1. DEL CONCEPTE DEL NOUCENTISME: si malentenem el noucentisme com si només fos la idea d’Ors ens enfonsem en l’atzucac sense voler veure que el carrer només és sense sortida per un cantó. Jo entenc el noucentisme en sentit ampli, o amplíssim, com un moviment que té un costat clarament esquerrà, progressista i modern en el bon sentit de la paraula, i la figura que el representa, l’exemplifica, el defineix i el fa real és (d’una manera molt més decisòria que la d’Ors, i molt menys pomposa) Pompeu Fabra. En els primers anys del mil nou-cents, o sigui, en el noucentisme cronològic pròpiament dit, hi hem de comptar la conferència de 1904 sobre el futurisme de Gabriel Alomar (menystingut i copiat per Ors), els primers escrits gramaticals de Fabra, la construcció de la Pedrera gaudiniana, l’escola moderna de Ferrer Guàrdia, la plèiade de revistes humorístiques i en especial el Papitu amb la primera edició de La tardor barcelonina de Pujols, i els escrits sobre art del mateix Pujols, a més de la literatura infantil i juvenil de Folch i Torres (amb les tirades de més de 60.000 exemplars de la revista En Patufet), de les noveŀles i poesies abrandades de Nogueras Oller, dels quadros tràgics de Nonell i de les avantguardes pictòriques de tants altres, incloent-hi les putetes del carrer Avinyó picassianes (1907), i també la setmana tràgica, les grans vagues revolucionàries que dugueren a la jornada de vuit hores per primer cop al món, el pistolerisme dels patrons, la política cultural de d’Ors, l’escola de bibliotecàries, els èxits teatrals de Vallmitjana, d’Iglésias, de Guimerà i de tants altres, les traduccions de poesia francesa moderna d’Emili Guanyabens, els escrits filosòfics de Turró, els pròlegs de Víctor Català, els dibuixos satírics de Nogués, els inicis de Liost i de Carner, les revistes de Salvat-Papasseit, l’internacionalisme de Junoy i de Pérez-Jorba… Una part d’aquest noucentisme en sentit ampli se sol considerar, superficialment, modernista (penso en la Pedrera), i potser sí que ho és, superficialment, però profundament, per sota del decorativisme i del subjectivisme curvilini de la pedra i de l’abstracció informalista del ferro, hi ha una fermíssima estructura racional i racionalista, un propòsit funcional que funciona amb un gran sentit de la utilitat pràctica, moderna i més que internacional: universal (i això val per Gaudí, per Jujol, i per uns quants dissenyadors més).

2. DELS IDIOMES DE SALVAT-PAPASSEIT: a la primera frase del seu primer llibre en català Salvat hi esmenta «la munífica vesta de Beatriu» i s’hi ha d’entendre que munífica vol dir esplèndida i no pas generosa, és munífica en un sentit pròpiament impropi, i així si la traducció castellana manté la impropietat traduint-ho per ‘munífica’ la traducció italiana se salta la diguem-ne incorrecció o impropietat i en tradueix el sentit, ‘sontuosa’, quan en italià també hi ha la forma ‘munifica’ i s’hi hauria pogut fer el mateix joc de passar fregant la incorrecció. Tant és. L’altre mot, la vesta, s’ha de pendre en el sentit 1 de l’Alcover Moll, que diu que és un vestit, una roba que cobreix el cos, en general, però sobretot la que va del coll als peus. Papasseit, doncs, no diu la magnífica vestidura, diu la munífica vesta. D’una banda hem de pensar que ho diu així perquè se’n riu, perquè la veu ridícula i pretensiosa (la vesta i la Beatriu), perquè si en parla és per dir que Prampolini, artista avançat revolucionari futurista i trencador (pròpiament), «ha fet trossos la munífica vesta de Beatriu (de Giovanni Dupré)» sabent que Dupré era un escultor carrincló, acadèmic i tradicionalista negat per a la invenció artística, era un retardatari clavat al passatisme, antítesi dels futurismes. Salvat ho diu així, això de la munífica vesta, per ridiculitzar-la i també perquè entén que aquests són els termes de l’estil literari elevat, que saber fer anar aquest estil literari elevat també li agrada.

