Qui no ha tingut, ni que sigui instantàniament, la sensació de viure en un món sempre a punt del col·lapse? Encara que sigui per uns petits instants, abans que la humilitat i la caritat cristianes no treguin el nas en el nostre raonament moral, tothom ha caigut en la temptació estràbica de pensar que els...

«Ser autor dramàtic és assumir la funció de re-humanitzar l’humà que passa, amb la força de la il·luminadora desil·lusió, pel sedàs insondable i inesgotable de l’inhumà.» Dimitris Dimitriadis, El teatre en escrit (Arola Editors, 2023) L’edat d’or del teatre català, tal com ho titulava un suplement del diari Ara fa uns anys, ha viscut un...

Ja fa uns anys, a la fi del 2019, que Edicions Carena publicà Rellent. Poesia completa, 1977-2019 de Josep Mir (Mislata, 1956), amb un imprescindible pròleg de Francesc Mompó. Mir ha tret enguany, 2022, a Edictoràlia, el dietari Apunts del carner, on podreu comprovar de nou el que Mompó escriu a Rellent: «Mir és possiblement...

«I no a mi sol gran pena / la supèrbia ha donat, que els meus consorts / per culpa d’ella han doblegat l’esquena / I aquí, del pes convé que senti els forts / efectes, mentre Déu ho vulgui encara; / i el no fet entre els vius, faig entre els morts» [67-72[/mfn] «Per tal...

En un dels robayat de Vent a la mà, Carles Dachs equipara el cor amb el vent en l’acció d’ondular l’herba sense aferrar-s’hi (p. 21). Tot el llibre sembla néixer del gest de la mà que plega, «ondula» els dits –com si fossin l’herba– per tal d’abastar la matèria i el temps que mai no...

Quan ja havia acabat la universitat. Quan se n’havia anat de la seva ciutat i hi havia tornat al cap de tres anys. Quan havia escrit moltes pàgines sobre el seu escriptor preferit. Quan passava la jornada laboral envoltat d’adolescents d’extraradi. Quan pensava si realment era això la vida adulta. Quan havia escrit trenta-set ressenyes...

Des de fa dos anys que m’agrada xafardejar memòries de gent que no conec però que crec que em pot arribar a interessar. Vaig començar amb les de Stefan Zweig, i vaig arribar a rellegir les de l’arquitecte de Hitler, Albert Speer. Els camins del jo em semblen molt atractius, i les negacions del jo,...

Feia molt temps que no topàvem amb un narrador tan lligat a la «salabror». Només Joaquim Ruyra ens havia desvetllat una seducció dolça i embriagadora pel mar amb el seu lèxic ric i primordial com un encanteri, amb aquella sàvia barreja de realisme i fantasia. Posaríem la mà al foc que Antoni Veciana hi manté...

De naturalesa eminentment polifònica, L’atzar i les ombres indaga en els orígens i la constitució d’una comunitat imaginària, que viu en una terra obrera de prometença. Diversos narradors ―entre els quals destaca el «noi que va prendre el relleu de l’Eulògia», alter ego de l’autor― es relleven per explicar, en primera, segona i tercera persona...

  —I la teva novel·la? —Oh, fico la mà a l’olla i vaig pastant. —És meravellós. I cada cop és diferent. —Sí, soc vint persones diferents. Massa sovint la figura de Virginia Woolf ha estat presentada amb una única imatge com si, a través d’una única instantània, fóssim capaços de convocar la seva presència i...

Escriu Virginia Woolf al seu diari, en pondre’s el sol un capvespre esmolat de l’octubre de 1927, que sap inventar situacions, però no arguments. Cap al far tot just ha arribat a llibreries el maig del mateix any, i fa pocs dies que ha començat a treballar l’Orlando. La tardor de 1927 serà una època...

Un dels moments més divertits de la trama del «Cas Millet» —situem-nos, novembre del 2011— va ser quan en Jordi Montull va afirmar ben tristoi, a la sortida del jutjat, davant d’un eixam de micròfons: «Aviam, tampoc vaig matar Kennedy!». Com volent dir: «No sé què feu tots aquí, tants escarafalls, si només ens acusen...

