Categoria: Poesia

Llibres/Poesia
Publicat a

Sobre «Societas Pandari»

per Jordi Cornudella

Una anotació de diari

A «Societas Pandari» (que ve a ser la forma llatina del pander’s hall de Shakespeare), Pàndar sembla que sí que hi fa de protagonista, actuant-hi per triplicat. Els tres discursos que ocupen tot el poema (menys els dos versos de la imprecació final) responen del tot al prototiupus de «trader in the flesh» que encarna el troià, però no en la seva actuació cap a Cressida sinó cap a Troilus, és a dir en la seva funció d’introductor del noi inexpert en el món dels adults a través de l’agençament d’alguna historieta carnal. En tots tres casos hi ha un component afegit de ressentiment cap a les dones: el primer parlant esmenta «el deute que no vaig cobrar», el segon insinua la seva ignorància de «com una dona es gira a ser feliç» (per això, més endavant, «seré jo qui t’escolti»), el tercer parla sense embuts de la conquesta d’un reialme mitjançant la força. A més, cadascun dels tres discursos conté indicis clars de com judica les dones la psicologia del paio que parla: el primer—a part del deute ausiasmarquià—les troba bledes («En el dubte, | riuen»); el segon, cagadubtes o xafarderes pendents només de comparar-se amb les amigues; el tercer els nega tota vida racional, cap camp d’experiència que no sigui un terreny per trepitjar-lo l’home (s’aboca a la prostitució). D’altra banda, tots ofereixen coses diferents al neòfit: el primer, «la clau del meu estudi | on no hi haurà ningú»; el segon, el consell de l’experiència («Jo et diré | com pots persuadir-la que t’accepti»); el tercer, i ja de bones a primeres, diners. Pots dir, doncs, que el focus d’interès no és en la diversitat dels personatges, sinó en els trets comuns de la maniobra característicament mascla que els agermana.

Fixa-t’hi bé: no sembla que hi hagi més cohesió, entre totes tres veus, que el fet que corresponen a membres del mateix gremi, professionals de fer-se l’home i de fer home a qui encara no ho és. Tampoc sembla imprescindible que el destinatari de cada discurs hagi de ser el mateix jovenet inexpert: en qualsevol cas, el parlant que pronuncia la imprecació final no pot ser de cap de les maneres el destinatari de cap de les tres arengues, perquè parla, justament, des de l’experiència: ell no espera cobrar cap deute, ell sí que sap com una dona es gira a ser feliç, ell sí que es veu clar (almenys ara, madur com te l’imagines: però ¿i quan acabava de sortir de l’ou?). És això, en el fons, el que li permet d’objectivar aquells tres discursos com a manifestacions matisades d’una mateixa psicologia, i demanar un sol i mateix càstig per totes elles—en el benentès que una imprecació, alhora que el càstig de l’altre, demana sempre que el seu crim no ens afecti: com l’insult, té indiscutiblement un component apotropaic.

Per això, justament, és clar que als dos últims versos no hi valen aclariments mitològics: Isis de plata i la Cara del Lleó s’invoquen perquè tenen la força d’un conjur per rebutjar aquella aliança de professionals de l’alcavoteria, i no pas perquè facin cap funció específica en cap sistema precís. Ara bé, el fet que pel parlant es tracta, aquí, de conjurar el que en podries dir moments distints d’una mateixa psicologia, ¿no et fa sospitar que és possible—per bé que cap indici no et permet de confirmar-t’ho—que, de la mateixa manera que aquests moments podrien haver estat viscuts pel parlant que expressa la imprecació final, quan era jove, com a destinatari d’aquelles veus, també podria ser que les tres veus haguessin estat en alguna ocasió, ja de més gran, veus d’ell?—Tant o més que un Èdip, potser els homes tendim a portar tots un Pàndar a dins, que es manifesta en fanfarronades de l’ordre de les d’aquests discursos, sobretot quan estem en companyia d’homes.—Al capdavall, quan el Troilus de Shakespeare avia l’alcavot (i dóna amb el seu nom l’etimologia del substantiu pander: «Hence, broker lackey! ignomy and shame | Pursue thy life, and live aye with thy name!»), ¿no et sembla molt clar que està conjurant també una part d’ell mateix: la que va acceptar de seduir Cressida per mitjà de l’oncle?

¿I no és semblant, també, el cas de Mr. Archibald Olson Barnabooth, el milionari de Valery Larbaud? (Va ser el Joan, també, que va fer que t’hi fixessis: aquest cop, però, per telèfon.) En la primera anotació del Journal intime (Pléiade, p. 86) diu que de Bolonya fins a Florència va anar en un vagó de tercera en companyia d’uns capellanets alemanys («jeunes Pfaffen prussiens») d’una primarietat il·limitada. Quatre dies més tard (l’anotació porta data de dijous 15 d’abril), se’ls troba a la Loggia on hi ha, molt a prop l’una de l’altra, dues estàtues cèlebres: el Perseu i el Rapte d’una sabina, que també en diuen Rapte de les sabines (el Journal intime no ho fa explícit, però són estàtues de Cellini i de Giambologna, respectivament):

Avec des sourires de paysans qui regardent la vitrine d’un grand bijoutier, ils commentaient le groupe des Sabines, et je voyais bien qu’ils le trouvaient… hé, hé! petits polissons!—Et dire que la tête de Méduse, que Persée leur présentait, ne les a pas pétrifiés! [ed. Pléiade, p. 91]

L’actitud del parlant, en els dos últims versos de «Societas Pandari», és exactament la mateixa que la d’A. O. Barnabooth escrivint el seu diari a l’hotel Carlton de Florència (i no seria abusiu que diguessis que l’actitud de Ferrater és la mateixa que la de Valery Larbaud): tots dos rebutgen en els altres unes actituds diguem-ne baixament masclistes (unes actituds que, d’altra banda, tots dos entenen molt bé: fixa’t, en el cas de Barnabooth, en el sobreentès implícit que amaga el «hé, hé! petits polissons!») i tots dos, per fer-ho, recorren a símbols mitològics. Entre el discurs de Barnabooth («I pensar que el cap de Medusa no els ha petrificat!») i el de «Societas Pandari» («Castiga’ls, Isis de plata, amb la Cara del Lleó») hi ha la distància formal que imposa en cada cas la distinta circumstància temporal de l’enunciació (posterior i distanciada en el primer cas, contemporània i immediata en el segon), però hi ha un mateix contingut apotropaic.

Provant d’insistir en la semblança entre els símbols mitològics de Barnabooth i de «Societas Pandari», pots establir fàcilment una relació entre el cap de Medusa (amb la cabellera de serps) i la Cara de Lleó (amb la crinera que li pertoqui). Pel que fa a «Isis de plata», recorda la història d’Atenea i la Gorgona. La versió d’Ovidi ja serveix: al final del llibre quart de les Metamorfosis, Perseu explica el perquè de la cabellera de serps de Medusa dient que era una jove molt atractiva, i que un dia el rector pelagi (Neptú) la va deshonrar al temple de Minerva, la deessa casta per excel·lència; aquesta es va tapar la cara amb l’ègida i, perquè allò no quedés sense càstig,

Gorgoneum crinem turpes mutavit in hydros:
nunc quoque, ut attonitos formidine terreat hostes,
pectore in adverso quos fecit sustinet angues. [Met. 4.801-3]

 tornà els cabells de la Gorgona en serps horrendes:
perquè els seus enemics deixi immòbils el pànic,
encara avui, a la pitrera, du aquells rèptils.

