Sempre és tard, recent premi Miquel de Palol 2020 i publicat a Proa, és el darrer llibre de poemes de Maria Josep Escrivà (Grau de Gandia, 1968) i al nostre parer la seua obra més reeixida al costat de Flors a casa: per l’estructura, pel domini rítmic, per la pregonesa i ambigüitat temàtica, per l’excel·lència retòrica i per la força imatgística, aquesta darrera més continguda que en llibres anteriors. És un llibre dur, immisericorde i luctuós, però alhora bonic ja des de la foto de la portada, obra de Consol Martínez Bella, la poeta valenciana més «in». Amb Sempre és tard, Escrivà abandona els jocs retòrics i la rima consonant amb què ens va sorprendre gratament en el seu títol anterior, la miscel·lànica Serena barca. Continua innovant i ara inclou una secció sencera de meravellosos —en els dos sentits— poemes en prosa.
L’estructura del llibre és perfecta. El poemari consta d’un «Llindar» i un antepenúltim i penúltim textos que actuen de síntesi com explicarem un poc més avall. Entre el poema inicial —«Llindar»— i el penúltim trobem cinc blocs o seccions de vuit poemes separats per un sol poema monoversal, una mena de haikus-ponts. Només una secció, la que inclou poemes en prosa, té títol: «Dins la fosca perfecta». El darrer text del llibre trenca, o millor dit, supera el missatge negatiu del títol; malgrat la seua brevetat preferim no desvetllar-lo. Només direm que atorga a la poesia un poder real i «balsàmic», després d’haver-li’l posat en dubte amb la paradoxa (fi del text «L’última paraula») o d’haver-li’l negat directament (fi del poema «Dins la fosca perfecta»). Podem suggerir que el llibre acaba amb aquest lema aparegut anteriorment: «Ens haurem | existit en | aquest poema.»
El magnífic antepenúltim poema, «Aviat l’instant», sintetitza molt bé el llibre. En primer lloc, tanca la seua secció en incloure el concepte «la vella estirp», que remet al primer poema de secció dedicat als pares, i potser a l’arrel aràbiga valenciana del text «Malafí». En segon lloc, continua amb la reflexió social dels tres poemes anteriors. I en tercer lloc inclou dos dels micropoemes que enllaçaven seccions anteriors; com un d’ells era el segon text del llibre (veg. nota 1), podem llegir tota l’obra circularment. De fet, l’estructura emmarcada domina molts dels poemes de Sempre és tard. Cap a la fi d’«Aviat l’instant» arriba un «Però» positiu: malgrat el circular «mur de vidre» que impedix el camí, és possible una via d’escapament —amb tots els lúcids «per si» o «com si» que vulgueu— espiritual o metafísica i alhora maragallanament corporal: mitjançant l’amor, la idea, els déus o el vol. Aquest text recull les grans línies del «filat» temàtic del llibre: veritat, natura, metapoesia, crepuscle, dolor vs. coneixement; i plasma perfectament el difícil i reeixit «equilibri» que l’autora ha aconseguit al llarg del llibre entre el concret (la descripció de la natura, marca de la casa Escrivà) i l’abstracte (compassió, bellesa…). El poema «Aviat l’instant» també destaca, és clar, pel seu valor retòric: per l’al·literació i la rima interna del títol que es reprén circularment a la fi del text; pel paral·lelisme; pel joc plurisemàntic del «per»; i per les imatges, com la terriblement empírica «les nostres vides evanescents». Copiem la tercera estrofa on destaca un interessant neologisme:
I mentrestant, callem. Que ens deshabite el dir,
per indevots. Que enllà de tot,
només la dignitat dels arbres reste intacta.
