Fa unes setmanes vaig contraure una sinusitis terrible que em va deixar fora de joc, per la qual cosa vaig decidir abocar-me a les pàgines d’una de les novel·les catalanes més venudes dels últims mesos, un thriller que em prometia hores de diversió, «un ritme trepidant» i «una trama ambiciosa, teixida amb cura i precisió, plena de girs inesperats», que és la mena de lectura que jo volia quan necessitava distreure’m del malestar que em governava. Tot això és el que em prometia la contracoberta d’El joc del silenci, la primera novel·la del guionista de la corpo Gil Pratsobrerroca, que fins ara ha venut més de 90.000 exemplars i que sortirà segurament a totes les llistes de més venuts de Sant Jordi. No cal dir que la novel·la ja té els drets compromesos per a la seva adaptació en una sèrie televisiva.

Malauradament, la cosa no va anar bé. Per tal d’exposar el gran problema que té aquest llibre, miraré de fer-ne un resum: mentre la Carla i en Jan estan «mantenint relacions sexuals» a la cuina de casa —així ho diu la veu narrativa—, una presència estranya vigila la seva filla, la Valèria, que és al menjador. L’acabarà raptant. A partir d’aquí comença un compte enrere de setze dies per tal d’explicar com s’arriba fins a aquest moment. Si ordenem la informació que ens ofereix la trama, doncs, assistim a la relació de parella de la Carla i en Jan uns vuit anys abans, quan sembla que s’afiança fins al punt que la Carla vol tenir fills però en Jan no sap gaire si ho vol. El motiu del seu dubte és que el seu pare tenia un trastorn dissociatiu de la personalitat que el va dur a suïcidar-se i sap que hi ha alguna possibilitat que pugui passar genèticament aquest trastorn al seu fill, de manera que en Jan, en comptes de tenir una conversa seriosa amb la seva dona, decideix donar-li llargues. La Carla, però, ja sap que el pare d’en Jan tenia aquesta malaltia perquè li ho havia explicat la seva sogra, la Glòria, per la qual cosa no s’ho pensa dues vegades a l’hora de decidir que es farà encastar pel recepcionista del centre de ioga on va cada setmana fins que es quedi embarassada d’ell i pugui fer passar aquest fill com si fos fill d’en Jan, de manera que així s’estalvia el perill que el seu plançó li acabi sortint una mica tocat del bolet. Quan aconsegueix el que vol, deixa la seva relació amb l’Arthur, el recepcionista. Ara bé: a la Carla li ve la por que l’Arthur pugui trobar-se-la un dia pel carrer i arribi tot sol a la conclusió que aquella nena resulta que és seva, per la qual cosa insisteix a en Jan d’anar a viure als Pirineus, que és un dels seus desitjos més grans —de la Carla, no d’en Jan. Per tal de fer-se més convincent, la Carla renuncia a la seva «superfeina» —així ho diu el narrador— i agafa una altra feina amb un sou més modest, de manera que així pugui pressionar en Jan per anar-se’n de la Barcelona tan cara on viuen i retirar-se als Pirineus —tranquils, perquè a la novel·la la crítica social és ben escassa. Tot i això, en Jan no vol canviar de domicili perquè resulta que un bon dia es troba pel carrer un antic company d’institut amb qui fa una cervesa i a qui confessa que va una mica ofegat de diners, sobretot des de fa unes setmanes i a causa del canvi de feina de la Carla, de manera que aquest company, que es fa dir Richy i parla com un criptobro, li diu que sap com pot aconseguir un sobresou: resulta que ell és el capo d’un càrtel català de droga que es fa dir l’Empresa —sí: és un nom tan original com «Camp Nou» o qualsevol establiment que es digui «[Activitat] amb Gràcia» al barri homònim. Aquest passa a ser, doncs, un altre motiu pel qual en Jan no vol anar-se’n de Barcelona, perquè allà és on té ara el seu negoci principal, que consisteix a anar al port i descarregar caixes d’una llanxa i posar-les a dins d’una furgoneta, a les quatre de la matinada i sense que ningú no el vegi. La Carla, però, insisteix en deixar la ciutat i quan ell parla amb en Richy i li diu que ha d’anar-se’n i que vol deixar la feina, llavors en Richy diu que se’n vagi però que no deixi la feina, li ho prohibeix, de fet, i l’empeny a esdevenir el Camell de la Vall —així l’anomenen als Pirineus— i a ser el principal contacte de l’Empresa amb els camells d’Andorra i de França. Tot s’embolica una mica, a Arcavell, que és on van a petar, perquè sembla que uns dies abans de la seva desaparició, la Valèria té alguns episodis de bogeria o de possessió diabòlica, i primer la Carla es pensa que el culpable de tot el que està passant al poble és l’Arthur, que set anys després del seu desamor amb la Carla ha descobert on viu ella gràcies a un vídeo comercial que s’ha fet viral i l’ha anat a buscar amb un amic seu, en Marc, que resulta que l’ajuda perquè està profundament enamorat d’ell, encara que faci veure que no. L’Arthur, doncs, set anys després de follar amb la Carla al lavabo del centre de ioga, resulta que encara està profundament enamorat d’ella, i la va a buscar fins als Pirineus per tal de convèncer-la que torni amb ell. La cosa és que aquest Marc sembla que va tenir una vivència perversa amb el seu pare quan era petit, i tot s’acaba embolicant per uns quilos de droga amagada, per la qual cosa arribarà un moment en què el càrtel, ben armat, apareixerà als Pirineus per mirar de resoldre tots els conflictes. 

