Amb pràcticament un any de diferència, han aparegut dos llibres que posen sobre la taula les conseqüències de la difamació dins del panorama cultural i mediàtic a Catalunya. El novembre del 2024 Llort publicava la novel·la Demolició (Editorial Clandestina) i fa unes setmanes ha aparegut Difamació (Club Editor), d’Eva Piquer, un assaig que analitza l’efecte mental de les calúmnies a partir d’una trista experiència personal. Quin enfocament és més adequat per tractar aquest tema? Són visions complementàries o excloents? Què ens ajuda més a debatre sobre aquesta idea? Acompanya’m, si us plau, lectora, per aquests viaranys de la maledicència (ficcional i real) del nostre país.

Demolició és una de les novel·les negres més addictives que recordo. L’he llegida amb autèntica fruïció. Addictiva del pal que ets al metro, surts per les escales mecàniques i continues llegint, camines pel carrer camí de casa i continues llegint, topes amb un fanal i, mentre et palpes el sofregall que t’ha sortit a la cuixa adolorida… Continues llegint. Tens cinc minuts per coure la sopa de pistons i, en comptes d’agafar el mòbil i mirar el Twitter, obres la novel·la i segueixes llegint, a peu dret, mentre remenes l’olla amb la cullera de fusta fins que te n’adones que la pasta ha quedat, com diuen els italians, completament scotta… Demolició, després d’un escabrosa escena inicial, engega amb una trucada dels Mossos d’Esquadra que capgirarà la vida del protagonista. Bé, això potser és un eufemisme. En realitat, com il·lustra el títol, directament l’hi destruirà.

Rafel Egidi és un professor de literatura de la Universitat de Barcelona. Té un despatx a l’Edifici Josep Carner i un prestigi acadèmic. Viu la seva plenitud intel·lectual. El professor Egidi és d’aquells que té certa rellevància pública als mitjans: un parell de tribunes a la premsa i un parell de tertúlies a la ràdio i al programa informatiu nocturn de TV3 (ara em sembla que li han canviat el nom i que es diu 3CATINFOPSC o alguna cosa així). Els Mossos d’Esquadra el criden a declarar perquè una alumna de la universitat l’ha denunciat per violació. La reacció és de sorpresa, perquè ell no ha tingut mai una “relació” amb cap alumne. L’estupor augmenta quan descobreix que l’alumna denunciant és una noia, Anna Burgos, que ell ni tan sols coneix. A partir de la denúncia, però, la maquinària policial, judicial i mediàtica es posa en marxa de manera implacable.

L’obra es desenvolupa durant el 2018, inici del trauma post Procés. Moment de ridículs llaços grocs que van apareixent subtilment com a teló de fons de la vida del protagonista. Com si la seva derrota personal avancés alhora amb la del país. Època àlgida del moviment #metoo. Al meu modest entendre, la novel·la basa el seu èxit, sobretot, en dos aspectes.

El primer, la minuciositat i la cura pel detall amb la qual es narra tot el procediment judicial. Llort no té pressa, perquè la justícia avança lenta però ferma (i cega). Assistim a les primeres declaracions policials fetes des de la més pura ingenuïtat, passem pels dies d’espera fins a la primera vista judicial i encara esperem més fins al moment del judici. Entremig, l’aparició de proves acusatòries (increïbles i sovint rocambolesques) van enxarxant el protagonista en un carreró sense sortida. La gràcia és com aquests espais de calma entre les fites del plet van augmentant el suspens del lector, que acompanya l’angoixa creixent del protagonista i del seu entorn.

El segon aspecte destacable és la impassibilitat narrativa. L’escriptor barceloní aconsegueix una veu pragmàtica i clara. No cerca moralitzar ni alliçonar, sinó presentar un cas de falsa denúncia amb tota la fredor possible i narrar-ne les conseqüències. Tot plegat dins d’un món que, en part, celebra les cancel·lacions públiques com si fossin victòries. Acompanyem Rafel Egidi en l’ansietat de l’innocent que veu com totes les proves l’incriminen. Hi trobem el cinisme dels advocats i el pragmatisme dels jutges. També la fulgurant devaluació personal, la marginació laboral a la universitat i la cancel·lació als mitjans. I, per sobre de tot, el progressiu ensorrament familiar, en què la muller i la filla sucumbeixen davant l’evidència científica d’unes proves i unes mentides intrafamiliars que el protagonista és incapaç de justificar. Egidi paga un preu molt alt per la difamació del qual és víctima. La calúmnia que el persegueix (haver violat una estudiant) té unes conseqüències personals i públiques irremeiables.

