(Crítica-homenatge a les Escriptures alçurades de Carles Hac Mor)

«Una crítica que vulgui mullar-se de veritat ha d’impregnar-se de l’estil de l’obra que estudia. Amb una mica de sort, l’acusaran de plagi.»

Mar Rius Palmés

«Tots els humans són iguals però alguns són més Hac Mor que d’altres.»

Anna Lívia Alegre

L.: Començarem aquesta descrítica amb unes paraules d’en Carles Hac Mor: «qu’es fótigon los de dalt».

B.: Descrítica? Encara que no sigui positiva, es diu crítica.

L.: Descrítica. Si una crítica es correspon a un estudi, una descrítica es correspon a un desestudi.

B.: Desestudi?

L.: Sí. Escriptures alçurades, l’última obra de Carles Hac Mor, publicada pòstumament el 2016 per l’editorial :Rata_, es presenta com un «desestudi». S’hi construeix una tradició d’autors que podríem inscriure en el corrent dels Bartlebys de Vila-Matas però que són tots inventats, si bé estan relacionats amb autors reals de la cultura catalana —Miquel Martí i Pol, Carles Riba… — i l’estrangera —Melville, Freud, Derrida, Lacan, Deleuze…—. Se’ls desestudia a tots ells per tal de presentar-los sense arribar a construir-los una identitat unívoca ni donar-los un sentit més enllà del teixit del propi text.

B.: Això ens condueix inevitablement al nihilisme.

L.: I aquí és on no volem arribar. O sí. Però a un nihilisme molt concret. No ens interessa el nihilisme purament destructor, aquell que condemna el nostre món físic al no res, sinó aquell que aposta per la vida, el nihilisme intempestiu de Nietzsche, que Hac Mor anomena «La Gran Negació Creadora» (108). A «Poetes alçurats» (dins de S’ha rebentat l’hospici), Hac Mor hi esmenta els «milicians del nihilisme creatiu» que, situats «al cul de la raó i de la Història», fan llum amb «fanals nihilistes en la foscor del seny» (1992: 13).

B.: Llavors, desconstruirem el llibre, el destruirem i l’estriparem, i d’aquí emergirà la inseparabilitat del nihilisme d’Hac Mor i la vida. Tanmateix, quina mena de vida? «Feliç»? «Realitzada»? Em semblen paraules prou buides.

L.: No ho podem saber. Només et puc dir una cosa, de moment. Crec que riurem. Kundera diu, parlant de la novel·la: «Em plau pensar que l’art de la novel·la va venir al món com un eco de la rialla de Déu. Però per què, quan mira l’home que pensa, Déu riu? Perquè l’home pensa i la veritat se li escapa. Perquè, com més els homes pensen, més el pensament de l’un s’allunya del pensament de l’altre. I, en fi, perquè l’home no és mai aquell que pensa ser» (Kundera, M. L’art de la novel·la. Destino, 1987: 193). No tinc clar que Escriptures alçurades sigui una novel·la, crec que no, però em penso que demostra exactament el que diu Kundera. Déu se’n riu de nosaltres perquè no som prou nihilistes.

B.: Recordes que Nietzsche deia: «Només creuria en un Déu que sabés ballar»? Escriptures alçurades comença, precisament, parlant d’un autor «ballarista» —la paraula és inventada—. Jo proposo parlar de Carles Hac Mor com un autor riallista.

L.: Riallista? Es diu rialler.

B.: Qui es diu rialler?

L.: El que riu.

B.: El que riu de què?

L.: Tant li fa de què riu.

B.: A qui, tant li fa?

L.: A mi.

B.: A mi també.

L.: Ah sí? Doncs a mi no.

B.: Doncs a mi tampoc.

L.: Ah no? Llavors ja som a l’inici d’Escriptures alçurades.

B.: De què?

L.: No t’has adonat que les últimes dotze rèpliques del nostre diàleg eren pràcticament iguals que les primeres del llibre que ara desestudiarem?

B.: Bé, doncs, comencem.¹A partir d’ara, tot serà un monòleg de la Laia Badal, que ha plagiat paraula per paraula una crítica de L. que, al seu torn, era el prèclum —és a dir, «un text que és plagi d’un original encara no escrit» (Hac Mor, 2016: 38)— d’una altra crítica d’una tal B., que tanmateix no arribaria mai a escriure. Com que la Laia Badal només es limita a plagiar, el text s’atribuirà a B. automàticament, i els comentaris en cursiva seran, almenys aparentment, de L., és a dir, jo.

