Si hagués tingut un lloc de prestigi en una revista fa uns seixanta anys i m’hagués trobat en la tessitura de sintetitzar la prosa de Plath sota un únic terme, probablement hauria optat per captivadora. Sylvia no va envellir mai, sempre fou considerada —allò que ens encanta categoritzar com a— una escriptora jove. Al terra del seu estudi, absorta entre llibres, amb una màquina d’escriure al jardí, a la platja enlluernada amb un biquini blanc… la trobem preparada i absolutament radiant en totes i cadascuna de les fotografies.

Tant ella com la seva protagonista més famosa, Esther Greenwood, són personatges complexos que es neguen a renunciar al grau de vanitat que s’exigeix a la feminitat més canònica. Amb la primera paga de la revista que l’ha becada, Esther no juga el paper de noieta de poble estudiosa que es manté responsable arribada a la gran ciutat. No estalvia tal com s’esperaria d’algú tan intel·ligent i acadèmica com ella, ni tan sols es compra llibres (que al capdavall els pot demanar a l’editorial), es compra roba i, això sí, aprofita totes les mostres de maquillatge gratuïtes que li envien. Venint com ve d’una família més aviat humil es troba absolutament fora de lloc en una residència per a noies de classe alta. Totes elles tenen certa aptitud per l’escriptura i totes elles gaudeixen de les diversions que els ofereix l’estada a Nova York. Són en un estat d’impàs breu, un hotel per a senyoretes solteres que, de manera més o menys explícita, esperen alguna proposta de matrimoni.

Una escena que coincidiria amb les mostres de Betty Freidan publicà a La mística de la feminitat, 1963. Quan la psicòloga parlava de manera distesa amb algunes companyes de professió més joves sobre les seves perspectives de futur, es troba amb dos tipus de respostes, les promeses que treballaran fins que l’home acabi d’estudiar. I les altres, les silencioses que divaguen. Una de les noies amb qui la psicòloga estableix confiança —una rossa, ens diu— li explica: «No ens agrada que ens preguntin què volem fer. Cap de nosaltres ho sap. No volem ni tan sols pensar-hi. Les que es casen estan de sort. No hi han de pensar».¹Friedan, B. (1963). The crisis in woman’s identity. A The Feminine Mystique (pp. 62‑73). W. W. Norton. Traducció pròpia.

Aquesta és la crisi de moltes noies joves als seixantes, pertanyen a la generació que ha vist les mares fer de mestresses de la llar sense plantejar-se una alternativa real. Les que se la plantejaven no ho feien per a elles, sinó per a les seves filles, les animaven a estudiar a la universitat. Com si les filles poguessin fer d’extremitats i estendre’s allà on les mares no havien pogut arribar. Tanmateix, el desenllaç de les dones de classe mitjana al nucli familiar en una casa dels suburbis, amb una parelleta de nens, acabava sent el mateix. De manera que les filles que esdevenen mares a la generació dels anys seixanta ja no es reclouen en el joc domèstic que les deixa a la inòpia del món exterior, en són plenament conscients d’aquest món. Dones brillants (o que han vist en elles la possibilitat de ser-ho) es troben submergides en un cosmos domèstic mentre van perdent de vista tota la resta, i lentament s’obliden de si mateixes. En aquests casos la vanitat era el recurs provisional que moltes tenien per mirar-se al mirall i afirmar-se en una societat que les volia silencioses, recloses i aïllades.

La idea de felicitat per a les joves redactores no és ni la revista, ni l’estiu, ni tan sols la ciutat de les oportunitats. És la nova idiosincràsia que s’imposa amb la maduresa. A l’espera, cap s’acaba de permetre pensar en el seu present, ni tan sols Esther. A qui l’angoixen la recent ruptura amb el pretendent de la seva adolescència, la seva virginitat, les possibilitats laborals, la continuïtat dels seus estudis becats i de la seva carrera com a escriptora… La dona que ha vist la seva mare tirar endavant la família sola, cenyint-se el cinturó i que només pot permetre’s estudiar a una escola d’ivy league amb les beques que ella, pel seu rendiment, ha assolit, hauria d’estar protegida de caure a la trampa de la clausura del món domèstic ¿oi?

