Chus Pato (Ourense, 1955) és una de les poetes gallegues que ha obtingut una major projecció internacional. Traduïda regularment a l’anglès, els seus versos formen part del fons sonor de la Woodberry Poetry Room de la Universitat de Harvard, juntament amb els de T. S. Eliot, Jack Kerouac o Jorge Luis Borges. L’editorial barcelonina Ultramarinos ha publicat aquest any el primer volum de la seva Poesía reunida, que recull la traducció al castellà dels seus tres primers llibres: Urania (1991), Heloísa (1994) i Fascinio (1995). Aprofitant l’ocasió, parlem amb ella sobre la seva concepció de la poesia, sobre el fet d’escriure en una llengua minoritzada i sobre com viu la relació entre les literatures gallega i catalana. Les seves respostes, com els seus poemes, són sempre exigents, però mai no són ambigües.
Hi ha una tradició poètica, encapçalada per John Keats, que entén que el poeta no té identitat i que en aquest buidament de la identitat resideix la seva capacitat per retre compte del món. En aquesta línia, i dins de la literatura espanyola, podríem citar José A. Valente. Et consideres propera a aquesta tradició i a aquesta concepció de la figura del poeta?
Si a la vella pregunta «qui o què parla en el poema?» contestéssim «el sol, la lluna, el mar, els homes i les dones», a la sala de joc la crupier cantaria «bingo» perquè la resposta de Keats és modèlica.
Sabem que, en el moment en què un o una sapiens parla, un nom de persona, certament un jo, s’avança i es desenganxa del magma de l’idioma per dir sense treva «sóc el subjecte, com a mínim de l’enunciació», i en el moment en què parlem del subjecte freguem o acariciem la qüestió de la identitat. També sabem que en el moment en què diem jo, aquell o aquella que ho diu desapareix immediatament en les proposicions del llenguatge i amb aquesta desaparició també ho fan el subjecte i la identitat. Coneixem la fragilitat dels noms de persona, dels subjectes i de les identitats i del mateix llenguatge. Sabem que el llenguatge no és ni neutre ni innocent.
Fa temps vaig pensar en la figura del o de la poeta com la d’un cos obert. Un cos obert —en el meu cas també se’n pot dir una ànima— és aquell que permet l’entrada d’altres cossos o ànimes o esperits i els consenteix de viure en el seu. En el cas que ens ocupa, el poeta seria un llenguatge prenyat, ocupat, posseït per qualsevol llenguatge dels molts que té un idioma, entre ells, per descomptat, el que li és propi. Tots aquests llenguatges pertanyen a la Musa, que és la condició matricial o la matriu o la possibilitat per a l’existència d’un o una poeta. Aquí també podria dir-se «oïda» o «vista» o «olfacte» o «tacte», sentit en tots dos sentits —«sentir» i «tenir una direcció determinada»— en comptes de cos.
Escoltem, veiem, olorem i construïm el sentit. El poema es deixa ocupar per tot això tot i que no n’és la suma i, en tot cas, el poema és qui decideix la figura de la poeta i no pas al contrari. Recordo allò de «poeta és qui escriu un poema, però només si escrius un poema ets poeta»; allò que diu, doncs, és sota el meu punt de vista el poema.
La pregunta, doncs, seria: té identitat un poema?
Recordes per a qui cantava Orfeu? Per a les bèsties, per a les pedres, per als guerrers tracis, tots ells illetrats. És el mateix que diu Keats. Llavors la identitat del poeta es mesuraria o es compondria amb la del sol i la lluna, amb la de les bèsties i les pedres i amb la de tots els illetrats del món. En fi… alguna cosa així.
He llegit amb serietat Keats i adoro Valente, i no obstant això he d’admetre que a mi em manca alguna cosa que ells dos sí que tenen. D’alguna manera, tant l’irlandès com el gallec remeten el llenguatge a una instància superior a la qual obeeix. En el meu cas he de reconèixer que aquesta instància no existeix i això canvia lleugerament les coses.
En relació amb això, sembla que les línies dominants de la poesia actual, almenys en el marc ibèric, es mouen en una direcció oposada. Quina opinió et mereixen les anomenades «poètiques confessionals»?