De l’avantguarda al textualisme i a la poètica de la desraó i a, espera, m’he perdut

Escriptures alçurades recupera elements literaris i teòrics d’altres obres d’Hac Mor, que ha anat creant una constel·lació de conceptes i una manera de fer molt particular al llarg del seu recorregut artístic. Una noció que pot servir de clau de lectura del text —i de tota la seva manera de procedir— és la de «paraparèmia», un mot inventat que Jordi Marrugat defineix de la següent manera: «assumpció de la contradicció de conceptes i anul·lació d’una concepció dual i jeràrquica en el llenguatge per tal de privar-lo del significat tot provocant, per contra, noves i infinites significacions de sentit» (2009: 94). La paraparèmia, doncs, «fa que allò que a primera vista és unívoc mostri les tensions sobre les quals es construeix, les contradiccions internes que converteixen en una desviació de la realitat qualsevol construcció logocèntrica» (Marrugat, J. La Revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució. Arola, 2009: 67). Els seus textos no mostren una manca absoluta de qualsevol sentit sinó tan sols la d’un sentit unívoc o identitari²Entenem per llenguatge «identitari» aquell que, tal com el defineix Jacques Derrida, estableix identitats, sentits únics i positius que s’imposen per sobre d’altres i es naturalitzen com a únics, tal com ho fa, per exemple, el llenguatge científic. També és Derrida qui pren el terme «logocentrisme» per definir la tendència de certs discursos a justificar-se tautològicament des de la pròpia lògica i la d’aquell qui l’enuncia, tot naturalitzant la seva pròpia identitat per tal de situar-la al centre de les relacions de poder. que s’imposaria per sobre dels altres. És des d’aquí que poden proliferar les significacions.

El llibre entronca amb tota una tradició d’autors d’avantguarda —sovint hi apareixen citats— que han proposat un art aparentment buit de sentit, destructiu, com una forma de revolució contra les convencions imperants. Hac Mor treu, de l’actitud dadaista, la voluntat de destrucció i de negació, i l’èmfasi en la improductivitat —molt revolucionària, encara, avui dia—³S’ha parlat molt de com el mercat neoliberal ha capitalitzat, fins i tot, les estones d’oci, de manera que la societat actual se sustenta en un individu constantment productiu, connectat, en activitat. Autors que van des de Giorgio Agamben i la seva aposta per una «inoperància» revolucionària fins a Nuccio Ordine a La utilitat d’allò inútil teoritzen, sigui des d’un to més divulgatiu o un de filosòfic més complex, la necessitat de moments improductius i el capital subversiu que tenen encara ara, anys després del dadaisme i els moviments d’avantguarda. Potser, precisament, ara més que mai.: «Cap precisió ni eficàcia. Si no volem anar enlloc, qualsevol camí ens hi portarà, però ens ho podem estalviar: l’enlloc som nosaltres mateixos», es llegeix a la portada. El llibre avança llenguatge endins com els situacionistes ho fan en la ciutat: sense intenció, sense rumb aparent, subvertint els recorreguts planejats pel sistema; no dona la satisfacció de ser plenament ficcional ni plenament crític, ni ofereix un final ortodox que en resolgui la dificultat, ni ofereix cap solució d’autoajuda que tranquil·litzi la consciència del lector. Hi és molt present, també, la bufoneria, el sentit de l’humor que separa la destrucció de la tragèdia, associat a conceptes com «el fracassart, la no-poètica, l’estètica de la poca-solta i els gèneres embogits i tautològics com l’escalaborn i l’hiposeptimí» (Pons, M. «El gos amfibi: submersions i emersions del subjecte Carles Hac Mor», dins Lletres de Carles Hac Mor, imatges d’un iconoclasta. Documenta Universitària, 2019: 38). Hac Mor mateix cita, en el llibre, autors com Duchamp, Alfred Jarry o Antonin Artaud. No només el Dadà; l’escriptura hacmoriana també beu del conceptualisme —la il·legibilitat, la visualitat, les accions, els projectes conjunts— i del surrealisme. L’ús del món oníric com una de les manifestacions d’un subjecte no racional connecta amb la psicoanàlisi, especialment amb Freud i Lacan, i el pensament postestructuralista que sovint els va prendre de base o d’interlocutors. Hi ha, a més, tot un diàleg amb la reflexió filosòfica d’autors com Nietzsche i Wittgenstein, de la qual beuen molts dels corrents esmentats, en relació amb les possibilitats del llenguatge, els jocs que proposa i la necessitat de mantenir-hi una relació crítica.⁴Pel que fa als seus referents, Jordi Marrugat traça un recorregut en les obres d’Hac Mor. Hi ha una primera fase textualista, que beu de l’estructuralisme francès, després una de més avantguardista, i finalment una associada a la noció de «paraparèmia» i que Marrugat anomenarà «poètica de la desraó» (2009: 90).

