Categoria: Poesia

Cultura/Llibres/Poesia
Publicat a

Un pitxer amb aigua: la tendresa com a valor literari. Sobre l’antologia estellesiana de Jaume Pérez Montaner (i II)

per Pau Sanchis

II

M’agrada molt el títol triat per a l’antologia: Una tendresa oculta. Pérez-Montaner ha explicat que volia que el títol fora un sintagma extret de l’obra d’Estellés que poguera encabir si no totes, perquè és impossible, sí alguna de les línies mestres de l’obra del burjassoter. Alhora, també volia trobar un sintagma que fora profundament estellesià, però que no resultara obvi, per excessivament conegut. Una tendresa oculta és un sintagma que apareix al magne poema «Coral romput», del qual Montaner selecciona les dues primeres parts.  

«Poques voltes menciona Estellés la paraula ‘tendresa’ en els seus versos. La podem trobar en alguns casos amb connotacions no gaire positives, com la mirada absent i probablement displicent “sense cap de tendresa” d’aquella “dama d’anit” d’un dels seus poemes més coneguts», diu Montaner i és cert. És un mot poc freqüent, i en podríem fer l’estadística per a demostrar-ho, però no cal, perquè la tendresa a què es refereix l’antòleg és, precisament, oculta: «la que el lector pot descobrir entre les línies de molts dels seus poemes, en l’alegria i la joia dels pobles, en la parla dels carrers o en els moments més tristos i dramàtics».

Sí que és més freqüent, sempre segons Montaner, el mot ‘tendre’. De fet, al primer poema antologat, «Goig del carrer» els grapats d’aigua són tendres. «Goig del carrer»  és un dels primers poemes que Estellés va publicar en català (dins Ciutat a cau d’orella, en 1953). El poema descriu una escena de felicitat d’una parella que passeja pel carrer. Inferim que es tracta d’una parella jove, de novençans diríem, que saluden els veïns, i s’emocionen amb un punt de vergonya en veure una dona que dona el pit a un infant. El tema del poema és l’alegria d’un instant fugisser, les imatges traspuen la tendresa del gest quotidià, tot i que també n’hi ha d’agosarades. No només són tendres els grapats d’aigua, sinó els gestos de salutació a la gent del carrer, l’alegria de viure en un món recognoscible, malgrat tot. Aquest mateix ambient de quotidianitat alegre i amable és evocat en els primers versos de «Coral romput»,1 però si a «Goig del carrer» el to del poema està en consonància amb aquella alegria, ací no. L’alegria2 evocada de la primera part de «Coral romput» esdevindrà, sobretot en la tercera, expressió del dolor per la mort de la filla. El «Coral», com és sabut, és un poema de to greu, un terrible soliloqui d’un pare orfe i insomne que, com diu Pere Ballart, «dissol el seu drama personal en el dels seus pròxims».3

Al capítol 7 del pòdcast Estellés Coral, Jaume Pérez-Montaner ens explicava a Josep Martínez i a mi que havia plantejat l’antologia com una lectura nova de l’obra de Vicent Andrés Estellés. No és la primera vegada que Montaner fa una tria del poeta de Burjassot, però ara s’ha enfrontat a una obra tancada i ordenada en la nova edició, i ha intentat donar-li coherència. Una coherència «gens difícil d’aconseguir», perquè Estellés és un poeta plural i polimòrfic: «capaz del impromptu lírico sutil, de la melopea desencadenada, el laborioso soneto, el epigrama salaz y el lento fluir del poema narrativo, que convocava el recuerdo de un tiempo obscuro y lo hacía revivir con una inustada plenitud»;4 però també és sempre ell mateix.

Durant alguns dies d’agost, m’he permés el plaer de llegir l’antologia com un llibre nou, tal com suggereix Montaner. A la vora del riu Palància, en un racó del poble de Navaixes, on Vicent Andrés Estellés va passar l’estiu de 1959, convalescent de les cames5 (passeu-me la flaquesa mitòmana), he llegit Una tendresa oculta en veu alta perquè m’escoltaren els barbs que pujaven a menjar-se les molles de pa que els xiquets els tiraven. M’he retrobat amb alguns poemes que gairebé conec de cor, alhora que he descobert versos que m’havien passat per alt en anteriors ocasions o que potser no havia llegit mai, tot pot ser.

De vegades, ho diu JPM, Estellés fa servir el mot ‘tendre’ amb sarcasme, amb displicència, amb menyspreu fins i tot, com quan se’n fot dels poetes jocfloralistes a «Coral romput» («Un món petit i tendre, positivament tendre, | el gat damunt els peus, el corcó en la cadira, | després el crucigrama, i demà si Déu vol.»), però no sempre és així. El primer poema de la segona ‘crisi’ que tria Montaner és un d’aquells que feia temps que servidor no havia llegit, tant, que és com si no l’haguera llegit mai. És un llarg poema sense títol del llibre A mi acorda un dictat en què la veu que monologa es proposa «seguir ara els camins de la nit», una nit, real i metafòrica,6 en què la introspecció individual s’eixampla i connecta amb el poble:

com si la teua nit, aquella nit, en un
moment determinat —la nit determinada
per un fet concretíssim— connectàs amb el poble
aquella universal, pobra nit del teu poble,
una confusió de tendreses i còleres,
ja feta consciència del teu poble llavors

La tendresa i la còlera són dos sentiments oposats que conviuen sovint. La tendresa cap a aquell que pateix, la còlera contra aquell que fa patir. En aquesta nit el poeta s’enfronta als seus fantasmes en una mena de balanç expressionista de la pròpia obra, alhora que se sent part de tot un col·lectiu condemnat a patir, a tindre por. La tendresa, en aquest sentit, és l’estima, l’afecte que es mostra davant del patiment aliè o de les pors compartides. En aquest sentit, la poesia de Vicent Andrés Estellés és profundament empàtica (un mot que ell no hauria fet servir mai), mal·leable al dolor dels altres: «la gran pena del món que no havies viscut, | però que t’entendria».

És allò de ser «un entre tants», per descomptat, i d’assumir la veu del poble, sense ser-ne el vat, sinó només el net de Nadalet que feia versos, però també és el gest petit, infraordinari, anecdòtic, que assoleix estatus de categoria a través d’una dicció absolutament familiar.

