Prossegueix la nòmina de catalans que van veient coses pel món que els estan agradant tant i que decideixen escriure’n un llibre. Aquesta vegada és el torn de Júlia Bacardit amb Corresponsal d’enlloc, la crònica dels mesos passats a Bucarest com a enviada d’una agència de notícies. El llibre de Bacardit apareix molt poc temps després d’Un dietari sentimental (2023), que complia el requisit habitual de llibre amb més ressò mediàtic que valor literari. De fet, era un llibre sorprenentment irrisori, tant a nivell temàtic com estilístic. No cerco polèmica. És una opinió que comparteixo amb l’autora, tal com ella manifesta i reconeix a l’inici del nou llibre (p. 17).

Corresponsal d’enlloc representa un pas endavant respecte a l’obra anterior. Sobretot pel que guanya d’autoconsciència literària respecte a l’espai des d’on escriu; no només físic, Romania, sinó també intel·lectual. De fet, el primer capítol, “Flors d’emergència”, posa el comptador a zero i serveix per presentar-se als lectors (vells i nous) lliure de càrregues, amb una nova captinença. Aquesta mirada enrere és important per entendre el joc de perspectives amb el qual Bacardit enllaça el llibre. El volum opera en dos eixos, combinant la memòria personal amb el reportatge, al mateix temps que relaciona la descoberta d’un nou país amb les dificultats per a la pràctica del periodisme. El còctel d’aquestes aventures i desventures, íntimes i laborals, rema a favor del llibre, en gran part perquè es fa des d’una mirada serena i amb un contingut ben cohesionat –que no vol dir, ara ho veurem, necessàriament interessant.

A diferència del que podríem esperar d’unes “memòries immediates” com les que presenta l’escriptora andreuenca, Corresponsal d’enlloc és, sobretot, un llibre assossegat, pulcre, però també gris. L’he llegit un parell de cops. La segona perquè n’havia de fer aquest article i quan m’hi volia posar, un mes després de la primera lectura, vaig comprovar repassant les notes preses que no recordava gaire res del que s’hi explicava. Temàticament, vull dir. En recordava el to i la intenció, però pocs aspectes en concret. Això es podia deure a dues raons: la primera, que em faig vell: perdo neurones i, en conseqüència, la memòria llegendària que sempre m’ha caracteritzat. La segona hipòtesi és que, en realitat, gran part dels capítols periodístics no són singulars ni memorables. Tornant al que introduïa al paràgraf anterior: dels dos vectors que posa en joc el llibre, reportatges i records, podem dir que els primers es llegeixen bé, però no desvelen res d’extraordinari i que, en canvi, el creixement personal de l’autora i la fascinació per la descoberta de Romania i les seves vicissituds sí que resten a l’ànima lectora. En resum, el periodisme passa però la personalitat es queda.

Potser això té a veure amb el fracàs de Bacardit com a corresponsal. En realitat, el llibre és també la crònica d’una impotència, la de triomfar com a periodista a l’estranger. Amb una prosa descarnada, pràcticament nua d’artificis, confessa d’entrada que li era del tot indiferent el lloc on anés a parar, perquè per a ella el que comptava era la vocació periodística i la seva pràctica. Hauria acceptat anar a qualsevol lloc (p. 14) i Bucarest era una bona opció perquè l’objectiu que s’autoimposava era, precisament, demostrar la seva vàlua en un indret despenjat de la resta del món. El problema és que no se n’acaba de sortir, com a mínim a criteri del seu superior a l’agència, un tal Jordi König –no sé si és un nom autèntic, sona bastant ridícul. El cap, establert a Viena, li dona diverses oportunitats que ella desaprofita, tot i que tampoc no queda gaire clar què és el que fa tan malament perquè la despatxin. D’escriure, Bacardit en sap, tècnicament. Potser no trobava notícies prou interessants, no els donava l’enfocament adequat o li costava escriure en castellà. Si fos això últim, que consti en ressenya que em sembla totalment comprensible, a mi em passaria el mateix.