Hac Mor sempre situa, però, l’actitud trencadora en l’escriptura i la intertextualitat. L’espai de la seva «pràctica situacionista» és, precisament, el de l’escriptura i, per tant, també el del llenguatge verbal: «La matèria primera de l’escriptura és el llenguatge, i no pas un tema, o un argument, o una intenció» (Hac Mor, C. Dietari del pic de l’estiu. Edicions 62, 2012: 8). En la línia de la tradició textualista i la famosa frase de Derrida: «il n’y a pas de hors-texte», podem llegir els discursos naturalitzats de cada societat com textualitats que ens travessen, dins les quals hi inscrivim les nostres pròpies textualitats o intertextualitats. Des d’aquí, podem veure en Hac Mor la voluntat, sovint explícita, de qüestionar les metafísiques del context a partir del joc amb el llenguatge, en tant que matèria que les conforma. Hi veuríem, altre cop, una voluntat destructiva, intempestiva, respecte al significat del propi llenguatge. Del significant ja buidat, però, n’emergirien les noves possibles significacions.

Les tradicions amb què dialoga l’autor, però, no acaben aquí: Escriptures alçurades conté figures shakespearianes i bíbliques, referències a autors postmoderns o de grups com l’Oulipo, al·lusions a la música, etc. Ara bé, correm el risc de caure en una lectura reduccionista del text, de llegir-lo no des de les seves coordenades sinó des dels paràmetres dels moviments que el travessen. La gràcia d’Hac Mor és, precisament, la capacitat d’anar més enllà de totes les fonts i discursos, de situar-los dins l’obra com una polifonia perquè es relativitzin els uns als altres, i de crear una cosmovisió molt particular que no arriba a casar-se amb cap discurs o tradició.⁵Incloc aquí una llista que B. es va entestar a afegir al seu prèclum, de tots els autors reals que s’esmenten al llibre: «Emili Dickinson, Shakespeare, Miquel Martí i Pol, Tàpies, Duchamp, Carles Riba, Faulkner, Lautréamont, Pirandello, Artaud, Alfred Jarry, Pascal, Derrida, Lacan, germans Marx, Freud, Deleuze, Guattari, Pisarév, Hegel, Nietzsche, Prigogine, Allan Kaprow, Cravan, John Cage, Bergson, Novalis, Gòrgies, Durruti, Rimbaud, la Bíblia, Barthes, Joan Brossa…» Sembla que aquí hi havia alguna cosa més, que va quedar esborrada per una taca de cafè. Em pregunto si el sentit d’aquesta llista no era impossibilitar l’avenç de la crítica. Potser, precisament, la seva crítica no va arribar mai a nosaltres perquè B. va tenir por d’acabar donant un sentit a tot Escriptures alçurades, i aquesta llista no és més que una taxonomia banal i inútil per tal d’evitar-ho, d’esquivar el sentit unívoc i acostar-se una mica més a la llibertat hacmoriana.