Fins aquí el resum de la novel·la. És molt possible que en algun punt us hagueu perdut: em sap greu no saber-ne més. Em deixo expressament alguns detalls —els més absolutament delirants, encara que sembli mentida— per tal de no desvetllar del tot els secrets que hi ha en joc, però la lectora podrà veure fàcilment que amb una trama així és necessària una construcció de versemblança molt forta per tal que tot l’edifici literari s’aguanti. Jo fins i tot diria que cal ser pràcticament un geni per escriure una novel·la que tingui aquest argument i que, a més a més, no trontolli gens ni mica. Com era d’esperar, però, El joc del silenci fa aigües per tot arreu. Primer, hi ha el problema de la versemblança, que no només afecta a l’argument de l’obra sinó que també afecta a la psicologia dels personatges, que són excessivament plans i estan atrapats entre dues absurditats: o bé tendeixen a la psicopatia simplement per tal de poder seguir els meandres que la trama els imposa, o bé reaccionen com si tinguessin orxata a les venes en les situacions més absolutament dantesques. Un exemple del primer cas el trobem quan la Carla decideix deixar la seva «superfeina»: 

Farta, la Carla va decidir actuar amb una mesura de pressió que sabia que posaria el seu marit entre l’espasa i la paret: deixar la feina. Va deixar tothom bocabadat. D’un dia per l’altre, va deixar una feina de somni per agafar-ne una altra de pa sucat amb oli. Sabia que funcionaria. Era una qüestió matemàtica. Els ingressos no els arribarien per pagar durant gaire temps més el lloguer escandalós d’aquell pis, ja que, a més, els acabaven d’apujar a mil nou-cents euros al mes. Tard o d’hora haurien de marxar de Barcelona. Estaven amb l’aigua al coll. Però un nou gir de guió estava a punt de tornar-se a interposar en els plans de la Carla (p. 247). 

D’entrada, podríem dir que en aquest text les paraules hi són per designar molt ràpidament la realitat a la qual volen fer referència, cosa que en principi no hauria de ser cap mena de problema. El problema, potser, és que en una sola línia aparegui tres vegades la paraula «deixar», o que les idees es repeteixin sense aportar cap matís important, o que no hi hagi cap mena de reflexió mínimament acceptable sobre el fet de manipular d’una manera com aquesta la teva parella —i que això no sigui del tot coherent amb el personatge—, o que tot el mecanisme de la ficció (que aquí és tan pobre) es destapi d’una manera tan pueril amb l’expressió «un nou gir de guió», perquè la vida —i hem de pensar que una novel·la sempre ens voldrà fer creure que un personatge té una vida, i no un guió; perquè la vida, deia, no conté girs de guió, sinó imprevistos, problemes, entrebancs o, si volem entrar en termes narratològics, peripècies. Però en efecte totes les coses que s’expliquen en aquesta novel·la estan tan mortes per dins i per fora que fins i tot el narrador no pot amagar la pròpia desídia a l’hora de fer-nos creure que allò que està narrant pugui ser veritat, i la mateixa mandra que fa que tot estigui escrit amb aquesta llengua pastosa i tan poc efectiva també fa que la vida inversemblant de la Carla sigui simplement un conjunt de girs de guió, i no una vida comprensible. 

