vida, justificaríem qualsevol provatura, qualsevol badada, qualsevol engany de la mandra. I certament, tot l’esforç de Carner quan el 1957 publica el volum de Poesia es gira contra això: corregeix l’ortografia, modifica paraules, resol badades mètriques, prescindeix de poemes, d’estrofes i de versos, en reescriu alguns fins a fer-los pràcticament nous —i és així com «Bèlgica», un fastuós poema d’exili, resulta ser una nova versió d’un poema de 1904 que jugava a imaginar-se un país on fer-se vell.

Res no obligava un Carner ja consagrat a esmerçar-se en aquesta tasca. Ningú li demanava, tampoc, que reordenés els poemes com ho va fer —fins a transformar-los en una vasta autobiografia, en la història de la configuració d’una singularitat individual a partir de la identitat amb aquella comunitat que ocupa les primeres seccions del llibre i que sembla esvair-se a les últimes (tot i que l’esperança en ella s’hi manté malgrat tot, com una mena de fe kierkegaardiana).

La vida era un dolor que va dellà del seny i un últim monument en l’enderroc, però també l’inesgotable foc i l’impuls de pujar, cap a l’alba fugissera, per una escala que no mena enlloc. La vida sempre havia de recobrar els seus drets —i bé que ho va fer, quan amb El tomb de l’any la perfeccionista voluntat de revisió va esdevenir una mania només sostinguda sobre si mateixa i sobre la memòria defallent de l’autor—, però l’esforç de Carner, aquella qualitat seva que Ferraté anomenava «abnegada voluntat de perfecció», és el que ens ha donat, als vinguts després, murs ben visibles per escrostonar en una contrada, ai, encara hostil.