Crec que potser val més que no digui què pot significar la paraula confessional per algú de la meva generació biològica, però sí que diré que allò que es confessa sempre és pecat, es confessa la luxúria, el crim, la gola… allò que és capital. Pensar en una poètica que tingués per subjecte les culpes capitals és realment magnífic, però em temo que per «poètica confessional» he d’atendre més aviat al jo que es confessa, i el jo que es confessa el màxim que pot dir és que ha comès actes impurs.
I et diré que a mi, més que la confessió i el jo que es confessa, m’atrau el judici i el jo que testifica, i aquí segueixo una altra vegada la citació que has proposat de Keats. El testimoni és aquell o aquella que parla per un altre, per aquell que no pot parlar i, en aquest sentit, ocupa el lloc de l’altre o l’altra. Si el poema o la musa escriuen o parlen pel sol, per la lluna, pels homes, per les dones, no està exactament donant veu als astres o als sapiens, realment ocupa el seu lloc i en dóna testimoni, cosa que és evidentment un exercici de despossessió contrari a la identitat forta o al subjecte centrat.
Ara bé, coneixem el límit del testimoni, el testimoni integral no existeix perquè el testimoni integral és senzillament absent, ni els astres ni les bèsties parlen o escriuen en el poema.
Tot i això, el poema escriu i recull les seves veus; tot i això, el poema testifica i celebra, i al mateix temps dóna compte de la seva incapacitat, de la seva impossibilitat d’ocupar el lloc d’allò sobre el qual escriu o parla.
Tot i això, el poema celebra i marca el seu límit, el seu ésser figura, el seu ésser contingent, la seva finitud. En aquest sentit, la paraula finitud també em separa de Valente i de Keats. Llegir poesia és, sens dubte, apassionant; i escriure-la, una insensatesa manifesta.
En el teu discurs d’entrada a la Real Academia Galega, titulat Baixo o límite (‘Sota el límit’), afirmes que «el poema és molt anterior a la moderna institució que anomenem Literatura». Podries contextualitzar aquesta idea?
Per a mi és obvi que la institució Literatura és una cosa contemporània, una cosa que té a veure amb la forma amb què es conceptualitzen amb pretensió històrica els textos de creació poètica a la nostra època, és a dir, una fórmula que abraça com a molt dos segles, vuit generacions. Vaja, no res! Contràriament a això, el poema és una realitat que acompanya l’antropogènesi lingüística. Alguna cosa més que vuit generacions i menys que l’orogènesi herciniana.
I dit això, anem al context que inclou el context gallec. Agraeixo enormement als teòrics i als crítics literaris tot el seu esforç i el que diré ara no és «cafè per a tothom», és molt clara la meva admiració per alguns d’ells. Intento dir que, de la mateixa manera que els poetes ens esforcem i ho fem cada cop que escrivim, també, potser, ells haurien d’esforçar-se en la mateixa mesura.
Hi ha una cosa que no suporto; bé, en són dues. Una: quan el crític és incapaç de llegir un text, o bé perquè li manca capacitat lectora, o bé perquè, com que ja sap què escriurà, no necessita llegir cap poema. I dues: el didactisme, és a dir, aquella elecció de poemes que es pensa per a nens o adults dels quals se sospita una certa incapacitat intel·lectual. En realitat, allò que encobreix aquesta falsa elecció és la burocràcia ideològica del crític, que vol transmetre el seu corpus i no fa atenció al poema.
La memòria és una idea que apareix recurrentment en la teva obra des del primer llibre, Urania (1991). Com entens la relació entre la poesia i la memòria?
Es podria dir que la memòria és la transposició sonora o escrita de la llum i, en aquest sentit, en un tant per cent molt elevat, la memòria és lingüística; en tot cas, la memòria, en el poema, ho és. Quan dic llum també dic imatge —record i imatge, record i fantasma en el sentit d’allò que apareix, que s’apareix, la imatge, el record—; en general, la memòria és imatge però quan la narrem és banda sonora i quan l’escrivim en un poema… Bé, podríem dir que tot alfabet es construeix amb les cendres d’una estrella o una imatge. En el poema, la memòria és, doncs, veu interna o externa si es llegeix en veu alta, i sempre imatge que copsa l’ull, una imatge de llum grisa com la cendra, com les restes de la combustió, com la lletra, l’escriptura —estic dient que l’escriptura i les lletres són les cendres que resten després d’un incendi.