A Navaixes, ho he indicat en nota, Estellés va escriure L’engan conech, un breu recull de poemes bellíssim que cronològicament se situa entre L’inventari clement de Gandia i El llibre de meravelles. A l’antologia de Jaume Pérez-Montaner s’hi recullen sis poemes. És possible que a hores d’ara el més conegut siga el que comença amb el vers «No he desitjat mai cap cos com el teu» i acaba «A mamar tots els versos», entre altres coses per l’esborronadora forma musical que li van donar Maria Arnal i Marcel Bages, però també cal tindre en compte el poema necrològic «Mort i espant de Carles Riba», dedicat a l’autor de les Elegies de Bierville. A mi, però, m’agrada especialment aquest:

El món és bell, és amable la vida.
Amb aquest vers inicia el teu cant.
Tinc ben present que el teu cant ha de ser
com un carrer, ple de gents i de coses;
com un carrer, per on passen tramvies;
com un carrer. I per l’aire, balcons.
D’ací endavant, pots escriure el que vulgues.
un déu ocult et durà de la mà.
No te’n refies.

I m’agrada per la tendresa del primer vers (i ara potser force la idea motor del meu text), combinada amb la declaració d’intencions posterior, que serveix per a explicar tant l’Estellés més amable com el més dolorit i sofrent, tot i que ací pesa molt més el primer, és clar. Tot plegat sense exagerar i amb un vel d’ironia al final que, en el fons, és el que fa el poema. Aquest és un breu epigrama lluminós, solar, però he fet un poc de trampa, ja que no he copiat l’epígraf amb què Estellés l’encapçala: un vers d’Ausiàs March que estén un altre vel que enfosqueix el poema: «Lo jorn ha por de perdre sa claror».

De L’ofici de demà s’inclou el poema «Festa nacional dels morts», que hauria fet les delícies d’Edgar Lee Masters i Fabrizio de André. Ací els morts raonen,  «riuen d’estar sempre junts» i fan música, «una música d’ossos». És l’únic poema antologat de L’ofici de demà i apareix just abans dels setze sonets seleccionats dels més de cent d’El gran foc dels garbons, que a estones és una antologia d’Spoon River ben particular. A «Festa nacional dels morts», el temps està suspès i morts com Ausiàs March conviuen (commoren?) amb un veïnat de morts contemporanis que es queixen que els han furtat un os: «Si em tornes la canella, et besaré el crani.», «Ausiàs March parla a soles, diu fill de puta a voltes, | i quan troba un paper, algun tros de paper, | va i escriu una carta i li envia falcons al rei N’Anfós a Nàpols». Entre versos que ratllen el grotesc: «Els morts juguen al tres | en ratlla amb els queixals», i un to que, en general, pot semblar humorístic, el poema va adquirint gravetat:

                        Morts dignes, morts indignes.
Quan deixarem les ganes de fer antologies?
Tot això són paraules, ganes de complicar-ho
car no hi ha més que morts, i morts a molta honra.

En poemes com aquest, i en altres d’El gran foc dels garbons en què l’humor juga un paper important, no podem deixar de percebre en tot moment un gran respecte pel tema de la mort, l’estima pels absents i la seua memòria que és, al capdavall, la memòria de tots. Ja adverteix el poeta en parlar de les èglogues que allò que ell fa no és només paròdia. Ací el mateix. Ja no es parla de la Mort en majúscules, sinó de molts morts que diuen la seua, d’un veïnat de morts, i es reconeix amb afecte la importància que tenen: «Els morts són invencibles: ells sostenen el temple».

Just després dels sonets d’El gran foc dels garbons, hi ha un poema deliciós en què el jo poètic, malalt, mira per la finestra i evoca el passat. A «Glopets de pena», entre altres coses, el sexe, que Estellés descriu en altres poemes amb un to més brutal, ara és evocat de manera molt explícita, però amb la contenció lírica que exigeix l’enfilall de tankes que el conformen. El poema combina dos tipus de records: fora del parèntesi parla de la malaltia7 i evoca la infantesa, els anys al pis de Misser Mascó, o convalescències anteriors, dins del parèntesi evoca el cos estimat, la sexualitat, una sexualitat vegetal i tendra: «entre la molsa uns llavis, | tanta bellesa, tanta».

Si hi ha un llibre en què Estellés combina còlera i tendresa, crec que ja ho he dit, és a les Horacianes. Jaume Pérez-Montaner també inclou un bon grapat de poemes d’aquest llibre (dèneu, concretament). És inevitable, car és un dels cims de l’obra del poeta de Burjassot i, a més, la brevetat ho permet. No parlaré però de pimentons, ni de Suetoni, sinó de dos dels poemes que crec que il·lustren més bé aquesta llarga digressió sobre la tendresa (o l’afecte, o l’estima) en l’obra estellesiana.

El poema V, que és una oda al pare analfabet (en la ficció8 el pare pescater d’Horaci), d’una emoció intensíssima. Ací, l’Estellés que sempre s’ha presentat com a pare en els seus poemes, i sovint com a pare orfe i furiós contra la mort ( «si us diguessen que han matat la Mort, | no pregunteu, amics, qui ho ha fet. | Serà un pare. Serà un pare o una mare», diu a «Coral romput».) es posa en el lloc del fill i recorda la figura paterna amb afecte i respecte. El poeta sent la necessitat d’interrompre un himne a Venus (un poema per encàrrec, un text propi de l’ofici) per a sucar la ploma al cor, si voleu.

El poema XLII és un cant a la vida, a través de la celebració dels petits plaers, probablement la reinterpretació més evident del carpe diem, l’aurea mediocritas, etc. Ací apareix l’adjectiu ‘tendre’, sí, però referit a un all que no està sec. I tanmateix, tot el poema naix d’una profunda estima pels fets quotidians. En un to ingenu es fa la llista d’alguns d’aquests plaers que van de la taula (el ravenet, l’all tendre, el lluç, la sorprenent cirera) a la vida: una jove, una parella, un teuladí, un melic i la primera dent d’un infant. Aquesta atenció a l’infraordinari, com ha dit Enric Bou, fa que com a lectors ens sentim interpel·lats, involucrats en el poema.

Quedaria per comentar, ara, la tercera part de l’antologia, que comença amb un parell de proses del Quadern per a 1962 i selecciona poemes de llibres com Exili d’Ovidi, Sonets a Jackeley o Les acaballes de Catul, i també de Mural del País Valencià, que inicialment va ordenar i editar el mateix Jaume Pérez-Montaner i que a hores d’ara està en procés de reedició, a l’Obra Completa Revisada, a cura de Jordi Oviedo i Irene Mira-Navarro.9 No hi entraré amb detall, perquè cal anar acabant, però és en aquests llibres on més s’accentua el sentit col·lectiu de l’obra del burjassoter. És ara on la tendresa esdevé més que mai solidaritat (un altre mot poc estellesià), com en aquesta prosa de Quadern per a 1962 en què es descriu un bombardeig aeri des del punt de vista de les víctimes:

és l’hora en què tornen els sinistres violins endolats en bandades tenebroses. Corren els infants plorant a casa. Les dones barren ben bé les portes. L’amo del bar ha arrancat a córrer. Les putes de la casa del cantó han deixat de fer-ho i s’han amagat davall del llit. Han apagat el llum roig de la casa de socors. Els sinistres violins endolats avancen.