Artistes sense obra i obres sense artista

Des d’un pla filosòfic i psicoanalític hereu de Nietzsche, Freud, Marx i els corrents que els van reprendre, Hac Mor atempta constantment contra la noció cartesiana d’un subjecte purament racional i autoconscient, tant en l’aspecte conceptual com en el més textual. Si esperaríem, d’un estudi literari com el que Escriptures alçurades pretén ser, que la jerarquia entre instàncies donés prioritat al crític —que es presentaria a si mateix com una font objectiva i unitària en tant que subjecte que vol transmetre a un altre subjecte un saber sobre un objecte—, aquí la jerarquia entre les veus es desdibuixa arran de la proliferació d’instàncies d’enunciació que emergeixen a diferents plans textuals, metatextuals i metametatextuals. En primer lloc, la substitució de la forma de l’assaig crític per la d’un diàleg teatral entre dos personatges provoca un xoc en l’horitzó d’expectatives i relativitza l’objectivitat del text —que normalment s’extreu del registre acadèmic, amb un ús més aviat científic del llenguatge, amb un cert capital de fiabilitat, etc.—. Això propicia una lectura d’Escriptures alçurades com un text no identitari, en què la multiplicitat d’instàncies enunciatives es relativitzarien entre elles —Bakhtín anomena «polifonia» a aquest funcionament dialògic, no jeràrquic, que ell veu en la novel·la—. La polifonia estableix, a més, diferents nivells metaficcionals en el llibre.    

En primer lloc, ens trobem amb un pla de la narració basat en tota una tradició, que el mateix text genera, d’obres oblidades o inexistents. Molts dels autors són inventats per Hac Mor, malgrat que es relacionin amb autors reals –Carles Riba, Miquel Martí i Pol…–; d’altres, com Francesc Pujols, són noms reals que han estat, en certa manera, marginals dins la literatura catalana. Escriptures alçurades, en descriure’ls, genera una confusió volguda a l’hora de distingir allò que és real d’allò ficcionalitzat. En diverses ocasions, els personatges-estudiosos del diàleg cedeixen i recuperen la veu d’aquests personatges històricament condemnats al silenci: «una grandíssima part de l’escriptura de la majoria d’aquests autors ha romàs oculta a causa de llur entestament a no entrar, de cap manera, en cap consens literari, a no cercar cap reconeixement i, menys encara, cap èxit» (Hac Mor, 2016: 17). La llista és molt rica.⁶A continuació tenim un fragment escrit en forma de notes a peu de pàgina de textos inexistents, tal com ho fa Enrique Vila-Matas a Bartleby y compañía o Roberto Bazlen, abans, a Note senza testo. Sembla que aquest és l’únic fragment que s’ha pogut recuperar del manuscrit que B. mai no va arribar a escriure. Aquest fragment, a més, és valuós perquè ordena els autors que apareixen esmentats de forma desordenada i fragmentària al llarg de tot el llibre d’Hac Mor. A més, B. es va esforçar a veure quina era la mena de nihilisme a què s’adscrivien aquests autors. La seva classificació, però, és força barroera. Probablement, tant de temps estudiant Hac Mor la va fer caure irremeiablement en l’humor.