El penúltim poema del llibre, «Mirall en el mirall» exemplifica de nou el canvi esperançador esmentat amunt. «La pau» seguix a l’existencialista «la nàusea» i desequilibra la balança en favor del positiu i en contra del vinyolià i negatiu «Tot | i res» anterior. Circularment, es torna al «Ressuscitem» amb què acabava el poema «Llindar». Tipogràficament, la vida també ressuscita amb els monoversos trencats però units amb cesures al llarg del llibre. Descobrim a «Mirall en el mirall» que a la fi del llibre i de la vida no hi ha verbs ni acció: només substantius determinats. Parafrasejant un títol de l’autora podem dir que ja només resten tots els noms del poema, eixos ja tractats i sentits abans al llibre, i que ara, a punt de desaparéixer, cal preservar.
Per acabar amb l’estructura del llibre, esmentem algun enllaç puntual. Per exemple, pel que fa a la temàtica, el pit-roig unix els tres poemes amb títol «Patis» («Pati d’hivern 2016» i «Pati d’hivern 2017» i «Pati d’hivern 2018»); creiem que els dos darrers «Patis» són els textos menys interessants del poemari, en especial el «Pati d’hivern 2017» —fins i tot malgrat el seu delicat final, que enllaça amb la fi del poema següent, el magnífic «Tot el temps que ens hem buscat». Com acabem d’intentar demostrar, Sempre és tard és un llibre molt ben travat i unitari des del punt de vista temàtic, malgrat que, com tota la poesia escrivana, siga formalment molt divers. Tal vegada siga aquest tret, aparentment paradoxal, un dels definitoris de l’anomenada postmodernitat. Pensem en altres poetes que el compartixen, tan diferents entre si, però: Josep Porcar, Ramon Boixeda, Rubén Luzón, etc.
Tornem a Escrivà. Aquesta continua sent, com ha destacat la crítica, una gran observadora i descriptora, sobretot del paisatge, apuntat des del punt de vista visual, olfactiu, sonor i en general «orgànic». Un exemple: l’espera equival a «guaret» i la terra és calenta acabada de llaurar i és negra i alhora «genealògica». Vos recomanem el tractament plàstic de la natura als textos «La vella acàcia» i a «Molí Nou»; copiem un tros d’aquest darrer:
Branques de cirerers
en ebullició.
De coure incipient
els pollancres, els cims
al punt de fuga
amb neu menuda
a l’horitzó.
Com a bona poeta lírica, Escrivà és capvesprera i enyorívola, però no elegíaca com el seu mestre Josep Piera. Sempre és tard és, ja des del títol vinyolià, un llibre clarament —perdoneu el joc— crepuscular; potser perquè, com diu el jo líric, és «en l’únic moment del dia en què respire a fons». O com llegíem en Tots el noms de la pena: «què seria de mi sense el costum | dels seus capvespres?». És en «l’hora carmesina», quan hi ha un estrany «ordre geomètric» entre el dia i la nit, quan el jo líric viu i dol la seua maduresa, a frec de «sepulcre», un altre isomot del llibre: «Mentre passa la vida En la tardor, on ja tremole» i «S’ensorren igualment els dies cansats, un a un». Aquest to horabaixenc potser acosta l’autora als seus admirats Feliu Formosa i —almenys en l’etapa inicial escrivana— Antonio Machado.
Escrivà és lírica fins i tot quan tracta la temàtica social; parafrasejant un vers de Sempre és tard, es mou sempre «de fora a dintre». Aquest moviment el trobem cap a la fi del llibre, on emplaça consecutivament els dos únics textos polítics del tot: el dur «Malafí» (on recrea l’expulsió dels moriscos) i l’important «Els polps». Just després el focus torna al personal, al «dins», però sense oblidar el món «de fora». En els següents poemes, a «Ataràxia» i «Aviat l’instant», els «altres» mons socials, dolents, també són «coetanis», propis del jo líric, a qui, com a Terenci, tot l’humà l’interessa, perquè tot té un efecte «papallona». Podríem afirmar que, a l’igual que el seu mestre Marc Granell, i parafrasejant un dels aforismes-poètics del llibre, la injustícia molt sovint se li fa, al jo d’Escrivà, íntimament insuportable. El jo líric, potser un alter ego d’Escrivà, dubtava metapoèticament al poema «Els polps»: «Per què parle de polps si vull parlar de nàufrags?»; però tot seguit continua explotant la imatgística, potser perquè en els mals temps —també per a lírica i enguany, 2020, més que mai— no només es pot parlar, sinó que cal parlar d’arbres; almenys per supervivència, com resa l’aforisme amb què clou el llibre.