Però l’exemple del segon cas que comentava abans sí que és francament hilarant. Resulta que a la casa d’Arcavell on viuen en Jan, la Carla i la Valèria desapareix menjar i ningú no sembla encertar a pensar que allà realment n’hi passa alguna de grossa. S’ho comenten entre ells però ràpidament ho deixen córrer, en un exercici francament alarmant de desmemòria i despreocupació per la pròpia supervivència. La situació es torna cada cop més inacceptable, tenint en compte que la Carla troba un fardell ple de cocaïna a les golfes de casa seva —que al dia següent desapareix— i que la Valèria, la seva filla, cada cop mostra més signes d’haver-se tornat boja. Un dels moments més divertits arriba quan una nit la parella es desperta i veu que el terra de la seva habitació està ple d’aigua. Surten i es troben la Valèria al lavabo, sota el raig glaçat de la dutxa —té «els llavis blaus» del fred—, vestida amb un vestit blanc i cantant una cançó. La imatge remet clarament a la nena de l’exorcista. Ja fa dies que la Valèria, a més a més, parla d’un tal Pelut, que sembla que la posseeix, l’amenaça i la maltracta. Quan la mare intenta treure-la d’allà, la nena li diu unes paraules inquietants: «En Pelut no us vol aquí. […] Diu que s’està començant a enfadar» (p. 184). Doncs bé: jo ara li pregunto a la lectora què faria si una nit es desperta i es troba la seva filla en una situació com aquesta. En tot cas, això és el que fa la Carla:

—Va, vinga, surt d’aquí —va dir la Carla estirant-la dels braços, sobreposant-se a la por que sentia. Ja n’hi ha prou de ximpleries. Ara és hora de dormir. […] Ni en Jan ni la Carla van poder seguir dormint. Després de portar la Valèria altre cop al seu llit, els pares van passar-se la resta de la nit donant voltes dins dels llençols. Resultava impossible sobreposar-se als fantasmes que se sentien caminar per aquella casa. Finalment va sonar el despertador i tots tres van baixar a la cuina per començar a esmorzar (p. 185). 

Ja està. Xim-pum. Així es resol la qüestió. Ni una visita al metge. Ni una trucada. «Ja n’hi ha prou de ximpleries. Ara és hora d’anar a dormir», com si la nena estés mirant la televisió a una hora que no toca. Res. Al dia següent, la trama avança sense cap impediment. El narrador ens explica que la Carla i en Jan estan preocupats però el lector no ho percep gens ni mica —i en aquest sentit, remeto com sempre al pròleg a Mirall trencat de Mercè Rodoreda. És per això que hi ha comentaris que al llarg de la novel·la es poden llegir involuntàriament en clau humorística, encara que la seva pretensió sigui fer veure que entre tant de personatge de cartró pedra encara hi ha algú que pensa, com en aquestes afirmacions de la Carla: «Hem de trucar a la policia —va concloure. Hi ha algú que es fica a casa nostra, que ens roba el menjar, que guarda droga a les golfes i que pega a la nostra filla [sic]. Això és massa gros per a nosaltres, se n’han d’ocupar les autoritats!» (p. 164). Elemental, estimada Carla.

