DELS LLIBRES

Llavor és un poemari que té la seva arrel en el temps soterrat del confinament i en la potencialitat radical dels cossos en suspensió. A partir de la metàfora de la continuïtat orgànica, dins els poemes de Llavor va creixent també la intuïció d’una altra cadència essencial: el cicle de coagulacions i dissolucions en què tot balla.

La rèmora gira a l’entorn de la vivència del paisatge del Barcelonès Nord i té com a eix central el recorregut del riu Besòs, que transita per Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs fins a desembocar al mar Mediterrani. La Serralada de Marina i el Puig-Castellar conserven encara el passat ibèric d’aquestes contrades i junt amb la Torre Balldovina són les coordenades històriques i naturals colomenques. La rèmora és paraula i llegenda, origen i desenllaç.

DE “RÈMORA” I “LLAVOR”

La rèmora és un peix (surt a L’Atlàntida, de Verdaguer, i també en els clàssics, com Ovidi i Aristòtil). Mala nedadora, es passa la major part de la vida aferrada a un hoste, d’aquí la llegenda sobre els seus poders d’immobilització. No és un peix que puguem trobar al riu Besòs (és tropical), però la sonoritat i el significat secundari de retard potser van tenir a veure amb la tria del títol. Cal superar obstacles per avançar, com l’aigua que flueix riu avall, com la vida i el fet d’aprendre, com escriure, que a vegades és

romandre muts
i a la gàbia del llenguatge més blanc
sense rèmora de plany ni de guany
(«Les vocals», La rèmora)

A Esdeveniment (Tres i Quatre, 2017), de fet, l’alternança entre la confiança i el record topa amb la distància respecte als altres i amb un mateix i la idea de la rèmora hi fa de contrapunt:

sense cap rèmora de sentiment.

Llavor, com rèmora, és una paraula d’etimologia llatina: labore, que volia dir “treball”. En el llenguatge agrícola va passar a significar especialment “treball de sembrar”, i després “allò amb què se sembra”: l’òvul fecundat i el gra que conté l’òvul: “allò que és causa d’altres coses” (DCVB). Potser també de la ruïna i l’incís, d’on creix la paraula, malgrat els obstacles i la malura: M’atreveixo a creure en les ruïnes! (Chantal Maillard) cita Bassa en el poema «Ruïna».

La llavor i la rèmora venen a ser, en els reculls de poemes que presentem, metàfores de les paraules, les lletres, els sons, el llenguatge, en definitiva, que fa que avancem o ens aturem per mirar de recomençar el cicle de la vida escriptura.

DE LA MIRADA

Tant Mirabete com Bassa plasmen en els seus versos una “mirada atenta”, en els termes en què la descriu Josep Maria Esquirol en el llibre El respeto o la mirada atenta: la mirada de l’ànima, no la de l’apropiació o el domini, sinó la de la meravella i el respecte. Mirar de bell nou és trobar allò extraordinari en allò comú: «si no es mira bé, no es veu» (Esquirol, 2006).

En el poema «La tinta» Mirabete equipara la dissolució de la tinta en l’aigua amb una certa preparació mental, espiritual de la

tela que ens ordena la mirada.

És el poema en blanc —abans d’escriure’l (abans d’escriure’s)— el que va pautant la lectura del món. Trobem una imatge semblant en el penúltim vers del poema «Aiguaneix»:

El color buscava els ulls on renéixer.

I, ja abans, en un aforisme de La desaparició (Tanit, 2020):

Pintar és ordenar el món que existeix.

En els poemes de La rèmora hi ha un equilibri entre concreció i abstracció, la percepció del món passada per la consciència. Són recurrents les paraules mirada, ulls, llum, veure, imatge i visual, sovint associades a l’aigua, però també a metàfores com l’ascensió a la muntanya i la petja del temps, o als colors de la pintura, una altra disciplina artística que acompanya tot el llibre. La mirada poètica esdevé finestra de l’ull perquè, malgrat que les paraules pertanyen al món mental —«ombra de la natura i del cos»— «és la realitat que les escriu» (Altaió, 2017) i el poeta prem la parla del món (Esdeveniment).

Mirada i paraula també dialoguen a Llavor. Per exemple,en els poemes «Visió» i «Espiral», la paraula escrita és en si mateixa una mirada circular que neix en la foscor i retorna a una altra foscor — no la llum de la flama que posa límits, sinó la llum interior que els eixampla, en sintonia amb la cita de Rilke, en què el poeta alemany professa amor per l’obscuritat. L’entreson, els besllums, la mitjanit deixen pas al misteri del poema que germina. La ceguesa aparent permet veure-hi més clar:

La ceguesa et llucarà
una aura daurada.
(«Aura», Llavor)

D’ATURAR-SE

La paraula escrita és una aturada del flux de la consciència, del moviment de la mirada. La solitud i el silenci, en aquest sentit, són germanes de la paraula replegada.