La novel·la, a banda de les tristes peripècies del protagonista, intercala turbulentes escenes de violència masclista que viu una noia (anomenada Ella) des de la infància fins a l’edat adulta. Algunes més explícites, d’altres més subtils. Crec que es fa evident de seguida quina és la identitat d’aquesta Ella, però això no és un problema greu perquè forma part del mecanisme que justifica les accions actuals. I no només això, sinó que també ajuda a formular una idea que travessa la novel·la. Rafel Egidi és una “víctima” concreta, sí, però hi ha un problema sistèmic que genera multitud de víctimes més, aclaparadorament dones, que han estat agredides impunement. Ella i Ell (Egidi) esdevenen arquetips dels comportaments de mascles i fembres a la nostra societat.

Aleshores entenem que l’ambició de Llort va més enllà del cas concret que explica, perquè ens planteja al cap i a la fi un problema estructural. De la posició que ocupen a la societat homes i dones, dels rols de poder des dels quals actuen i de les estratègies que uns i altres han hagut d’adquirir per “defensar-se”. Segurament el final de la novel·la és una mica massa forçat, però tanmateix prou obert per deixar satisfet tant el lector més ingenu (la trama queda tancada i barrada) com també el més exigent, que resta amb el cap ple de dubtes sobre què els ha passat als protagonistes i si el destí ha estat just o no amb ells. Estic parlant amb molt d’entusiasme de la novel·la perquè m’ha agradat, és clar. Òbviament, no es tracta d’una obra mestra de la literatura, però sí d’un molt bon llibre de gènere negre o judicial perquè ens permet debatre: fins a quin punt és acceptable o no una difamació si hi ha una causa “superior” al darrere? Ens hem des resignar a la màxima de pagar justos per pecadors? I qui no és, en el fons, una mica “pecador”? Demolició és una història amb personatges ambigus, vacil·lants,  que genera entre els lectors (ho he comprovat) reflexió i conversa.

Un objectiu que comparteix amb la darrera obra de la periodista Eva Piquer. Difamació és un opuscle que ha comptat amb tots els altaveus mediàtics convencionals de la colònia catalana. Vol posar sobre la taula un cas de menysteniment públic que l’autora va patir fa pràcticament 10 anys. Piquer fa un llibre hàbil en què a partir d’una experiència personal cerca d’explicar els engranatges mentals i socials que propaguen les difamacions. Passar, podríem dir-ne, de l’anècdota a la categoria (tot i que es nota de seguida que el que té ganes és de recrear-se en l’anècdota). Ortega y Gasset té aquella cèlebre definició que diu (tradueixo de la inhòspita llengua castellana): “L’assaig és la ciència menys la prova explícita”.^[1] Ço és, l’assaig és la disciplina que cerca una veritat sense la necessitat d’haver d’aportar una evidència, perquè la persuasió de proves i d’arguments t’ha de conduir a seduir el lector amb el teu punt de vista.

Ull viu amb l’assaig, doncs, que és una disciplina molt delicada si es vol fer bé. Eva Piquer sembla que contradigui la màxima orteguiana quan ens el presenta en forma d’“autòpsia literària”. Alerta, perquè una autòpsia implica sempre un cadàver. Pot haver-hi una “prova” més explícita que un difunt? Piquer intenta narrar amb “mètode científic” presentant unes acusacions d’entrada en forma d’adjectius (classista, misogin, cruel, masclista…) que després vol exemplificar a través de proves escrites. Ara bé, a mesura que vas avançant en la lectura la sospita va creixent: què passa quan el suposat cadàver resulta que no és tal? Què passa quan te n’adones que aquest escarni gravíssim, vist amb el temps i la trajectòria dels protagonistes, sembla només un foc d’encenalls? Una broma de mal gust?