1. D’Aureli Roig no en sabem res, tret del seu text que va de la pàgina 10 a la 14 d’Escriptures alçurades i el comentari que se’n fa de la 54 a la 56. La insistència en la constitució lacaniana del subjecte a través del número tres, de la manca i del desig podrien ser simptomàtiques d’una impossibilitat per part de l’autor d’aconseguir una identitat.⁷Molt resumidament, la teoria de Lacan apunta que «no n’hi ha un sense tres», és a dir, que perquè es conformi una identitat calen tres elements: els dos que volem identificar i un tercer que elimini la diferència entre l’un i l’altre i que fixi la marca, allò comú entre ells, per tal d’unir-los. Així, la identificació entre el cos del subjecte i la imatge que té del «jo» s’associarien a partir d’un tercer, que per Lacan serà el llenguatge, el Simbòlic. El resultat en serien la seva inexistència real i la seva obra inacabada, com el Gran Vidre de Duchamp que ell mateix cita. Aureli Roig encarnaria, per tant, la negació del subjecte cartesià identificat amb si mateix i la impossibilitat esquizofrènica d’esdevenir subjecte, que el condemnaria a un nihilisme destructor.
2. Jaume Forest es dedica a escriure obres imaginades, inventades o mentals del que creu que van escriure o haurien escrit altres autors. Entre aquests altres hi trobem els tres Beps (Hac Mor, 2016: 34-38) i en Pere Masseguer (141-171), tan radicals que no van escriure res, i Josep Monturiol, personatge organitzat i treballador a qui trobaren panxa enlaire i fotent cops de puny enlaire —en procés d’esdevenir kafkianament animal— fins a morir «d’una pallissa brutal que s’havia donat a si mateix, ben segur que mentre s’imaginava una baralla entre dos personatges» (48), i sense haver dit mai res de la seva obra. El text que Forest n’extreu és, a més, una paràfrasi de Hamlet (40-41). Un altre exemple d’intertextualitat en què Forest excel·lí, segons explica Màrius Palmés, va ser plasmar la prosa delirant de Josep Fages. Fages uneix sense punts ni comes reflexions que van dels termes lacanians a una crítica propera a Walter Benjamin: «les frases curtes milloren el present així en primer lloc per comprendre la mena de referència de la representació històrica davant l’acumulació o serialitat de les dades dins l’ordre dels mobles subministrats efemèrides reprimides» (42).⁸No és una associació arbitrària de B.; l’acumulació de dades aparentment irrellevants és un exercici practicat per diversos autors —entre els quals destaca Walter Benjamin en tant que teòric, creador i col·leccionista— per tal de subvertir el metarelat historiogràfic, que tendeix a construir-se sobre la selecció dels fets que serveixen, finalment, a la ideologia del poder imperant. És per això que Foucault parlarà, posteriorment, de l’associació entre el saber i el poder. Així doncs, Escriptures alçurades esdevé un text subversiu en fer una recol·lecció de detalls aparentment inútils, una sèrie absurda d’autors, fins i tot si són ficcionals. Igualment aquesta llista de B. pot esdevenir subversiva dins la lògica productiva del mercat cultural, o foragitar els lectors farts de crítics pretensiosos que imiten l’estil dels autors que ressenyen per tal de no dir-ne absolutament res —em situo entre ells—.. La noció barthesiana d’autor cau, doncs, i les obres sobreviuen com una transcripció, com la còpia automàtica d’un Bartleby que encarna la negació de qualsevol mena d’identitat.
3. Josep Artigues, un altre dels autors, tenia una dèria per compondre «peces literàries absolutament efímeres» (47). De tant en tant, s’asseia en una cadira en la posició del pensador de Rodin (aquesta comparació és de B., Hac Mor no l’esmenta) i mentalitzava les seves proses i poemes, dels quals mai no explicà res. La negació de la identitat seria, en aquest cas, la negació de la posteritat, la voluntat de no deixar rastre, de desaparèixer, potser des d’una perspectiva orientalista o mística.