 III

En un article de fa uns anys al suplement Babelia d’El País, Juan Gelman afirmava que «la poesia viaja del misterio del uno al misterio del otro».10 No costa reconèixer en aquesta afirmació l’«un entre tants» d’Estellés (i de Quasimodo: «uno come tanti, operaio di sogni»). Gelman, un poeta marcat també pel dolor profund d’haver perdut els fills i els amics, d’haver estat ell mateix empresonat i exiliat del seu País que fue serà, va fer de la tendresa un valor literari i de compromís cívic:

ARTE POÉTICA

Entre tantos oficios ejerzo éste que no es mío,

como un amo implacable
me obliga a trabajar de día, de noche,
con dolor, con amor, 
bajo la lluvia, en la catástrofe,
cuando se abren los brazos de la ternura o del alma,
cuando la enfermedad hunde las manos.

A este oficio me obligan los dolores ajenos,
las lágrimas, los pañuelos saludadores,
las promesas en medio del otoño o del fuego,
los besos del encuentro, los besos del adiós,
todo me obliga a trabajar con las palabras, con la sangre.

Nunca fui el dueño de mis cenizas, mis versos,
rostros oscuros los escriben como tirar contra la muerte.

En aquest sentit, Estellés també va ser un poeta que va contraposar la tendresa al dolor i a la injustícia, que va viatjar del patiment propi al patiment col·lectiu. Un poeta del sexe i de l’amor, però també de l’estima i l’afecte, del gest quotidià, com qui posa el nom de qui estima en un pitxer amb aigua, com diu al poema que tanca l’antologia, aquella gran declaració d’amor que és la «Sonata d’Isabel»:

Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d’amor presos per la cintura,
atarantats d’una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

  1. Concretament en aquests: «Era alegre estimar-se. Afirmativament | anàvem pels carrers, entre éssers i coses. | La vida era un carrer amb camions i nuvis | i xiquets i llençols estesos als balcons, i per damunt de tot un enrenou de ferros | i de xiulits de trens que anaven i venien.» ↩
  2. «“Alegria” és la paraula més repetida en aquesta secció inicial; si més no, és l’ombra d’aquest sentiment allò que el poeta hi sembla percaçar sense descans», Pere Ballart, 1996. ↩
  3. Ballart, Pere. «Poesia i modernitat: Una lectura de “Coral romput”». Marges, Els: revista de llengua i literatura, 1996, Núm. 56, p. 39-74, ↩
  4. Enric Sòria, «Un libro de iniciación», pròleg a Ciudad susurrada al oído, Edicions de la Guerra, 2003. ↩
  5. «El 1959 estigué malalt de les cames i, en ser operat a la Casa de Salut de València, va fer repòs i recuperació durant la primavera i l’estiu a Navaixes, un poble de l’interior de Castelló, on va escriure L’engan conech», Ferran Carbó i Jordi Oviedo, Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés, PAM, 2024. ↩
  6. Irene Mira ha estudiat bé l’heterocronia de la nit en els versos d’Estellés al seu llibre La poètica dels espais en Vicent Andrés Estellés, IIFV-PAM, 2021. ↩
  7. Jordi Oviedo ha relacionat aquesta sèrie de tankes, que són, al capdavall, el llibre La fira del vent complet, amb la poesia de Màrius Torres i n’ha destacat: «la mirada intimista, des de la malaltia i el dolor vital que acompanya ambdós poetes». «Màrius Torres en la literatura de Vicent Andrés Estellés» en La ciutat d’ideals que volíem bastir. Màrius Torres i la literatura del seu temps, a cura de J. C. Arbós, I. F. Vilalta i J. R. Veny-Mesquida, Pagès Editors, 2018. ↩
  8. En una entrevista amb Joan Francesc Mira per a El Temps, però, Estellés descriu el seu pare més o menys igual que en el poema: «Crec que la voluntat de ser bon pare em ve del meu mateix pare, que el tinc cada vegada més present. Ell, que era mig analfabet, m’escoltava sempre, ell ho entenia tot. Em va fer entendre el món de l’Horta». ↩
  9. Mural del País Valencià ocupa els volums IX, X, XI i XII (aquest darrer es publicarà a la tardor) de l’OCR. ↩
  10. «Esa realidad invisible», 22-11-2011, El País. ↩
Cultura/Llibres/Poesia
Publicat a

Un pitxer amb aigua: la tendresa com a valor literari. Sobre l’antologia estellesiana de Jaume Pérez Montaner (I)

per Pau Sanchis

 A la memòria de Vicent Salvador

 I

Joan Fuster ens va donar la fórmula exacta que permetia no reduir la poesia d’Estellés a un mer realisme. «Poeta de realitats» és un epítet cert i útil per a entendre l’obra proteica del poeta valencià més important des d’Ausiàs March. I tanmateix, sembla que el pensador de Sueca feu curt i cal buscar noves caracteritzacions que ens ajuden a assajar lectures més afinades.

Recentment, a l’acte de lliurament dels Jocs Florals de Barcelona, Enric Sòria1 destacava el caràcter expressionista de la poesia d’Estellés; Enric Bou, per la seua banda, hi ha aplicat el concepte de Georges Pérec de l’infraordinari per descriure la manera d’acostar-se a la vida quotidiana de l’autor del Llibre de meravelles. A l’Obra Completa Revisada (OCR), Ferran Carbó assajava una divisió en cicles (el de les tenebres, el de les meravelles, etc.) que en certa manera serveix per a ordenar una producció difícil d’embridar, sobretot en els anys cinquanta. I ara ja podem dir etcètera, perquè és cert que la bibliografia comença a ser extensa.