Expressat per Don Pedro Sánchez de Viana, que no es pot dir que no sigui una mica massa reblós:

Porque no se alabasen de haber hecho
sin pena desacato tan patente,
cada cabello de oro a su despecho
en víbora se torna prestamente.
Y agora en la armadura de su pecho
ha puesto por blasón claro excelente,
para dejar los hombres admirados,
los cabellos en víboras tornados.)

Qui exhibeix la cabellera de serps de Medusa per petrificar els seus enemics, per tant, no és Perseu sinó Minerva: i els enemics de Minerva són els enemics de la puresa femenina. D’altra banda, a Roma, almenys en temps de Domicià (Piganiol, Historia de Roma, p. 270), el culte de Minerva no es distingia del d’Isis (i amb Minerva s’hi confon, per exemple, aquella Anna Perenna—«sunt quibus haec Luna est», Ovidi, Fastos, III.657—que Mart vol fer servir d’alcavota perquè li porti Minerva al tàlem, i ella l’enganya i es posa, «tegens voltus, ut nova nupta, suos», al lloc de la dea: quan Mart vol fer-li un petó, li veu la cara i, reconeixent-la, es reconeix burlat. Tantes històries, i s’assemblen tant!). Afegeix a la Gorgona, per reblar la simetria amb la parella Minerva/Isis, aquella deessa egípcia, Sekhmet, que porta cabellera de lleó i atemoreix els homes perquè és sanguinària en la guerra (almenys així la pinta el Sinuhé), i aleshores podries establir les següents equivalències:

Isis de plata                     Cara de Lleó

(lluna)                              (sol)

Isis                                     Sekhmet

Minerva                            Gorgona

A la columna de l’esquerra tot serien símbols de puresa femenina; a la columna de la dreta, tot serien símbols de la violència femenina. (També el sol, és clar: recorda, d’una banda, que a «La platja» és «el lleó de fúria total» i, d’altra banda, que Ferrater—baudelaireanament: Le soleil s’est noyé dans son sang qui se fige («Harmonie du soir»)—té tirada a veure’l menstruar.) De tot aquest galimatias simbòlico-mitològic, però, ¿què en treuries? El que ja sabies abans: que la imprecació de «Societas Pandari» (fixa’t que el títol també al·ludeix un mite que és un símbol de llarga tradició literària) és proferida per un home en contra d’uns altres homes de l’actitud dels quals es vol desmarcar, i que és adreçada a una instància femenina perquè l’actitud que el parlant censura en els seus consemblants és precisament el tracte d’aquests cap a les dones. (Amb ganes d’embolicar la troca—uf!—, podries intuir també que el parlant mascle s’adreça a una divinitat femella perquè reconeix, vés a saber si conscientment o inconscientment, que la possibilitat de canviar els hàbits inveterats de mercadeig dels homes amb les dones no és en mans d’aquells sinó d’aquestes—o, pitjor encara, en mans de divinitats caduques, és a dir de ningú: «Et dire que même pas Isis d’argent…». Quina lata.) Pensa-ho així: el fet que es tracti d’una imprecació (d’una petició de càstig, d’una forma accentuada de rebuig) qualifica la veu del parlant oposant-la a les altres veus, i el fet que es tracti amb tota propietat d’una imprecació (d’una petició adreçada a una divinitat) qualifica més en general la situació en què el parlant es troba, en la mesura en què t’indica que no és al seu abast de castigar els que han parlat, sinó únicament de rebutjar-los. Per tant, aquests dos versos són alhora l’expressió d’una revolta i d’una impotència—i ho rebla, aleshores, el fet que la fórmula d’invocació triada pel parlant exclou de socarrel tota possibilitat de malinterpretació (si hagués invocat alguna potència en què poguessis creure que ell podria creure, el seu rebuig potser se’t tenyiria de fe o de misericòrdia, i no seria tan radical com és evident que el vol).

Ni se t’ocorre, doncs, de pensar que Ferrater tingués aquest galimatias mitològic al cap a l’hora de formular la imprecació (més aviat deuria ser una associació ocasional com la del Cellini i el Giambologna al fragment de Valery Larbaud): però pots estar segur que, si se n’adona, algun professional del ram dels articlets provarà de treure’n partit pro curriculo suo. Per la teva banda, del passatge de Larbaud ja en treus prou partit en la mesura en què et corrobora, íntimament, la lectura del passatge de Ferrater: perquè t’ajuda a acabar de decidir-te a veure-hi una imprecació furiosa per damunt d’altres coses que altres vegades has pensat que hi pesaven més (verbigràcia, considerar sobretot les equivalències «lluna» i «sol», per exemple, i sentir la frase com una invocació perquè als personatges ofuscats se’ls aclareixin les idees: ¿que no és Minerva la dea de la raó?).

I és que això de Barnabooth i «Societas Pandari» és el mateix que passa amb la corda que es trenca al final d’«Amistat del braç» i a L’hort dels cirerers de Txèkhov. Més clarament encara, és com allò de la flor groga de «Kensington» («No, si la flor no compta. És que era tota | groga. Te m’he tornat una flor groga») i aquell passatge de les Investigacions filosòfiques (II, § XI) de Wittgenstein:

Die sekundare Bedeutung ist nicht eine ‘übertragene’ Bedeutung. Wenn ich sage «Der Vokal e ist für mich gelb», so meine ich nicht: ‘gelb’ in übertragener Bedeutung—denn ich könnte, was ich sagen will, gar nicht anders als mittels des Begriffs ‘gelb’ ausdrücken. [ed. UNAM, p. 494]

El sentit secundari no és un sentit ‘translatici’. Si dic «Per mi, la vocal e és groga», no vull dir ‘groga’ en un sentit translatici—perquè, el que vull dir, no ho puc expressar de cap més manera sinó per mitjà del concepte ‘groc’.

Són coincidències il·luminadores, però no hi vegis esquers: que piquin els cretins de la crenètica, que ells sí que tenen ànima de peix.

 

4.07.1994

Llibres/Poesia
Publicat a

Poesia de l’altre, poesia de tot

per Gerard Cisneros Cecchini

Un dels llibres de poesia que més èxit va tenir l’any passat va ser Plastilina (Fonoll, 2021), el tercer recull de Maria Sevilla, autora de Dents de polpa (Adia Edicions, 2015), mereixedor del Premi Bernat Vidal i Tomàs, i Kalàixnikov (Món de Llibres, 2017), que va ser traduït al castellà per Caterina Riba a Godall Edicions. (Sobre les traduccions al castellà fetes per editorials catalanes i venudes a llibreries catalanes i la ideologia de la qual neix aquest invent en podríem parlar a bastament, però no és la comesa d’aquest ressenyaire i l’apunt ja queda més o menys clar).1  A més d’aquests llibres en format tradicional (una enquadernació, un llom, unes pàgines, etc.), Sevilla també és autora de la plaquette If true: false; else, true (Fonoll, 2020), que va guanyar el premi Carles Hac Mor a plaquettes d’escriptura subversiva. Sota el nostre punt de vista, Plastilina és a la vegada culminació de la gènesi de l’obra de Sevilla però també és un element de ruptura en relació amb les obres anteriors. És, doncs, un llibre que pot ser un impàs en la trajectòria de l’autora. Ho veurem.