La preocupació d’Esther no és precisament la solitud, és clar que entén que el fet que ella prioritzi els estudis, no abandoni per casar-se la universitat, com tantes altres feien, la deixa al marge de la cadena de festeig, aparellament, matrimoni, reproducció, reclusió. El temor d’Esther és renunciar a l’idil·li familiar del qual ja es va veure privada a la seva infantesa per la mort del seu pare. I, sobretot, fer-ho per esdevenir mediocre en una professió en la qual s’endinsa i es sent desafiada.

Paral·lelament, a la segona meitat de la novel·la, la protagonista es troba de nou en una situació semblant. Tan semblant que és radicalment oposada. La jove universitària transita per diverses institucions psiquiàtriques. Allà l’envolten dones de totes les edats, algunes esperen reprendre les seves vides com si res casant-se, altres esperen que el marit que les ha internat els agafi el telèfon o mori, n’hi ha que habiten la seva vida flotant en la lobotomia, interrompudes pels electroxocs, o somnàmbules i drogades.

Es sol plantejar la segona part de la novel·la com la més pertorbadora, hi trobem una Esther cohibida i obedient. La fam amb què devorava els àpats s’ha apaivagat, s’ha inflat,  la cara se li deforma i no obté cap mena de satisfacció ni plaer de les seves activitats. Al llarg de la primera part, Esther es projecta al món com una noia rebel i reflexiva. Amb tot allò que desitja a l’abast del seu palmell, tan sols cal que estengui el braç. Però els desitjos duen data de caducitat; són fruits de temporada, fugaços cauen com figues madurades i impacten contra el terra.

La noia és astuta, sensible i cínica. I, a pesar de la marginació que sent a la residència de la revista, sí que hi troba afinitat en els tarannàs d’un parell de figures femenines. La primera és  la Doreen que li fa de companya i contrapart. Fa el paper d’alternativa davant la convencionalitat de la resta de noies, se’n mofa sense miraments a la seva cara. Plath coneixia a la perfecció com equilibrar la novel·la, com perfilar els caràcters dels personatges a través de la contraposició i del diàleg. No vanament havia fet un doctorat sobre la figura del doble i el dialogisme en Dostoievski. El cas és que l’autora ens presenta figures anàlogues i altres d’oposades.

Instants després de les intervencions tan esmolades, quan l’ecosistema exclusivament femení es dilueix amb la presència masculina, la Doreen fa de la seva parla i les seves maneres seda suavíssima. A la mínima que apareix un mediocre qualsevol que va de modernet amb el seu loft decorat a l’estil d’un cowboy (la qüestió és que no ha madurat) i es pren molt seriosament la seva professió, de dijockey, per cert(sí, aquest arquetip ja havia existit als seixantes)…A la mínima que apareix un subjecte tan buit com el masculí i denota que necessita omplir-se de la personalitat femenina i proveïdora, l’«objecte de desig», la dona, en aquest cas, la Doreen, va apaivagant-se per omplir i satisfer aquest homen. Esther, d’altra banda, pren vodka sol (sense haver begut mai) només per tolerar una conversa amb un grup d’homes que no l’interessen en absolut.

Quan la seva amiga arriba absolutament intoxicada després d’haver passat la nit amb el dijockey més gran que ella i li pica a la porta vomitant i desconsolada, Esther la deixa inconscient al passadís. La protagonista es troba immersa en un desig de puresa. Aquella mateixa nit, revela a la lectora que l’aterreix la idea de passar desapercebuda i convertir-se en part de la foscor que l’envolta. A parer d’algunes, l’Esther estaria ressentida amb la Doreen per la seva rebel·lia i seria per això que buscaria una amistat més convenient, la Betsy. Si Esther no s’hagués obcecat tant amb la imposició de desempallegar-se de la seva virginitat potser s’hauria permès apreciar que aquella amistat, en un inici tan intensa, amb la Doreen prenia per a ella una forma més semblant a l’atracció que a l’amistat.