És gairebé un tòpic dir que Estellés és un poeta excessiu, que va escriure massa. En un dels capítols del magnífic El conte de l’alfabet, Xènia Dyakonova explica el sentit despectiu que té en la llengua russa el concepte grafòman, que es refereix a algú que escriu molt sense tindre res a dir. Però Estellés hi tenia molt a dir. Necessitava inventariar un món que es perdia, fer la crònica d’un temps viscut que ningú faria des del seu punt de vista, és a dir, des del punt de vista del poble. Salvador Espriu ho va proclamar: «hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa», però en la seua obra poètica tan essencial, messiànica, depurada no hi cap el món sencer (l’encabeix, per tant, en el teatre i la narrativa, sobretot en Primera història d’Esther). En canvi, Estellés sí que abasta el món (un món valencià, quotidià, xicotet, «de gent sense místics ni grans capitans», que diria Raimon, però també un món europeu, cinematogràfic, literari, «oh vella, oh trista Europa», com exclama a «Coral romput»). Tal com Dante s’inventa una llengua italiana moderna per als segles venidors, Estellés recupera una llengua popular amb poca tradició literària per al futur. Tinc el convenciment que algunes de les troballes lingüístiques d’Estellés, que alguns girs, sintagmes, paraules que va immortalitzar s’haurien perdut sense remei si ell no els hagués escrit.2

Per això, i per moltes altres coses, pense que l’acusació de poeta excessiu és injusta i poc ponderada. Estellés és un poeta fundador,3 com Dante, Whitman4 o Neruda, i la sort que tenim (com a lectors, com a país) és que és un fundador que es deixa d’hòsties i goris-goris, de messianismes, i se sap «un entre tants» i és capaç d’expressar els grans temes (l’amor, el sexe, la mort, el compromís cívic, la literatura), amb gravetat quan escau, però també amb grans dosis d’ironia, fins i tot de sarcasme. Amb passió, amb saviesa popular i literària i, també, amb alegria, amb dolor, amb ràbia i amb tendresa.

 

Al pròleg de la generosa antologia Una tendresa oculta, Jaume Pérez-Montaner intenta una altra descripció dels moments creatius d’Estellés a partir del concepte de crisi, segons l’entén Harold Bloom. La poesia d’Estellés estaria marcada per tres moments de crisi. En cada un d’aquests hi ha una influència externa, biogràfica, històrica, però que no explica la crisi totalment: «L’obra s’origina en la crisi i es presenta com a crisi: crisi que és personal i social amb tota seguretat, però que acaba sent crisi poètica sobretot».5 És a dir, les crisis són «cruïlles poètiques», moments en què l’obra fa un salt qualitatiu o, si més no, un canvi profund. La primera, que JPM situa entre 1949 i 1958, ve marcada pel canvi de llengua i per la mort sobtada de la filla de pocs mesos. Els moments àlgids d’aquesta primera etapa o fase serien obres com Llibre de meravelles o «Coral romput», que és la part final de La clau que obri tots els panys.

El segon moment, de 1958 a 1970 seria el «d’afirmació». Són els anys de les Horacianes o El gran foc dels garbons. Un Estellés diferent de l’anterior. L’Estellés poeta de realitats ací és un viatger del temps que muta en poeta llatí i converteix l’eterna imbecil·litat de determinats directors de diari valencians en la figura de Suetoni, que «ha malparlat dels Cèsars» i també del mateix Horaci, alhora que és capaç d’actualitzar els tòpics horacians amb versos inoblidables que canten les excel·lències dels petits plaers.

La tercera crisi comprèn els últims anys de la seua producció. Anys complicats pel que fa al context polític, de dolor i d’esperança i de posterior desencís: 1970-1993. Anys també en què Estellés rep el reconeixement de crítica i de públic, com se sol dir, mentre s’enfronta a circumstàncies personals molt adverses, sobretot les malalties i la pèrdua de la faena com a periodista el 1978 després d’haver rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Estellés publica en aquestes dècades el gruix de la seua obra (Llibre de meravelles, escrit a finals dels 50, veu la llum el 1971, igual que el primer volum de l’obra completa Recomane tenebres) i alhora escriu obres importants com Exili d’Ovidi o el projecte titànic de Mural del País Valencià, que s’editarà pòstumament. És, tal com diu l’antòleg, un moment de màxima afirmació i identificació poètica i, afegim, en conseqüència, d’ambició literària.

 

  1. «Referència històrica: la nit era el seu regne», Enric Sòria. Acta de lliurament dels Jocs Florals 2024 ↩
  2. O si no les hagueren escrit, més o menys durant aquells anys, Enric Valor o Carmelina Sánchez-Cutillas, entre d’altres, cal recordar-ho: el País Valencià no era un erm, era un poble sotmès. ↩
  3. Jaume Pérez-Montaner en diu «poeta fort», seguint de nou un concepte de Harold Bloom, Irene Mira-Navarro  (La poètica dels espais en Vicent Andrés Estellés, IIFV-PAM, 2021) parla de Mural del País Valencià com d’un «cant fundacional». ↩
  4. Ha estat Lluís Roda («Vicent Andrés Estellés:  un poeta universal», Reduccions, núm. ?, qui més ha insistit en el caràcter whitmanià de l’obra d’Estellés, però també ho fa Jaume Pérez Montaner al seu pròleg i n’hem parlat també amb Jaume C. Pons Alorda al capítol 2 del pòdcast Estellés Coral. ↩
  5. «Introducció» a Una tendresa oculta (poemes escollits), Tres i Quatre, 2024. ↩
Assaig/Llibres/Poesia
Publicat a

De la resistència del silenci envers la paraula (i viceversa)

per Berta Galofré Claret

Confesso que fa quatre mesos que provo d’escriure aquest article. Quatre mesos que vaig rebre el llibre del qual avui em proposo tossudament parlar-vos. Em refereixo a Paraula / Silenci (2023), el tercer recull poètic d’Àlbum Versàlia de Papers Versàlia. Francament, no sabria assenyalar-vos una raó que expliqui el motiu d’aquesta impossibilitat. Potser tan sols s’ha tractat d’una acumulació d’encàrrecs que m’han exigit ajornar-lo momentàniament, però em temo que, malgrat ser parcialment certa, aquesta resposta no és suficient. M’ensumo més aviat certa resistència del volum a ser interpretat, com si a cada lectura que trobava, el llibre s’hi oposés i m’obligués a començar de nou. Paraula / Silenci no és un reguitzell de poemes seguit dels seus comentaris – o no només. D’aquesta manera, centrar aquest article en una anàlisi qualitativa de cada poema seria insuficient i inútil. La gràcia de Paraula / Silenci no només rau en la singularitat de cada poema, sinó en la proposta d’exploració poètica que ofereix tot el conjunt, en definitiva, en la metodologia que presenta per aproximar-se al fenomen poètic.

Sobre l’estructura

El volum queda vertebrat en tres seccions: dos textos introductoris a càrrec de Carles Camps Mundó i Ada Salas; una antologia de poemes d’autos diversos – com ara Paul Celan, Luis Cernuda, Mercè Rodoreda, Carles Riba, Joan Vinyoli, Nelly Sachs, entre d’altres – acompanyats dels seus respectius comentaris a càrrec de poetes convidats – destaquen Arnau Pons, Xènia Dyakonova, Josep Maria Fulquet o Francesc Parcerisas; finalment un recull de poemes inèdits escrits pels mateixos poetes de la secció anterior. L’objectiu general és clar: investigar poèticament el binomi que anticipa el seu títol: la paraula i el silenci. 

