La poesia de Maria Antònia Salvà, i no ho dic jo, ho va dir Josep Carner —interlocutor privilegiat i amistat de confiança, que ens ha deixat lectures úniques sobre els seus textos i sobre el seu procés d’escriptura— exalta l’encís íntim, l’emoció gentil, agafa «qualsevol estímul delicat del món visible» i el transforma en una...

En l’antigor, la poesia era sinònim de música. O més ben dit: la música n’era una part indestriable. «La combinació de sons d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme», diu el DIEC2, constituïa l’única manera perquè un text fos considerat artístic. Avui, això ja no és així. I, si bé aquesta...

1. Amb quines reixestensa d’amor       la vidaInfern         m’envoltes Com és sabut, l’haiku és una forma poètica japonesa de tres versos distribuïts seguint l’esquema sil·làbic 5/7/5, que en el recompte català pren la forma de 4/6/4. Revela l’instant en què l’haijin, l’escriptor d’haikus, percep un objecte o una situació...

«Tot, sempre, ve de molt enrere», escriu Josefa Contijoch (Manlleu, 1940), poeta, narradora, assagista, traductora. És a l’inici de Sense alè (2012) un text proteic, difícil de classificar, a cavall entre la novel·la, l’autoficció, les memòries, l’assaig, la prosa poètica i fins i tot el gènere epistolar i que va merèixer el premi Ciutat de...

Sempre és una bona notícia que Víctor Sunyol torne a la publicació, esta vegada a ca Labreu. Atri s’obri amb un poema-pròleg del seu bessó Antoni Clapés i s’acaba amb unes “Notes” aclaridores —i sàvies, com les de l’Arnau Pons celanià— de Sunyol i un bon epíleg de Núria Armengol. Una citació de Danielle Collobert...

A propòsit de l’últim llibre d’Eduard Escoffet, Lírica de consum, he tornat a un article en el qual Josep Pedrals exposava que un dels trets fonamentals de la poesia és el seu caràcter imprevisible, el trencament amb la linealitat de l’expressió i la sorpresa o desconcert que aquest gir provoca en el lector («Els tombants...

No pasaránPaul Celan, «In Eins» Óssip Mandelstam va escriure en una ocasió que el poema, com la pedra de Tiútxev, és de la mateixa natura que una roca que, despresa del flanc d’una muntanya, rodola i cau enmig d’un camí i el barra. La Rosa de Ningú és el llibre que Celan va escriure a...

L’any 1985 —ara iaiejo— va sortir un dels llibres de versos més bonics que havia vist fins aleshores. Era el primer volum d’una col·lecció multilingüe de poesia, i l’havia dissenyat una gran mestra de la tipografia editorial catalana que es deia Mercedes de Azúa Comella (1947-2023). En contra dels usos moderniquis de l’època, la col·lecció...

Lectura d’ Ítaca arrasada, de Joan Deusa 1. L’estranyament de si Fa un temps, quan em trobava en el procés d’escriptura i correcció del meu llibre de poemes Exposició, de tant en tant tenia alguna conversa amb Joan Deusa sobre la follia i les possibilitats representatives de la poesia. Aquests temes a poc a poc...

Comencem amb la invocació: A mi, no la color d’uns bells ulls humans, sinó la mirada desafiant de mel espessa de les cabres, incloent-hi els precipicis. Antonina Canyelles (Palma, 1942) assumeix la identitat d’un animal salvatge (per molt que s’hagi domesticat) curiós, intel·ligent, àgil, imprevisible i amb molt bon equilibri per poder-se sostenir en terrenys...

Presentar-vos avui Pols, el nou llibre de Ramon Boixeda, guanyador del XXIII premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, em temo que serà una tasca molt difícil, tal vegada impossible. Ho dic per atrapar la vostra benevolència, esclar, però també perquè és veritat. No és que, en si, sigui un llibre...

Dins de la magnífica Gavells. Poesia completa 1988-2023, publicada per Alfons el Magnànim, Anna Montero inclou tots els seus llibres de poemes originals —no les traduccions—, alguns ja introbables, fins eixe 2023, excepte el seu primer poemari, publicat el 1983, Polsim de lluna. D’aquest títol, que ara costarà malauradament molt de trobar, només ha recuperat...

