D’entre les cendres, la ignició

21.01.2025

D’entre les cendres, la ignició

Un text de

Quan les estructures cauen, en aquest acte del declivi s’esdevé el decaïment com un fenomen inacabat i obert des d’on ressorgeix de les cendres una nova llum.

Poeta de les cendres, escrit el 1966 i inacabat —i traduït per Gerard Cisneros Cecchini a Edicions Poncianes—, és un poema llarg i autobiogràfic. I una de les obres més desconegudes de Pier Paolo Pasolini. És ben sabut que l’artista, poeta, pensador, director de cinema i crític, que es definia simplement com a escriptor, volcà la seva vida en una aposta radical contra el sistema i el conservadorisme de la societat en què va viure a través dels seus escrits i obres. La seva obra poètica, igual que la seva obra assagística i periodística, polemitza amb el marxisme oficial i el catolicisme i els acusa de no entendre la cultura de les seves bases proletàries i camperoles. Figura controvertida i desafiant, l’escriptor defensava com «escandalitzar és un dret, i ser escandalitzats és un plaer. I el que refusa ser escandalitzat és un moralista». Militant d’aquest dret que és l’escàndol, els seus films van ser perseguits pels censors i criticades fins al dia de la seva mort a una platja als afores de la ciutat.

En ple segle XXI, cada vegada són més les estratègies i performativitats orientades a interrompre les identitats naturals i normatives, aquelles que ja són definides per la biologia o per la cultura i contra les quals el subjecte es rebel·la. Durant els anys en què visqué Pasolini, qualsevol dissidència podia ser jutjada i castigada, és per això que la seva condició i la seva obra sempre fou, d’alguna manera, assenyalada. Cito textualment:

en aquest panorama canviant hi ha un desig de mort que ens uneix a tots com a germans, tots atrapats en un sinistre fracàs d’un sistema social que produeix una raça de gladiadors entrenats per tenir, posseir i destruir. Han desaparegut els éssers humans, s’han convertit en estranyes locomotores que col·lideixen entre elles. I aquesta tragèdia comença per un pervertit sistema educatiu universal obligatori que ens forma a tots.

Des d’aquesta desaparició de l’ésser humà convertit en màquina, el poeta, com la comunitat d’artistes, plantejava la seva obra com una gestió dels propis límits, en què el contorn de la identitat és interrogat, i resulta en una estructura mòbil, imprevisible. Poeta de les cendres és un text preciós i brut, en què es relaten amb lucidesa i força els anys, les victòries, els fracassos, les dissorts pròpies, i les d’una Itàlia feixista, comunista, catòlica i petitburgesa. L’obra es pot llegir com una mena d’interrupció identitària i social que desafia l’estabilitat dels límits establerts en societat, la seva capacitat per fixar fronteres i normalitzar antagonismes. Entenent les identitats interrompudes com aquelles que han deixat de ser útils per al sistema en la mesura en què es desborden contínuament sobre territoris que sempre han sigut considerats «altres», Poeta de les cendres és un llibre en vers lliure i de poesia alliberada. Repassa la seva vida, el pare feixista, la mare pagesa, el germà mort, la guerra, la fam, l’amor. Ell mateix escriu com la llengua de l’acció, de la vida que es representa, és la que es reconstitueix en un llibre de versos, és abans i després, perquè entremig hi ha un vehicle expressiu que l’evoca. Ell mateix proclama com tan sols l’amor per aquella llengua del no-jo que s’expressa amb el mateix dret, amb la mateixa força del jo, ofereix als poetes l’habilitat. I és que sempre trobarà a faltar «aquella poesia que és acció ella mateixa, en el seu destacar de les coses, en la seva música que no expressa res sinó la pròpia passió àrida i sublim per si mateixa».

Acabo amb un fragment de l’escriptora i dramaturga Angélica Liddell que parla del Pasolini artista i on es mostra la mateixa perspectiva sobre com la violència poètica posa a prova la conducta moral de la societat, i el fet que cal fer obres inacceptables, sempre inacceptables per als benpensants oficials, ja que la violència poètica és l’única revolució possible. I diu així:

Contra una societat roïna que aspira a qualsevol mena de poder, que consumeix poder compulsivament, em declaro apassionada. La meva obra, que és una acció més de la meva vida, sobreviu apassionada. He nascut massa. El cos malalt es fa verb. La meva obra acaba sent una ovella rabiosa i epilèptica, inevitablement ovella del ramat, però almenys ovella rabiosa.

Però la societat petitburgesa, benpensant, correcta, és falsament moderna, i per aquesta raó és també falsament tolerant, falsament compromesa, falsament culta. Quan intenta comprendre l’origen del dolor humà, quan intenta comprendre el sentit de la vida mitjançant la violència poètica la societat es torna intolerant. Si formulem les grans preguntes de l’home mitjançant actes de violència poètica, la societat s’acovardeix, s’espanta i es torna injusta, sorda i cega.

Ben mirat el llegat Pasolinià es podria resumir en una sola sentència: «No hem de permetre que la repressió triomfi sobre l’expressió. Les nostres democràcies cada vegada són més tèrboles i repressives sota la màscara d’una tolerància infantil».

Sobre l'autor

(Sant Cebrià de Vallalta, 2000). Escriptora i metgessa. Centrada en la lectura de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (2022) i Øculta Mel (2022). Escriu a El Temps de les Arts i La Lectora.

Sobre l'article

Poeta de les cendres

Autor

Pier Paolo Pasolini

Traducció

Gerard Cisneros Cecchini

Editorial

Poncianes
  1. La paginació correspon a l’edició d’El Renaixement. Estudis d’art i poesia publicada a Adesiara el 2012. ⬏ 
  2. Marrugat, Jordi (2009). Marià Manent i la traducció. Lleida: Punctum i TRILCAT.⬏
  3. Manent, Marià (1992). «El Professor Garrod i la poesia», Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig.⬏
  4. Tomasa, Eudald (1992). «Introducció». Dins Marià Manent, Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig, p. 7-12.⬏ 
Tornar a dalt