A Kalàixnikov, Sevilla escriu de manera aparentment intuïtiva. Dic aparent per una raó: el vers lliure o, si més no, l’estructura no lligada a les formes tradicionals acostumen a connotar una idea de creació lliure de constrenyiments, mirat amb bons ulls (i ingenus), o a la deriva, en una consideració menys optimista. En tots dos casos es tractaria d’un error, ja que la forma del poema és, en si mateix, un contingut, i com apunta Margalida Pons a «Il·legibilitat i tradició en la poesia experimental» (452ºF, núm. 8, 2013), la renúncia a les formes tradicionals o a l’expressió situada en l’àmbit de la normalitat o de la norma no posa l’autor o la seva obra fora de tota tradició, sinó que «mostra la variabilitat del concepte de prestigi dins el mateix camp literari.» En aquest sentit, Sevilla tracta temes alternatius com el consum de drogues (legals i no) i l’assoliment d’estats de consciència que s’escapen no dels codis morals més bàsics (benvolença, deliberació, etc.) però sí de la seva estructura més evident en la conducta quotidiana i el judici moral més habitual. Així mateix, Sevilla juga amb la idea que els diferents constructes socials no són genètics o naturals, sinó rols i maneres de fer establerts per usos i costums que poden ser modificats o que, com a mínim, mostra la possibilitat d’unes formes de vida, dit molt a l’engròs, alternatives i la seva legitimitat. Tot plegat, forma i contingut, va a l’hora i els dos instruments, si se’m permet la malaptesa de l’analogia, toquen afinats, encara que el que toquin sigui atonal.

Pel que fa If true: false; else, true, la situació és semblant, tot i que més refinada, més complexa. Parlarem només del títol per raons d’espai i perquè en si mateix és prou complex per merèixer atenció. Com sabem, no hi ha progrés en l’art, però sí que hi ha evolucions i el cas de la plaquette és paradigmàtic. Si en les obres anteriors Sevilla es preocupava per escriure fora de la forma (si és que això té algun sentit) per parlar del que hi ha fora de la norma, a la plaquette la qüestió s’accentua o s’accelera i la preocupació per formal s’imposa com un tema central. En aquest cas, «formal» fa referència la forma interna, lògica, de l’expressió lingüística —no oblidem que aquí hi ha un matemàtic implicat. El títol és una proposició formal, és a dir que no es refereix a cap fet del món ni tampoc a cap ficció, sinó que parla d’unes relacions d’implicació entre els possibles valors de veritat d’unes proposicions. Aquestes relacions, però, resulten paradoxals. La veritat d’una proposició implica la seva falsedat, mentre que qualsevol altre valor de veritat implica la seva veritat. Formalment, la proposició no té sentit, però situada en el context de l’escriptura subversiva, la cosa pren un altre significat: és el contingut lògic de bona part de l’escriptura antisistema o que proposa formes alternatives de vida en diferents àmbits. La primera veritat, If true, és falsa perquè és l’acceptada sistemàticament i acrítica; la segona veritat es refereix a un else, una alteritat, que decidim acceptar com a vertadera. Aquesta veritat és dèbil en comparació a la primera, però també és molt més àmplia en el seu referent. Hem passat d’una proposició lògicament absurda, tot i que ben construïda pel que fa a les relacions internes, a una proposició ètica aplicable a diferents posicionaments morals.

Ens ocupem ara de Plastilina, l’últim llibre de l’autora. El llibre està dividit en quatre seccions, «Greixina», «Escarlatina», «Purpurina» i «Bambolines», i compta amb un epíleg de Maria Callís. Més enllà dels significats concrets de cada paraula, la desinència -ina, recurrent també en el llibre i present ja al títol, normalment serveix per fer un diminutiu, però en cap d’aquests casos té aquesta funció, sinó que es refereix a substàncies, patologies o elements que poden afectar de diferents maneres la superfície d’un cos, ja sigui la pell o els contorns d’una cambra. I en el cas del títol fa referència a una substància. Una possible lectura de tot plegat seria la de lligar tota aquesta afectació dèrmica amb el canvi que suposa el llibre en l’obra de Sevilla. Els poemes de Plastilina tenen, generalment, estructures més o menys regulars, amb mètrica sil·làbica i fins i tot hi ha peces que juguen amb la poesia popular més o menys infantil («Cançó del final» i «Ben rodoneta»), sense que això impliqui un contingut naïf, ans al contrari. És possible veure una influència d’autors com Enric Casasses (hi ha un ressò de la «Nit artificial» al poema que parla de la «nit occipital») o Dolors Miquel, que han treballat amb múltiples formes i han jugat amb els contrast entre l’expectativa que genera tal o tal forma en principi lleugera i un contingut dur en termes experiencials. Però el palimpsest ja ens l’explica la mateixa autora a «Bambolines». Sí que és interessant aquest contrast entre la forma i el contingut, així com el canvi respecte a obres anteriors. La preocupació formal, insisteixo, també hi era en el que qualifiquem de vers lliure. Però aquí la forma més estrica i resistent, propera a la tradició com a allò llegible —i, per tant, acceptat, com diu Margalida Pons—, contrasta amb un contingut que justament es mou en l’alteritat. Foucault explica que la història de la raó és una història del que és positiu, del que s’accepta, mentre que la història de la bogeria és una història de «l’altre de la raó». Aquests dos «a priori històrics» queden barrejats en el llibre de Sevilla. Es tracta d’un procés d’estetització de la proposició que abans tractàvem i que té a veure amb el títol: el que és «altre» és dúctil i vertader sempre, malgrat la negació que s’hi ha volgut imposar i l’aplicació de la forma més o menys rígida del vers mesurat no pot negar la veritat d’aquesta alteritat.

Sevilla no s’inventa res de nou, ja coneixem altres autors a casa nostra que han treballat amb aquests elements: Casasses i Miquel, però també Sales i abans Marçal. El mèrit de Plastilina és que es tracta, dins la trajectòria de l’autora, una evolució complexa i rica en matisos; i dins el sistema literari, una actualització vigorosa i expressiva d’una temàtica antiga.

