L’any 1985 —ara iaiejo— va sortir un dels llibres de versos més bonics que havia vist fins aleshores. Era el primer volum d’una col·lecció multilingüe de poesia, i l’havia dissenyat una gran mestra de la tipografia editorial catalana que es deia Mercedes de Azúa Comella (1947-2023). En contra dels usos moderniquis de l’època, la col·lecció recuperava els tipus de plom, i els donava relleu tàctil a la coberta, que fendia un cartró reciclat, bast —pigallat de traces multicolors de pastes anteriors— i elegantíssim. Aquell llibre singular ja és història de la nostra literatura: es titulava Enigma, i va convertir un poeta magnífic en una veu altíssima.

Si parlo de Narcís Comadira i d’aquest llibre seu —quaranta anys després!— és perquè vull parlar d’emblemàtica.

1

Enigma arrencava amb una secció, justament, que es titulava “Emblemes”, precedida per aquests quatre versos, també titulats “Enigma”: “Desficiós pel teu sentir dispers, | la sang, el foc, conjures al poema. | El teu cos és el mot, la ment, el vers: | on és, però, la imatge de l’emblema?”

Des d’una mirada semiòtica, podríem dir que un emblema és un símbol que adquireix, a més, la capacitat de representar inequívocament alguna cosa. I, gairebé, podríem dir, que acaba esdevenint el signe constitutiu —culturitzadament constitutiu— de la cosa: sobretot, diria, quan parlem de coses de pes conceptual, sovint situables en un espai mental —postsemàntic— entre l’experiència i la filosofia.

Però, alhora, l’emblemàtica remet a una tradició editorial —des d’almenys Emblematum Liber, 1531, promogut per Andrea Alciato— que acompanya un text epigramàtic amb un requadre que emmarca un dibuix gravat: un “emblema”. La imatge fa comprensible, d’alguna manera, un text poètic o assagístic més complex.

Sigui com sigui, a Enigma, Comadira porta la seva poesia a un estadi nou mitjançant les forces diverses de la simbolització. I hi explora una poesia emblemàtica contemporània, d’alta complexitat fenomenològica i d’una generosa ambició iconogràfica. Les imatges que poblen la secció “Emblemes”, i també la resta del llibre, són d’una eficàcia i d’una subtilitat poderosíssimes: el falcó amb caputxa de cintes, el “cuc llefiscós | que es vol serp”, les sargantanes de la cisterna clivellada, els escarabats “xarolats”, “el renill dels cavalls”, o les bordades temibles de la “canilla del futur”.

2

Deu anys després de l’aparició d’Enigma, va aparèixer Clara Ballart (1995). I trenta anys després de néixer, Ballart ha publicat La llum igual (2025), l’obra guanyadora del LX Premi Recvll de Blanes (Premi Benet Ribas de Poesia 2024). Que és un llibre de decasíl·labs blancs, confegits amb talent lingüístic, expertesa tonal i, en general, amb una barreja de claredat expositiva i d’aspiració discursiva (de desafiament lector), que se’n deu haver de dir —senzillament— un bon gust ple.

És cert que els paratextos que acompanyen la seva poesia mostren unes conviccions sòlides que, malgrat tot, i afortunadament (ho veig així), no emborratxen els seus versos amb excessos de solidesa. Vull dir: que el que és sòlid en Clara Ballart, entenc, és un compromís radical amb allò que és indestriable de la condició artística de la literatura. Els seus versos, a mi, em diuen això.

Tampoc no comparteixo l’afirmació de la solapa del llibre, que expressa la creença que “res és únic” i que aquesta poeta és, només, “una entre tants.” En fi: ni de broma. Ballart és una poeta singularíssima, única, i cada un dels seus versos —i cada un dels seus poemes d’aquest llibre— desmenteixen a trompades d’evidència la voluntariosa però falsíssima modèstia de l’afirmació de la solapa.