Tot passa, doncs, amb aquesta mena d’indolència una mica desesperant per tal que la trama pugui embolicar-se fins a la inversemblança més absoluta, i en aquesta mena d’ambient es desenvolupen fins i tot les situacions més escandaloses, justament perquè El joc del silenci no és una novel·la sinó un guió per una sèrie que, a més a més, deixem-ho dit, tampoc no té pinta de ser gaire bona. És veritat, però, que hi ha situacions que el llenguatge cinematogràfic potser podrà engolir una mica millor que no pas la literatura. Per exemple: l’existència del càrtel l’Empresa —el funcionament del qual en una sèrie potser no cal detallar— pot ser menys problemàtica que no pas a la novel·la, on el narrador es veu obligat a oferir una explicació una mica absurda per tal de mantenir el pacte de versemblança amb el lector, i així acaba oferint un seguit de respostes sense pregunta que sonen més aviat a excusa, com si el narrador ja veiés que això no té cap mena de sentit i s’esforcés a eliminar molt ràpidament tots els dubtes que ens pogués crear una situació com aquesta:  

Va anar fins al maleter de la furgoneta i en va obrir una. En Jan va quedar bocabadat. Era plena de droga. Amb un discurs ràpid i enèrgic, en Richy li va explicar que ell era un dels fundadors de l’Empresa, un grup que es dedicava al narcotràfic i al contraban de cocaïna, èxtasi i marihuana. La droga, va explicar-li, sortia directament de l’Amèrica Llatina, gràcies als contactes que hi havia fet quan hi vivia. Viatjava a bord de pesquers industrials o vaixells de càrrega degudament subornats, fins a arribar al Mediterrani i, un cop allà, a alta mar, les llanxes recollien les caixes i les portaven al port, a punt per ser distribuïdes per tot Barcelona. A diferència dels grans càrtels mexicans, l’Empresa estava formada per un nombre molt reduït de persones que s’ocupaven de tot el trasllat. D’aquesta manera, com que els intermediaris eren els mínims, el preu de venda al client era irrisori (p. 220). 