Si bé l’exploració és temàticament unitària, el resultat final és força divers. És a dir, en la mesura que cada poeta escull i escriu un poema en relació amb allò que els suscita les dues nocions mencionades – paraula / silenci –, les aproximacions acaben sent múltiples. Segurament per això és complex fer una crítica del conjunt del llibre, perquè tot i que la direcció sigui compartida, cadascú va per lliure. En aquest sentit, cal emfatitzar la idea d’investigació poètica que caracteritza el llibre. És precisament aquesta voluntat el que vull ressaltar, la seva proposta de pensament. Altrament, el volum només es presentaria com un recull de poemes i comentaris, de per si ja valuós, però em penso que no només va només d’això. 

Així doncs, cal no perdre de vista l’objectiu real del llibre: explorar des de tots els sentits poètics el diàleg entre paraula i silenci. D’una banda, des de la tria de poemes que han tractat el tema sense que els seus autors sabessin que algun dia serien objecte d’anàlisi pel fenomen poètic. D’altra, des del comentari d’aquests poemes – prosaicament poètics. Finalment, també des de la creació inèdita i expressa de poemes que abordin la qüestió. Aquesta triple conjunció presenta una recerca molt estimulant, però altament exigent. Estimulant perquè ens fa pensar el binomi des de múltiples angles; exigent perquè és molt fàcil caure en el consum bulímic dels poemes seguits dels seus comentaris fora de l’òrbita de l’exploració. En aquest sentit, el comentari no s’ha d’entendre com una simple interpretació del poema, sinó com una continuació d’aquest. És a dir, el poema es converteix en un rebedor que adequa l’espai per exposar idees que necessiten un con-text per no tenir un punt de partida massa eteri o abstracte. A tall d’exemple hi ha Josep Maria Ripoll que a través de “Carta” de Eugène Guillevic tracta la poètica del silenci (p. 43), Anton Carrera llegint “Comiat” de Giuseppe Ungaretti com a excusa per parlar de la corporeïtat de la poesia (p. 197), també Francesc Parcerisas amb “La casa era silenciosa i el món tranquil” de Wallace Stevens que li permet posar atenció a l’expressivitat del silenci (p. 191), o Josep Maria Fulquet que mitjançant “Versos meus d’altre temps” de Carles Riba aprofita per explorar la idea de poesia com a experiència (p. 109).

És així, com la poesia es converteix tant en punt de partida com en de tornada, també en el mitjà que va d’un punt a l’altre, perquè tot es dirigeix a i des de la poesia – els comentaris, els inèdits, la teorització… – i ho fa des dels seus propis mitjans, és a dir, des de la insuficiència de la paraula, però també des del seu excés. D’aquest joc, neix el diàleg amb el silenci, la seva necessària i pacient complementarietat que pretén atrapar el missatge poètic.

Explorar el binomi

No és la primera vegada que Papers Versàlia explora poèticament paraules aparentment oposades. Dolor / Plaer (2021) i Ànima / Cos (2022) són els dos números previs a la publicació de Paraula / Silenci (2023), fet que demostra certa confiança en aquest mètode. 

A priori, semblaria que paraula i silenci fan referència a fenòmens antagònics, com si la materialització d’una exigís la supressió momentània de l’altra, és a dir, mentre la paraula és allò que és dit o escrit, en canvi, el silenci consistiria en la seva absència. No obstant això, creure que la paraula i el silenci són absolutament oposats és caure en reduccionismes i aquesta no és la gràcia des de la qual opera el llibre. Un cop més, l’exercici no pretén posar l’accent en el seu caràcter oposat, sinó en assumir que la comprensió de l’una sense l’altra és parcial i que ambdues poden ser igualment expressives, insuficients i excessives. Alhora, interdependents i en conseqüència, la proposta que presenta és entendre la seva retroalimentació i influència. 

En aquest sentit, el joc vol trobar allò que les fa compatibles, així com intuir els nexes que les vinculen. De fet, la disposició del títol ja entreveu una manera concreta d’aproximar-s’hi. Per una qüestió de claredat, he enunciat el títol afegint una barra divisòria: Paraula / Silenci. No obstant això, l’original l’elimina, tot deixant un espai entre ambdues. Paraula Silenci. Una distància que alhora és proximitat – ara ja no hi ha cap mur que les separi i és molt remarcable, ja que mostra i permet la relació, malgrat la incomoditat que el seu buit, ja sigui un respir o una pausa, pugui representar. És potser aquest espai invisible l’interès del llibre, l’exploració d’aquest entre que hi ha entre la voluntat expressiva de la paraula i el silenci que tant la precedeix com corporeïtza. Un buit que podria suposar l’inefable propi del missatge poètic, el seu misteri.

“No es tracta, doncs de defugir el silenci, sinó d’acollir-lo” (p. 42), explica Josep Maria Ripoll, precisament el poeta suggereix acollir-lo mitjançant l’ús de les paraules. En el fons, tot el volum mostra una reivindicació paradoxal del compromís que haurien de tenir les paraules a l’hora d’escoltar el silenci (p. 191), perquè en el fons com apunta Anton Carrera en relació amb el silenci que precedeix la paraula: “tant pot ser la bellesa del no-res com un preludi d’existència” (p. 198). També, sovint els poetes retonen a la impossibilitat de capturar certs missatges, com ara Ricard Ripoll quan comenta: “la bellesa es troba en la fugacitat” (p. 50). Enfront d’aquest desconsol, pàgines més endavant Victor Mañosa respon “però la poesia roman” i “on anar, sense paraules?” (p. 59). És precisament aquesta força salvífica i redemptora de la paraula que, malgrat la seva dificultat, permet la resurrecció d’allò que semblava mai més poder prendre forma. 

Un gest poiètic

En conclusió, Paraula / Silenci (2023) esdevé una exploració que si bé no pretén resoldre la dificultosa tasca d’emparaular el món, tampoc s’hi vol resignar. Al capdavall, es tracta d’una temptativa que més enllà d’una obsessió inevitable pel fracàs que el seu gest podria ocasionar, vol ser productora de sentit – entenent la poesia en el seu sentit originalment poiètic. Un gest que elabora pensament, si bé poètic i no estrictament filosòfic, altament expressiu i heus aquí la gràcia i la virtut del volum. Seguirem la pista als següents Àlbums Versàlia i a la seva peculiar metodologia de recerca.