4. Marià Lladonosa fou un «grafòman impertinent» (49). El seu desig era ser escriptor, és a dir, publicar, segons ell. Un dia, va deixar la clau al prestigiós crític Recasens, que li va dir que era un dels millors escriptors de tots els temps. Lladonosa, convençut que se’n reia, li va clavar una puntada de peu i va cremar tots els seus textos. Fins i tot quan va descobrir, en llegir la crítica, que Recasens havia estat sincer en el seu elogi, no es va veure amb cor d’escriure res més. Tampoc l’article de Lluís Recasens no s’ha pogut recuperar. Sembla que hi deia que la prosa de Lladonosa «només era llegible mitjançant l’esforç inhumà de considerar el llenguatge com una eina per impossibilitar el pensament, la racionalitat» (50), un text sense ritme ni estructura que feia perillar el lector. Hac Mor insinua que Miquel Martí i Pol va intentar escriure sobre el text de Recasens comentant Lladonosa, però ho va «abandonar a causa d’una mena de descàrrega elèctrica, mentre escrivia» (51). La neurosi de Marià Lladonosa i la seva impossibilitat de comprendre’s amb l’alteritat són símptomes no només d’una possibilitat de lectura psicoanalítica sinó també de la relació del subjecte actual amb el món: la necessitat de ser validats pels altres —potenciada per les xarxes socials—, la dificultat de comunicació i la sospita del llenguatge.[ Aquí, em fa l’efecte, B. està convocant sense fer-ho explícit autors com Alba Rico, Byung-Chul Han, Marina Garcés, Paul Ricoeur, Sarrazac, Bell Hooks, Inés García López… No n’he llegit cap, però sí que ho ha fet la Laia Badal, que m’està plagiant. En tot cas, les teories no són de B., si és que mai es pot dir que les teories siguin d’una sola persona, o que siguem nosaltres mateixos qui parla i no tot d’altres autors a través nostre. Perdoneu si divago, o si és B. qui divaga a través meu, o la Laia Badal, si és que encara soc L., o fins i tot Carles Hac Mor, si és que no soc ell, que no ho crec, o un dels seus personatges.[/mfn]
5. No sé si podríem considerar la Tartamudota, o Queca de baix, una escriptora. Se sap que no va compondre mai res, però això no li va impedir «ser extraordinàriament famosa i molt influent, i no va parar de rebre premis» (53). Fou la gran estafa literària a causa d’un malentès que la va elevar del seu quequeig habitual a la condició de «poetessa nacional de totes les nacions que estimen la poesia» (53). La caiguda del referent de Baudrillard i la crítica a la societat de l’espectacle de Guy Debord serveixen aquí per parodiar el funcionament de la societat cultural actual, que construeix els seus ídols de manera més aviat aleatòria mentre ens intenta convèncer que vivim en una meritocràcia.⁹Potser B. no es va atrevir a treure aquest text a la llum perquè no iniciessin contra ella un procés kafkià a causa de les seves idees polítiques. Em sembla ingenu, en tot cas, creure que en un món com el d’avui, en què el mercat neoliberal absorbeix tots els discursos subversius —això ho he après del segon episodi de Black Mirror, però la Laia Badal ho ha tret de teòrics com Peter Sloterdijk, als quals jo no he llegit i, per tant, no citaré—, l’Estat decidís perdre el temps acusant una pobra noia que professa el discurs cínic antisistema de tants acadèmics. Com deia David Foster Wallace, entre molts d’altres, a «E Unibus Pluram: Television and U.S. Fiction» aquest cinisme ens fa creure que estem fora del sistema i ens desactiva com a éssers subversius.
