Categoria: Sen categorizar

Safo de Lesbos és, potser, una de les autores més celebrades i menys llegides de la història de la literatura. Després de gaudir d’una enorme repercussió a l’Antiguitat —tant per aquells que l’encimbellaren dalt del panteó poètic com pels que en feren befa sagnant—, l’obra de la poeta va caure en l’oblit més absolut fins pràcticament al segle xix. Avui dia, el nom de Safo ressona sovint quan parlem de literatura escrita per dones o de referents no heteronormatius, però el cert és que la seva obra no ha gaudit de la mateixa popularitat, ja que per norma general s’ha difós en ambients acadèmics o, camuflada, en les recreacions literàries que n’han fet altres autors.

Per veure la discordança entre la fama de l’autora i l’espai que ocupa a les prestatgeries, n’hi ha prou de mirar el nombre de traduccions catalanes que en teníem fins enguany: dues, una en vers a càrrec de Manuel Balasch (1973) i una en prosa de Maria Rosa Llabrés (2003). Si ho comparem amb la Ilíada d’Homer, de la qual n’hi ha divuit traduccions completes o parcials en català,¹ és prou evident que la recepció contemporània de Safo és molt més limitada que la d’altres autors clàssics.

Així doncs, en aquest context, és especialment feliç la recent publicació del volum I desitjo i cremo. Poesies incompletes, amb què Eloi Creus ofereix una nova edició i traducció de bona part dels fragments de Safo de Lesbos. I és que l’irònic subtítol del llibre, Poesies incompletes, no es refereix només a l’estat en què ens han arribat els poemes de l’autora, sinó també al fet que el volum de Creus no pretén ser una edició exhaustiva de tota l’obra coneguda de Safo, sinó un recull de les peces més significatives —deixa de banda, per exemple, els fragments formats per una sola paraula, que no tenen gaire raó de ser en una edició per al públic general. Val a dir, però, que Creus incorpora algunes novetats notabilíssimes: d’una banda, inclou els fragments descoberts l’any 2009 i 2014, dels quals només n’hi havia una traducció catalana de Jaume Pòrtulas a la revista Reduccions;² i, de l’altra, edita i tradueix al català els testimonis grecs i llatins (biografies, comentaris, poemes, etc.) que versen sobre l’obra i figura de Safo i en mostren la primeríssima recepció. Tant els nous fragments com els testimonis antics no s’havien inclòs encara en cap traducció catalana de Safo, per la qual cosa el volum de Creus no és només una fita per la novetat dels continguts, sinó també perquè ofereix una visió més global –més completa, si es pot dir– de l’autora.

Tot i que la lectura de Safo pot semblar una empresa un xic intimidant —per la distància, per formar part del cànon, per fragmentària—, la introducció del llibre n’ofereix unes pinzellades de context i resumeix de manera entenedora les interpretacions que s’han proposat per explicar la vida i l’obra d’una autora de qui pràcticament no sabem res. A més a més, en un gest de rigor filològic, Creus explica també els criteris que ha seguit -i les dificultats que ha vorejat- en editar i traduir els fragments. És una introducció, doncs, que se situa a mig camí entre la publicació filològica i la no especialista, però que pot ser útil per a tots dos públics.

Sobre la traducció, que és en vers, cal destacar la ingent reflexió traductològica que hi ha rere l’adaptació dels metres clàssics —a bastament detallada a la introducció—, que aconsegueix reflectir bona part de la cadència del vers grec sense que soni excessivament aliena a la prosòdia catalana. D’altra banda, és també meritori que Creus s’hagi distanciat dels vicis propis del filòleg clàssic a l’hora de traduir i, en canvi, ofereixi una versió catalana en què predominen la imatge i l’efecte per damunt de l’encotillada fidelitat a l’original. Es tracta, doncs, d’una traducció llegidora i autònoma, que funciona i té entitat pròpia tant acústicament com literària.

Sobre el text grec, però, hi ha algun petit caveat que potser caldria remarcar, per les atzaroses circumstàncies en què s’ha transmès. En primer lloc, com el mateix traductor explicita al pròleg, l’obra de Safo ens ha pervingut de manera fragmentària, sovint en esquinços de papir que han romàs oblidats sota la runa i la sorra d’Egipte durant dos mil anys. Els successius editors de Safo n’han proposat lectures i reconstruccions diverses, per la qual cosa el text d’un mateix fragment pot variar segons l’edició que s’empri —i, sovint, totes les opcions són igual de vàlides. Així doncs, el text ofert, que segueix les edicions més recents de l’autora, no és inequívoc ni definitiu, ja que coexisteix amb altres reconstruccions i, també, es podria modificar amb el descobriment de nous fragments papiracis. D’altra banda, centrant-nos en l’edició de Creus, cal destacar que hi ha certes inconsistències en l’ús dels símbols propis de les edicions papirològiques, fet que tanmateix és excusable perquè es tracta d’un volum per a públic no especialista i que en cap cas desmereix la qualitat del text ni de la traducció.

Finalment, el volum es clou amb un deliciós epíleg de Maria Callís, qui, partint del fragment 147 «Et dic que de nosaltres algú en té el record», ressegueix el motiu de la permanència de la veu poètica en la memòria col·lectiva, des dels clàssics fins a la literatura catalana contemporània. Un topos que, en el cas de les veus femenines —i de totes les que s’escolen pels marges de la norma—, s’ha caracteritzat sovint per la necessitat de vinclar-se endavant, a l’encontre de futures mans esteses que, des de l’alteritat, en sostinguin el record.

Podem dir, doncs, que I desitjo i cremo és una d’aquestes còmplices mans esteses i, alhora, és la confirmació palpable de les paraules de l’autora, vint-i-sis segles més tard. El present volum és, en general, la restitució de Safo que faltava al panorama català: una versió actualitzada, llegidora i poètica que acosta la principal veu femenina de l’Antiguitat al públic contemporani. Una empresa que, si tenim en compte la manca de referents femenins i no heteronormatius en el cànon literari universal, esdevé encara més necessària.