L’escriptora de la Prosperitat comença parlant sobre els enemics i la manera com es generen. Vol establir una mena d’antagonisme amb el Bernat Dedéu, l’articulista que la va difamar. Escric directament el nom de Dedéu perquè ja ho ha fet tothom i, en fi, arribats en aquest punt sempre és bo recordar les paraules del mestre Narcís Oller a La papallona, quan fa dir al protagonista: “Amiga Toneta, deixem-nos estar de papereries”. Piquer delimita una rivalitat amb Dedéu que vista en fred no sembla tal. A mi m’ha recordat la relació Espanyol-Barça. Piquer seria l’Espanyol i Dedéu el Barça, és clar. Els primers viuen obsessionats amb el segons i els professen un odi atàvic permanent, ple de greuges, sempre mirant-los de reüll. I, en canvi, els del Barça només pensen en l’Espanyol el parell de cops l’any que toca enfrontar-s’hi i encara gràcies que surt el Piqué (l’exfutbolista) de tant en tant per fer bullir una mica l’olla. En realitat el Barça juga a una altra lliga amb rivals de molta més entitat.

A partir d’aquí, com deia, Piquer va elaborant una nòmina de capítols breus en què intenta demostrar amb fets, és a dir, a partir de textos de l’hemeroteca, els motius pels quals acusa el filòsof eixamplenc de tota una sèrie de crims contra la seva persona. Ara bé, si com a lector no cedeixes al xantatge emocional que et vol endossar, de seguida es veu que l’hemeroteca no dona per a tant. Aleshores Piquer ha de rescatar la figura de Salvador Sostres (a qui bateja com l’articulista-ara-insignificant) per tenir un altre espàrring amb qui barallar-se. És cert que ara mateix Sostres no té cap mena d’incidència en la conversa pública, com també que la va tenir, i molta, i que qualsevol lector català de diaris (la gent que vam créixer llegint L’Avui, per entendre’ns) en recorda algun article (per càustic o passat de voltes, però el recordem). Algú té al cap algun article escrit per Piquer en tota la seva trajectòria? Jo, no. No oblidem que Dedéu va dedicar tres articles a Piquer, tres, fa més de deu anys. De mal gust? Sí, és clar. Però publicats per algú que aleshores escrivia diàriament en un blog, que és com fer una pintada a la paret de casa teva i esperar que els passavolants vinguin a admirar-la.

La periodista de Nou Barris intenta desactivar les acusacions que fa una dècada va llençar-li Dedéu amb una retòrica més aviat precària i candorosa (i això que ella mateixa s’autodiagnostica com una persona d’”altes capacitats”, p.37, poca broma). Quan es profetitza que seràs la “Pantoja catalana” crec que tothom amb dos dits de front entèn que estàs parlant en sentit figurat sobre l’actitud pública de la vídua del torero, i que darrere hi ha el que se’n diu un animus iocandi. Piquer, tanmateix, s’agafa a l’èxit de la trajectòria artística de Pantoja en un forçat exercici de resignificació del personatge. Com volent dir que la comparació és un orgull. Fa una mica de vergonyeta. L’assagista sembla aleshores el nen d’aquell magnífic conte de Quim Monzó a qui un company, jugant a futbol, l’insulta amb un “fill de puta” i ell, que encara no entén el sentit figurat de certes expressions, acaba destrossat i convençut que la seva mare exerceix la prostitució.^[2]

De la mateixa manera, em sembla injust escarnir la prosa de Piquer per expressions com “els meus vint-i-tres anys i jo”, que es poden englobar dins el sac de la funció poètica del llenguatge. Crec que també es comprèn perfectament a què es refereix quan escriu (i ho fa en diverses ocasions) frases com aquestes. És una opció estètica com una altra, tot i que personalment no he cregut mai que retorçar la sintaxi sigui una manera d’elevar el teu discurs, sovint només el fa més inintel·ligible. De fet, l’estil de Difamació beu de la novel·la anterior de Piquer, Aterratge (2023), que llegida ara –i vista amb certa perspectiva– va tenir una rebuda crítica més condescendent que no pas realista,^[3] tenint en compte que en aquest país petit tothom sabia d’on partia.