Llibres/Poesia
Publicat a

La nostàlgia segons Jun Komura: una lírica per a l’era digital

per Melcion Mateu

Massa sovint, es considera la tasca de fer la crítica a un primer llibre amb certa displicència. El ressenyaire de torn, amb l’autoritat d’haver publicat innombrables judicis de valor d’entre 30 i 60 línies, es veu amb cor d’emmarcar l’obra de l’autor novell partint d’un marc crític format per llocs comuns, llistes dels Top Ten i el cànon occidental del Sr. Bloom (Harold, no Leopold). I com que un autor novell per definició no té obra prèvia publicada, el crític s’estalvia haver d’emmarcar el llibre en un corpus anterior: amb una cerca al Google i la inqüestionable intuïció que sempre n’han guiat el bon gust i el criteri exquisit, en té prou per esperonar o desencoratjar els potencials lectors de la primícia editorial.

Res d’això no serviria per fer un mínim de justícia al llibre que tenim entre mans: un llibre que se situa en el present per establir punts de connexió amb realitats més o menys remotes en l’espai i en el temps, tal com s’escau al tema que vertebra el conjunt: la nostàlgia. Els enyoooors de Jun Komura (Barcelona 2002) construeix un veritable canon accidental, fet de lectures i referències culturals de l’orient i l’occident, ben païdes i assimilades, que transpiren una experiència viscuda amb una naturalitat i desimboltura a anys llum de tota pedanteria impostada. Perquè el poeta les apunta des de la realitat immediata i viscuda, i amb humor, molt d’humor: a voltes irreverent, d’altres subtil, sempre intel·ligent i amb un toc sentimental, perquè, al cap i a la fi, parlem de poesia lírica. Travessa el llibre un marc de referències que va de clàssics i moderns de la literatura japonesa (Matsuo Bashô, Kobo Abe) a teòrics com Karl Marx o Hélène Cixous; del barroc decadent de Francesc Fontanella al vitalisme més espiritual de Joan Maragall: un patchwork de cites amarades de cultura pop vista des d’una erudició molt afterpop, amb el ritme pampallugant de les pantalles i les xarxes socials: Shakira, Núria Feliu i LaFrancesssa; Google Maps, Vinted i vint segons de fama en un enllaç de Youtube.

Jun Komura, de nom i pare japonesos, reivindica unes rels catalanes i nipones, andaluses i globals. I per fer-ho indaga en una xarxa d’associacions d’una riquesa inabastable i infinita. Vet aquí la poesia d’un nadiu digital que es considera afortunat de ser-ho, que es revela absolutament modern no perquè sigui necessari, com volia Rimbaud, sinó perquè li ha tocat néixer en l’ara i l’aquí i no podia ser d’altra manera. És el que hi ha, sembla que digui modestament, i el que hi ha és una proposta estètica i un projecte literari que sorprenen per la maduresa i l’abast.

Amb coqueteria calculada, l’autor ens revela algunes claus per acostar-se al llibre en l’«Apèndix. Un Post-it a la nevera», una mena de paròdia de les notes erudites a l’estil de les de T. S. Eliot a The Waste Land. Komura hi confessa que la tragicomèdia Amor, firmesa i porfia de Francesc Fontanella li serveix de plantilla per calcar-ne l’estructura, però reparem que el palimpsest és volgudament imperfecte: aquí la «Loa» es transforma en «I O A» i l’«Entremès» en el dietari «Entre els mesos». De la tragicomèdia, se’n mantenen els tres actes, però en lloc dels enredos amorosos a les ribes d’un Besòs i un Llobregat avui dia massa pol·luïts, hi trobem converses i safareig d’estudiants, l’angoixa d’un jovent abocat a la precarietat laboral, la qualitat efímera de la bellesa i l’amor en l’era d’un capitalisme hipertrofiat i les nostàlgiques visites als mercats de vell.

El mateix Eliot considerava que les més grans revolucions literàries s’esdevenen quan la llengua del carrer es converteix en la llengua dels llibres. Komura fa un esforç per portar la llengua col·loquial, la llengua bruta de les xarxes socials i els grafits als lavabos, a la poesia lírica. El to de míting que sovinteja en la poesia de la spoken word es veu parodiat amb un parell de referències a Marx i a l’actitud nostàlgica del feixisme, però la nota social es contraposa amb un lirisme transparent i intimista:

Desitjo, doncs, que el món quedi reduït
a una petita capsa de sabates;
que el cel, mirall que tants cops m’ha traït,
n’esdevingui la tapa de cartró,
i que tu hi jo hi romanguem a dins
i creem, junts, estels amb un punxó.

Mikhaïl Bakhtín parlava de la paròdia com a mecanisme generador de nous models literaris. Amb una humilitat molt sàvia, Jun Komura s’entreté i ens entreté amb un collage de formes que van de la poesia estròfica als haibuns estrafets, una mica en la línia que encetà John Ashbery a Una onada. Com un altre poeta de la New York School, Frank O’Hara, ens delita amb fragments de converses telefòniques i estirabots d’humor escatològic. Com Kobo Abe, integra fotografies i text, amb la convicció que la imatge és una expressió anterior al llenguatge i, per tant, un vehicle idoni per desfer-se de la categorització conceptual que se’n deriva. La proposta de Jun Komura amb Els Enyoooors sembla que ens convidi a participar com volia Abe en «la fabricació de la dinamita per fer possible la destrucció del llenguatge». Amb aquest primer llibre, Komura rebenta motlles i models d’una tradició massa acomplexada, amb una actitud que no ho és gens. No li cal demanar perdó, perquè en destruir les formes en crea de noves. Per llegir Komura no hi valen ressenyes, per benintencionades que siguin: sols llegir-lo i rellegir-lo amb atenció, capbussar-se en l’oceà de cites per on navega el text, seguir-les amb ajut de cercadors, llibreries, biblioteques i mercats de vell per aprendre a mirar tot allò que abans no gosàvem dir.