  1. En el moment que es va escriure aquesta ressenya per a Els Marges no hi havia hagut encara l’última polèmica a les xarxes sobre aquest assumpte. La postura de l’autor és tan irrellevant com clara: hi ha massa castellà a les llibreries i a les editorials catalanes i tant editors com autors fan un joc perillós, sigui per mor dels equilibris domèstics o per una ambició més cínica, hi ha de tot. Cadascú per on l’enfila, que ja som grandets. ↩
Llibres/Poesia
Publicat a

Més és més: UN NU NU, de J. P. (i II)

per Joan Todó

Aquest volum exempt, el del 2009, es complica el 2021 amb el que, tècnicament, és una reedició. Ho admet un full inicial en què, sota l’epígraf «PREVI TOTAL», trobem la pregunta «CALIA reeditar aquest llibre?» i una línia de punts que ens condueix fins a la resposta: «No.» El llibre serà innecessari, doncs, en tant que repetició; però alhora, en tant que repetició (amb variacions) de la versió anterior, la del 2009, el llibre repeteix i augmenta el gest del títol: a aquell «NU» se li n’afegeix ara un altre (sense que sapiguem quin és substantiu i quin adjectiu), una redundància que fa el nu encara més nu, que tempteja l’absolutesa del despullament. El colofó, però, indica:

DESFET A TROSSOS
OBSESSIVAMENT
DURANT LA CANÍCULA
DEL 2021

«Desfer a trossos» serà el procediment bàsic d’UN NU NU amb els versos de la versió prèvia. Aquella polimetria complexa es desfà ara en una mètrica més convencional, els versos compostos es descomponen en els simples que ja hi eren; cosa que significa, per cert, que la reescriptura del 2021, aquella en què passen de 3.333,3 versos a 5.555,5 no és tan dràstica com l’anterior, malgrat el que aparenten aquestes xifres (de fet, el trossejament de versos permet que — tot i que el poema creix, i creix sobretot a base d’introduir nous incisos— per primer cop hi trobem eliminacions, esborraments, renúncies d’aquelles que són de bon to en les entrevistes). Però la idea, esclar, també juga amb la imbricació entre creació i destrucció que és, des del principi, un dels temes del poema.1 El text serà, aleshores, la destrucció d’un text que hauria estat possible si no s’hagués escrit, per la mateixa llei de «L de Literatura» a Alfabet Terminal («destruir la seua inexistència, la seua existència irreal, per a fer-ne alguna cosa tan anodina com el seu retrat literari»).

Què ens indiquen, encara al 2021, bona part dels signes de la coberta i les portadelles, tenint en compte que tots aquests detalls se sumen per crear el llibre com a objecte total, artístic, significatiu tot ell? Simetries, reflexos, espills, duplicacions, diàfores, políptotons, paronomàsies: «cal saber convergir la paraula i l’espill», diu el poema, i al principi mateix de la nova versió, la inversió ràpida dels pronoms, l’intercanvi de posicions permès per la natura buida del pronom personal, la seua capacitat d’acollir qualsevol identitat que el pronunciï i reorganitzar la realitat al seu voltant, comença a insinuar el que el poema acabarà admetent: rere la invocació repetida a aquell «tu», que d’entrada havia estat Xavier Folch, s’hi mig amaga mig desvela, nu cada cop més nu, un autoretrat:

¿Jo, tu?
¿Tu, jo?
¿Et conec jo?
¿Sé jo de cas qui ets tu?
¿T’estàs fent tu les mateixes preguntes?
¿Sobre el jo? ¿Sobre el tu?

I és que aquest «tu», cada cop més, esdevé un simple pronom, un «tu» ocupable per cada lector del poema (deixant a banda els casos, com en el «mai no ho seràs» que citàvem més amunt, en què el «tu» és una variant del jo), sigui o no Folch; en una broma que davalla de Benveniste, J. P. li pregunta: «¿Ets tu o tu, | i el teu veí també es diu tu, i li truques a la porta i li dius tu?». I alhora el «Xavier» de la primera versió segueix apareixent, però de vegades esdevé la incògnita «X.», «Xeix, Ics, posa’t el nom que vulguis», i en algun moment esdevé el lector, un «confessor confessat», un «amic distant» (que és una expressió prou ambigua per abastar alhora el barceloní Folch i un lector anònim que hagi comprat el llibre). De vegades serà un auditori plural («Vegeu com clamo jo la Llibertat»), de vegades una posició singular («per què et somrius, | lector pervers»), una figura del lector hipotètic, semblant, fraternal, qui sap si hipòcrita. I de vegades tornarà a ser, amb totes les lletres, Xavier Folch.

Hi ha, en la relació entre l’autor del poema i el seu interlocutor, una barreja de la reverència i la irrisió que l’autor també aplica a tot l’enfilall de noms propis que hi apareixen: a J. P., per exemple, de la Capella Sixtina de Miquel Àngel sembla interessar-lo, a banda de la imatge de Déu allargant el dit índex per crear un Adam que, figura especular, li allarga el seu, de tot aquell conjunt, a J. P. li cridarà l’atenció sobretot la seua condició de conjunt de nus (i la ridícula intervenció del Braghettone). És un tracte irrisori que reuneix els més alts noms de la cultura occidental amb l’humor més baix i barroer, l’insult i el contrapet, l’al·lusió i la indirecta, la picada d’ullet al lector culte. El prestigi cultural hi serà contrastat freqüentment amb la misèria personal: vora les mencions a les il·luminacions o la temporada a l’infern de Rimbaud hi ha el record de la seua època final traficant amb esclaus. O, més simplement, contrastarà amb els defectes físics: «Sartre —el que esguardava en dues perspectives» se’ns diu sobre el filòsof existencialista.

Però tot aquest catàleg d’obsessions es desplega de manera desordenada, com un seguit d’incisos en el text primitiu. Com a poema llarg, havent renunciat a tot relat unificador,2 UN NU va movent-se entre diferents tons i és en aquest trànsit que troba el seu desenvolupament. L’estructuració anafòrica d’aquell poema inicial, de fet, admet una expansió infinita. Per exemple, si en la primera versió el «fart» corresponent a la música arrenca així:

Estic fart, Xavier, de Bach i de Beethoven,
de les dues famoses notes de Pergolesi,
i fins i tot de Schubert amb les seves ulleres

El 2009 hi trobem, entre el primer i el segon vers, un incís de vint versos on, de pas, hi inclou Biber i, entre Pergolesi i Schubert, un incís de dos versos sobre els problemes d’atribució d’obres al compositor italià. Al costat de modalitats de discurs que van reapareixent de manera gairebé cíclica, el poema s’organitza, vers a vers, incís a incís, a partir del flux de consciència, de la llibertat associativa aparent, de l’errabundeig mental: en l’espai deixat per la versió primitiva, hi cabran divagacions com la que, iniciada a la pàgina 48 i que no acaba fins a la 66, se centra sobretot en la Revolució Francesa.

Fixem-nos-hi, de fet: d’entrada, el to és el mateix amb què s’han tractat músics o pintors: girondins, jacobins i Borbons són el pretext per seguir encadenant jocs verbals i acudits. Però alguna pregunta retòrica («¿Terrorista, assassí: és el mateix?») ens fa lliscar, de sobte, cap a la problemàtica tractada per Camus a L’home revoltat, un moment abans que recordem que Palàcios en va ser un dels dos traductors. La pregunta en du una altra («¿Cal matar, ni que sigui per la llibertat?») per on ràpidament el text desemboca en l’apotegma karamazovià: rere una idea de justícia que permetés resoldre el dilema en un sentit o un altre hi hauria l’existència d’un Déu que justifiqués la resposta, tot determinant què es pot fer i què no. Si ell no hi és, tot és possible, per molt que la cosa es pugui girar d’una altra manera: com que ell no hi és («Però si la balança no existeix!»), podem crear-lo a la nostra imatge i semblança i serà llavors que (en la versió de Josep Iborra) tot serà possible, ja que servirà per justificar el que convingui.