Cal tenir en compte que en Richy explica tot això al port de Barcelona, a les quatre de la matinada, procurant que no els enxampi ningú, i que fins ara en Jan havia estat fent aquesta feina de transport sense saber què hi havia a dins de les caixes (!). Potser també és que no n’intuïa res perquè, com ja hem dit, els personatges actuen sempre amb aquesta indolència. No cal dir, a més a més, que lingüísticament la novel·la és ben bé un desastre. Algunes expressions es repeteixen simplement com a etiquetes de sentit, cosa que fa que la llengua, en aquesta obra, sigui tant de cartró pedra com els seus personatges. Per exemple: per dir que en Jan es mira fixament la Carla, el narrador diu que «el seu marit li estava dedicant el cent per cent de la mirada» (p. 14); per dir que la Carla s’està posant calenta diu que sent «l’excitació corrent pel seu organisme» (p. 15), i entenem que «organisme» ve a suplir la paraula «cos», com també passa a «la boira era espessa, però es coneixia cada racó d’Arcavell com si fos una extensió del seu propi organisme» (p. 67); es fan anar prosopeies una mica juvenils com ara «l’olor de cafè i de torrades va començar a escapar-se de la cuina i a enfilar-se per l’escala de cargol fins a trucar a la porta de les habitacions» (p. 25); cap corrector de l’editorial no devia veure que la seva feina consistia a mirar-se bé això de «es va aixecar de la cadira i es va anar a canviar» (p. 29); els personatges i les accions són descrits amb un llenguatge entre periodístic i burocratès, com ara quan es diu que «la Ilona era una noia excèntrica i altament sociable» (p. 44), o que «sense gaires dilacions més, es va acomiadar d’ell» (p. 151), o que «amb el pànic començant a fer acte de presència, la Carla va agafar el mòbil» (p. 267); de vegades, i no en són poques, es cau en aquella mena d’expressions de pastoret refistolat, com quan el narrador ens diu que la Ilona «havia anat a la plaça d’Arcavell i l’havia trobada d’allò més engalanada» (p. 65) o quan «en Jan i la Valèria van posar-se a contemplar un espectacle d’allò més divertit» (p. 96), juntament amb l’ús de paraules volgudament literàries o literaturitzades, com quan se’ns afirma que «cada conductor i tots els acompanyants eren obligats a sortir del vehicle perquè els gossos hi entressin i busquessin la flaire de la Valèria» (p. 79) per comptes de buscar-ne «l’olor», encara que després els personatges s’expliquin «alguna broma» (p. 85) i no pas algun acudit o ocurrència; les paraules sovint guarden una relació hiperbòlica amb allò que volen dir, tal com les utilitzem tots nosaltres quan parlem —i no pas quan escrivim—, com quan la Ilona «s’havia empolainat i havia resat per arribar a temps a l’arrossada popular» (p. 93), i nosaltres ja entenem que la Ilona no ha pronunciat cap parenostre ni res per l’estil, però veient-ho escrit així ho trobem una mica descurat, o quan el sol «socarrimava» (p. 235) la Carla i la Glòria mentre jeien a la platja, i ja entenem que la Carla i la Glòria no són dos pollastres, i tanmateix…; els personatges, sempre que estan tristos, resulta que estan «ensorrats», perquè sembla que no hi ha cap altra paraula per dir que estiguin tristos, i la cosa no acaba aquí, perquè sovint resulta que també ensorren la cara entre les mans (p. 154, 234), i jo no puc deixar de pensar que en aquest cas tenim un altre problema, a banda de la manca de sinònims, perquè això no es pot fer: el gest que es vol descriure no té res a veure amb «ensorrar», que vol dir «enfonsar» una cosa, o «fer caure» o «abatre»; d’altres vegades se’ns puntualitza que les llàgrimes estan «a punt de caure-li dels ulls» (p. 118, 140), com si poguessin caure de cap altra banda; els paquets de droga resulta que «s’esbudellen» (p. 120), les cadires «s’esmicolen» contra terra (p. 232) i les carreteres «s’escalen» (p. 280); la Valèria no té morats sinó «hematomes per tot arreu» (p. 166), i es cauen en expressions redundants de l’estil pujar cap amunt o baixar cap abaix, sovintejades en la parla però inacceptables en l’escriptura, com quan el narrador diu que la Carla «la va observar fins que es va haver acabat el pati, sentint una gran impotència dins seu» (p. 169), cosa que pot voler dir que la impotència potser també es pot sentir per fora, però jo diria que això no és possible. És a dir: al problema de la versemblança narrativa i de construcció de personatges, encara hi hauríem d’afegir un problema de versemblança de la llengua.

En definitiva, em sembla que el gran problema d’El joc del silenci és tant de construcció narrativa com d’estil, i això vol dir que durant el meu període de repòs i malaltia no vaig poder gaudir gaire d’una novel·la que havia de distreure’m del meu mal. Just al contrari: el que va aconseguir és que al meu mal se li sumés el mal de la mala literatura. 

El joc de la crítica

Quan recordo que al 2004 un grup d’escriptors va publicar un manifest que es titulava «El drac es menja Sant Jordi», en el qual denunciaven que la festa del llibre s’havia banalitzat en un espectacle grotesc i que corria el perill d’espanyolitzar-se, veig que amb vint-i-dos anys de feina la colonització del país ha anat fent la seva via. Aquesta denúncia, a més a més, venia signada per gent com ara Gemma Lienas o Carme Riera. Sembla, doncs, que el perill d’espanyolitzar-se ja no deu ser gaire més un perill. Com deia al principi d’aquesta crítica, és molt possible que El joc del silenci acabi sent una de les novel·les més venudes de Sant Jordi i, tanmateix, resulta que és una mala novel·la. Fins ara hi ha cap mitjà que hi hagi reaccionat d’alguna manera?

