L’écriture, c’est ce neutre, ce composite, cet oblique où fuit notre sujet, le noir-et-blanc où vient se perdre toute identité, à commencer par celle-là même du corps qui écrit.
Roland Barthes
El 1929 Ezra Pound va publicar al New York Herald Tribune un opuscle titulat «Com llegir» que comença així: «Quan estudiem Física no se’ns demana que investiguem la biografia de tots els deixebles de Newton que van mostrar un interès científic, però que no van aportar cap descobriment. Ni s’atabala a l’estudiant amb el relat dels seus tempteigs fallits, esperances, passions, tiquets de la bugaderia o experiències eròtiques; ni es considera que tals coses hi tinguin res a veure».1 Al que es referia Pound, a la ineficàcia de l’ensenyament literari a principis de segle XX, encara avui ens arriben els darrers espeternecs —ja sigui per extensió o per conseqüència— provinents de certs sectors de la crítica. Fins i tot, en aquells casos en què l’obra mateixa s’erigeix en contra de tot biografisme.
Dos anys després del centenari de The Waste Land (1922), Jordi Cornudella recupera la versió de Joan Ferraté del poema de T.S. Eliot que es va publicar el 1977 a Edicions 62. Aquesta nova edició de la Lectura de «La terra gastada», de T.S. Eliot coincideix, de retruc, amb el centenari del naixement del crític, traductor i poeta català, però —adverteix Cornudella— no respon a meres raons commemoratives. La seva particularitat no és basa tant en la traducció catalana del poema —que ja coneixíem i que podem escollir entre altres interpretacions notables—, sinó en l’actualitat de l’exegesi que l’acompanya.
W.H. Auden deia que llegir és traduir, en tant que no existeixen dues persones amb idèntiques experiències; però el fet és que en una de sola tampoc, i les lectures de Joan Ferraté ho proven. Dic lectures en plural perquè aquesta traducció que ara es reedita no s’explica sense les versions que la precedeixen. Per començar ens hem de remuntar al 1951, quan Ferraté va llegir per primera vegada The Waste Land alhora que en feia una traducció «destinada només a entendre el poema». Aquella primera temptativa hermenèutica es va publicar poc després amb un altre títol, La terra eixorca, a la revista Laye,2 en forma d’un «extravagantíssim text català» que va posar a prova la capacitat de resistència del director de la revista en qüestió. Llavors es tractava de la primera traducció completa al català publicada a Catalunya.3
El que és entendre el poema, no obstant, no ho va arribar a obtenir, ens diu Ferraté al prefaci, i puntualitza: «però més greu que això és que ni tan sols no vaig arribar a fer un text decent tant des del punt de vista de la versió adequada de l’original anglès com en el que es refereix a l’ús simplement correcte del català». Així doncs, un temps després, pels volts de l’any 1956, va fer les primeres correccions damunt d’un exemplar de la revista que encara es conserva i es pot consultar a l’arxiu de la Biblioteca del Barri Vell de la Universitat de Girona, juntament amb tota la seva biblioteca.
Per què torna a traduir-lo és la pregunta. I Ferraté respon:
em vaig adonar que el que em tocava de fer era una traducció nova de cap a cap, cosa que no m’agradava gens, abans que res perquè The waste land ja no m’interessava i, a més, perquè passats vint anys, seguia sense entendre’n res i això, és clar, no podia voler dir sinó que en el poema d’Eliot no hi havia res a entendre. Vaig, doncs, deixar córrer el projecte. No vaig poder deixar córrer, en canvi el fet que la meva traducció, que jo em pensava que tothom hauria oblidat, existia i que de tant en tant parlava amb algú que estava disposat a recordar-me-la. Com que les bestieses juvenils em semblen tan intolerables com qualsevol altra mena de bestieses, vaig finalment, decidir-me, ara fa tres mesos, a esmenar aquesta meva fent una nova traducció […], a la qual vaig voler afegir, només amb la bona intenció d’ajudar el lector a llegir-se un poema que encara em semblava fonamentalment errat i en darrer terme inintel·ligible, unes indicacions sumàries sobre el sentit presumpte de cada part i cada secció.
És poc probable que, en altres circumstàncies, aquest motiu resultés anecdòtic com per motivar a algú a emprendre una nova traducció d’aquesta magnitud. En el cas de Joan Ferraté, des de la perifèria d’Edmonton (Canadà), on residia des del 1962, no ho era: un individu es distingeix per la seva posició i Ferraté era plenament conscient tant de la que volia ocupar dins del camp literari català, com del lloc on volia intervenir. En aquest sentit, les reiterades versions del poema d’Eliot —bé podem preguntar-nos per què aquest i no un altre—, juntament amb la preocupació excessiva per controlar la seva recepció, actuen com una resposta literària a l’exili, en tant que van associades íntimament a la necessitat de permanència.4
Els paratextos que envolten l’obra ferrateriana —ja sigui de creació, crítica o traducció— són potser el seu recurs més habitual, així com el caràcter i l’exigència que es desprèn del seu to, resultants d’un esforç incansable per fixar tant l’edició com la interpretació de la seva obra.5 René Wellek descriu la crítica de T.S. Eliot com la d’un poeta que tracta de defensar el tipus de poesia que escriu. Si ho això traslladéssim a Joan Ferraté, reconeixeríem un crític que tracta, permanentment, de defensar el tipus de crítica que practica. I aquest gest el reprodueix, de forma sistemàtica, a la pràctica traductora i a la seva poesia.