(Quant de mal que fan totes aquestes noves pressions dogmàtiques per convertir –de fet, redimir– els artistes de primera fent-ne militants de quarta… ¿De debò no n’hem après res, de la Història? Pasternak, Mandelxtam, Akhmàtova…)

3

La llum igual té tres seccions i una coda. Cada secció conté vuit poesies, i la “Coda” hi suma la que fa vint-i-cinc. La capacitat endreçadora de Ballart no em sembla una minúcia que puguem menystenir. Perquè els seus versos són versos d’intel·ligència, de comprensió aventurera del món. Per això porta el llenguatge cap a la col·lisió semàntica, i per això mateix explora la il·luminació dels emblemes. (Com a hipòtesi d’entrada, almenys; després hi tornarem…)

Totes les seccions del llibre, les obre —endreçadament— una endreça amb una cita de Cesare Pavese. A la tercera secció és aquesta cita: “Un acceso silenzio | brucerà la campagna | come i falò la sera.” D’acord: hi parla del foc, de cremar camps, del futur…

Profèticament, però, la cita anuncia el poder d’una cosa: el silenci. Pensem-hi.

I sota aquesta advocació pavesiana, a la tercera secció, hi ha el poema que vull comentar aquí. Aquest:

TOMELLOSO

Dels talls horitzontals que té la pell
d’aquesta realitat que s’expandeix
en les calors que pugen de la vinya
ha caigut, introbable, l’eix del temps.
Abans semblava que el busquéssim —ara
hem après que no ens cal. La gravetat
és força suficient per fer de guia.
Aquí no trobarem finals ni inicis,
som a la superfície de la vida:
percebem en el buit l’impuls de ser.
Hi ha un conill atrapat en un filferro.

4

Col·lisió semàntica i emblemàtica; vet aquí la meva promesa d’anàlisi.

Suposo que heu llegit el poema i heu sentit la força del desconcert lector que genera: claredat i dificultat, indestriables. I suposo que us heu resistit a tornar-lo a llegir, perquè el poema —per virtut del vers final, diria— ja us ha deixat plens, satisfets, amb sensació de completesa.

No en feu cas: torneu-lo a llegir. Dues o tres vegades més; va, que és curtet.

5

Som-hi.

Quan parlo de col·lisió semàntica, en realitat dec voler dir: interferència inadvertida de salts entre plans lèxics inajustables. Probablement sí, allò que intento descriure –allò que crec que la poeta fa escrivint– són aquests salts de pla. Però el que aquests salts provoquen, en el lector, és clarament una vivència de xoc (de col·lisió), i aquesta col·lisió desarbora la possibilitat d’armar semànticament una lectura consistent. Almenys no en un primer contacte lector.

Faig una passa enrere.

El poema proposa una narrativa, protagonitzada per un nosaltres que no s’explicita. Per la naturalesa de l’experiència que s’hi narra, aquest nosaltres construeix la idea d’un grup d’aprenents simultanis, d’aventurers —torno al terme— de la intel·ligència. El relat constata (en present: “ara”) una lliçó apresa.

Imprecisament: és possible que els protagonistes busquessin “l’eix del temps”. Que “ha caigut, introbable”: però la caiguda, més que decebre la cerca (que també: “no trobarem finals ni inicis”), provoca una lliçó. La lliçó: “hem après que no ens cal.” És a dir, no necessiten la “guia” del temps, perquè “el buit” (“la superfície de la vida”) ja els permet sentir “l’impuls de ser.” No els cal la “guia” del temps (concepte sobre conceptes qüestionables), perquè la “gravetat” (concepte sobre fisicitats inevitables) ja s’imposa com a guia “suficient”.

Buah. N’he fet un resum penós; disculpes. Però la qüestió és que hi ha una narrativa de suport damunt la qual, tant sintàcticament com discursivament, fluctua una col·lisió semàntica: un xoc de sentits.