Per una banda, veig que al Quadern d’El País han convidat l’autor al seu club de lectura (?) per tal de fer-li un massatge. Per una altra, l’Ara Llegim inclou el llibre dins d’un d’aquests publireportatges tant necessaris sota l’originalíssim títol de «Tres nous escriptors que no pots deixar escapar». A més a més, veig que li van donar el Premi Drac Revelació, que organitza RAC1, i que Pratsobrerroca va dir que una de les causes de l’èxit de la novel·la va ser l’entrevista que li va fer Jordi Basté. Fins aquí, res que surti de la més estricta normalitat: ja sabem que totes aquestes peces no tenen res a veure ni amb la literatura ni amb la crítica, però aniria bé que el públic més generalista també pogués saber-ho. Ho dic perquè resulta que els qui fan aquesta mena de publicitat encoberta de productes literaris normalment sembla que els interessi de comportar-se com si la crítica fos una cosa terriblement elitista quan, de fet, i a jutjar pels padrins que sembla que té la novel·la, és molt possible que productes com aquests només puguin funcionar si tenen el recolzament d’una certa elit econòmica que concentra el poder dels mitjans de comunicació, com ara pot fer-ho RAC1 o El País, però que de crítica en fan més aviat poca. És així, doncs, com finalment es pot anar manipulant el lector més benintencionat. No passa res, tot això ja ho sabíem. 

Ara bé: si anem a la crítica literària, que resulta que és la que hauria de funcionar malgrat tot, trobem tres textos que haurem de comentar breument. Per un costat, Anna Carreras publica una ressenya a Núvol en la qual titlla el llibre de novel·la negra —no ho és: ja indico més amunt que la crítica social del llibre és escasíssima, un apunt, no res— i reconeix que els seus punts febles són «l’excés d’adjectivació i el fet d’entretenir-se massa amb detalls ambientals». Tot i això, el balanç que en fa és positiu i acaba afirmant que

El joc del silenci és una novel·la que transporta el lector a un univers complex i intrigant que explora les dimensions més profundes de la comunicació humana i del silenci que sovint l’envolta, el secret, allò que no diem per oferir la millor versió de nosaltres mateixos. Pratsobrerroca, amb un estil força poètic, ofereix una obra que desafia les expectatives convencionals i l’embolcalla en una trama que combina elements de suspens, d’introspecció i una reflexió interessant sobre la naturalesa de les relacions. […] Una de les fortaleses d’El joc del silenci és la bona tria de l’estructura narrativa. A través de la tècnica del flashback, Pratsobrerroca revela capes de significat ocultes que contribueixen a la riquesa de la història, i a no perdre’s detall. […] La segona meravella d’El joc del silenci és, sens dubte, el trencaclosques que ens proposa Pratsobrerroca en qüestió de narradors i punts de vista. Una meravella.

No cal dir, doncs, que estic convençut que Anna Carreras i jo no hem llegit el mateix llibre —i arribats a aquest punt, em reservaré l’opinió que em mereix que escrigui que té un estil «força poètic» perquè, com s’acostuma a dir, no tinc ganes que em fotin a la presó. 

Per un altre costat, hi ha l’article que signa el conegut crític de La Vanguardia, Julià Guillamon, que a hores d’ara ja deu ser el crític menys fiable de la literatura catalana. Això ho dic amb coneixement de causa: el 2018, en un debat sobre crítica literària que es va organitzar a la Llibreria Calders, ell mateix va dir que no era un crític lliure perquè tot el que escrivia representava el seu mitjà i que, per tant, cada cop que publicava una crítica havia de ser conscient que hi havia interessos que no podia trair. La solució que en aquell debat va oferir Julià Guillamon a l’hora de ser confrontat amb la necessitat d’una crítica lliure i valenta va ser afirmar que ell escrivia en clau i que, per tant, els lectors que el coneixien bé ja sabien, segons les seves pròpies expressions, si la crítica era positiva o negativa. Si hi ha algú, a més a més, que dubta d’això que estic dient, puc donar tres noms de persones que van participar en aquest acte i que segurament se’n recordaran.  O bé pot dirigir-se a l’article que el mateix Guillamon va escriure a propòsit d’aquesta trobada, on hi diu que «les darreres temporades, he anat deixant de banda les crítiques destraleres» perquè «al diari volem transmetre el missatge que val la pena llegir i que hi ha llibres bons per triar» i que «tots anem en el mateix vaixell, o en un de semblant». Guillamon dona tots els noms necessaris per tal que pugueu comprovar la veracitat d’allò que explico. Fins i tot parla dels «joves de la revista La Lectora», que feia dues setmanes que havia nascut. Sí, «els joves» era jo. 