6. La gran dedicació de Pere Xammar fou la creació d’un vocabulari, previ a l’escriptura de qualsevol obra, en què totes les paraules eren substituïdes per una altra que no hi tingués res a veure. Va fer, també, un altre vocabulari, i un tercer, per tal d’aconseguir escapar de la lògica cartesiana i definitiva. L’escriptura de Xammar, doncs, era «un treball en procés permanent» (57) a l’estil, altre cop, del Gran Vidre de Duchamp, d’alguns autors postmoderns, o de la construcció deleuziana del subjecte¹⁰Aquí, B. va de relació en relació de manera molt poc acurada. És un mal vici que té a l’hora d’escriure; podria fer que el lector es perdés, i apunta al vici de molts crítics actuals de citar tot un cànon de teòrics consagrats per tal de legitimar una lectura deficient. Dissortadament, Xammar morí d’un infart associat a la lectura de mig foli no del tot cremat de Marià Lladonosa (58). Va tenir un deixeble, Julià Casademont, que també va fer vocabularis (59-65). La mostra que en tenim conté un diàleg i un autocomentari en què cita l’obra de Tàpies en tant que «captació assolida del no-res» (63). Va llegir, potser, els textos d’Amador Vega sobre Tàpies? O en fou el predecessor? Potser simplement es va autoplagiar.
7. Francesc Pujols (68) fou un autor que, segons Hac Mor, no digué res per tal de dir-ho tot. Situat sota la influència de Faulkner, que hi apareix en forma d’el·lipsi, Pujols va fer una antinovel·la (69-76). El seu fragment comprès a Escriptures alçurades inclou des del motiu bíblic de la muller de Lot que es converteix en sal fins a la reflexió postmoderna de la caiguda del referent, passant per poemes visuals i el trencament del llenguatge. En la línia de Baudrillard, acaba postulant que «la ficció ha guanyat la partida a la realitat, fins al punt que aquesta ja no és sinó motiu de les noves ficcions que es van originant a mesura que es van negant les unes a les altres» (76). En negar el referent darrere la novel·la, nega postmodernament, doncs, la realitat.
8. Albert Sisquella, autor d’El quadern d’Antonin Artaud, podria ser la mateixa persona que Anna Balagueró, o un pseudònim d’ella (i no de Jaume Cabré, com s’ha insinuat, segons Hac Mor). Tots dos van escriure, segons el llibre, un fragment exactament igual (81-87), que es correspon, curiosament, amb un de Màrius Aiguader.
9. Artur Mor i Almacelles (96) fou el més alçurat de tots els poetes alçurats perquè es va alçurar contra el propi fet d’alçurar-se. Això, però, no el va dur a caure en el nihilisme, sinó a esgotar-se a si mateix en tant que poeta alçurat. Artur Mor, doncs, va dedicar la vida a practicar totes les possibilitats d’alçurament i no alçurament: va anar de manicomi en manicomi, va fer de l’humor una eina de l’antifilosofia, va plagiar Artaud i Blaise Pascal (101), etc. Annalívia Alegre (una dels crítics del diàleg inicial) acaba la descripció elogiosa de tot el que Mor va fer de la següent manera: «Lo Mor és un fanal de llum negra, nihilista, que s’apaga en la foscor del seny. Nihilisme” (105). Tot just després, fa: «La realitat no existeix. El llenguatge és immanentment antinihilista, institucionalitza el nihilisme»(105). Resta la pregunta: és possible el nihilisme, si el busquem en el llenguatge?
10. En la pregunta per la relació entre nihilisme i llenguatge, tenim Josep Farreny, un arcàngel que s’ha rebaixat a la condició humana per crear una biblioteca. Amb influències de la filosofia antiga, de l’oriental i de la mística, Farreny se sent «impotent pel que fa a la comunicació” (140) malgrat la seva humanitat profunda: «Quan de debò sents alguna cosa i et transformes en alguna cosa es fa impossible relatar-ho amb paraules» (140). Farreny cau, doncs, en el silenci.
11. Màrius Palmés, un dels crítics del diàleg que introdueix els autors alçurats, també es presenta a si mateix com un autor. Segons diu, només va escriure prèclums. I ja fa temps que és mort: «fa molts d’anys que em vaig morir de fred, a Àger, i això no obstant he continuat escrivint» (39).
12. Acabem amb Carles Hac M. Tot amb tot, l’element més bartlebià de tots aquests autors és que «tot just existiran arran del (…) desestudi» (15) d’Hac Mor. La impossibilitat de situar-los, la seva intempestivitat, fa que neixin, s’inventin, en la geografia i la temporalitat concretes del propi llibre que els dona a conèixer: Escriptures alçurades.¹¹Aquí s’acaba la primera part del manuscrit de B., que no arriba a explicar gaire cosa d’Hac Mor. Sospito, a més, que es va oblidar d’incloure-hi algun autor.