Cultura/Poesia
Publicat a

Actualitats i arqueologies digressives. Lletraferidura 2

per Víctor Obiols

Hi ha un periodista, que és poeta, que és editor, i que és de Reus. Porta per nom Jordi Cervera Nogués. Ha publicat narrativa, poesia, assaig i literatura infantil i juvenil, i ha guanyat diversos premis. I, recentment, el Premi Narcís Lunes i Boloix, el 2023, que convoca anualment l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, just al costat de Pallejà. És el llibre que publica Saldonar, Un error, les fulles, l’udol. Títol sintètic i concís, un article indefinit i dos indefinits, i tres mots que obren les dimensions de l’argumentari. Tot i semblar un deixeble directe de Kafka, encara ningú en català —fins on arriba el nostre coneixement— havia creat una cartografia tan anfractuosa, i d’acre regust, amb una càrrega tan metafísica i alambinada, en poesia, s’entén. És abrasiu i sense concessions. Astringent i redemptor, higiènic: tot ho neteja, ombrívol, com si res. El que crea és un raspall líric, no cantant, sinó dient, i el toll d’ironia és lenitiu, exulcerant potser també. Amb els mots de la tribu, com deia aquell, sense buscar oripells ni efectes ni embellidors exhibicionistes, amb una tendra i lúcida brutalitat, passa comptes amb si mateix i amb el món. Cal felicitar l’autor, segurament únic en el seu gènere, tot i que no és segur que això li doni cap especial satisfacció. Cervera sembla anar per lliure, i aliè a la vanaglòria i altres foteses;  i no és pas sospitós de vagabundeig ciutadà, de trobadorisme exagerat, ni de noctambulismes inopinats. Treballa a fons, i en àmbit discret. Per mala ventura no tenim nous Plans que facin nous Homenots. Potser sortiran. De moment, que vagin creixent com bolets, en la seva magnífica diversitat, homenots i/o donotes, naturalment, i esperem aquests nous Plans, (o Planes) ni que siguin un o dos, o dues, per cobrir la feina. Pel que fa a la mera crítica de poesia, tampoc no sembla que la societat literària, i els seus òrgans mediàtics habilitats per la indústria, en reclami de tenir gaires (de crítics o de crítiques), tot i la saturació productiva que vivim. Per ells faran.

En aquestes remarques lletraferides que em demana La Lectora, cal variar i, sobretot, no cansar. Doncs provem de fer-ho: el llibre més important publicat aquest any 2024 en la poesia hispànica hauria de ser traduït al català (ja està en marxa) (i a les altres llengües peninsulars, i més enllà, si és que som verament globals). Parlo de Decir, de Marina Oroza, editat per Árdora —editorial seriosa. L’Oroza, a més de poeta de raça, fou ballarina i actriu, deixebla d’Albert Vidal. No sé si dir-ne (DIR-ne) «llibre-testimoni», però és una obra significativa i única. Sublimar en vers una història d’abandonament i re-encontre, tant en el sentit de topada com de contrarietat, i tancar-ho amb un epíleg en prosa quirúrgica on trobem el relat de l’experiència viscuda, no és gens fàcil. Llibre de gran coratge i de magnífica factura. I Oroza, mal coneguda per aquests verals, s’ha criat justament en el Barcelonès, i si ha escrit en la llengua dels pares, el cert és que la destil·lació és del tot catalana, on ha fet la vivència i l’aprenentatge de la literatura des de l’adolescència. Musa que fou d’Àlex Susanna, de Miquel de Palol, i d’altres pròcers, la recordo en la seva jovenesa en recitals domèstics delirants on, en lloc d’administrar-se píndoles psicodèliques, com molts feien, llegia amb els Umbràtils passatges de Torras i Bages, com aquest mateix (el tenia fitxat, ves…de fa quasi 50 anys):

L’amor a tot el llinatge humà, l’amor particular al poble català, l’amor especial a tota la gent espanyola, és la noble passió que ha de caracteritzar l’esperit catalanesc que bull com vi novell en l’ànima de tot el jovent intel·lectual de la nostra terra; és clar que el vi nou perilla de rebentar, diu l’Evangeli, als bots vells, i demana bots nous; però a nosaltres no ens toca parlar més que del vi dolç i generós de la poesia, de l’excelsa amor de la bellesa. Així s’explica com santa Teresa, senzilla donzella d’una retirada ciutat de Castella, tingués tal valor, que fos femina non femenina, i que suportés i vencés tants obstacles, dificultats, persecucions per dintre i per fora, dels homes i dels dimonis, de gent bona i de gent perversa, i que sortís amb victòria després d’una lluita que es pot dir que li durà tota la vida. I l’estat de lluita no se li coneix: guarda sempre tota la serenitat, en les més violentes circumstàncies no perd l’equilibri, i parla i escriu amb una naturalitat que mai alteren les passions i conserva sempre un humor igual, lo qual fa que el seu caràcter sigui agradable i el seu tracte desitjat de tothom. Mai perdia l’alegria, perquè el seu esperit estava ple del goig diví.

Doncs aquest fragment fa encara més teresiana a Marina Oroza, perquè s’hi continua delint. I encara, per justificar el seu psalmisme, cita de tant en tant aquest passatge del nostre gran clergue, per explicar el seu DIR:

La poesia i les altres belles arts s’han valgut sempre d’aquesta combinació de dolors i amors, i les seves obres més apreciades per tot el llinatge humà són l’expressió d’ella. Els psalms, encara avui, després de tants mils d’anys, són la substància més adequada per a nodrir el nostre esperit.

Aquí rau el pinyol d’aquest llibret sobre el Dir, entre dolors i amors.

Anem ara a recuperar moltons de la 1a Lletraferidura, on s’anuncià un article molt interessant (pel que té de testimonial), de Carles Miralles, publicat a la revista de Miquel Arimany, El Pont, (o, més ben dit, en aquest cas, «Col·lecció El Pont»), l’any 1966; un article que porta per títol La poesia catalana l’any 1965. Anuncia que fou creat un nou concurs per a joves autors inèdits, l’Amadeu Oller. Algú es preguntarà quin interès té aquest escorcoll arqueològic. Doncs molt. Miralles fou un notable home de lletres, hel·lenista, amb una obra extensa, en estudis literaris, edicions crítiques, traduccions i poesia. L’antologia D’aspra dolcesa (Poesia 1963-2001) recull tota  la seva poesia, a Proa, a la qual cal afegir la torna No me n’he anat (Edicions 62, 2008). Quan va escriure aquest articlet havia guanyat el primer premi Amadeu Oller, ex-aequo amb Pius Morera, ell amb La terra humida, i en Pius amb Un mocador d’herbes a jòquers. Val a dir que en Pius Morera faria —anys a venir— una feina impagable com a creador i conductor de l’únic programa radiofònic del país dedicat únicament a la poesia, gràcies a l’Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt. Hiperactiu i generós, en acabar les entrevistes solia convidar a cava els poetes a casa seva, juntament amb la seva inseparable Carme. Com diuen els gitanos, «Que en glòria sigui» (hi siguin tots dos, bé… tots tres). Miralles, doncs, comença el report de l’any amb aquest premi compartit, que el jurat decidí que es tractava de llibres desiguals i poc unitaris, i la curiositat ve del fet que el jove Miralles s’autocritica amb molta soltesa i honestedat. Cal dir que tenia 21 anys, i és commovedor llegir el seu relat auto-analític:

…el meu (llibre) en canvi, em sembla que no passa d’ésser una selecció publicable de tot el que he arribat a escriure en els meus primers anys d’aprenentatge; del lirisme primer, entotsolat, adolescent i complex, en queden els poemes cinquè i sisè, que són l’explicació poètica —a mi no se m’havia acudit que la poesia podia ésser una altra cosa aleshores— de situacions personals no massa explicitades però comprensibles, dintre de tot. El poema setè ja significa un progrés i el vuitè és la superació definitiva d’aquesta primera actitud; és la consciència d’haver tingut «unes lamentables ganes de parlar de gladiols», que diria en Bauçà, i la presa de consciència en un altre sentit, l’històric —que el lector podrà trobar en els altres poemes del llibre— i el sentimental, que el lector no podrà trobar, perquè són els que el jurat va suprimir (…).