Bàsicament, en tres plans. Un primer pla referencial i imaginable: Tomelloso (la població manxega: a la secció, hi ha altres poemes titulats “Quintanar de la Orden”, “Las Pedroñeras” o “Toboso”), vinya, calors… El segon pla, el conformarien termes conceptuals metafòrics (reconceptuals, potser), filosòfics potser: eix del temps, impuls de ser, buit, superfície de la vida… I, finalment, el tercer pla —potser de síntesi— formula termes conceptuals aterrables a metàfores referencials: talls horitzontals (d’un paisatge), realitat que s’expandeix (pels efectes òptics de la temperatura), percebre… Sigui com sigui, potser són tres plans lexicosemàntics: però edifiquen una única escena. Un moment únic, amalgamat.

Per tant, el poema és el relat d’una vivència de plans interferits. ¿No?

¿La discursivitat epistemològica —el debat sobre la realitat real, si voleu— es construeix sobre la vivència existencial d’un paisatge? ¿O és el paisatge, i la vivència, l’estructura —causa i correlat— de la crisi d’identitat del nosaltres? ¿O és la fragilitat —la consciència de la fragilitat— de la convicció de fer-se una vida amb propòsit el que falseja la vivència? ¿O…

És evident que, jo, no hi arribo. Arribo, de fet, a la confusió.

I, esclar, a la bellesa poètica de la capacitat de recreació d’aquesta confusió.

D’aquesta col·lisió —vital— de semàntiques inapropiables.

6

Bé… Aclareixo: tot això sense haver arribat a l’últim vers del poema. Vaja, fins ara, he fet com si aquest vers no existís. Però existeix.

I diu: “Hi ha un conill atrapat en un filferro.”

7

Vet aquí: són deu versos intensíssims de construcció de l’epigrama. I un últim vers de conclusió emblemàtica. Una imatge poderosa, sí. Però alhora un megasalt discursiu. Potser, també, un metasalt.

És un metasalt, perquè —aïllat, conclusiu, autosuficient— es manifesta com a salt. I és un megasalt, perquè després d’un fèrtil joc interferit de salts lexicosemàntics, molestos, ara el salt és violent. Pel contingut plàstic (i dramàtic) de la imatge, sí, però sobretot per la redimensió de tot el joc anterior que hi fa present el record de la crueltat, de la vulgaritat, de la mort.

En suma: és un salt emblemàtic. És l’emblemàtica elevant el joc, i conduint-lo dels laberints de l’experiència a la plasticitat —simplificadora— de la transcendència inviable.

Com el Comadira d’Enigma, també Clara Ballart explora al llibre les possibilitats metafòriques del món natural (i dels vagons i les rajoles, sí, també), i de les presències animals: un gos que empaita turistes amagat entre contenidors, guineus i senglars atropellats, la sargantana entre dits del peu, o alguna canalleta humana que —aquí, en aquesta llista— no hi faria nosa.

Ara i aquí. Lluita pel present. Per un present viu, lluitat. Comprensible: de comprensió violenta. Que no es deixa acomodar.

8

De La llum igual, en conjunt, com a llibre, no en parlaré. Tampoc m’esforçaré més a intentar explicar per què em sembla un poema tan trasbalsador, aquest “Tomelloso”. Compto que, indirectament, ja ho haureu entès. Però sí que m’agradaria posar-vos al davant uns versos del poema “Aclariment”.

És un poema que potser expressa algunes de les coses amb què em sembla que Ballart, de tant en tant, potser es confon. (O sigui, assumpcions poetístiques que a mi no em convencen, dec voler dir. Manies meves, suposo.)

Però acaba així, diu: “No us cregueu | que algú que escriu poemes vol la pau.”

I em fa treure el barret.

Violència contra el silenci (que ho cremarà tot). Aquest emblema sí que li permetrà —vull dir, li està permetent— una poètica invencible.

9

Una poesia emblemàtica ha de ser lluitada, aspra. Un emblema poètic demana violència, sí: violència interna, no (per al meu gust) militant. La violència emblemàtica ha de fer mal —primer de tot— a qui l’escriu.

Si no, no és poesia, i no és emblemàtica. (És màrqueting; feina de lloros propagandistes, no de poetes.)

Ballart és poeta, i és emblemàtica. I quan ho és, m’agrada molt.

M’acompanya.