¿Déu no hi existeix, però? El cas és que és una presència persistent en el poema, que torna a ell constantment, que el descobreix ocult rere el conjunt de «Llengua, Història i Mort», rere la metafísica, rere el dubte cartesià. Contra tot plegat, el poema aixeca un oxímoron:

Diguem que no amb el sí:
neguem el sí una altra vegada.

És una polaritat que, molt evident el 2021, travessa el llibre, però que aquí, a la pàgina 64, obté per fi un pes moral, el pes d’una problemàtica, la de la llibertat que arrela en el dissentiment. Tornem-hi amb Camus:

Què és un home revoltat? Un home que diu no. Però si bé nega, no renuncia; també és un home que diu sí des del seu primer gest. 3

De fet, en J. P. la polaritat desemboca en una giragonsa sobre la metafísica («La formulació precisa de | Ser=No ser») en què, purament a través del llenguatge, surt de la lògica del tercer exclòs. És allà que trobem una exclamació:

            ¡Visca el MOT!

Hi ha una afirmació clara, inequívoca, de la primacia del llenguatge sobre la realitat («ni el pit més bell es pot equiparar al terme pit, | que aplega tots els pits | i encara pot alçar-se en el futur, quan no existeixin»). El mot és la imatge: hi ha en Palàcios una preferència decidida per la imaginació (on tot és possible) sobre la vivència, que és pur límit, pura grisor opressiva. Potser per això diu que, dins la literatura catalana, suposadament tan realista, tant de tocar de peus a terra, no li agrada res.

Prou extens, per exemple, és l’atac contra Josep Pla, que és el protagonista de l’«estic fart» que inaugura la sèrie dels escriptors.  Hi havia, de fet, un text finalment inclòs a La imatge, 2, dins «Una altra mesura» (abans havia aparegut en un número mític de la revista Literatures), que ja assajava aquest atac i ho feia anunciant les tendències digressives que esclaten a UN NU.4 El text, entre divagacions hipotàctiques que passen per Agustí d’Hipona i Rousseau, Bach, Beethoven i Schubert, troba un tema en l’examen de la relació entre Pla i Fuster i entre aquests i la seua posteritat, concretament el propi J. P. I, sobre Pla, aquest diu:

Pla pretén eliminar del seu lector, amb minúcies descriptives, amb tonalitats geogràfiques, amb flatulències, la possibilitat del dubte, el qual, ben mirat, és el que l’ajuda a pensar per ell mateix, a interferir dins el discurs que se li està venent.

Contra això:

A mi m’agrada perdre’m en el meu estil, en les seves dilatacions laberíntiques, en els girs sobtats –com penso–, imaginant les impaciències, o els mateixos desistiments, del lector, però també preveient la certesa que, un instant o un altre, es produirà la trobada, la convergència del seu llenguatge mut i els meus recitatius, sense més coercions expositives que ser, per molt que això soni a metafísica.

Per a J. P. l’escriptura serà un espai per a la trobada amb l’altre.5 I potser per això les argúcies de Pla i de Plató per ocupar l’espai de l’alteritat l’enutgen.

Cap al final del poema, allà on queda enrere la llista d’afartaments, apareixerà de sobte la figura de Descartes, i J. P. admet que no ha tingut clar on situar-lo. És Descartes, però, l’origen d’un dels temes d’UN NU NU des de la coberta («¿Si afirmo és que tinc por de dubtar?»), un tema que serà també un dels últims fastigueigs:

Estic fart, sí, del dubte i la certesa,
i del tall entremig (…)
perquè, quan penso que sí, és que no,
i, quan penso que no, és que tampoc

És el dubte cartesià, el seu rebuig de tot el que no sigui pura evidència. J. P. s’agafa sobretot a l’afirmació cartesiana famosa, el «cogito ergo sum», tot combinant-la amb la contraposició d’afirmació i negació, inserint-hi la paradoxa del mentider, una mica abans de connectar-la amb una nova aparició de Déu:

La raó:
l’ull que no et veu i que no veus
i que resta a l’aguait,
¡no filla dels argots filosofals!

La raó cartesiana, aquesta divinitat d’incògnit, ens retorna als temes de l’inici i desemboca encara en una explicació de la insistència en Déu:

Vull el mot contra Déu, ja que Ell no em dóna6 el seu,
sinó la vida, sense demanar-la,
i la mort, sense demanar-la

És una zona final del poema en què aquest prescindeix de fites, per girar una última vegada al voltant de temes ja establerts: Déu, la llibertat i el terror, la culpabilitat, l’afirmació i la negació que es trenen en la revolta. Construït tot ell sobre l’excés i la desmesura, el poema acabarà definint-se a si mateix com a rèplica sacrílega a la creació d’Adam que ja trobàvem a la tercera pàgina i encara reapareix en els últims versos del poema; és a dir, com a repte a la divinitat, com a acte de revolta, d’insurrecció. Com a combinació, un cop més, del sí i del no. Contra tota lògica.

  1. I de l’autor: busquin l’article «AlfaBet o la creació com a destrucció», d’Isabel Robles. El trobaran aquí: https://raco.cat/index.php/Aiguadolc/article/view/262801. Robles hi descriu UN NU com una «apoteosi de la destrucció». ↩
  2. Pensem en UH, d’Enric Casasses, un text potser proper al de Palàcios, i que l’autor mateix, a Soliloquis de nyigui-nyogui, descriu com un «llarguíssim poema inèpic» que contrastaria amb els «poemes llargs o llarguets, narratius o quasi» que són La cosa aquella o Plaça Raspall. ↩
  3. Tampoc no cal oblidar que el 6 de setembre de 1952 Joan Fuster anota, després de narrar una conversa nocturna sobre Sartre: «Certament, el dimoni és, en totes les teogonies, aquell qui nega: el qui oposa un no al sí–un no rebel al sí diví.» ↩
  4. I no tan sols això: és a aquest text que cal acudir per entendre per què a UN NU Palàcios, en el moment de dir que està fart de Fuster, s’ho fa venir bé per parlar de columnes salomòniques. ↩
  5. Aquesta és la lògica, de fet, de les seues col·laboracions amb Manuel Boix, llibres en què l’obra del pintor no és una il·lustració del text, ni aquest un acompanyament, sinó un «complement autònom», com ha indicat Martí Domínguez, amb «pretensions de reciprocitat», en paraules de Palàcios. És, un cop més, la figura simètrica del reflex a l’espill, la trobada amb el doble. ↩
  6. Observaran, de passada, que Palàcios, com tots els bons, manté els diacrítics. ↩
Llibres/Poesia
Publicat a

Més és més: UN NU NU, de J. P. (I)

per Joan Todó

Hi ha una idea que s’està convertint en un clixé d’escriptor entrevistat, o que potser ja ho és: la noció que millorar un escrit és sobretot destil·lar, treure’n, sostraure paraules sobreres, de tal manera que com més s’hi treballi, en aquell text, més volum textual se’n descartarà, més es cenyirà l’escriptor a l’essencialitat, més nua, més breu, més depurada serà l’obra, fins a arribar a la màxima simplicitat, qui sap si fins a reduir-la, una mica com el Joseph Grand de La pesta, a una única frase perfecta, definitiva. En el món de la poesia, és una noció reforçada per la tendència a la concisió, que és un dels preceptes de la filosofia de la composició de Poe: el text s’ha de poder llegir d’una tirada. «One sitting, diu Poe. Per això el poema llarg, encara que hi és, no deixa de ser un problema.