En el poema «Malafí» trobem aquesta potent i dura imatge: «Per camins d’escurçons i de còdols que cruixen | sota els peus com les vulves calcigades». Primer cal dir que el verb «cruixir» és un isomot clau en l’obra d’Escrivà: s’associa al dolorós en el sentit negatiu (incendis forestals), positiu (maternitat) o en els dos alhora (sexe). En segon lloc, podem observar que Escrivà reserva l’obscenitat per a la política (vos remetem a «L’obscè» de Flors a casa); i també, és clar, per a «l’obscenitat del buit», çò és, la mort. En canvi, per a l’erotisme o «carn de literatura», preferix no dir «tots els noms de l’amor» (vers d’A les palpentes del vidre), sinó que el tracta reservadament, «des del suggeriment i la contenció, condicions intrínseques de la poesia per a mi, val a dir». Vos recomane el preciós text «Humus», una combinació perfecta de cos i natura, d’erotisme i ontologia. Amb aquest text Escrivà desmunta l’afirmació que titulava un poema d’A les palpentes del vidre: no és «Senzill el goig». Com a curiositat lingüisticoeròtica —valga la redundància, anotem que Escrivà empra l’adjectiu pletòric per qualificar les parts erògenes: «Pletòrics, els pits» i «els sexes pletòrics».
En la nostra opinió, el més interessant del tractament d’Escrivà sobre l’erotisme i en general de l’amor és que apareix indissolublement enriquit amb altres conceptes pregons com la por o l’existència. Hi ha una ambigüitat diríem que ontològica entre el naixement, la mort, la por i el desig. Hi ha una «ferida» vital que podeu quasi sentir en textos com «La ferida», «Tot el temps que ens hem buscat» o en el final dur de «Latitud zero», que copiem: «L’amor no redimeix de la ferida. | L’amor és la ferida.» Aquesta ferida naix en el moment previ a l’amor («Per què fa tanta por el desig?»), en el desésser de la còpula (text «Humus») o en la manca de la persona estimada (text «Plany dels ingenus») o en la manca d’afecte per part d’aquesta (poema «La set»). El dolor i la imminència de la mort són els grans temes explícits o latents de Sempre és tard. Davant el moment de la mort, identificada en diferents metàfores al llarg del text, la memòria, el llenguatge i la poesia ens poden servir —o no. Copiem alguns conceptes: «Allà on jo m’acabe i on comença| tota la vida que em queda», només som i restarem mots, però tot és silenci; aleshores «Busque el silenci i el món escridassa».
El jo líric en Escrivà, ausiasmarquianament, dol sempre: amb parella (dins el poema «La por»), o sense (al text «Balma»), en la plenitud i en el buit. El jo líric escrivà no es fon amb el paisatge com en la poesia romàntica. No s’hi pot fondre perquè sempre resta, desdoblat, observant «al marge». Malgrat que desitja «ser en el poema» i aspira a perpetuar-se escrivint «pels noms dels noms»; a pesar que pretén deixar de ser dins l’altre mitjançant el coit o la mística; encara que vol «buidar-se de tot» i «caure» i abandonar-se com nàufrag o fulla pel discórrer vital. Malgrat tot açò, sempre és conscient que no pot no «Estar ací». Al llarg de Sempre és tard la lítote i la paradoxa acompanyen aquestes reflexions. Aquesta poesia de pensament, de vegades metafísica o almenys filosòfica, s’accentua en Sempre és tard i per això en sembla un títol més interessant que Flors a casa. L’exemple paradigmàtic d’aquest nou camí més pregon és el poema homònim del llibre, perfecte fins i tot, o encara més, per la seua fi agramatical.