La novel·la és fluixa perquè l’analogia entre l’aterratge islandès i la vida de la narradora de seguida es fa òbvia i, per tant, l’atenció decau. A més, la història intercalada del pilot està narrada com un article de la Viquipèdia i la de la protagonista s’escuda en citacions d’altres autors a mode d’autoajuda literària sense aportar cap idea nova o original. Però bé, suposo que era el text que “necessitava” escriure Piquer en aquell moment i és una novel·la acceptable. La veu de la protagonista d’Aterratge és la que retrobem a Difamació, que seria, ara ho veiem, la cara B (de Bernat) de l’obra anterior. La ràbia camuflada sota el gel islandès. Escudar-se en citacions d’intel·lectuals pot ser un bon punt de partida si ets capaç de sumar-hi tu després alguna cosa. Si l’únic afegit és el greuge personal, l’opuscle acaba semblant, per extensió i forma, un treball final de grau universitari (no gaire ben tutoritzat). La pulsió declarada de Piquer per escriure és una prova que sovint vocació i talent no sempre van de la mà^.[4] I que, no em cansaré mai d’escriure-ho, hem de fer més cas al mestre Carner quan ens diu que: “no hi ha més serenor que un dol secret”.^[5]

Anem, però, al sentit final de la paraula que dona títol al llibre i a la reflexió d’aquest article. Difamar és un atac personal que cerca fer mal al bon nom i a la reputació d’algú. Sembla obvi que a banda del patiment personal que descriu Piquer (cadascú es posa la llengua allà on li dol el queixal), la difamació de Dedéu no ha tingut cap conseqüència en l’esfera pública. De fet, la periodista ha rebut sempre i amb celeritat tot el suport incondicional mediàtic del país. Literari ja ho dubto més (de fet, ja han sortit textos crítics com els de Moreta o d’Asenjo) perquè, com he intentat explicar, el llibre no dona per a gaire. I, de fet, la seva publicació acaba semblant una profecia autocomplerta. La diferència amb el cas de la novel·la escrita per Llort, en què l’atac al protagonista suposa una caiguda en picat i irreversible ja veiem que és abismal.

Es fa bona una vegada més aquella asseveració de Joaquim Amat-Piniella quan, a la nota introductòria de K.L. Reich, la novel·la que narra l’existència dels catalans a Mauthausen, diu amb un modest plural majestàtic:^[6] “Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l’aventura. […] creiem que amb actes, observacions converses i estats d’esperit d’uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició més objectiva”. Davant dels fets traumàtics, l’objectivació i el devessall de recursos i de mirades que et dona la novel·la. Si els lectors catalans volen entendre què és realment una difamació, el patiment que suposa i, sobretot, les seves possibles conseqüències, que corrin a recuperar la novel·la de Llort. Perquè si seguim el camí que pretén obrir Piquer amb el seu pamflet, fins i tot els crítics acabarem rebent acusacions de calúmnies per part dels autors de qui jutgem (sempre, sempre) la seva obra.

^[1] Ortega y Gasset, Meditaciones del Quijote (1914).

^[2] “La mamà” dins El millor dels mons (2001).

^[3] De fet, veig que va arribar a guanyar un premi, El Setè Cel, de Salt, per davant de dues novel·les molt superiors en aspectes tècnics, lingüístics, i en fi, literaris, d’Irene Solà (!) i de Mònica Batet (!!). M’he quedat, ara que arriba la Castanyera, ben bé de pasta de moniato.

^[4] Hi ha un conte molt bo de Jesús Moncada que exemplifica això, “La plaga de la Ribera”, dins El Cafè de la Granota (també editat per Club Editor, 2024).

^[5] Poema “Preservació”, dins El veire encantat (1933; reeditat aquest 2025).

^[6] Noti’s, per si no havia quedat clar, que he escrit tota la segona part de l’article seguint el sistema de citacions d’autoritat de l’assagisme.