Semblaria que els Cants d’Abelone s’estructuren, entre altres coses, per mitja d’imatges-tema o de certs usos de l’enunciat que l’emparenten amb tota una tradició mística (o de pensament de la cosa mística) de la qual vol participar. Al text de la setmana passada vaig mirar de donar el sentit estructural dels usos que Vinyoli fa...

aprèn | a oblidar el teu inici de cantRilke Qui parla als Cants d’Abelone? Podríem dir, sense errar, que és Abelone, la tia de Malte, protagonista d’Els Quaderns de Malte de Rilke. I, per què? Doncs, com ens recorda Serrallonga citant el text llibre de Rilke, perquè «Abelone tenia una cosa bona: cantava. És a...

Joan Vinyoli deu ser, amb tota probabilitat, l’autor contemporani amb qui Serrallonga sentia més afinitats, tant des d’un punt de vista poètic com des d’un punt de vista empàtic (és a dir de ‘ser dins del sentir de l’altre’, o ‘sentir-se a dins el sentir de l’altre’). Tot i que, segons apuntava en el seu...

És molt probable —i al mateix temps una llàstima— que molts lectors en veure el títol amb què Xavier Lloveras ha compilat tots els seus versos, Poesia reduïda, associïn automàticament l’adjectiu a les dimensions exigües del volum, i no en canvi a la seva naturalesa més determinant. Descomptats els qui potser hi llegeixin per error...

Hi ha poques coses que respecti més que el periodisme, però aquí no hi faig periodisme. Crec en el valor de la informació, però en conec els límits: la informació no pressuposa comprensió, la informació revelada —pel fet de revelar-la— no ofereix garantia de veritat. Les revelacions generen atenció: l’atenció obtinguda pot semblar un èxit,...

DELS LLIBRES Llavor és un poemari que té la seva arrel en el temps soterrat del confinament i en la potencialitat radical dels cossos en suspensió. A partir de la metàfora de la continuïtat orgànica, dins els poemes de Llavor va creixent també la intuïció d’una altra cadència essencial: el cicle de coagulacions i dissolucions...

Feridura, una paraula immensa que ens ofereix Begonya Mezquita. El cos del mot és llarg —pense mentre la pronuncie. Una lectura lenta i una escriptura poderosa. Hi ha tres seccions diferents on la veu es transforma; “jo és un altre”, deia Rimbaud. Un jo (tu reflectit en aquest cas) en moviment, que adopta l’entitat de...

Hi deu haver una Dolcesa 2; diguem-ne, dolcesa adulta, assumida com una impossibilitat, i com un esforç imprescindible. Alhora. I hi deu haver una mena de Dolcesa 1 –diguem-ne, la dolcesa primària– que és una realitat incontestable, testada per l’experiència i protegida pels arguments que aporta la inaturable capacitat de provocar retorns: el present comprensible,...

Després de Farem un pensament. Metaforismes i saials (2021) Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) torna a traure a l’editorial Lletra Impresaun nou títol: Estimats poetes. El certer pròleg d’aquest segon llibre és obra del poeta i estudiós Josep Maria Sala-Valldaura. Tant Sala-Valldaura com Rodríguez-Castelló, en la seua presentació, expliciten el caràcter miscel·lani i virolat d’Estimats poetes:...

“Paradísia” és el nom comú de la paradisea liliastrum, també anomenada lliri blanc. J. M. Panareda Clopés, citat per Laia Llobera a l’inici de Paradísia, la defineix com una “herba alta, molt vistosa per les seves flors, sense fulles i lleugerament oloroses”, que creix en prats assolellats, de sega o en relleixos rocosos, sobre terres...

La filiació implica un vincle, un lligam. I aquesta relació connectada implica una pauta complementària: ser part d’un tot, o ser la baula posterior –descendent– d’una cadena temporal (amb antecessors: quina paraula més sàvia), o ser coses que has rebut d’altres com a beneficiari. Hi ha uns dadors i uns rebedors; amb rols complementaris. I...

Dic: no aturar-se. I vull dir: no deixar d’escriure. Mantenir viu el poema, sí, però també mantenir viva l’escriptura: el gest, la voluntat. La mestra Dolors Oller potser en diria “actitud prelingüística”; amb tota la raó. I jo m’atreviré a referir-m’hi com a actitud prelingüística intersticial. En general, des de la persistència del poeta, podríem...