Suposo que no cal que expliqui el conjunt de perversitats a què ens aboca tenir una concepció com aquesta sobre la crítica literària, perquè resulta que la crítica que Guillamon signa sobre El joc del silenci passa per ser un d’aquells textos que no saps gaire com agafar-te. Si jugo a desxifrar-lo, estic temptat de creure que la novel·la no li ha agradat gaire, i que el mecanisme que té per expressar-ho sense quedar del tot malament és utilitzar un elogi que, en realitat, funciona com a un insult. Mirem-ho: el bo d’en Julià comença dient que El joc del silenci és un èxit de vendes i que parlar-ne «a pilota passada» és un problema perquè «té el risc de dir coses que no són», ja que «a un partir d’un determinat moment, la viralitat no depèn d’unes característiques o d’unes virtuts i s’alimenta d’ella mateixa», i aquí el lector ha d’entendre que el crític es pot veure enlluernat pel seu èxit i que potser pot acabar lloant una novel·la que no s’ho mereix gaire. Ell, però, que és un «senyor que fa anys que llegeix novel·les catalanes, [ens dirà] algunes de les coses que hi [ha] vist», i això s’ha d’entendre com a argument d’autoritat, evidentment.

El primer que hi veu l’oracle Guillamon és que El joc del silenci és un dels èxits que anteriorment ell ha definit com a «no literaris», i aquí el lector ha d’entendre que Guillamon li està dient que el llibre no és literatura, entenent la paraula «literatura» com a art, llibre que val la pena de llegir, etc., encara que ell justifiqui aquesta manca de literarietat pel simple fet que, a diferència de La casa de foc de Francesc Serés, els protagonistes de la novel·la de Pratsobrerroca resulta que no són escriptors (!). És a dir: que Guillamon ha dit que en aquest llibre no hi ha literatura com un comentari valoratiu però resulta que després ens vol fer creure que aquest comentari no era valoratiu sinó simplement descriptiu. 

Però seguim, perquè l’oracle no s’atura a la primera oració. El que veu després Guillamon és «l’estil ràpid, amb molta acció, les parts de la trama molt ben muntades per crear l’enjòlit que requereix un thriller» amb unes escenes que, segons diu ell mateix, «fan pensar en David Lynch», però el lector ha d’entendre que en realitat el que li està dient és que el llibre està mal escrit, i és una cosa que ha d’intuir a partir de les expressions «estil ràpid» o «Pratsobrerroca no està per orgues quàntics» o quan diu que, com que és guionista, resulta que l’autor «no es mama el dit» a l’hora d’anar endavant i endarrere i prescindir de preciosismes retòrics —cosa que, com hem vist, resulta a més a més que és mentida. 

Finalment, l’oracle Guillamon acabarà dient que la novel·la «no vol fer un retrat de la vida catalana (que hi surt de passada: drogues, pagesos embogits, ioga i expats), ens vol envescar amb un bon argument», que és una manera de dir que no té cap mena de profunditat sociològica o descriptiva, i acabarà justificant —i criticant alhora— la trama rocambolesca dient que «té un funcionament com de sèrie, amb episodis que fan girar la trama i introdueixen elements que amplien la visió dels fets. Una peça del guió lliga amb una altra peça: no aixeques un mocador, [sic] piques amb la vareta i, au, ja està.» Deu ser la mateixa vareta amb què Guillamon ja ens té acostumats a fer passar bou per bèstia grossa. Però l’últim paràgraf és el que ens dona la clau de lectura de tot el text: «Després la història t’interessarà més o menys i t’emprenyarà que els personatges tinguin “trenta anys i escaig” i que al final d’un paràgraf Pratsobrerroca escrigui: “tot estava a punt de saltar pels aires”. Són detalls en una novel·la en general ben escrita, atractiva i ben lligada, que —això ho ha dit la llista dels més venuts primer que ningú— atrapa.» És a dir, en resum: a Guillamon, la història no li interessa, creu que està mal escrita i resulta que fa tota aquesta mena de jocs perversos de sentit només perquè és una novel·la que es ven molt bé —com el propi Guillamon. Tota la seva crítica, doncs, es basa en el malentès de les seves afirmacions, que ell deu trobar que són dipositàries d’una finíssima ironia que el salva, però que vist des de fora són un mecanisme ple d’hipocresia i de mandra intel·lectual. És per això, potser, que el crític Guillamon em recorda a aquell sirulo que apareix a Bojack Horseman i que no para de dir que la pel·lícula que està gravant resulta que no és pas Casablanca, amb el malentès que el cavall protagonista s’ho pren com un comentari valoratiu quan en realitat era un comentari descriptiu.   

