Fa segles que els humans anem pensant i repensant la relació entre la natura i la cultura. Vet aquí l’eterna pregunta: què és innat i què és creat? Cada cop més, ha anat prenent força la idea que ni l’univers natural ni l’univers cultural existeixen com a espais estancs, i que cap dels dos preval sobre l’altre. Es tracta, senzillament, d’àmbits indissociables: el món no existiria per a nosaltres sense els discursos que en configurem, però aquests discursos mai no sorgeixen del no-res. Com és d’esperar, una preocupació filosòfica d’aquestes dimensions ha quedat inscrita a la literatura en diverses formes des dels primers textos conservats, de manera que és possible estudiar l’evolució de les concepcions sobre la natura a partir del tractament que en fan certes obres literàries.

A casa nostra, l’ecoficció i l’ecocrítica han crescut els darrers anys amb l’èxit de les novel·les d’Irene Solà o l’estudi de Neus Penalba sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, per donar un parell d’exemples que han tingut molt ressò. Ara, una extensa recerca de la investigadora i artista Elvira Prado-Fabregat sobre Solitud de Víctor Català se suma a aquesta tendència: Natura fosca. Imaginació i ecologia a partir de ‘Solitud’ (2025). Publicat a la col·lecció «Miscel·lània» de Barcino, el volum és el resultat —o, més ben dit, forma part, perquè d’aquí poc el seguirà Natura mascla. Ecofeminisme a partir de l’obra de Víctor Català (Barcino)— d’una investigació pluridisciplinar que ha passat per la UAB i per les universitats d’Edimburg i de Bristol, i que al llarg dels anys també ha pres la forma d’una proposta escènica, d’un disc i d’una exposició. Ens referim a Més lloc per a la fosca, un projecte ecocrític basat en la història de les idees i centrat, principalment, en l’obra de Caterina Albert i Paradís / Víctor Català.

L’estructura de Natura fosca reflecteix el doble plantejament de l’ecocrítica: els capítols de la primera part presten atenció a la ficció, mentre que la segona part articula una reflexió sobre la natura, especialment sobre les seves zones més obscures. Ficció i natura —o Natura en majúscules, com ho escriu Prado-Fabregat, per «desestabilitzar un concepte saturat de contradiccions» i «englobar-ho tot»— són segons l’autora dues nocions essencials en un moment en què l’imaginari col·lectiu sobre allò natural s’omple de ressons postapocalíptics. Ja fa dècades, però, que l’ecocrítica es dedica a investigar les ficcions naturals, això és, els «relats sobre la Natura que (re)produeixen els discursos polítics, els mitjans de comunicació, les ideologies socials, les produccions audiovisuals, les teories científiques o qualsevol altre artefacte cultural»; concretament, des de les primeres recerques sobre la relació entre la ciència i la imaginació —com Science and Imagination de Marjorie Nicolson (1956)— i els primers estudis sobre ecologia —com Silent Spring de Rachel Carson (1962). Prado-Fabregat no se n’oblida, i, a banda de fer una atenta anàlisi de Solitud complementada amb la lectura d’altres obres anàlogues, també ens proposa un recorregut per les diferents teories que han tractat els vincles entre Natura i ficció.

Fantasia natural o natura fantàstica

Per apaivagar la temptació de descriure cada un dels elements naturals que Prado-Fabregat detecta amb agudesa a Solitud, en farem un repàs ràpid i necessàriament parcial. L’autora ens parla de les diferents cares del Sublim —de nou, en majúscules— que apareixen a la novel·la, tan aviat en forma de meravella com en forma de terror, i aprofita per reflexionar sobre com l’estètica del sublim ha condicionat les nostres reaccions a la crisi ecològica. A Solitud troba el Sublim a les muntanyes, per exemple, que són un límit entre la civilització i allò sobrenatural. També parla d’un sublim olfactiu, quan el vent porta aromes de la muntanya a la Mila, i d’un sublim sonor, amb el cant dels grills i dels ocells o el xivarri de la multitud i de la tempesta. En canvi, com que el Sublim és l’encontre amb allò que sobrepassa la nostra capacitat cognitiva, actualment «el nostre sublim de cada dia no és “natural”, és el resultat de l’entramat de cables, satèl·lits i xips que ens permet comprimir l’espaitemps».

