Categoria: Llibres

Recuperem l’article «Camí de sirga: una novel·la irrepetible?» de Marina Espasa, que va ser publicat per primer cop al diari Ara, el 4 de març de 2017.

Vist el panorama funest que ens obsequia l’edició en català més comercial, cal felicitar molt els responsables a Edicions 62 de la reedició d’un clàssic com Camí de sirga, un llibre que els estudiants de Batxillerat haurien de saber de memòria, com els alumnes italians se saben Cants sencers de la Divina Comèdia, o els britànics, fragments d’obres de Shakespeare. Rellegida el 2017, la novel·la no ha perdut ni un àtom de la força expressiva, de la profunditat de càrrega ni de la majestuositat amb què, com un meandre del riu Ebre, va desembocar al mar de la literatura catalana dels anys vuitanta.

Un historiador de Mequinensa, una població de la Franja de Ponent, havia tingut la sort d’entrar a treballar a l’editorial barcelonina Montaner i Simón sota les ordres de Pere Calders, que el va animar a perseverar en la seva vocació d’escriptor. Es deia Jesús Moncada i, després d’uns quants relats que ja eren esplèndids, els aplegats a Històries de la mà esquerra, publicaria, l’any 1988, la història de la fi d’un món i la d’un segle esventrat per tres guerres a partir del destí de la petita vila de Mequinensa: veure’s inundada per la construcció d’un parell de pantans de l’hidroelèctrica Enher. L’adveniment del futur i del progrés havia d’anar de bracet amb la liquidació de modes de vida ancestrals: la mineria de lignit i el transport fluvial amb llaüts, que eren els dos eixos que sustentaven la vida al poble. Moncada, però, no es va limitar a aixecar un informe de pèrdues, sinó que va fer servir tota la saviesa narrativa i tota la potència lírica de què disposava, que era molta, per edificar un monument literari: va construir una panòplia de personatges amplíssima, precisa, perfecta, i els va donar escenes i finals adequats a la seva categoria, de la més alta a la més ínfima i barroera. Va crear escenes perfectes de pura acció, com la travessa d’una riba a l’altra del riu de tres soldats del maquis en plena nit a bord d’un llaüt: havia traduït clàssics d’aventures de Verne i El comte de Montecristo, i es nota. Va trenar una estructura novel·lística helicoïdal, amb línies de fuga que neixen dels records dels personatges i que es remunten fins a quaranta o cinquanta anys abans per després tornar, amb la força d’un cicló, al moment present i il·luminar un detall revelador que capgira la novel·la i l’ànima de qui l’està llegint. I va exhibir un control absolut dels recursos expressius i una llengua treballada i rica, que avui és un mostrari d’expressions ja cadavèriques.

Els colors de l’Ebre, la tertúlia al Cafè del Moll, les calaveres atònites que apareixen entre els matolls, l’anticlericalisme burleta, la pols que treuen les minyones dels quadres dels senyors i la que aixequen les cases en ser enderrocades, el rellotge del campanar que s’atura el dia que comença l’enderrocament de la vila, els matxos arrossegant els llaüts pel camí de sirga perquè naveguin pel riu com espectres fins que s’hi podreixin, «pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament»: quin privilegi poder veure com la vida es transforma en matèria literària, a poc a poc, sota els nostres ulls. No sabem si es pot tornar a escriure una novel·la com Camí de sirga, esperem que sí, però el que és segur és que cal llegir-la una vegada i una altra, abans que se l’endugui el cerç, el vent que sobrevola la novel·la i ho tira tot riu avall, sediments, marfantes i esperits, jàsseres i bigues, trespols, envans i revoltons, històries que només es conserven si són narrades.

Eren els anys 80 i no sabia ben bé per on tirar com a escriptora, si per l’assaig de divulgació històrica o què. Tampoc no em preocupava gaire, en veritat, sinó que havia vist, després de treure un primer llibre, a petició de l’editor Josep Carles Guardiola, que ampliava els tres reportatges sobre la història d’ETA publicats a la revista L’Avenç, que escriure llarg —així en deia de fer un llibre, per diferenciar-ho del periodisme que escrivia— m’havia agradat molt. Però no sabia com continuar. El llibre havia sortit el mateix mes del cop d’estat de 1981 i en pocs dies havia fet una segona edició —no m’ha tornat a passar mai més. El tejerazo va comportar un abans i un després en l’edició hispànica, en qualsevol de les llengües —potser no a Euskadi, que, però, va quedar aïllada de la distribució editorial espanyola. Es van acabar els llibres «polítics», que se’n deia llavors. El gran interès de lectores i lectors per saber què era una democràcia, com funcionava, què havia passat en la història plurinacional ibèrica que la dictadura havia escamotejat, què era el feminisme i tants altres moviments, es va quedar en blanc. I jo també. Com continuar?