A la carta que Keats escriu com a resposta a Richard Woodhouse i que tu has citat al principi d’aquesta entrevista, Keats oposa la figura del poeta a la del filòsof, i ho trec ara perquè vull comentar-te una qüestió. Fa uns dies llegia un assaig d’un filòsof contemporani que admiro perquè sempre em possibilita el pensament. Com saps, des de la filosofia es va obrir el debat entorn a la confluència o no de la filosofia i el poema; hi ha qui pensa o desitja que l’escriptura filosòfica sigui el poema i qui no ho desitja en absolut. Aquest filòsof que jo llegia és partidari de la primera opció i conclou opinant que les muses farien costat al poeta; i la Memòria, la seva mare, Mnemòsine, presidiria l’escriptura del filòsof. Jo vaig riure molt. Naturalment als poetes ens pertany l’evanescència, per dir-ho així, les ninfes, les noies, tot el que no pesa; i a la filosofia, que, des de Sòcrates, és entesa com una llevadora, li pertany ser la mare. En fi… La filosofia legisla, ho vulgui o no, i el poeta no ho fa, no és el seu objectiu. Sota el meu punt de vista, la mare, el part i les filles són la banda sonora i icònica que configura el poema. Això sí: tant per als poetes com per a la filosofia, l’òliba, amb el seu vel blanc i la seva crida, ens arriba en la boira de la nit, en la llum de la nit.
Per concloure, sostindria que si el poema és una constel·lació, la memòria és un dels seus estels.
Has afirmat que la poesia sorgeix de la mudesa, del fet de quedar-se sense paraules. Però el poema s’escriu únicament amb paraules. Hi ha una relació paradoxal entre la poesia i el llenguatge?
Sens dubte, i també tot el contrari. Naixem sense llenguatge articulat i és sabut que si un mamífer sapiens no té contacte amb altres sapiens abans dels onze anys no podrà articular cap paraula. A més a més, qualsevol persona passa per moments en què perd aquest llenguatge i ha de recuperar-lo. Tots i totes hem pronunciat algun cop allò de «m’he quedat sense paraules» i, encara més, normalment pensem que adquirim l’articulació del llenguatge al voltant dels dos anys d’edat i prou. Això no és cert. Aprenem a parlar tots els dies, tothora i a cada segon. Una llengua no s’aprèn i prou, no és així, aprenem i seguim aprenent i oblidant fins a l’hora de la mort. Això és el més comú.
Sota el meu punt de vista, poeta és aquell que, experimentant la pèrdua de l’idioma, viu aquest moment de manera reflexiva i sense oblit. Diguem que aprofundeix en la pèrdua, que hi excava i en ella i per ella veu néixer un altre idioma dins del seu idioma, una llengua estrangera i no comuna que és possiblement més comunitària que la de partida, i tracta d’escriure llavors aquesta pèrdua i aquest nou idioma que és el poema, el que ha vist o escoltat. Dit d’una altra manera, en aprofundir en la pèrdua escolta la Musa, escolta la possibilitat del poema, viu en aquesta matriu, en aquesta memòria que és completament impersonal i reneix en aquest nou idioma que és el poema, o millor, el poema el fa néixer com a poeta i això es repeteix un cop i un altre, cada cop que un poeta escriu un poema, tota capacitat per al llenguatge articulat es perd i l’encontre amb la Musa és possible. La Musa només ens surt a l’encontre en la mudesa, en l’afàsia.
A Elogi de l’amor, Alain Badiou afirma que «estimar és assistir a la possibilitat del naixement del món». És també la poesia un acte amorós?