• 1
  A partir d’ara, tot serà un monòleg de la Laia Badal, que ha plagiat paraula per paraula una crítica de L. que, al seu torn, era el prèclum —és a dir, «un text que és plagi d’un original encara no escrit» (Hac Mor, 2016: 38)— d’una altra crítica d’una tal B., que tanmateix no arribaria mai a escriure. Com que la Laia Badal només es limita a plagiar, el text s’atribuirà a B. automàticament, i els comentaris en cursiva seran, almenys aparentment, de L., és a dir, jo.
• 2
  Entenem per llenguatge «identitari» aquell que, tal com el defineix Jacques Derrida, estableix identitats, sentits únics i positius que s’imposen per sobre d’altres i es naturalitzen com a únics, tal com ho fa, per exemple, el llenguatge científic. També és Derrida qui pren el terme «logocentrisme» per definir la tendència de certs discursos a justificar-se tautològicament des de la pròpia lògica i la d’aquell qui l’enuncia, tot naturalitzant la seva pròpia identitat per tal de situar-la al centre de les relacions de poder.
• 3
  S’ha parlat molt de com el mercat neoliberal ha capitalitzat, fins i tot, les estones d’oci, de manera que la societat actual se sustenta en un individu constantment productiu, connectat, en activitat. Autors que van des de Giorgio Agamben i la seva aposta per una «inoperància» revolucionària fins a Nuccio Ordine a La utilitat d’allò inútil teoritzen, sigui des d’un to més divulgatiu o un de filosòfic més complex, la necessitat de moments improductius i el capital subversiu que tenen encara ara, anys després del dadaisme i els moviments d’avantguarda. Potser, precisament, ara més que mai.
• 4
  Pel que fa als seus referents, Jordi Marrugat traça un recorregut en les obres d’Hac Mor. Hi ha una primera fase textualista, que beu de l’estructuralisme francès, després una de més avantguardista, i finalment una associada a la noció de «paraparèmia» i que Marrugat anomenarà «poètica de la desraó» (2009: 90).
• 5
  Incloc aquí una llista que B. es va entestar a afegir al seu prèclum, de tots els autors reals que s’esmenten al llibre: «Emili Dickinson, Shakespeare, Miquel Martí i Pol, Tàpies, Duchamp, Carles Riba, Faulkner, Lautréamont, Pirandello, Artaud, Alfred Jarry, Pascal, Derrida, Lacan, germans Marx, Freud, Deleuze, Guattari, Pisarév, Hegel, Nietzsche, Prigogine, Allan Kaprow, Cravan, John Cage, Bergson, Novalis, Gòrgies, Durruti, Rimbaud, la Bíblia, Barthes, Joan Brossa…» Sembla que aquí hi havia alguna cosa més, que va quedar esborrada per una taca de cafè. Em pregunto si el sentit d’aquesta llista no era impossibilitar l’avenç de la crítica. Potser, precisament, la seva crítica no va arribar mai a nosaltres perquè B. va tenir por d’acabar donant un sentit a tot Escriptures alçurades, i aquesta llista no és més que una taxonomia banal i inútil per tal d’evitar-ho, d’esquivar el sentit unívoc i acostar-se una mica més a la llibertat hacmoriana.
• 6
  A continuació tenim un fragment escrit en forma de notes a peu de pàgina de textos inexistents, tal com ho fa Enrique Vila-Matas a Bartleby y compañía o Roberto Bazlen, abans, a Note senza testo. Sembla que aquest és l’únic fragment que s’ha pogut recuperar del manuscrit que B. mai no va arribar a escriure. Aquest fragment, a més, és valuós perquè ordena els autors que apareixen esmentats de forma desordenada i fragmentària al llarg de tot el llibre d’Hac Mor. A més, B. es va esforçar a veure quina era la mena de nihilisme a què s’adscrivien aquests autors. La seva classificació, però, és força barroera. Probablement, tant de temps estudiant Hac Mor la va fer caure irremeiablement en l’humor.
• 7
  Molt resumidament, la teoria de Lacan apunta que «no n’hi ha un sense tres», és a dir, que perquè es conformi una identitat calen tres elements: els dos que volem identificar i un tercer que elimini la diferència entre l’un i l’altre i que fixi la marca, allò comú entre ells, per tal d’unir-los. Així, la identificació entre el cos del subjecte i la imatge que té del «jo» s’associarien a partir d’un tercer, que per Lacan serà el llenguatge, el Simbòlic.
• 8
  No és una associació arbitrària de B.; l’acumulació de dades aparentment irrellevants és un exercici practicat per diversos autors —entre els quals destaca Walter Benjamin en tant que teòric, creador i col·leccionista— per tal de subvertir el metarelat historiogràfic, que tendeix a construir-se sobre la selecció dels fets que serveixen, finalment, a la ideologia del poder imperant. És per això que Foucault parlarà, posteriorment, de l’associació entre el saber i el poder. Així doncs, Escriptures alçurades esdevé un text subversiu en fer una recol·lecció de detalls aparentment inútils, una sèrie absurda d’autors, fins i tot si són ficcionals. Igualment aquesta llista de B. pot esdevenir subversiva dins la lògica productiva del mercat cultural, o foragitar els lectors farts de crítics pretensiosos que imiten l’estil dels autors que ressenyen per tal de no dir-ne absolutament res —em situo entre ells—.
• 9
  Potser B. no es va atrevir a treure aquest text a la llum perquè no iniciessin contra ella un procés kafkià a causa de les seves idees polítiques. Em sembla ingenu, en tot cas, creure que en un món com el d’avui, en què el mercat neoliberal absorbeix tots els discursos subversius —això ho he après del segon episodi de Black Mirror, però la Laia Badal ho ha tret de teòrics com Peter Sloterdijk, als quals jo no he llegit i, per tant, no citaré—, l’Estat decidís perdre el temps acusant una pobra noia que professa el discurs cínic antisistema de tants acadèmics. Com deia David Foster Wallace, entre molts d’altres, a «E Unibus Pluram: Television and U.S. Fiction» aquest cinisme ens fa creure que estem fora del sistema i ens desactiva com a éssers subversius.
• 10
  Aquí, B. va de relació en relació de manera molt poc acurada. És un mal vici que té a l’hora d’escriure; podria fer que el lector es perdés, i apunta al vici de molts crítics actuals de citar tot un cànon de teòrics consagrats per tal de legitimar una lectura deficient.
• 11
  Aquí s’acaba la primera part del manuscrit de B., que no arriba a explicar gaire cosa d’Hac Mor. Sospito, a més, que es va oblidar d’incloure-hi algun autor.