No cal dir que Escrivà continua amb el seu bon i rigorós treball retòric sobre la flora i la fauna. Pel que fa a la flora, voldríem destacar el text simbolista «Sírius», una petita meravella botànica delicada i pregona com les fotos en primeríssim pla i els poemes reverdyans de Consol Martínez Bella. Pel que fa a l’animalogia, fixeu-vos en la imatge següent: «L’alosa, terra al cel». Els cucs en aquest llibre i en anteriors d’Escrivà mereixerien una atenció especial. Per exemple, fixeu-vos com tanquen la secció «Dins la fosca perfecta»: «I jo soc la fulla obscena. I jo soc el cuc»; aquest cuc final, omnipotent i desdoblat, malauradament indefugible, s’oposa al senglar amb què cloïa el primer poema de la mateixa secció: «Descansar de mi i ser senglar»; i és que, al capdavall, una cosa és l’anhel i l’altra ser; al capdavall, el letal i invisible cuc sempre ha estat dins del jo-senglar, de la fulla de morera i del full literari. Apuntem també uns altres animals, sobretot les aus: pit-roigs, teuladins, etc. Fixeu-vos com dos elements naturals, «des del marge» o des de dalt observen distintament el fluir vital humà: la cugula «compassiva» d’«El dolor i les pedres» vs. les «atònites» cotorres d’«Ataràxia». Els correlats objectius no deixen de ser jos desdoblats, com aquest del poema «Latitud zero»:
Més
enllà, un altre jo
m’observa esbalaït, làbil
espelma tremolosa
«Latitud zero» és un magnífic exemple de reflexió metapoètica: el jo-que-no-és-jo quan estima i/o escriu. Aquesta reflexió sobre la identitat és comuna al text; i relacionada amb aquesta, hi ha el problema de la certesa i sobretot la incertesa, tema també tractat per l’autora en llibres anteriors.
Escrivà seguix posseint un gran domini formal; ara també del poema en prosa, i, com sempre, de metres com els hexasíl·labs, els decasíl·labs o d’aquests combinats amb alexandrins; també d’estrofes com els haikus. Moltes vegades empra en un poema la cesura explícita; açò permet llegir-hi dos altres interessants subpoemes, un per columna vos remetem, per exemple, als subpoemes d’«El crit» i «Al buc del cap». Cal destacar com Escrivà intel·ligentment sol col·locar a la fi del poema versos solts, com escurça els versos i fins i tot de vegades partix mots. Pel que fa a la rima, és suau en Escrivà: el vers sol ser blanc o lliure i amb tendència als versos parells. Però, de sobte, moltes vegades a la fi de poema, naix la rima assonant; per exemple en textos com «Amb la ferida», «Tot el temps que ens hem buscat» o «In itinere». Molt subtil, com pertoca, la rima enllaça els bells haikus de «Serenata al clar de lluna». Només hi ha quasi tres poemes amb rima: en tenen «El dolor i les pedres», «Plany dels ingenus» i sembla que també «Obstacles» fins que a la fi, rimant temàticament amb l’assumpció de l’obstacle-jo i el sepulcre, la rima desapareix.
Escrivà té un gran domini del ritme, de la sintaxi i dins d’aquesta sobretot de la pronominalització. Fixeu-vos en el joc d’anàfores en textos com «Espoli» i «Pati d’hivern 2018» o en la fi interrogativa i climàtica de «Qui». Podeu seguir les variacions de certs sintagmes breus com «Estar ací» o «just abans» en altres poemes. En l’obra d’Escrivà trobem el tempo ràpid dels poemes de versos breus («Molí Nou», «En la ferida») i el més assaonat dels que tenen versos llargs, o la combinació calculada dels dos en títols com «Ataràxia». Fins i tot trobareu el control perfecte del ritme quasi cacofònic en el poema «Sírius». En alguns textos Escrivà reserva per a la fi una certa estranyesa mitjançant dues tècniques: el pronom catafòric i l’hipèrbaton. Com a exemple de fi catafòrica teniu aquest: «I ara, com des- | posseir- | se’n, || de la corol·la?» (fi de «Sírius»); vos recomanem també el final climàtic de «La set», on se’ns desvetlla el misteri del poema. Pel que fa a la fi amb hipèrbaton, destacaríem la de «Sempre és tard» i aquesta del «Pati d’hivern 2016», que transcrivim:
L’ocell no ve i no sap que és més que mai
el meu motiu de ser, la seua absència.