El que molesta realment l’Esther no és ni el vòmit, ni tan sols el cinisme de la seva companya (pel qual es sent estimulada), a Esther li molesta, no: l’ofèn profundament la seva hipocresia. Que tan fàcilment pugui abandonar tota la seva construcció discursiva a canvi d’un festeig excitant i una vida tranquil·la. La qual cosa em duu a un article de Marya Mannes publicat l’any 60 i citat per la mateixa Friedan, Female Intelligence: Who Wants It?, que diu: «és molt més fàcil escollir la dona relaxada i complaent que la que exigeix intel·ligència. Potser [als homes] els intriga la dona brillant, però rara vegada la volen per a ells».² Mannes, M.  (1960, 3 de gener). Female intelligence: Who wants it? — There is plenty of it. The New York Times. Traducció pròpia: https://www.nytimes.com/1960/01/03/archives/female-intelligence-who-wants-it-there-is-plenty-of-it-the-nation.html No hi ha dubte de que Mannes i Plath haurien pogut conversar llargament sobre els homes i la decepció de la masculinitat. Deixant de banda les especulacions biogràfiques, amb aquesta citació no provo pas de defensar essencialismes que permetin a la lectora categoritzar la Doreen com la dona complaent i a Esther com la dona brillant. Ans el contrari, la línia és fina i que Doreen accedeixi performar el rol que s’espera d’ella en el flirteig només la fa millor actriu i hipòcrita, i és això el que enerva l’Esther.

De fet, Buddy Willard, l’antic «pretendent» de la protagonista és presentat a la lectora com un personatge hipòcrita. No tant pel seu comportament com a individu sinó per la significació que se li atribueix a nivell social. Les intencions d’en Buddy són les tradicionals, casar-se amb Esther pel que sembla dir quan ell emmalalteix de tuberculosi. Abans, però, quan es troben en intimitat per primera vegada, ell li pregunta si ha tingut mai relacions sexuals. Ella respon que no i li dirigeix la mateixa pregunta. Quan Esther descobreix que la suposada virginitat amb què cal arribar al matrimoni  només se li pressuposa a ella, com a dona comença a preguntar-se què ha de fer. És també en Buddy la hipocresia allò que l’allunya d’ell, no pels seus actes sinó pel sentiment de que ha anat un pas enrere en esbrinar la veritat i en exposar-se al cos d’un altre individu.

La segona figura femenina que captiva l’atenció d’Esther és Jay Cee, la seva cap a la revista Lady’s Day. Suposem que es reconeixen, Jay Cee veu en Esther la jove aspirant a escriptora que ella havia estat. Esther hi projecta admiració però no passa per alt el seu aspecte ni el seu estat civil. Una dona intel·ligent, de presència tosca, exigent i despreocupada per les aparences. Tot llegint les seves intervencions una podria imaginar-se una Gertrude Stein asseguda amb posat seriós a la seva butaca. És la directora de la revista qui regala a Esther el llibre de relats que conté el de la famosa figuera, del qual en derivaria un dels passatges més paradigmàtics de la literatura melancòlica contemporània.[mfn]Plath, S. (2023). La campana de vidre. Traducció de Marta Pera. Periscopi[/mfn]

Veia la meva vida ramificant-se’m al davant com la figuera verda del conte.

Des de la punta de cada branca, com si fos una figa morada i polposa, un futur meravellós em feia senyals perquè hi anés i em picava l’ullet. Una figa era un marit i una llar feliç amb criatures, una altra figa era una poeta famosa, una altra figa era una professora brillant, una altra figa era l’E. G. ─l’editora fascinant─, una altra figa era Europa, Àsia i l’Amèrica del Sud, una altra figa era en Constantin, en Sòcrates, l’Attila i un grapat d’altres amants amb noms curiosos i oficis poc convencionals, i una altra figa era una campiona olímpica de rem, i més enllà i per damunt d’aquestes figues, hi havia moltes altres figues que no distingia del tot bé.

Em veia asseguda a la forcadura d’aquella figuera, morint-me de gana perquè no podia decidir quina figa volia triar. Les volia totes i cada una, però triar-ne una significava renunciar a totes les altres, i, asseguda allà, incapaç de decidir-me, les figues es van començar a arrugar i a tornar-se negres, i, d’una en una, van anar caient a terra, als meus peus.

Tal com s’aprecia a l’assaig de Friedan, el conflicte principal de la dona a l’època és la disjuntiva que es crea en la perspectiva de futur i en la construcció de la identitat. La qüestió és que Friedan presentava una disjuntiva molt més binària entre la dona íntima i la dona que treballa, una en què la primera resta a la llar i prova de no pensar gaire en tot el que podria haver estat, la segona té una jornada laboral, té una independència econòmica i cultiva una xarxa de suport externa a la llar (en la qual hi pot o no haver un marit). Aquesta és l’essència del discurs que empeny la dona fora de la llar. Tot i així quan es pren de forma reduccionista la dicotomia pot caure fàcilment en discursos de glorificació del capitalisme, com si la jornada laboral i la producció alliberessin el subjecte. Quan en realitat el capitalisme només ha guanyat mà d’obra més barata. De la mateixa manera, es tendeix a desestimar el valor del temps domèstic i a catalogar-lo com una activitat femenina, en cap moment es té en compte com un labor ni tampoc es cotitza.