Natura fosca també examina els límits artificials que hem anat construint entre els espais interiors —domèstics— i els exteriors —naturals—, i assenyala com és inevitable que la Natura s’escoli dins de les cases: als primers capítols de Solitud, la Mila neteja i fa habitable l’ermita, que amb el temps s’ha omplert de brutícia, però això no evita que hi entrin, després, el vent i la tempesta. La dona tampoc no aconsegueix deixar fora l’Ànima, que és el protagonista d’un dels capítols de l’assaig. Qui és, l’Ànima? És una fera? És una cosa? És el diable? És, potser, l’ombra que tots tenim a dins? Tot i que sovint associem la Natura a fenòmens deslligats de nosaltres i que de vegades ens agradaria defugir, en realitat formem part d’aquest mateix medi. L’ecofòbia inclou la por de la nostra pròpia condició natural. Sigui com sigui, per a Prado-Fabregat el més rellevant és que Víctor Català no pren la natura no-humana com un decorat, sinó que és conscient que la Natura és un tot interrelacionat, una xarxa —concepte que, adverteix, ha deixat de ser revelador perquè «s’aplica a tort i a dret per descriure qualsevol entramat tecnològic o social».

La Natura és fantasia, és discurs, i per tant viu en el temps i en la memòria igual que la literatura. És en l’anàlisi de la transmissió i la pervivència de les ficcions a través de la història que Prado-Fabregat es mostra especialment lúcida. Amb la imatge de la Calderada de les Històries de J. R. R. Tolkien —«On Fairy-Stories» (1939)— i el concepte de mem de Richard Dawkins —The Selfish Gene (1976)—, l’autora remarca que «les idees es difonen (a través de l’espai) i s’hereten (a través del temps)». D’aquesta manera, descobreix a Solitud estructures i escenes paral·leles a altres obres de la tradició literària, conegudes o no directament per Víctor Català. Apareixen noms de tota mena: Maria de Bell-lloc, Jacint Verdaguer, Raimon Casellas, Joaquim Ruyra, Joan Maragall, Prudenci Bertrana, Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Perejaume, Núria Perpinyà i Irene Solà; Ann Radcliffe, Mary Shelley, les germanes Brontë, Elizabeth Gaskell, Christina Rossetti, Isak Dinesen, Carson McCullers, Ursula K. Le Guin, Sylvia Plath i Angela Carter; o també els autors anònims d’obres de l’antiguitat com el Gilgamesh i la Bíblia. Tot plegat per abordar una obra «desenfrenadament eclèctica» que, més que adscriure’s a certs gèneres, reuneix diversos modes que Prado-Fabregat teoritza en detall, especialment pel que fa als elements meravellosos, gòtics i fantàstics.

En definitiva, Natura fosca combina la teoria literària, la història de les idees i l’anàlisi textual per mirar de desentrellar, a partir de la lectura de Solitud però viatjant molt més enllà de la muntanya que habita la Mila, de quina manera endrecem impressions i bastim noves percepcions sobre la Natura a través de la ficció. El llibre és una delícia per als amants dels estudis literaris: Prado-Fabregat no s’estén en divagacions sobreres, però tampoc no dona res per descomptat; la seva escriptura és entenedora i es nota que parteix de raonaments madurats al llarg d’anys de recerca. Si en algun moment sembla que l’argumentació es desviï de Víctor Català, ben ràpidament resulta que tot té relació amb un fragment concret de l’autora. Més de cent anys després de la seva publicació, Solitud continua sent una obra del tot pertinent per a l’estudi dels vincles entre imaginació i Natura. Prado-Fabregat ho fa evident en aquest assaig, en què explica què és l’ecocrítica i, alhora, ho demostra.