L’entusiasme i la decepció avancen paral·lelament durant la primera part del llibre i tenen un punt d’inflexió just a la meitat, quan el seu acomiadament de l’agència es fa efectiu (p. 90). Aquí m’agradaria aturar-m’hi, perquè és on crec que destaca més la proposta de Bacardit. Al llarg d’aquesta primera part es van succeint les noves relacions, tant laborals com personals. Progressivament, veiem com es dibuixa un joc de pols oposats: el desencís pel periodisme oficial es contraposa amb la il·lusió de les noves coneixences. El camí vital es bifurca en un allunyament progressiu dels models periodístics i en una immersió alcohòlica als bars de Bucarest. El neguit de no assolir els objectius marcats troba el consol en un aprofundiment dins la societat romanesa. Té sentit, perquè és la manera com Bacardit entén la professió, mimetitzar-se amb l’entorn a la recerca d’històries humanes per rescatar. Crec que és el que feia a la tribuna del “Raval a deshora”, publicada al digital Núvol (però tampoc no ho puc assegurar perquè no me’ls llegia). Des de l’agència de notícies, tanmateix, sembla que només li demanin teletips.

La transformació de la Bacardit de corresponsal a diguem-ne semiromanesa es fa palesa en la figura de l’Andrei. Amb bon instint, l’escriptora andreuenca fa coincidir el naixement i evolució de la seva relació amb la desvinculació de la seva feina. La primera cita coincideix amb l’ultimàtum que rep per part del König (p. 62), de manera que quan finalment la despatxen aquest jove esdevé, automàticament, la seva taula de salvació (p.90). Per aquest motiu, el capítol en què assumeix honestament el seu fracàs com a corresponsal –aquesta metàfora que dona el títol del llibre, “corresponsal d’enlloc”– va seguit del capítol “L’amor a l’est” en què assenta les bases del seu amor cap a l’Andrei. Perquè és a través seu, de la vinculació íntima que estableixen, que la periodista té un accés autèntic a la cultura romanesa. Accés que des de la seva feina de corresponsal, no li exigien explorar. Aquí hi ha el gir de rosca respecte a Un dietari sentimental, perquè lluny de la cruesa pornogràfica de l’obra anterior, és capaç de descriure’ns aquest nou amor a través de l’efecte mirall que genera en els altres. Estant d’acord o no amb les seves afirmacions (p. 109-110), mostra una seguretat retòrica i elegant que les converteix, segurament, en les millors pàgines del llibre. Capaç de reblar més endavant quan, amb comparació amb Karl Ove Knausgård (p. 126), marca el límit de què vol exposar i què no, traçant la línia vermella de la seva ambició literària, fins on està disposada a arribar.

És aquesta evolució la que permet reflexionar al voltant de l’ego i la pràctica periodística i literària, un altre dels temes cabdals a Corresponsal d’enlloc. Una de les primeres persones amb qui es troba a Bucarest és amb en Joan Llinàs, professor de català a la universitat romanesa. Mallorquí, veí de la ciutat des del 1998, li demana que no escrigui cap de les seves anècdotes perquè un dia ho voldrà fer ell (p. 30). Haurà de trobar sola el seu relat, doncs. Casualitat o no, Bacardit viu en un piset en què, a l’entrada de l’edifici, hi ha una placa amb el nom d’escriptors i crítics literaris del país que hi han viscut. Aleshores ironitza sobre què passaria a Catalunya si els literats compartissin comunitat de veïns (enveges, murmuracions… Una mica el que ha passat en format digital a Twitter els últims anys). No és fins uns mesos més tard que descobreix que el comunisme distribuïa els habitants per oficis (p. 26). Un fet que, en realitat, qualsevol que tingui un mínim coneixement sobre anecdotari de l’URSS (i, per extensió, del comunisme), ja sap de sobres. Però, en fi, on volia anar a parar és que Bacardit fa explícita l’ambició d’esdevenir algú a través de la seva escriptura i articula el seu relat també d’acord amb això. Assenyalant, però, que hi ha un límit de la seva intimitat que no està disposada a traspassar i una vocació a la qual no està disposada a sacrificar-ho tot.

Des del moment que Bacardit perd la feina el relat es transforma. Jo diria que, a la llarga, fins i tot agraeix l’acomiadament, perquè això li permet dedicar-se al periodisme que li interessa i que acaba generant el producte que ara tenim a les mans. A partir d’aquest instant, doncs, entenem que la majoria de capítols en forma de reportatges són fruit, probablement, del rebuig de l’agència. Escrits que van conformant un relat de l’estat social, econòmic i polític de la Romania actual, confeccionats sobretot a partir dels viatges que l’allunyen de la capital.