Per acabar, el tercer text que volia comentar és la ressenya que signa Pere Antoni Pons a l’Ara Llegim i que, fet i fet, ve a dir de manera resumida i molt ben argumentada el mateix que hem dit aquí —o a la inversa, vaja: en tot cas, resulta que hi ha vida, encara, més enllà de les fal·làcies d’aquest nostre sistema literari. El que en voldria destacar, però, és el primer paràgraf:

En literatura, sovint hi ha un menyspreu cap als gèneres considerats comercials o populars que en cinema no s’ha donat mai, ni tan sols entre finolis pedants i especialistes sofisticats. No són pocs els crítics, els acadèmics i els periodistes que es dediquen a la cosa literària, en canvi, que adopten una actitud mig condescendent sempre que llegeixen una novel·la policíaca, d’aventures o de terror, o amb elements sobrenaturals o de thriller. Com si Dumas i Stevenson no fossin constructors de personatges i de mons increïbles, com si la de Raymond Chandler no fos una de les millors proses en anglès del segle XX, com si la terrorífica Shirley Jackson i el visionari Stanislaw Lem no fossin literats —estil i idees— de primera. Dic aquests noms i en podria dir tants altres. Aquests lectors condescendents ignoren que escriure una novel·la de gènere és dificilíssim.

Doncs bé: és molt evident que Pere Antoni Pons escriu tot aquest excursus justament per poder emprendre la carregada de després de manera que ningú no el pugui confondre amb un d’aquests «lectors condescendents [que] ignoren que escriure una novel·la de gènere és dificilíssim». En definitiva, tot el que diu no és només cert, sinó que resulta que també és obvi. Ara bé: tants anys d’antiintel·lectualisme en aquest país han fet que per emetre un judici d’una obra de consum hagis d’anar encara més en compte que per emetre un judici de qualsevol obra, diguem-ne, d’autoria. En principi tenim assumidíssim que ningú no t’hauria de criticar per ser un lector de thrillers, però en canvi si et ve de gust de fotre’t tres novel·les de William Faulkner pel cul, com dirien els joves, sembla que t’hagis d’excusar d’alguna mena de tara. El cas, però, és que independentment del tipus de públic que tingui una novel·la, resulta que en principi tota novel·la hauria d’estar ben escrita. Que l’únic que ho hagi dit fins ara sigui en Pere Antoni Pons, que té unes idees molt concretes sobre la cultura i el país —i sobre l’emancipació que li caldria de determinats discursos colonials—, diria que també diu molt de la situació que vivim: perquè una de les pitjors conseqüències de no llegir de manera autocentrada no és que acabem parlant d’escriptors catalans que escriuen en català o en castellà, per exemple, sinó també que fins i tot deixem de preocupar-nos per les coses importants que formen una cultura i que és la nostra cultura, i que de sobte ens creguem no sé quines bestieses sobre vaixells que s’assemblen, i que hem de remar junts, i que acabem pensant que puix que és en català i ven molts exemplars, déu li’n do molta glòria. El joc del silenci és una mala novel·la, vengui els exemplars que vengui, i a mi no em ve gaire de gust de tractar-la amb la condescendència amb què la crítica es mira aquest tipus de llibres perquè el cert és que em sembla que una novel·la catalana de consum també ha de ser —també pot ser— una bona novel·la.