M’aturo al lloc d’on provenia
el so llarguíssim de les runes.
(«Aturar-se», La rèmora)

El refugi de la larva ve a ser l’espera pacient del mot: un silenci farcit de vida en potència:

Engalzada a la bretxa del temps,
ocupo l’exigüitat original
d’un refugi,
en l’instant del no-res.
(«Larval», Llavor)

L’aturada és espera, però també escolta i rebuda i, per tant, una altra manera de posar atenció al món que ens envolta i en l’altre. La gestació, en les plantes, en el cos, maternal, i en el poema: tres revolucions essencials.

La veu de l’Amanda és conscient del deute i els greuges humans; la d’en Ricard, de la baula de la consciència respecte al poema lloc. La natura és un present (en el doble sentit de la paraula) de què som memòria: l’avui «que era demà 𝄀 i ja no hi és» («La vida», La rèmora). La precisió preciosa de l’ara rau en el record que el sosté. Així com “recordar” és tornar a passar pel cor, “remembrar” és tornar a passar per la ment:

Existència. Remembrança:
l’oblit no és, oblida.
Significa l’oblit, el silenci?
Significa l’oblit, la paraula?

Si l’oblit oblida, l’oblit no és. Les paraules ens recorden qui som i alhora ens acompanyen irreversiblement cap al no-res: nosaltres també som contorn del silenci. Record i oblit, són, doncs, les dues cares de la moneda, tal com silenci i paraula són indestriables de la veritat de cadascú.

Mirabete anomena «l’espiga del dir 𝄀 que roman en allò immòbil», en el poema «L’espiga», una quietud que contrasta amb un «lent moviment dels ulls». «L’espiga del dir» ja la trobàvem a Esdeveniment. Bassa interpel·la la llavor, tot preguntant-li si donarà «espiga o herba del fàstic», en el poema «Quan et cridin pel nom», una altra manera de fer referència a la multiplicitat de grans o flors d’una tija, o bé de possibilitats de mots i formes, des d’un silenci latent. L’espiga, com un conjunt de mots disposats al llarg d’un eix comú, la llengua. I el poema, que hi posa ordre, a la realitat canviant.

DE DINS

Hi ha el defora i hi ha el dedins. Colgar-se, habitar el buit, arrelar, banyar-se als rius, meditar endins la terra (Bassa).

Fer-se fonedís sota l’aigua
de l’habitació.
(«La porta», La rèmora)

La poesia, una porta a l’interior d’un/a mateix/a: sense sostre, sense cel, sense terra. Perquè la intempèrie és una constant indefugible per coneixe’s, com una «cel·la de carn deserta» («La fi», La rèmora). Però endins del cor hi ha amor:

Si et recordo t’hi sé el gest i el nom,
les dues meitats dels teus ulls:
que són el sol, que són la nit.
(«Les dues meitats», La rèmora)

I bellesa:

Cançó de bres del miracle.
(«Cru», Llavor)

Perquè deixar fer és estimar, tal com el pagès que recull el que ha sembrat o el poeta que escriu el que recull, sense intervenir massa, sense pretendre ni prendre, en tot cas prendre’n part, del món.

DE CISELLAR

Els poetes de qui parlem són ciselladors de les paraules. Depuren la sintaxi perquè esdevingui ritme. Basteixen un mur d’el·lipsis mot a mot, i el desmunten de nou, perquè saben que en el desdir hi ha el dir: La parla (…) perviu en les aparences, escriu Mirabete a Esdeveniment. I en el silenci de després i abans.

En el desdir-se, en el descamí trobar el primer verb, l’essència. Exhalar per poder inhalar. A Neuma (Bromera, 2025), el darrer llibre d’Amanda Bassa, Premi Senyoriu Ausiàs March, la respiració ve a ser una altra metàfora del dir i el no dir. El neuma, a més d’un signe musical,

designa una melodia sense notes. Desmudar la veu és el primer pas per retrobar-la. Aquest procés ha estat bellament aprofundit per Pascal Quignard a La lliçó de música (1987) —origen de la novel·la Tots els matins del món:

Els qui escriuen llibres i estimen d’alguna manera la bellesa, atrauen un fantasma de veu sense que puguin pronunciar-la; és la seva única guia. (…) Igual que els músics que criden una veu sempre més viva, és a dir, més insignificant, més infantil, més orgànica (…). Abans fins i tot de l’escriptura, la veu silenciosa va precedir la veu emmudida que l’escriptura va permetre.
(Quingard: La lliçó de música)

Si la solitud i el silenci són germanes de la paraula, la música i l’art ho són de la poesia, a La rèmora i Llavor. Les síl·labes breus de respiració llarga. Perquè:

El llenguatge deixa de ser,
dexa ser una veu que passa.
(Mirabete: L’esdeveniment)