Qui a finals de l’any passat va rebre a casa un llibre titulat UN NU NU i va córrer a comparar-lo amb UN NU, el llibre molt semblant que, si va tenir lloc aquell fet, és a dir, el fet de rebre UN NU NU, ben segurament ja tenia des del 2009, es podia adonar no tan sols del fet que el llibre supera de llarg el temps d’aquella tirada sinó també que, en aquests dotze anys, els 3.333,3 estramps del poema, segons diu la «façana àtica» que l’obria, han esdevingut 5.555,5. Es va aturar a comprovar-ho? Probablement no: el que eren 165 pàgines, en qualsevol cas, ara en són 204. Segurament tampoc va patir gaire pel fet que el text no està, estrictament, signat: aquella mateixa «façana àtica», la qualitat del paper, l’elegància del disseny, els jocs paratextuals, la indicació «A la Ribera del Xúquer» a la contracoberta i dos signes on no costa gaire reconèixer-hi una J i una P que es dupliquen en el seu reflex simètric, tot plegat, si rebies aquell regal, ja sabies de qui era.

Potser no és tan accessible l’origen de tot plegat: Xavier Folch fa setanta anys és un volum no venal, editat el 2008 en ocasió del setantè aniversari de l’editor d’Empúries, amb textos de setze autors de la casa. Són textos que, típicament, oscil·len (de vegades en un mateix autor) entre la dedicatòria allargassada i la raresa desada al calaix de baix. I hi són els autors que podríem esperar, ordenats alfabèticament: Casasses, Comadira, Fonalleras, Mesquida o Puntí, entre d’altres. I entre ells, entre Dolors Miquel i Perejaume, hi ha un J. P.1 que li adreça a Folch el que es titula així:

SERMÓ SIL·LABEJAT MÈTRICAMENT EN UNS CINC-CENTS CINQUANTA-CINC NO SÉ SI ESTRAMPS, ¿MILLOR EXTREMS?
ALGUNS DELS QUALS VALEN PER TRES I ALGUNS, POTSER ELS MATEIXOS, PER RES,
D’ALTRES ELIMINATS PER LES MANIES PERSONALS O PER LA PRÒPIA CENSURA DE L’INSTANT,
MÉS DEU DE TÍTOL ACÍ EN EL FRONTAL I UNS GRAONS POST-ESCRITS DE DAVALLADA,
AMB UNES QUANTES LLIBERTATS DE COLOR ROIG, OBERTES A COLTELL,
ATRIBUÏBLES A LA DESMESURA, NO A UN VAGUE INTENT DE REFINAR LA QUALITAT,
ANANT I RETORNANT A REBOLCONS,
ENTRE EL FANG I LA POLS DE LA NOSTRA HISTÒRIA
SEGONS L’ESTACIÓ DE L’ÀNIM,
PERQUÈ, DE VERSOS FINS, NO SABEN FER-NE NI ELS POETES FINS

I el que segueix, durant divuit pàgines, és un poema de 555 versos, en efecte, que avui ja només es poden llegir com un esbós preparatori per a UN NU, el poema que va aparèixer publicat a les Publicacions de la Universitat de València un any després d’aquesta primera versió. D’entrada, aquests deu «de títol» que hi ha aquí mostren què seran aquests «estramps» (versos no subjectes a rima, segons l’Alcover-Moll): versos en el que Salvador Oliva anomena «mètrica complexa», la resultant d’encadenar mesures simples. El primer, per exemple: un decasíl·lab («Sermó sil·labejat mètricament»), seguit per dos octosíl·labs («en uns cinc-cents cinquanta cinc», «no sé si estramps, ¿millor extrems?»). La majoria dels versos que seguiran aquest títol, i la majoria dels d’UN NU, són descomponibles així: tetrasíl·labs, hexasíl·labs, octosíl·labs, decasíl·labs, dodecasíl·labs o alexandrins se succeeixen però també s’ajunten per formar versos llarguíssims, veritables versicles, en algun cas vertaderes monstruositats mètriques.

L’efecte és el d’un vers lliure que, malgrat tot, manté la ritmicitat pròpia de la mètrica, o d’un vers mètric amb la llibertat de moviments de la prosa retallada: un discurs aparentment descurat, espontani, de caires abruptes, generalment antilíric —però amb la possibilitat d’enlairar-se—, més obedient al pensament, fins i tot a la conversa, a l’acudit instantani, que a un esquema preconcebut, cosa que el diferenciaria, per exemple, del «Poema inacabat» ferraterià amb què comparteix tantes coses.2

 Amb UN NU, per altra banda, apareixen dues alternatives formals: les tirallongues monorimes, generalment burlesques i formades per versos curtíssims i la visualitat, més que cal·ligramàtica, concreta.3 Si unes línies més amunt parlàvem de la ductilitat que permet la polimetria, en aquests moments és tot el contrari: l’esquema formal se superposa al text fent-li violència, esbotzant paraules fins a la impronunciabilitat. Tot plegat, fet i fet, són variants d’un mateix principi: la llengua entesa com a estructura visual, a la banda oposada de la teoria que només hi veu una oralitat reproduïda.

Si Alfabet era, en les seues diverses encarnacions, una aventura tipogràfica, UN NU accepta jocs puntuals en què el text adopta la disposició visual d’una diana, o d’una creu. I, d’alguna manera, això concorda amb la preferència per la representació per sobre de la vida: de les dues ales del llenguatge, la visual és la més allunyada de la corporalitat. J.P. es troba, de fet, al pol oposat de la nostàlgia pel cos; perquè no és res més que nostàlgia de la realitat aquesta invocació constant, aquesta evocació que des del llenguatge, mitjà immaterial, gira obsessivament al voltant de la presència, del contacte, de la relació immediata, tàctil, corporal. Per la mateixa llei que regula la relació entre realitat i desig (parlar constantment del que no tens), J. P. sembla venir des de l’extrem contrari: embafat de materialitat, enyora la neutra distància del mot, la netedat de la representació imaginativa. La distància de la imatge.