Ens trobem ara, tanmateix, amb el problema de sempre: passes un temps fora, a l’est, i ja et penses que ets Kapuściński o Aleksiévitx. I la clau, recordem-ho, no és la capacitat per recol·lectar unes bones històries, sinó l’habilitat de persuasió per explicar-les i convèncer el lector que valen la pena de ser contades. L’estada de la periodista a Romania coincideix amb la guerra entre Rússia i Ucraïna. És un fet que sobrevola moltes pàgines, però la mirada i l’acció de Bacardit sempre es queda lluny de la violència real. Precisament perquè, entrant a la metàfora, escriu amb una xarxa de seguretat que no està disposada a abandonar. I això no se li pot retreure, òbviament, però sí que crec que té un efecte evident sobre l’interès d’allò que escriu.

Passa una mica com el darrer Francesc Serés d’El món interior, que fa servir el conflicte bèl·lic per investigar i narrar històries familiars extretes de records i àlbums de fotos recuperats en mercats de vell (diria que inspirant-se en la proposta del record fotogràfic de l’escriptora iugoslava Dubravka Ugrešić a Museu de la rendició incondicional,¹Llibre que, per fi!, podem llegir en català des de fa ben poc gràcies a Angle Editorial i a la traducció de Pau Sanchis i Ferrer. però adaptant-lo al format de crònica de mitjana distància en què el saidinenc se sent més còmode). Deu ser casualitat que aquests dos llibres de no-ficció hagin aparegut de forma simultània –justament, em confirma Internet, el mateix dia, 9/10/2024–, però és clar que la situació política a Catalunya és tan magra i grotesca que alguns escriptors han optat per fugir-ne i buscar-se les garrofes en altres realitats.

Tornant el llibre que ens ocupa, el problema que presenta és que la majoria de cròniques que ens explica no tenen gaire suc, tot és molt anodí. L’estructura de la majoria dels capítols és idèntica i repetitiva (comença reproduint el discurs directe d’un dels protagonistes i a partir d’aquí enfila el relat) i pren pocs riscos estètics. Això converteix les cròniques en peces periodístiques correctes, sí, llegívoles, també, però allunyades del valor literari que la mateixa Bacardit afirma buscar (p. 62). Pura descripció. A l’inici la narradora confessa que –ella n’era la primera– la gent té una idea molt vaga d’on és Romania i de quina és la seva realitat, però a través dels seus textos no em sembla que sigui capaç d’engrescar-nos ni d’interessar-nos-hi.

Intentar descriure la grisor d’un país és un gest audaç, però ple de paranys. Altres virtuts de l’autora, com l’humor, que és evident que posseeix, només es deixa veure amb comptagotes (“Romania és un país que es fa estimar com unes sabatilles d’estar per casa”, p. 135). Altres vegades, la selecció de temes és decebedora: que a aquestes alçades es dediqui a narrar, com si fos el descobriment de la penicil·lina, els darrers dies i la mort del dictador Nicolae Ceaușescu (que fins i tot està gravada amb vídeo) és d’una poca originalitat alarmant (p. 111). Després, sembla que ens descobreixi un personatge ocult vinculat a Catalunya, Margarita Brender Rubira (p. 156), però tampoc és capaç de revelar-nos-en gran cosa. Quan, arribant al final d’un dels viatges, troba una parella de lesbianes que podrien proporcionar-li “una bona història d’amor” (p. 167), tampoc se sent capaç d’investigar-la ni, per tant, de fer-se-la seva. És com si la periodista s’hagués empeltat del caràcter pragmàtic romanès i del lema nu se poate amb el qual s’obre el recull. De manera que la corresponsal d’enlloc es converteix, a estones, en la cronista de no-res.

Per sort, de Romania, Júlia Bacardit afirma haver-ne tret una gran lliçó: la perseverança com a forma d’honor. La idea de continuar treballant tot i la derrota –de fet, això també és un mite català, recordem la suada llegenda dels botiguers barcelonins obrint la paradeta el 12 de setembre del 1714. Per això continua treballant i escrivint. Em sembla molt bé. Aquest llibre és alhora una reivindicació i una resposta. Però escriure, amb el temps, és saber estirar un fil, el teu fil. La llàstima és que el cabdell de llana romanesa diria que no dona per a gaire.