Cal escriure sis estrofes de sis decasíl·labs acabades per un comiat de tres. Els mots-rima de la primera estrofa (que han de ser plans disíl·labs i amb preferència substantius) es repeteixen a cada estrofa, però en col·locació diferent i seguint un ordre preconcebut; respecte a la precedent, cada estrofa alterna els tres darrers mots rima, col·locats en ordre invers, amb els tres primers, que segueixen un ordre normal; o sigui: cada estrofa, al primer vers, repeteix el mot-rima del sisè vers de l’anterior; al segon vers, el del primer; al tercer vers, el del cinquè; al quart vers, el del segon; al cinquè vers, el del quart; i al sisè vers, el del tercer. Al comiat es repeteixen els sis mots-rima, dos a cada vers, l’un a dins i l’altre a fora.

Això és:

A B C D E F
F A E B D C
C F D A B E
E C B F A D
D E A C F B
B D F E C A
A B C D E F

Això era la «Sextina conceptual», de Joan Brossa. Una sextina que no és una sextina, sinó el concepte de sextina. Una sextina, doncs, que no és, en realitat, una sextina, sinó la paràfrasi de la seva estructura. La síntesi del seu engranatge. El trist resum del seu mecanisme subjacent.

Una sextina, doncs, que respon a la paraula sextina, que respon al nom sextina, que respon a la crida sextina: que es mobilitza, que s’apareix, que es manifesta, que s’exorcitza amb el mot sextina… però que no és una sextina, la cosa sextina, o la sextina com a cosa.

Joan Brossa tenia una dèria molt fonda amb aquest tema, vull dir: amb el tema de les tensions entre les paraules i la realitat; amb el tema de la distància que separa els mots de les coses i de la vida. El següent poema no és una sextina, sinó un sonet, però ens servirà igualment per veure el que vull dir:

MOTS

Tinc un llenguatge per a explicar faules
i designar conjurs de cor i ment;
conjunts de lletres formen les paraules
que jo articulo gramaticalment.

Amb l’estructura de la llengua intacta
si una frase és el peu, l’altra la mà;
coses i noms per dins tenen un pacte.
―Senyors, avui no passo més enllà.

Heus aquí lluna, sol, casa, cisterna;
heus aquí ombra, cel, paraigua, riu;
té cada mot la seva imatge interna
a part de la saliva de qui el diu.

Jo no sé pas si un dia podré escriure
el mot en tant que mot i objecte lliure.

Què és més real: la lluna, la paraula lluna, o la saliva de la boca que articula la paraula lluna? El sol, la paraula sol, o el mal alè de la boca que articula la paraula sol? La casa, la paraula casa, o els queixals corcats de la boca que articula la paraula casa? Què és la cosa sense la paraula que la designa, i què és la paraula sense la cosa que vol designar?

Què seria un poema sense el poema, i només amb el comentari de text del poema? Què seria la literatura si només hi hagués filòlegs…? Què seria una pintura sense els pigments, i només amb l’anunci verbal dels noms dels colors de cada pigment? Què seria un concert sense instruments? Què seria una partitura sense les notes, i només amb l’anunci verbal, amb la forma enunciada del nom de cada nota?

SEXTET

La fa mi sol si re do
fa mi do re la mi re
do sol mi fa sol do mi
sol si la re do sol fa
si fa re mi do la sol
sol mi do re do si la

Re si sol mi re fa la
sol do si la re mi do
fa la do re si la sol
do mi sol la fa mi re
si do mi la re mi fa
do si sol mi fa la mi

Si re fa mi do sol mi
sol fa do si mi do la
si la re sol la mi fa
sol fa mi si do sol do
si la mi sol re do re
mi do si fa re do sol

Fa re mi do si la sol
si la re do fa la mi
mi sol re la do si re
si do sol re la mi la
sol la do si re fa do
si la re do si mi fa

Sol fa re mi do si fa
si la do re mi re sol
la re do si la sol do
sol la re do si la mi
si re la do si fa la
fa si sol do la mi re

Do si la sol fa si re
sol la si mi do re fa
re mi sol la si do la
mi sol si la re do sol
la do sol si fa re mi
sol do la si re fa do

Do re mi la sol si re
mi do fa si la re fa
sol do si re mi fa la.

El concepte de sextina no és la sextina, el concepte d’instrument no és l’instrument, i el concepte nota musical no és la nota musical… perquè el concepte d’una cosa mai no és la cosa, sinó la simplificació de la cosa: la perversió metafísica de la cosa. La fetitxització de la cosa. L’ocultació de les condicions epistemològiques de producció de la cosa. El llimat destraler de les particularitats de la cosa per fer-la coincidir amb les expectatives de la cosa, apuntalades gràcies als conceptes.

Podríem pensar, llavors, que la poesia, traïdora, ens allunya de la vida. Que la llengua ens allunya de les coses en oferir-nos una superestructura presumiblement estable de codificació… i això és així quan la llengua i la poesia adopten l’aparença del fetitxe, és a dir: d’allò increat, d’allò que va més enllà del seu valor d’ús i del seu valor de canvi i, sobretot, d’allò que no es despulla, d’allò que oculta sistemàticament les seves condicions de producció.

