El 21 de març d’enguany, en una sala ben atapeïda del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Julian Barnes es va erigir com a figura preferent i preferida del Festival Kosmopolis, i va poder experimentar una vegada més la sensació de ser un autor de lectors fidels. Penso que el tipus de lector fidel de...

El 27 de novembre de 1956 Kristóf Ágota travessava la frontera hongaresa per refugiar-se a Àustria. El 10 de novembre els soviètics havien sufocat absolutament la revolució hongaresa i seguirien al poder fins al 1989. Amb la decisió de fugir i instal·lar-se finalment a Neuchâtel, Suïssa, l’autora hongaresa haurà de construir-se una vida de bell...

1. La mort i la primavera és, sobretot, la construcció d’una societat i d’un individu; de la mateixa manera, La plaça del Diamant és, sobretot, la construcció d’una societat i, en aquest cas, d’una indivídua. El que ens passa quan llegim la segona és que podem anar pel món i assenyalar amb el dit un...

Això era i no era una d’aquelles converses de cervesa i tapes en què un amic bastant misantrop i rondinaire —havia costat treure’l de casa— intentava argumentar-me la llarga llista de defectes que, al seu entendre, tenien els viatges. Incomoditats, despeses i, per sobre de tot, un concepte molt en voga des de fa un...

Per llegir l’obra d’Anna Dodas, es poden utilitzar dos tipus d’ulleres: les textuals, que posen el focus en la paraula escrita, i les biogràfiques, que se centren en els aspectes que en van condicionar la producció literària. No obstant això, sovint les perspectives es barregen de manera inevitable. Dodas va morir assassinada a vint-i-tres anys,...

«la veritable pàtria de l’home és la seva infantesa»  Rainer Maria Rilke A «El cor delator», el protagonista defensa la idea que el crim que està a punt de relatar no és producte de la bogeria, sinó d’una persona que ha tingut prou senderi per tramar amb tota la fredor possible l’assassinat d’un vell que...

«I què? Yo parlo com em surt dels cuions.» (p. 174) En un moment de Trapologia, el llibre que Max Besora i Borja Bagunyà han escrit, pretesament, a quatre mans, publicat per Ara Llibres, s’afirma que el trap és una etiqueta molt difícil de definir perquè la música que vol encabir-hi s’escapa de característiques fixes....

Imagineu un redactor de La Lectora qualsevol (l’avatar del capdavall us pot orientar) just després de llegir Novel·la, el debut de Pol Beckmann, novíssima aposta de Quaderns Crema. Apaga la bombeta de 20 watts (en realitat no té ni punyetera idea de quina és la seva potència) i s’estira a la butaca. Fa un badall...

A El Ciclop (L’Albí, 2017), la darrera novel·la publicada de Jordi Cussà (Berga, 1961), hi apareixen tot de serps: en somnis, al mig del desert, entre els arbres del bosc i, també, en un pergamí que el Ciclop, el personatge que dóna nom a la novel·la, lliura a Ponç Fernandó en el darrer capítol, l’any...

El 1936, a Grinzig, un poble de vinyaters a prop de Viena, Elias Canetti va conèixer Ludwig Hardt, que aleshores era el recitador més reconegut en llengua alemanya —deu ser que en aquella època era possible guanyar-se la vida recitant textos en vers i en prosa. Hardt li va preguntar si volia veure el seu...

Les revolucions del 1917 aboleixen, junt amb l’Imperi Rus, la frontera d’assentament que aquest imperi havia alçat per acordonar-se i barrar el pas als jueus pobres. Lídia Ginzburg (Odessa, 1902 – Leningrad, 1990) va fer com molts joves que havien viscut a l’altra banda de frontera i que en els primers anys soviètics concorrien a...

Viure amb la sensació d’haver de viure. O viure com si l’alè de la teva vida el visquessin uns altres. O, com si anessis llevant tels d’una ceba, viure com si l’hipertext obligatori de la teva vida l’escrigués algú que és molt present però tu no saps mai qui és. Aquesta és la sensació amb...

Airejar veritats com punys totalment contradictòries és el que fa Marguerite Duras en aquest recull de papers excelsos que és La vida material publicat per Club Editor. En un exercici editorial gens sorprenent a la casa, Maria Bohigas ha optat per un altre llibre especialment honest. La vida material està escrit en un moment en...

Sergi Pàmies va pregonant a totes les entrevistes de promoció que, al seu últim llibre, L’art de portar gavardina, ha intentat fer una mena d’autoretrat que, com el dels grans pintors, no resultés autocomplaent. Suposo que, amb el temps, la memòria va guanyant terreny a la imaginació o, potser, l’experiència com a escriptor va despullant...

D’on surt, la veu d’un escriptor? Com es forma l’estil que fa que sapiguem que allò que llegim és d’un determinat autor, i no pugui ser de cap altre? El to d’una novel·la, d’un conte, o d’un poema, com s’aconsegueix? Segurament, mirant ben endins, però també parant l’orella i aprenent dels que ja hi eren...

El passat acostuma a ser, per bé o per mal, una ombra difícil de digerir. Els protagonistes de les novel·les de Marta Rojals ho corroboren, de manera ben explícita, des de la primera pàgina: a Primavera, estiu, etcètera, l’Èlia ha de fer net amb un amor d’adolescència; a L’altra, l’Anna es troba atrapada entre una...

Dotze narracions i un sol retrat: una Sicília plena de desigualtats, on conviuen el conformisme fatalista i els impulsos de revolta. Hi és tot. Giovanni Verga (Catània, 1840–1922) va escriure les Novelle rusticane, publicades en català amb el títol de Narracions sicilianes, a finals del segle XIX amb un estil modern i punyent. Els llibres...

Recuperem l’article «Camí de sirga: una novel·la irrepetible?» de Marina Espasa, que va ser publicat per primer cop al diari Ara, el 4 de març de 2017. Vist el panorama funest que ens obsequia l’edició en català més comercial, cal felicitar molt els responsables a Edicions 62 de la reedició d’un clàssic com Camí de...

Eren els anys 80 i no sabia ben bé per on tirar com a escriptora, si per l’assaig de divulgació històrica o què. Tampoc no em preocupava gaire, en veritat, sinó que havia vist, després de treure un primer llibre, a petició de l’editor Josep Carles Guardiola, que ampliava els tres reportatges sobre la història...

La funció de la memòria —de la meva— és d’anar esborrant el record dels mils de llibres que he llegit, de manera que de molts d’ells l’únic que en recordo és que els he llegits. Sí que sé que amb Henry Fielding em divertia molt, que als setze anys el fatalista Jacques em posava calent,...

Deia el mestre Montsalvatge que ningú no li podria demostrar que un lied de Schubert fos millor que la Violetera de Padilla; ens convidava a pensar un altre cop en el misteri de la comunicació, que és tan inaprehensible en l’ambició d’un art que s’interroga a si mateix com en l’art de l’entreteniment. Potser la...

Podria haver triat el vitalisme hiperbòlic de Gabriel García Márquez, o el vitalisme desconcertant de Julio Cortázar, o el vitalisme verbal de Guillermo Cabrera Infante, o el vitalisme antivitalista de Juan Carlos Onetti, o el vitalisme apocalíptic de Carlos Fuentes. Podria haver triat Lezama Lima o Carpentier, o Borges —i Bioy Casares—, o Rulfo, o...