L’autora es permetrà, a continuació, prendre una deriva breu per explorar l’estat de la qüestió. En la contemporaneïtat, de forma reaccionària al moviment woke ha sorgit una onada prou particular: les tradwives. Seria massa senzill dir que es tracta de dones feixistes i vexades per les relacions abusives amb els seu marits. Potser no seria mentida però aquesta reflexió no deixaria d’infantilitzar-les i obviar molts altres factors de caire social que entren en joc. Factors com, per exemple, que a dia d’avui graduar-se, pagar un o dos màsters no és garantia d’un salari digne. Una  llibretera, administrativa o gestora d’algun sector cultural pot perfectament cobrar menys que una cambrera. Si fa no fa, ambdues cobren el doble del lloguer d’una habitació amb vistes (al pati de llums si hi ha sort). No diem que la cambrera no es mereixi el seu sou, simplement que el mite del treball vocacional —si es construeix un país de bars on el sector de l’hostaleria és el que té més demanda— s’esfondra lentament. La feina és ingrés i la idea de viure amb una sola font d’ingressos que provingui d’allò que s’estudia és naïf, i en una ciutat com Barcelona (posem per cas) inassequible. En altres megalòpolis als Estats Units, per exemple, no sols és inassequible sinó que és impensable.

Quedar-se a casa pel marit no és l’única manera en què s’oblida tot el que s’ha estudiat, també en el desgast d’una jornada laboral que no es correspon en absolut a la formació.  Als cinquantes i inicis dels seixantes les mestresses de la llar sovint patien depressions severes, però fàcilment podien accedir a algun tractament generós en amfetamines. Per a la lectora contemporània que tal vegada ha tastat la MDMA (en alguna festa esporàdica) només cal que s’imagini com seria prendre-se’l un dimecres qualsevol a dos quarts de vuit del matí, evidentment no els faltava energia ni dedicació en netejar tota la llar, fer esport… Medicacions com el Dexamyl, es venien com ansiolítics, antidepressius i anorèctics (tres en u).³Rasmussen, N. (2008). America’s first amphetamine epidemic 1929–1971: A quantitative and qualitative retrospective with implications for the present. American Journal of Public Health, 98(6), 974–985. https://doi.org/10.2105/AJPH.2007.110593 

I la depressió posterior? Inexistent. La jornada tornava a començar amb una nova dosis. De manera que hi havia les dones que es trobaven quasi tot el dia a càrrec de les tasques domèstiques i pensant en tot el que hauria pogut fer. També hi havien les dones que treballaven i carregaven a més amb tot el pes de les tasques domèstiques. Tant les unes com les altres vivien esquinçades i dislocades. En una ubiqüitat virtual o material que satura la ment. Quan la dona arribava a una crisi amb conductes de risc, autolesions o intents de suïcidi se l’internava en una institució psiquiàtrica, o se la sotmetia a teràpia d’electroxocs (la qual, per cert, es practicava fins el 2013 a països com Suècia i és encara legal a Regne Unit segons l’acord mèdic del 2007) o bé a lobotomies (com havia suggerit en dropo d’en Hughes per a Sylvia Plath).

A les tradwives de l’actualitat ja no els calen les amfetamines perquè tenen una nova dicotomia oximorònica, una nova dislocació. La droga de la il·lusió que és la monetització de la seva propaganda conservadora a través de vídeos delicats a instagram amb àudios inofensius, que semblen remasteritzacions de La sección femenina. S’ho esperarien totes aquestes dones haver proposat una de les reformes laborals més revolucionàries: la implementació del salari per les tasques domèstiques i les cures? Evidentment el salari no està regularitzat per cap conveni i totes elles són autònomes, en el millor dels casos depenen d’una agència, i sí, creen contingut, contingut que, juntament amb els seus cossos, s’estampa de marques i patrocinis. Cal tenir en compte aquesta altra cara de la moneda, i és que la dissociació i la disjuntiva esdevé encara més depravada; no és la dona que abandona la llar per exposar-se al mercat, és el mercat que l’exposa dins la seva llar. Res és gratis. I, és clar que, sempre que els calgui ja prendran antidepressius, ansiolítics, estabilitzadors emocionals, anticonceptius (pel cutis, no fos cas que els persistís l’acnéistís l’acné) i ozèmpics. L’exposició de la mestressa de la llar a l’actualitat esdevindria un procés encara més aïllant.