Aquella primera versió del poema, de només 555 versos, feia perceptible un altre fet: l’organització del poema a partir d’una exclamació: «Estic fart, Xavier…». Bona part del poema és només una expansió d’aquesta afirmació bàsica, que s’hi va repetint anafòricament a mesura que apareixen fàstics diversos. Si el primer és encara imprecís («Doncs estic fart […] | que els ocells tinguin ales | i que refilin maragallianament»4), els següents es concreten en noms: noms de compositors (Bach, Beethoven), pintors (Picasso, Miró), filòsofs (Kant, Hegel), escriptors catalans (començant per Josep Pla), escriptors estrangers o poetes. El fàstic, així, forneix el text d’un motiu impulsor, però també d’un esquema: el poema es desplega a partir d’una llista implícita d’afartaments que és un repàs, una col·lecció d’obsessions. Qui ha acabat fart de Bach, al cap i al fi, no és perquè l’ha escoltat en excés? No ve, aquest fàstic, d’un amor, tal com admetrà un passatge del poema? Cap al final, un cop finit aquell catàleg, J. P. afirma:

Poeta, em dic,
mai no ho seràs
si no et prens tota
la llibertat que et lliura la paraula
mort,
de tornar a donar, bé que amb la boca closa,
un nou so i un sentit més veritable a la llengua que sols tu posseeixes,
perquè s’hi tanca la paraula que et pertany:
Mort.

Aquí hi ressona, i potser això era més evident en les versions precedents, el joc mallarmeà amb les paraules de la tribu, i es combina amb la noció que la Mort (amb majúscula) és el que defineix la singularitat personal. Tot el «sermó», de fet, haurà estat la progressiva preparació per a la mort del seu emissor, una vasta liquidació final. Què vol dir, al capdavall, «Estic fart»? Hi ha, d’entrada, l’excés; després, el sentiment de rebuig fruit d’aquell excés. Per això el poema és un autoretrat, l’autoretrat (nu) d’un home vell, que al llarg del text va fent recompte de les seues obsessions i en fa el recompte abans de deixar-les enrere. Tot el poema va cap al final, tot ell és un final, alhora que una certa por d’acabar el presideix:

jo ja he afegit un munt de ximpleries
per a allargar la cua del paó.
I és que tinc por d’arribar a la fi:
senzillament, pots sospitar-ho, perquè és la fi.

El llarg poema (que és llarg, doncs, perquè morir serà deixar d’escriure) ve presidit, doncs, per la senectut, per la imminència de la mort, comuna a l’autor i a qui n’ha estat, en totes les versions, el destinatari. Perquè també en això hi ha hagut modificacions crucials. En saltar del poema circumstancial inclòs en un volum de regal no destinat a la venda al llibre exempt publicat el 2009 i reeditat el 2021 a Publicacions de la Universitat de València, un volum que qualsevol persona podia comprar a les llibreries, aquest últim, l’autor, passa a controlar-ho tot. Tot el llibre, entès com a objecte físic, està tractat com una obra artística, on tot detall té un sentit i cada signe ha de ser interpretat, abans i tot d’obrir-lo. Tots els elements habituals en una publicació són re-interpretats: UN NU apareix, ens diu el colofó, l’any 71 de l’Era Definitiva, i aquesta datació caldrà lligar-la amb tres versos que apareixen llavors a la façana del llibre: «Avui ni tan sols Déu | creu, essent Déu, en Déu, | i per això és Déu.» Si Déu, pel fet de no creure en Déu, és Déu, l’home que no creu en Déu (ni, de fet, en si mateix) s’hi iguala, esdevenint susceptible de crear una cronologia (com Jesús o com els revolucionaris francesos). Hi ha, igualment, un motiu persistent: el doble o el reflex, la duplicació sobre un eix de simetria, el palíndrom que presideix el poema des del títol.

  1. En una nota inicial que obre el volum, Xavier Mallafré, director general de Grup 62 a l’època, dóna la llista sencera dels col·laboradors i hi revela el nom sencer: «…Dolors Miquel, Josep Palàcios, Perejaume…». ↩
  2. En la primera de les «Dues mitges notes preliminars, assajant» que va posar al principi de l’Obra Completa de Joan Fuster, Palàcios recorda com ell mateix li havia proposat a Fuster titular No prosa el seu recull de llibres de versos i, tot estirant aquest fil, arriba a dir: «¿És més no prosa una dècima o un sonet posem-hi descriptius que un proverbi o una sentència amb el to i l’ambigüitat perfectament calculats? O viceversa: ¿és més no vers, i quant, un assaig desconfiat que un pamflet directe, una divagació erudita que un sermó cívic, o que la prosa lírica o pseudolírica amb què se solen pintar els paisatges, els que es porten al cor o els que es paguen amb els tiquets del turisme? ¿I què és, i ho preveia fins i tot la rima –no deliberada, però–, un aforisme? ¿És no vers, o bé, encara no prosa? Entre el vers/no prosa i la prosa/no vers, hi ha, de banda a banda, tot un trajecte de dubtes: de dubte –i d’estímuls de reflexió, per tant–, més que a propòsit de normes i tècniques, sobre el llenguatge en tota la seva amplitud.» De fet, la mètrica, d’UN NU no serà tan diferent de la dels Poemes per fer amb què gairebé acaba l’obra poètica fusteriana. ↩
  3. No seria cal·ligramàtica perquè no sempre forma un dibuix representatiu; seria «concreta» en el sentit, més ampli, que li dóna Haroldo de Campos, i que abasta, des de Mallarmé fins a cummings, qualsevol joc amb la visualitat del text. Això, per altra banda, comença des del títol del llibre: la segona N hi apareix invertida per perfeccionar la seua condició de reflex de la primera. ↩
  4. Si no ho indico altrament, estic citant la versió d’UN NU NU. I, a la inversa, tot sovint quan dic «UN NU», cal entendre, si no és justament que dic el contrari, que el que es diu és aplicable tant a UN NU com a UN NU NU. ↩
Llibres/Poesia
Publicat a

Un Àlien ortodox, un autor sense ortodòncies

per Jordi Florit Robusté

Sobre W i Apunts per a un incendi dels ulls, de Gabriel Ventura.

A hores d’ara Gabriel Ventura presenta tot un projecte artístic tangible i expansiu. Format interdisciplinàriament a l’acadèmia i al taller, entre la lletra i la imatge, la seva activitat és verament polifacètica i heterodoxa, raó per la qual ha rebut premis i algun ajut a la creació com la beca Montserrat Roig 2018. Per exemple, a més de traduir S. Beckett (Ed. Poncianes, 2013), també ha participat en projectes fílmics d’Albert Serra —vegeu el quadern de gravació La nit portuguesa (2021)— o com a guionista del director Albert Garcia-Alzórriz per a la 58a Biennal d’Art de Venècia. Literàriament parlant, G. Ventura es va entrenar amb Ignar (Ed. Poncianes, 2013), però han estat els seus dos darrers llibres, W i Apunts per a un incendi als ulls, els que l’han fet destacar enmig del panorama poètic.