No sorprèn, doncs, que la Lectura de «La terra gastada», de T.S. Eliot no sigui l’únic cas en què esmena la seva pròpia obra. És més, hi està estretament vinculada, i així ho reconeix en el prefaci:
De fet, això que ara té el lector al seu abast és, si més no, un nou assaig d’aplicació i desenvolupament de l’esbós de teoria de la lectura que, amb el títol de «La operación de leer: principios y ejemplos de interpretación», vaig escriure […]. D’acord amb els principis establerts aleshores, també ara el fil conductor del meu comentari del poema d’Eliot ha estat l’establiment precís de les relacions que es poden observar entre el text i les persones de l’emissor i el receptor, i entre el text i el codi emprat; al costat de les altres funcions observables entre els esmentats factors de la comunicació, que operen gràcies a la mediació del text.6
El 1968 publica Dinámica de la poesía. Ensayos de explicación (1952-1966) (Seix Barral), un volum que recull els seus assaigs sobre poesia —Teoría del poema (1957) i La operación de leer (1962), amb l’afegitó de dos articles posteriors de caire més acadèmic. El propòsit de Ferraté amb aquesta publicació era retornar la vida a l’avort a què s’havia vist reduït La operación de leer, el que llavors considerava que havia estat el seu millor llibre, per culpa de la nefasta edició i distribució per part de l’editorial Seix Barral i el seu director. La cruenta correspondència que aquest episodi va desfermar no té pèrdua.
Però tornant a la Lectura…, aquest és l’assaig culminant amb el qual Ferraté conclou el cicle de la seva labor interpretativa i teorètica que inicia el 1952 i que el constitueix pròpiament com el crític literari que avui reconeixem. Aquí, la traducció funciona com un joc, un entrenament, una mena d’exercici que li serveix per a la seva operació crítica que bàsicament tracta de poesia i de les seves maneres d’abordar-la. Des d’una perspectiva eminentment formalista i pràctica, amb poca argumentació teòrica però molta anàlisi minuciosa, els seus criteris discriminatius exerciten el lector en l’art d’orientar-se en el poema per tal d’aconseguir la condició mental pertinent per a captar-ne la vivència. Dit d’una altra manera: l’«operació dinàmica», l’«experiència virtual o imaginativa» és fonamentalment una experiència de lectura, resultat d’un esforç íntim, solitari i particular.
Lluny d’establir una teoria a l’ús, el que Ferraté du a terme és una crítica pràctica que desenvolupa a través de la teoria, i aquests són alguns dels interrogants que guien el seu programa hermenèutic:
¿Qui parla en el poema, i a qui parla? ¿De què parla, i en quins temes en parla? És literalment cert, que, […] l’emissor no és ningú més que la persona de l’autor i el receptor no és en cada cas ningú sinó la persona del lector. Al mateix temps, aquesta certitud literal no passa de ser una banalitat, en el cas d’aquest poema com en el cas de qualsevol poema.7
Són variacions d’un eco del «Qui parle ainsi?» de La mort de l’auteur (1967) de Roland Barthes. Es desplaça qualsevol intent d’identificació o, com a mínim, el lector en queda ben advertit: la lectura esdevé una ficció literària, una ficció imaginativa. Ara bé, hi ha un aspecte controvertit del seu comentari al poema d’Eliot que té a veure amb una concepció de l’erotisme, que, concreta: «em serveix per explicar la funció que el desig exerceix en el poema […], però que no es pot pas dir que es pugui derivar, en els termes en què l’exposo, dels termes del poema: la responsabilitat, el que es refereix als termes en els quals és exposada aquesta concepció de l’erotisme, és, doncs, tota meva».8
L’ambigüitat que es desprèn d’aquesta asseveració és prou eloqüent com per fer sospitar a qualsevol lector de si realment l’està posant a prova sobre el perill de què l’acaba d’advertir. I potser és aquest equívoc el que ha dut a Jordi Amat a fer d’una ressenya un judici moral sobre la Lectura de «La terra gastada», de T.S. Eliot. Tant és així que subjuga la interpretació del poema a una experiència eròtica «pederàstica […] sòrdida, amb moments d’egoisme i brutalitat», en la que s’hi recrea fins a fer-ne psicologia i afirmar que aquella relació va justificar la vida de Joan Ferraté.
Ben cert és que hi ha experiències que són importants per a la creació i, en canvi, ocupen un paper insignificant en la personalitat de qui escriu; però també a la inversa ho és. L’amor sexual i la mort, i tot el que va unit a les dues grans obsessions de l’ànima, Eliot va ser capaç d’expressar-ho en el seu poema. Per contra, aquest és el risc que corren els motius universals, que permeten servir-se’n, per exemple, per explicar el desig eròtic d’un autor que no és l’Autor, i una obra que mai serà l’Obra.
- Pound, Ezra (1968) Literary Essays. New York: New Directions Books, p. 15 ↩
- Número 21 (novembre-desembre de 1952). ↩
- La versió de Joan Ferraté coincidia (en el temps i amb el títol) amb la va publicar Agustí Bartra a Mèxic el 1951 dins del volum Una antologia de la lírica nord-americana (Edicions lletres, Mèxic D.F.). ↩
- Guillén, Claudio (1998) Múltiples moradas. Barcelona: Tusquets. ↩
- I, també, de la del seu germà, Gabriel Ferrater. ↩
- Ferraté, Joan (2024). Lectura de «La terra gastada», de T.S. Eliot. Barcelona: Edicions 62, p.18 ↩
- Op. cit., p. 75 ↩
- Op. cit., p. 16 ↩