Un aïllament semblant al de la darrera part de La campana de vidre, en què Esther és plenament conscient de que es troba sota la lupa d’un sistema sanitari rudimentari que espera d’ella un comportament més complaent. La millora psiquiàtrica es mesura segons la complaença que expressa l’individu en un sistema repressiu. La protagonista performa la seva millora quan s’adona que si continua sent crítica amb els mètodes mèdics que se li apliquen es quedarà a la pitjor clínica psiquiàtrica. Observa la resta de noies, preveu els dies de tractament amb electroxocs a partir dels horaris del personal mèdic i comença a somriure. Si abans s’havia mantingut absolutament dissociada dels comportaments de les seves companyes de redacció, al psiquiàtric esdevé conscient que forma part d’un col·lectiu i d’una estadística despietada amb els subjectes d’estudi.

Recordem que Esther inicia la narració situant-se a l’estiu que electrocutaren els Rosenberg, que no sap perquè però que té alguna cosa per les electrocucions. Al final de l’estada a Nova York intercanvia unes paraules amb una de les seves companyes, la Hilda, que semblava una noieta adorable més i de qui descobrim que està a favor de les execucions. Això pertorba i anuncia la manca de compassió cap als subjectes alterns per part de la normativitat. Esther, tot i no ser criminal, és tan alterna com una criminal perquè el seu comportament és sorollós i el soroll fa nosa.

Quan a l’inici es parlava de l’escriptura de Plath com captivadora es pensava en aquests emmirallaments hipnòtics. Esther aconsegueix suprimir la pel·lícula impermeable que li embolcallava la pell, s’exposa al dolor i és a partir d’ell que es reinsereix al món material. El dubte de la resta de la seva vida persisteix i la immobilitat atempta contra la seva persona, sempre pot recaure en la melancolia per saturació. Tot i que no és idoni introduir a la narrativa textual la biografia de l’autora, es fa difícil abstenir-se’n amb casos tan explícitament permeables com el de Plath. No és cap secret que La campana de vidre té diverses referències a la vida de Sylvia, de fet, sovint es cataloga com un roman à clef. 

Sylvia, com Esther, també provaria de ser-ho tot: l’alumna prodigi, la poeta famosa, l’esposa entregada, la mare soltera, la treballadora, la redactora de revista… Escriuria de matinada abans de llevar als seus fills per l’escola, treballaria i tornaria a casa. Plath jugà tots els rols que eren requerits a la dona, els encabí en els seus trenta-un anys de vida. I n’era extremament conscient, de la seva situació, tant que el llibre fou una contemplació del seu estancament i diversificació. Sylvia esdevingué espectadora i espectacle del seu propi dolor, l’escriptura fou el seu mirall on contemplava el seu col·lapse. Els períodes depressius alimentaren l’humor càustic amb què s’observava. Del seu desenllaç no en parlaré gaire, però soc partidària de creure que l’escena de la seva mort estava tan calculada com qualsevol d’aquelles fotografies que han esdevingut estampes per a la posteritat. El darrer passatge de la seva vida fou el gir amb què se’n rigué de la saturació de la dona brillant que li ha tocat ser-ho dins la llar. I la pregunta de si la llar acabà amb ella o ella acabà amb la imatge afable que es tenia de la llar roman i ressona encara avui.

• 1
  Friedan, B. (1963). The crisis in woman’s identity. A The Feminine Mystique (pp. 62‑73). W. W. Norton. Traducció pròpia.
• 2
  Mannes, M.  (1960, 3 de gener). Female intelligence: Who wants it? — There is plenty of it. The New York Times. Traducció pròpia: https://www.nytimes.com/1960/01/03/archives/female-intelligence-who-wants-it-there-is-plenty-of-it-the-nation.html
• 3
  Rasmussen, N. (2008). America’s first amphetamine epidemic 1929–1971: A quantitative and qualitative retrospective with implications for the present. American Journal of Public Health, 98(6), 974–985. https://doi.org/10.2105/AJPH.2007.110593