L’home de lletres Miralles ja apunta en la seva joventut el seu talent per a la crítica, àdhuc aplicada a si mateix, passant segurament la febrada marxistoide que devia compartir amb els seus companys de generació, i que traspua discretament en molts dels seus comentaris (calia anar alerta, tanmateix, amb la censura franquista). Jo havia assistit fascinat a les seves classes a la UB, l’any 80, d’Introducció als Estudis Literaris, on parlava d’Espriu, dels grecs i del neo-grecs, i de Roís, i de March i de molts altres, sense saber que tenia una obra poètica, i, en flairar les seves tendències, vaig tenir la gosadia (pobre xitxarel·lo de primer de carrera de Filologia) d’anar-lo a cercar al seu despatx, presidit per una magnífica fotografia de Carles Riba, a sotmetre al seu judici un llibret de versos d’un barbamec, que és el que jo era. Recordo que, un cop feta la lectura, i citat de nou al cap d’uns dies, va dir quelcom com: «Crec que podríem afirmar que AQUÍ hi ha un poeta»… davant del meu estupor emocionat. Anys a venir em va honorar convidant-me a participar a un Simposi de l’Aula Carles Riba per parlar del llibre sense títol del gran poeta. I, en lliurar-li el paper, al cap d’uns dies em comentà: «M’agrada com dialogues amb tu mateix». Bons records del Dr. Miralles. A continuació, per tornar al seu famós article de El Pont, comenta amb agudesa l’Escenificació de cinc poemes, de Foix, que s’havia publicat a la col·lecció «Beatriu de dia» (juntament amb les Postals d’Itàlia, de Jordi Sarsanedas (poeta del qual caldrà parlar algun dia amb deteniment) i Veus i remors de la meva ciutat de Felip Cid. Miralles aprofita per clavar una puntada de peu a la poesia de Sarsanedas, amb certa irritació adolescent, per manierista i figurativa, i fins i tot el titlla d’elitista:

… crec que la seva intenció ha estat deixar constància poètica del desequilibri cultural-social, econòmic potser, de sentiments, però sobretot cultural, que existeix entre ell i no arribem a saber ben bé qui, però conjecturem que el seu poble. (…) Postals d’Itàlia m’ha semblat, si bé un llibre important i bo, molt digne, un llibre, per dir-ho d’alguna manera, antiquat, no gens actual; a mi no m’ha agradat.

És possible —o bé segur— que el Miralles madur hauria temperat les seves opinions sobre la poesia de Sarsanedas. Del llibre de Felip Cid, en canvi, (poeta que —tot i ser amic de l’Espriu—, com se sol dir, ha desaparegut del mapa—) diu que «la seva importància com a obra poètica la col·loca en un dels primers llocs entre la poesia última». És interessant de veure com pugen i baixen els valors en la Borsa de la poesia, tan gasosos com els del diner.

Després parla de l’aparició d’una nova col·lecció a Mallorca, «La Sínia», i comença per denunciar que res del que s’havia anunciat s’havia publicat: Un de Josep Maria Llompart, el Nihil obstat de Miquel Bauçà (recuperat aquest autor darrerament a Can 62), i un de Francesc Vallverdú, que va viure uns anys de glòria durant els 60. De Miquel Àngel Riera, prosista considerable, ens diu que el sorprèn la seva poesia. Ens reporta que el primer poema del llibre comença dient: «T’estim, però me’n fot». A continuació critica durament un llibre de Guillem Frontera, a la mateixa col·lecció (de la qual fou Frontera, per cert, fundador i director). Acaba dient: «Li aniria bé d’oblidar l’experiència de la lletra impresa i treballar més». Frontera, tanmateix, ha excel·lit, amb el temps, en la novel·la. En parlar d’altres premis, cita el Joan Salvat-Papasseit, que guanyà Joan Vergés amb El gos. I Miralles s’adona de la qualitat poètica i humana de Vergés, de la seva ironia tremenda i del to d’auto-increpació i de self-pity que el caracteritza, en aquest llibre especialment; Vergés pot desplegar també, com és públic i notori, un to d’altíssima volada lírica; és un poeta de dues cares, a la manera de Janus. I un dels grans de la seva generació, encara que no es digui gaire alt. Miralles el compara aquí amb Pedro Salinas. Del guanyador del Carles Riba del 65, Francesc Vallverdú, en parla com a una mena d’epígon d’Espriu, sense assolir el seu grau de lirisme, i també de l’engatjament de Vallverdú, a qui compara a Soló i a Maiakovski, poca broma. És el poeta que deia —lúcid—, referint-se al català: «Aquesta parla estreta —que entenen solament quatre gats i el poeta».

Finalment Miralles es fixa en un llibre extraordinari d’aquell any, prologat per Pere Quart (recordem que ens els anys 60 Pere Quart era una figura rutilant en la poesia del país). Es tracta de Dret al pedrís, del poeta i dermatòleg Antoni Font i Costa. Miralles el compara a Pius Morera, i els titlla a ambdós de perequartians. Segur. Però aleshores Font ja era un poeta madur, amb molt d’ofici, i Morera començava. Vull ara recordar l’amistat d’Antoni Font, home entranyable i excel·lent especialista mèdic, amb Joan Vinyoli i amb el meu pare, Joan Obiols Vié, companys de carrera. Vinyoli dedicà molt poemes a Teresa Font i Anyé, filla del Dr. Font, un poeta considerable, i un estilista fi. Pere Quart diu, en el seu pròleg: «En Font es plau a munyir la menuda actualitat circumdant». Cert, i això no és depreciatiu. Recordo, d’aquest llibre, un poema magnífic, en tetrasíl·labs, Pegot de gat, un homenatge descriptiu (i expressionista) dels cadàvers de felí esclafats al paviment, atropellats pels automòbils. Com ja deia Gabriel Ferrater, amb la poesia es pot dir tot. O quasi tot. Seguim. Queden coses anunciades al primer lliurament, com versions de Jaumà de poetes anglesos, i un sextinari d’Andreu Subirats, i els darrers llibres de Llavina, Riera, Casasses, Maymó, Sanuy, Parcerisas, Sanahuja, entre d’altres. Seguim.

1 2 3 … 32