Aparegut l’any 2017 però reeditat amb una edició ampliada al 2019, W és un «llibre-capsa» que ens remet a la Boîte-en-valise (1941) de Marcel Duchamp. Així doncs, el volum és una peça d’art que conjuga tot tipus de textos i gèneres no només literaris sinó artístics i que pretén depassar el plànol merament textual. Al respecte, l’autor ha estat part directa i activa en la composició gràfica del llibre i val a dir que la qualitat material del producte és innegable. Quant al teòric argument del llibre, a partir del recurs metaeditorial d’una carta que prologa l’obra, l’arquitecte Maurici Zervos envia al doctor Honest Triolet la nota introductòria junt a una vella capsa de sabates descoberta per atzar. El contingut, que conforma el cos del llibre, està format per una sèrie de postals i una bona colla de textos, majoritàriament poemes, menys sis cartes. En totes elles, el protagonista W escriu a la seva estimada Anastàsia des d’hotels de països diferents i en anys ben dispars, fins i tot ucrònics. Acompanyat sempre per un gripau vermell del qual W té cura per encàrrec d’una empresa desconeguda, W hi explica les peripècies alhora que aporta pistes de la resta de textos. De fet, les cartes poden parcel·lar el volum a manera de capítols si bé, llevat dels pocs poemes titulats i els que presenten algun cita, només hi ha tres seccions diferenciades amb títols i color de pàgines, la darrera de les qual serveix com a epíleg. Amb tot, la disposició total de textos i fotografies, que se suposa l’original tal com es va trobar a la capsa, no exigeix cap linealitat sinó més aviat tot el contrari: una lectura desendreçada, volgudament atzarosa, i que doni tants jocs significatius com aproximacions. Al capdavall, som davant d’una obra netament fragmentària i amb trajectes alternatius com, per exemple, la paginació codificada a través d’una delta majúscula i enumerada a la part superior d’alguns fulls i que recorden a alguna xarranca argentina.

Pel que fa als textos, n’hi trobem de tot tipus: a més dels poemes, també apareixen fragments de notícies, llargues cites d’altres autors en altres llengües, recursos cal·ligràfics diversos… La majoria de poemes estan compostos en vers lliure, sovint amb una càrrega més reflexiva que lírica, d’aforismes incomplets o just esbossats, tot i que no estan mancats de cert joc sonor o voluntat rítmica. Tothora recordant le livre de Mallarmé, la disposició tipogràfica també conjuga diverses mides, estils i llengües, símbols gràfics insospitats i fins i tot unes taques de tinta aparentment atzaroses. Això provoca que cada poema adquireixi certa tridimensionalitat, com si es tractés d’escultures textuals, i que combinin perfectament amb les imatges creades per Rosa Tharrats, meritòria coautora del llibre. Concretament, aquestes representen ser postals velles, incòlumes, i que superen el marc turístic, arquitectònic o d’efemèride històrica. Moltes d’elles, de fet, estan manipulades a través del collage o d’un canvi cromàtic molt llampant, així com personatges —sovint parelles— amb la cara enlluernada com si emetessin o reflectissin un flaix. Vora escenes com la fira de Coney Island o el trasllat dels faraons del temple d’Abu Simbel, hi ha el primer pla d’un gripau o panoràmiques manipulades, i no serà fins al final que apareix la més estereotipada, una postal del castell de Duino, amb tot el rerefons rilkeà que implica.

Comparativament parlant, així com W és un univers en si mateix, Apunts per a un incendi dels ulls podria semblar-ne una satèl·lit, quan en realitat n’és una constel·lació. D’un format molt més petit i manejable, més portàtil, aquest llibre inaugurà el segell poètic Documents Documenta de la coneguda llibreria barcelonina i que, entre d’altres, projecta l’obra completa d’un submergit com Jordi Pope. Presentat amb una performance durant la qual el poeta s’estigué vint-i-quatre hores exhibit a l’aparador de la llibreria, aquesta acció no és gens gratuïta ja que el text torna a sortir de la pàgina material per trobar cabuda en l’àmbit performatiu. Aquest cop el llibre té continuïtat en l’exposició del mateix títol al MACBA dins el PANORAMA 21, en què diversos autors de disciplines diferents presenten obres encarregades expressament.

Destrucció de la Columna Vendôme (Font: Viquipèdia).

A partir de la foto d’una estàtua enderrocada i un mena de paràfrasi a tall de pròleg titulat «Monòleg de la imatge sobirana», el gruix del poemari està compost per trenta nous poemes —el dotzè, amb quatre variacions— a més d’un diàleg final entre Cíbele i Demèter i unes endreces que l’autor reivindica com a part integral i no subsidiària. La imatge, una fotografia de Bruno Braquheis d’una estàtua enderrocada de Napoleó a la Plaça Vendôme durant la Comuna de París del 1871, esdevé el motiu d’una ècfrasi que supera la descripció per entrar a qüestionar la visió com a mètode de creació i coneixement. Per això mateix cal entendre els poemes i les mirades com a esbossos entrellucats, anotacions volgudament fugaces motivades per un mirar més enllà de la icona escapçada. Tècnicament parlant, G. Ventura ho aconsegueix gràcies especialment a l’ús de noms juxtaposats o al desmembrament sintàctic en estrofes isolades que poden recordar Víctor Sunyol i que aporten una major volada lírica. O sigui, només cremant l’ull o mitjà de configuració es poden copsar noves visions del real. D’aquí la recurrència lèxica durant tot el poemari a «ull» o «pupil·la», amb tot el camp semàntic pertinent, i les respectives associacions a la triple fixació estantissa però fugissera de l’escultura, la fotografia o el poema —pedra, imatge, paraula— i el binomi instant/etern que aquestes determinen. Encara més, la caiguda de la icona escau a l’estàtua i també al poema ja que una i altra forma artística configuren la feblesa de l’eidolon poètic. El poema vint-i-cinc és al respecte essencial i remet a Wittgenstein i tot el gir lingüístic posterior d’una manera evident, encara que la distinció clàssica entre icona i símbol aquí no resulta operativa. Al cap i a la fi, el gran tema d’aquest poemari no és sinó la iconoclàstia, la qual depassa la simple anècdota històrica per aterrar tota idolatria artística possible.

En unes declaracions fetes per l’autor, aquest advertia que qualsevol intent per part dels més doctrinaris a llegir la seva obra de manera ortodòntica està destinat a trobar interpretacions transvestides, despullades. O sia, l’ortodòncia dels ortodoxos com a mesura correctiva d’un mossec o paraula disfuncional, alternativa. La rialla de l’esdentegat o el somriure de l’alienígena és tan perillosa com incomprensible, lletjament ferotge. Però l’ortodòncia és a la queixalada el que l’ortodòxia a la ideologia: una mesura igualitària, que no igualadora, que pot remeiar una tara o mancança i fer la vida o l’art més païdor. Cadascú sabrà si pot endrapar l’una o l’altre, i sens dubte Gabriel Ventura presenta un projecte poètic molt interessant que destaca enmig de la tònica general. Ara bé, l’orgull de l’heterodòxia com a símbol distintiu és una mesura tan estètica com uns bràquets amb lluentons. Al cap i a la fi, fins i tot l’extraterrestre més iconoclasta també pot tenir les dents tortes o corcades. Al cap i a la fi, quin Àlien no és terrible?

Aquest text va aparèixer al número 126 d’Els Marges.

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

1 2 3 … 25