Aleshores Silvia Lluís, de Circe, va començar a publicar Nina Berbèrova (1901 – 1993), una escriptora russa descoberta a França el 1989, de qui jo tenia notícia per la premsa francesa. Una dona gran, que vivia als Estats Units, una rara avis, una russa blanca —l’acusaven alguns. Les seves narracions van tocar una corda dins meu que encara sona. Em ressonen encara més les seves memòries, El subratllat és meu, que vaig llegir en la traducció del francès al castellà d’Ana M. Moix. És des de llavors un dels meus llibres de capçalera —la versió d’Edicions 62, del rus, és de Josep M. Güell. Reuneix tot allò que ara sé que m’importa com a escriptora i com a lectora. M’he fet i em faig amb el seu ajut i amb el d’altres, com ara la Capmany, que d’alguna manera concorda amb la Berbèrova. No parlen tant d’elles com de la seva comunitat, del nosaltres. De Nina Berbèrova em va enlluernar i em continua inspirant com dóna compte dels poetes i narradors que es van haver d’exiliar (hi surten tots, totes) —ara sembla que no n’hi hagi per tant: sí que n’hi havia el 1990, quan es va publicar aquí— i els rescata del desert cultural.

La funció de la memòria —de la meva— és d’anar esborrant el record dels mils de llibres que he llegit, de manera que de molts d’ells l’únic que en recordo és que els he llegits. Sí que sé que amb Henry Fielding em divertia molt, que als setze anys el fatalista Jacques em posava calent, que la sensació dels cristalls somniadors era molt especial… Del roig i el negre en veig uns indrets; de l’idiota recordo l’última pàgina, quan l’àvia diu que a Europa no sabem fer pa; del banquet platònic me n’ha quedat allò del singlot d’un dels comensals; de Ciro Alegría recordo que un indi americà fa un viatge en un avió normal, comercial; del baró rampant en veig bé el principi, però després… després sé que el baró parla des de dalt dels arbres amb el bandoler que, empresonat, està esperant que el pengin, però que em pengin si recordo què es diuen, em penso que en algun moment comenten una noveŀla. No recordo absolutament res de Flaubert, Oller, Fredric Brown, Pasternak. Ara bé, si reprenc un d’aquests llibres i el començo a rellegir, a la segona ratlla ja em torna a pujar i ho començo a re-recordar tot, és a dir, que no estan esborrats, estan per dir-ho així amagats als «recovecos del recochineo», per dir-ho freudianament. Però d’entre tot aquest naufragi memorístic hi ha un llibre que sura, que fa anys i anys que sura, una noveŀla de ciència-ficció d’un autor no pas dels més famosos, la vaig llegir a Montpeller quan jo tenia vint-i-dos anys en traducció francesa d’un original nord-americà i sempre més l’he recordada, no pas tota en tot detall però vaja, bastant. Vaig arribar a oblidar el nom de l’autor, durant anys, però no el títol del llibre, que ara m’ha servit, ara que es pot tirar la xarxa, per a pescar l’autor de Le maître du passé, o sigui, Past master, de Raphael Aloysius Lafferty. Me l’he comprat per correu i l’he rebut però encara no l’he rellegit, perquè de passada, i veient que són molt barates aquestes primeres edicions de noveŀla barata nord-americana, m’he comprat un seu llibre de contes (Nou-centes àvies) i una altra noveŀla (Les quartes estances), que m’han fet entendre que si no havia oblidat El senyor del passat no és per un caprici de la memòria: és perquè és el noveŀlista més original, atrevit i inventiu que he conegut. És curiós, emperò, que d’una noveŀla que en recordo tantes coses no recordi com s’acaba… però bé, un dia d’aquests la rellegiré. Amb la que he llegit ara, Les quartes estances, l’autor posa en joc unes forces tan huracanades i hi munta unes dinàmiques tan llampeguejantes en uns plantejaments argumentals tan insòlits que al final allò no hi ha qui ho acabi… obre unes coses tan impressionants que li resulta impossible tancar-les o pensar-hi un desenllaç i acaba acabant de qualsevol manera, com el rosari de l’home auroral, com si el final fos un tros de tela que es desfila. Potser amb El senyor del passat passava el mateix i per això no recordo com acaba. L’experiència de llegir la noveŀla de Lafferty, la sensació, l’efecte que fa el fet de llegir, és físicament diferent de tots els altres llibres que he llegit a la vida. L’únic que s’hi acosta, sense assemblar-s’hi gens, és La tardor barcelonina. Al costat d’això narradors com Borges o Cortázar semblen acudits eugènics. El senyor del passat passa en un planeta mooolt llunyà i en temps encara no filats, però un dels seus protagonistes és Tomàs Moro. Les quartes estances es diuen així pensant en les quartes moradas de Teresa de Cepeda (més coneguda pel títol, que ella no va portar mai, de «santa» Teresa). Lafferty és molt difícil de parafrasejar, d’esplicar i d’explicar. Filosòficament és més dur que Schulz i més divertit que Jim Thompson. És millor que les tires còmiques de Charlie Brown, he dit! Millor que Jim Thompson no ho sé perquè Jim Thompson és o acaba essent millor que tots els autors que són millors que ell. Qui sap si Lafferty en serà l’excepció!