En Sempre és tard Escrivà va abandonant la poesia narrativa que de vegades apareixia en la seua obra anterior. Es va imposant el descriptiu «Hi ha» (veg. poema «El crit») a l’acció; es capgira el famós vers nerudià i quan li pregunten què succeïx ha de dir: he estat. Fins i tot en el text polític «Malafí» defuig l’èpica i elegix brechtianament incloure textos documentals reals. Malgrat tot trobem la narrativitat o millor dit, unes poques anècdotes, als següents textos: als poemes «Patis», «Al buc del cap» (amb un final climàtic que desvetlla el misteri) i sobretot a la secció de poemes en prosa «Dins la fosca perfecta», que tractarem breument a continuació.
La secció «Dins la fosca perfecta» té com a títol un vers de Sebastià Alzamora com explicita l’autora a l’epíleg extradiegètic del llibre. La secció, com les altres del poemari, consta de vuit poemes, el cinquè dels quals és homònim a la secció. La majoria dels textos tenen una estructura circular. El poema «Sacher» és l’únic realista del llibre; s’hi descriu el soterrament d’un amic i la posterior tornada impossible a la rutina. Quasi tots els textos de la secció s’omplin de malsons, fantasmes i de pors. Només és positiu el poema «La vella acàcia»: la seua plenitud pancalista és un miratge dins la secció i fins i tot dins de tot el llibre; plàsticament és un text boníssim. En copiem dos exemples quasi avantguardistes: «escates voladores entre un fullam retallat com puntes de coixí» i «Els embolcalla un zumzeig elèctric d’abelles».
Al contrari d’aquesta plenitud vital de «La vella acàcia», en la secció domina, ja des del títol, la buidor; copiem alguns passatges: «A dintre meu», «Jo me’l mire des de l’interior […] cap al buit», «a dintre» , «Buidar-se de tot», «Obscenitat del buit». Caldria una lectura psicoanalítica d’algun/a especialista per atendre totes aquestes manques; també la presència en la descripció paisatgística de verbs com «xuclar», «engolir» i «queixalar». Cal destacar la imatge «ventres buits», sovintejada en l’obra escrivana; en Sempre és tard s’associa, potser pel pes implacable de l’edat, amb el marciment floral o l’eco perdut del so al text «L’última paraula». Els metonímics ventres o matrius apareixen com nines russes dins d’altres ventres, com Jonàs; són ventres «habitables» però «estèrils», ja que el que acullen no és vida sinó un albat ocell fàl·lic mort, com en el somni-poema «L’univers com un pou sense parets». Des del punt de vista imatgístic ens trobem davant d’uns textos potents. Voldríem destacar dos fragments: l’empirista «Les muntanyes s’esmicolen quan no les mirem» i el genial «retrocedir fins al bulb obscur del silenci». En definitiva, Escrivà ha creat la seua primera secció de poemes en prosa i esperem llegir-ne moltes més en el futur.
Fins ací aquesta lectura d’un llibre que es mereix més pàgines i d’altres punts de vista. Com a conclusió, vos aconsellem que correu a cercar Sempre és tard de Maria Josep Escrivà. Al nostre parer és un gran i bell llibre dolent (de dolor) que preferim al també excel·lent Flors de casa. I per què el preferim? Per dos motius, és clar, discutibles: en primer lloc perquè Sempre és tard és més agosarat estructuralment; i en segon lloc perquè, com hem dit més amunt, creiem que obri una via escrivana nova però ja reeixida: una veta ambigua i metapoètica —de vegades aforística— que podríem qualificar de filosòfica. Bona lectura.
Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.