L’aparició d’un llibre com Poesies reunides de Salvador Oliva (Banyoles, 1942) demostra en quina mena d’ecosistema literari vivim. Per una banda sobta l’aparició d’un volum tan ben editat, producte d’una tria i refosa i descart de tota una trajectòria literària enfront de les mandroses però “canòniques” antologies d’altres companys, generacionals i posteriors, fetes a cops...

La novel·la Mireia va aconseguir el Premi Lletraferit, actualment un dels guardons de més renom a València arran de l’esclat de Noruega, guanyadora l’any 2020, que ha aconseguit vendre més de 20.000 exemplars. El fenomen Noruega és difícilment explicable, imprevisible, com la societat valenciana, però va enfortir un premi que, sense fer soroll, va fent...

Hi ha qui diu que els grans escriptors estan condemnats a tornar a escriure sempre el mateix llibre. Si deixem al marge la mida, el gènere, el mobiliari, el to i fins i tot l’estil i els temes tractats —és a dir si ho deixem al marge gairebé tot, com a mínim el que és...

Sostinc que Víctor Català va integrar la simbologia mística a la seva obra amb la intenció d’absorbir-ne la potència estètica al mateix temps que en capgirava el sentit. A continuació, desplegaré una anàlisi a tall d’exemple de les possibilitats que un treball interpretatiu en aquesta línia podria oferir. Em centraré en un únic conte de...

Tot mirant de furgar l’escletxa Amb Poesia completa 1979-2021, estem davant una obra poètica que presenta una forta coherència temàtica i formal i que està formada per onze llibres, als quals cal sumar poemes dispersos i inèdits i un primer llibre escrit en castellà. D’aquests llibres en destaquem: Partitura laberint (el primer en català, escrit pels...

El 15 de desembre de 1990, David Vilaseca va fer una ponència en el marc del congrés de catalanística que se celebrava aquell dia a Londres. L’escriptor, aleshores jove doctorand de la Universitat Queen Mary, va tenir la impressió que el públic provinent de les universitats catalanes rebia les seves idees amb molta fredor. A...

el més íntim desig que pobla l’infinit: habitar una casa feta de carn i cosmos, senyoria i domini de la llum tota en tot.  ANTONI FERRER Unes coordenades més generals A l’obra magna de Charles Taylor, Fonts del jo, trobem un capítol dedicat a intentar acotar la naturalesa epifànica de bona part de l’art modern,...

En el moment que Guim Valls, al principi del pròleg al seu pedaç d’antologia dels poemes de joan josep camacho grau, comença a fer cabrioles captatiobenevolentesques al voltant de la idea de canonització, és probable que el lector es capfiqui i faci un glop preventiu de saliva. El volum A recer de les gosses hipodèrmiques,...

Vaig descobrir El llibre de les cases, d’Andrea Bajani, ara fa dos anys. L’agència literària que en representa els drets l’havia enviat a diverses editorials, entre elles on jo treballava, per provocar-ne la traducció al català. En vaig llegir una mostra de cinquanta pàgines en anglès —el meu italià té coixesa. Recordo el magnetisme des...

Quan es va publicar L’àngel de la segona mort, el 1997, havia sentit a parlar molt —i molt bé», de Julià de Jòdar, a uns amics estimats que havien treballat amb ell en els projectes enciclopèdics que, als anys noranta, dirigia a l’editorial RBA. Era un savi —em deien—, amb uns coneixements profunds d’història, de...

Ara, gràcies a l’Editorial Comanegra, L’atzar i les ombres ha deixat de ser una trilogia, composta per L’àngel de la segona mort (1997), El trànsit de les fades (2001) i El metall impur (2005), i assoleix de manera definitiva el caràcter de novel·la única que des del moment primer de la seva concepció li va...

Un lloc en el temps: l’intent proustià de Quim Español L’any passat vaig tenir la sort de ser lector per a un premi força important de novel·la. De mica en mica hi trobaves certs patrons, errors comuns, camins enfangats i estructures tremoloses que es repetien. Passava, sobretot, amb les novel·les en què Rodoreda hi era...