Ah!, si tornem a la idea que el poema és una constel·lació o un riu, sí, esclar, l’amor… en seria una de les estrelles, una de les aigües del riu. Jo no he vist néixer el món, però sí que he pogut concebre l’aparició incessant d’un bri de gespa, d’un bri de verdor a la Terra, sí que puc concebre un Himàlaia allà on avui és el territori de Galícia —això ha succeït en una de les eres— o una Galícia amb clima tropical. Ho faig cada cop que a l’aula explico la morfogènesi de la península Ibèrica [Chus Pato és professora de Geografia i Història]. Sens dubte, podem imaginar alguna cosa com el massís Hespèric o el massís d’Aquitània perquè la vida i, en conseqüència, la ciència tenen una estructura poètica i esclar, esclar que sí, com pot ser que la poesia no sigui un acte amorós? I com en tot acte amorós, els amants o les amants mai no poden confondre’s o fondre’s entre ells; aquesta cesura, aquesta sobrietat defineix l’amor, l’estructura poètica dóna la vida i, naturalment, el poema. Jo l’anomeno mímesi arcaica, que no té res a veure amb l’original i la còpia perquè en aquesta perspectiva no existeixen còpies. La vida, l’Eros i el seu ésser poesia desfona el poema, el forada, i dóna a llum el món i els amants. Però, sens dubte, m’estic posant poètica [riures].
En una entrevista recent amb Michael Kelleher, de la Universitat de Yale, apuntaves que escriure en gallec suposa escriure en una llengua que s’aproxima a l’extinció. És la pèrdua el tema essencial de la poesia gallega contemporània?
La pèrdua, com he apuntat a la pregunta anterior, és fonamental per escriure poesia, la pèrdua del llenguatge. Quan el que és a punt de succeir-li a la llengua en la qual escrius és una cosa molt propera a la desaparició, quan l’idioma en el que s’escriu el poema perd parlants, la pèrdua és també abús, maltractament i amenaça.
El que crec és que si escrius en gallec has de pensar per força en aquest final, d’alguna manera has de plantejar-te la finitud de l’idioma en què escrius i pensar que potser el temps en què molt poca gent conegui aquesta llengua dibuixa un horitzó i que vindran dies molt durs per a la poesia escrita en la llengua de la teva elecció poètica. I, en conseqüència, crec que és tasca del poeta reflexionar i tenir en compte les raons que es conjuguen al llarg del temps perquè aquesta situació s’hagi produït i que aquestes raons han de marcar la seva posició davant de la política del poema.
Crec que qualsevol poeta que escrigui en gallec ha de fer-se càrrec de tot això, cosa que no implica que el poema sigui un poema especialment «perdut» —un poema trist, per posar un exemple, en què tot sigui un lament o una petició de justícia des del lament— o que tracti la pèrdua com a tema; davant de la pèrdua, precisament, no podem confondre’ns i confondre el poema amb un pamflet o un discurs, en el sentit que el discurs marca una llei, una didàctica. El que provo de subratllar és que aquesta reflexió sobre l’extinció és vital.
Sí, crec que l’opció d’escriure en gallec porta en si mateixa tot això, que des d’aquí marca el poema.
Finalment, has participat en festivals de poesia d’àmbit català, com el Festival de Poesia de Barcelona o les Veus paral·leles. A més, la teva obra reunida en castellà l’està editant Ultramarinos, una editorial barcelonina. Com és la teva relació amb la cultura catalana i, en particular, amb la ciutat de Barcelona?
La meva relació amb la cultura catalana és menor que el meu desig. Té a veure, naturalment, amb la política de traduccions de Catalunya, Galícia i l’Estat espanyol en general. Del català al gallec no es tradueix i del gallec al català tampoc, tot i que hi hagi casos excepcionals que confirmin la regla. Tampoc es tradueix al castellà amb normalitat. No és cap novetat si afirmo que gairebé no existeix cap relació entre les nostres llengües.
No puc sinó agrair tant la invitació al Festival de Poesia de Barcelona com a les Veus. Van ser dues experiències meravelloses i especialment, pel seu caràcter, la de les Veus em va permetre un contacte directe amb poetes de llengua catalana del Principat, el País Valencià i Mallorca. Va ser senzillament irrepetible. El Consello da Cultura Galega no va acceptar la invitació perquè poguéssim correspondre portant a Galícia els nostres companys, i és una cosa que encara avui dia lamento.
I Barcelona és una ciutat que estimo, m’agrada enormement i hi viuen poetes i amigues que estimo; a més a més, ara hi viu el meu editor en llengua castellana. Sempre és una felicitat ser a Barcelona.
Tant de bo el contacte entre la poesia gallega i la catalana pugui arribar a ser molt més fluid del que és avui dia.