Al primer poema del seu segon llibre, a cavall d’un cavall volador i amb crinera de flames, el poetaavanguardistacatalà «blasma» els déus i afirma que ha «maridat» la lluna, però que no dorm amb Ella «si el filisteu governa els meus domenys» i aquí s’ha d’entendre que el filisteu és el burgès egoista mesquí materialista i que els domenys són una forma artificiosa de dir els dominis: era una paraula moderna però d’aire arcaic, emprada per carners, olwers, lópez-picons i altres noucentistes. I més endavant al llibret de Les conspiracions Salvat hi torna, quan diu que Castella «si ara ens domenyava/ ja no hi tornarà».
Als dos primers llibres, el de les ondes hertzianes i el de l’irradiador, entre el seu vocabulari «ple de naturalitat i desproveït de tota petulància acadèmica» (ho diu Pla als Homenots), a més de blasmar i maridar i domenys, s’hi troben noucentistades com ara oronell, suara, occir, tota valor (aixì en femení), turgent, cinyell, connubi, zèfir, ou (del verb oir) i les immenses miríades. Als llibres següents hi trobarem estres, manta amplària, pueŀla, soberga, gonflat, a pleret, nomia, ubriacs i t’ubriagues (en lloc dels més normals embriacs i t’embriagues), veire (quatre cops!), la metgia, el batell (mot, en el sentit de vaixell, inventat per ell), l’omelic, tremir, trement, cloquer, l’insolitíssim arcaisme occiure (al costat de l’arcaisme normal occir, que també l’ha fet servir), i un glavi metafòric…

A La rosa als llavis, potser per l’emoció de tenir al davant la noia «verge i desvestida», s’empesca una paraula nova, com si volgués emular la inventivitat lèxica (i l’estil) de Carner:

la seva geniva floria de sang
verge i desvestida
—joliu dolençant

que no és ni dolençós ni dolent ni dolgut ni dolorós ni dolorit ni adolorit, és dolençant, au!, una paraula que no l’havia fet servir mai ningú i que, vist el context, i amb aquest joliu al costat, deu ser un dol dolç.

Un dia Àngel Carmona va dir que Papasseit volia escriure com Carner però li sortia una cosa diferent i, segons ell, millor. Pla, el primer Pla, deia (a La Publicidad de l’onze de febrer de 1920) que «Salvat Papaisset, futurista, sent l’academisme com el primer, a vegades fins i tot en versos lamentablement normals». Quan Pla escriu això Papasseit només havia publicat els Poemes en ondes hertzianes, que li semblen, a Pla, un llibre de bona qualitat, i afegeix: «Salvat Papaisset, futurista, és un home desesperadament romàntic i sentimental, i té un cor com una casa». I encara: «Salvat Papaisset, futurista, està molt més a prop de Reverdy i del “Nord-Sud” que de Guillaume Apollinaire», que en això sí que no hi ha dubte que té raó: Tomàs Garcés recorda que un dels llibres que tenia Salvat era Les ardoises du toit, de Reverdy (publicat el març de 1918); la forma, el to i la compaginació hi fan pensar (una mica) en els Poemes en ondes hertzianes, però només una mica, perquè la personalitat de Papasseit és ben seva, és única, i els versos que escriu són cent per cent seus i, pel meu gust, més rics que els de Reverdy. El 1917-1918 Reverdy va dirigir la revista avantguardista que es deia Nord-Sud, que era el nom de la primera línia parisenca de metro, la que també apareix a L’irradiador del port, i les gavines.

I malgrat tot aquest desplegament de mots rebuscats o elevats o inventats, d’aire noucentistoide, i malgrat la corrua de mots moderns o moderníssims, futuristes, com els trams, els trolleys, la stylo (pronunciat l’estiló), el metró (també accentuat així a la francesa), les ondes hertzianes, el far-west, el voltàmetre, la nitra, els arcs voltaics, etcètera… continua essent veritat que el seu català és, com hem dit que diu Pla, «ple de naturalitat i desproveït de tota petulància acadèmica», talment «la poma al caliu que esbufega/ com més corre el ventall». I és així perquè Salvat-Papasseit fa una síntesi que en podríem dir modernista-noucentista-avantguardista, de la mateixa manera que fa la síntesi del socialisme internacionalista amb el catalanisme radical, i la síntesi de l’amor únic («cap altre llavi no em tindria pres») amb l’amor lliure i múltiple de les «noies de tots els ports» i «l’altra després de l’una». Per això Àngel Carmona, en un article del 1961 (a la revista San Jorge de la Diputación de Barcelona), pot parlar de «la cuidada estructuració del poema, l’exigència idiomàtica, la sàvia humilitat que sap esquivar el perill del rampell genialoide», i més endavant diu que creu i afirma que «en l’obra de Salvat hi ha la llum d’una bellesa que, si més no en el seu equilibri irreprotxable de forma i fons, no assoliren ni tan sols els immensos poetes Verdaguer i Maragall, més grans per la fondària i l’altura de llurs intuïcions», perquè a l’obra de la Renaixença li feia molta falta «la popular corona de joia que representa la veu jove i decidida de Joan Salvat-Papasseit; veu en la qual, per molt que sembli extravagant l’afirmació, s’hi endevina l’abraçada entre Xènius i Serafí Pitarra; descobriment d’una superior harmonia de contraris…».

Resumint, que el majúscul poetaavangaurdistacatalà fa la síntesi del Salvat amb el Papasseit, vull dir la síntesi cultural, política i amorosa, sense que li grinyolin les costures, perquè en la seva poesia s’hi donen «totes les mans de tots els trinxeraires» i també perquè en el seu món (que és aquest món que encara trepitgem) «la cançó canta en cada bri de cosa».