Si el pecat original del capitalisme és el d’haver deslligat el valor d’ús del treball necessari i haver-lo substituït, alhora, pel valor de canvi. Si el capitalisme, llavors, és fetitxisme de la mercaderia i ocultació sistemàtica de les condicions de producció i d’explotació de la classe treballadora. Si l’eficàcia dels dispositius de poder és inversament proporcional al seu grau de concreció i si la reproducció de les desigualtats és directament proporcional al grau d’ocultació d’aquests mateixos dispositius…

Repeteixo:

Si l’eficàcia dels dispositius de poder és directament proporcional al seu grau de dispersió i si la reproducció de les desigualtats és inversament proporcional al seu grau d’evidència, d’exhibició, llavors… llavors hem de pensar en la sextina, paradigma estròfic de l’artifici, com una forma d’exhibicionisme emancipador. Com una despullamenta. Com una manifestació sense complexos dels mecanismes de funcionament de l’art ―i, per tant, com un mecanisme de contrapoder; com un antídot contra l’expropiació.

És important pensar els pensaments amb què pensem les coses.

Cal obrir el programari.
Cal fer visible el codi.
Cal ensenyar la cara, la pantalla, el codi font.

És important pensar els pensaments amb què pensem les coses.

Sextina: arqueologia del nus.
Sextina: arqueologia del saber.
Artifici, artefacte, forma de contrapoder…

* * *

L’origen de la sextina l’hem d’anar a buscar al segle XII, amb el trobador Arnaut Daniel, que va prestar serveis tant a la cort britànica de Ricard Cor de Lleó com a la cort catalana d’Alfons el Magnànim, i que va ser molt conegut i llegit a l’Edat Mitjana i al Renaixement. A la Divina Comèdia, Dante esmenta el trobador i el defineix com il miglior fabro del parlar materno, és a dir: el millor poeta en llengua romànica. El mateix Dante, de fet, va escriure una sextina en hendecasíl·labs italians i Petrarca, que en va escriure nou, va canonitzar el gènere i va convertir-lo en una forma isosil·làbica: sempre en decasíl·labs, sense l’heptasíl·lab inicial d’Arnaut Daniel.

Durant el Barroc, diversos autors d’arreu de les literatures romàniques també van jugar amb la sextina. El petrarquisme, en aquell moment, anava de baixa, però el gust barroc per l’artifici com a expressió, precisament, de desengany ―i entenent, aquí, el desengany, de manera literal: com a forma de des-enganyar-se, de revelar, d’exhibir els mecanismes que posen en marxa les bambolines del teatre del món― doncs el gust barroc per l’artifici com a expressió, justament, de desengany va fer que autors com per exemple Scipione Agnelli encara cultivessin aquest gènere. Una de les sextines barroques més conegudes és la «Lagrime d’amante al sepolcre dell’amata», que Claudio Monteverdi va musicar i va publicar al llibre sisè dels Madrigals.

La lletra de la sextina d’Scipione Angelli no diu el següent:

CANÇÓ SEXTINA

És fàcil naturalitzar la norma
quan se’ns oculten, per defecte, els ceptres.
Sextina és explosiva perquè rima:
és assonant el retruny de les bombes
però el joc serà l’exploració dels límits
que farà caure a plom l’ombra dels règims.

Farem caure a plom l’ombra dels règims!
És fàcil naturalitzar la norma
però el joc serà l’exploració dels límits.
Quan se’ns oculten, per defecte, els ceptres
és assonant el retruny de les bombes:
sextina és explosiva perquè rima.

Sextina, si explota és perquè rima:
fem caure a plom el llast de tots els règims!
És assonant el retruny de les bombes
i és fàcil naturalitzar la norma
quan se’ns oculten, per defecte, els ceptres
―però el joc serà l’exploració dels límits.

El joc serà l’explotació dels límits!
Sextina és explosiva perquè rima!
Quan se’ns oculten, per defecte, els ceptres
costa fer caure el llast de tots els règims
i és fàcil naturalitzar la brossa.
És assonant el retruny de les bombes.

Però és necessari, el pet d’algunes bombes
quan el joc és l’explotació dels límits.
És fàcil naturalitzar la brossa.
Per sort, sextina és explosiva i rima:
fem caure a plom l’ombra de tots els règims
si se’ns oculten, per defecte, els ceptres.

Que no ens ocultin mai més ni un sol ceptre!
És assonant el retruny de les bombes
que no fan caure a plom l’ombra dels règims.
Però sigui el joc l’exploració dels límits:
sextina és explosiva perquè rima
i posa en evidència tota norma.

I tu, desfés la norma: (i és que) el teu ceptre
és una rima oberta com les bombes
que posaràs als límits del meu règim.

Foto de portada: Cesc Mayor