Han fet un trenta minuts sobre els expats i suposo que hauria de mirar-lo. Tinc la intuïció que no n’aprendré gaire res, que es tractarà d’un document pensat per introduir a la problemàtica a les persones que no hi conviuen, que no fa anys que hi van perdent batalles o n’escriuen. Hores més tard algú m’explicarà que el missatge central del documental és que els expats fan vides paral·leles a les nostres, que viuen al nostre voltant sense entrar en contacte amb res. Jo, però, com tantes vegades, en lloc de fer l’exercici de conscienciació política, em poso a llegir. 

Des que vaig ser a Art Omi, magnífica residència literària, estic subscrit a Agni, una revista literària de publicació sota concurs que edita amb cura impecable la Universitat de Boston. És una meravella. Hi han editat noms com Joyce Carol Oates o Teju Cole, que presenten la seva obra com un nom més. És com la nostra Branca, revista que m’estimaré sempre i primera que em va publicar, però en una literatura professionalitzadíssima, amb un pool de candidats incomparable, i amb un sistema de prestigi que fa que fins i tot els ja coneguts vulguin encara publicar-hi.

Generalment hi busco la poesia, que sembla que anticipi temes literaris, que visqui ja al futur dient sobre què escriurem, però també tafanejo la no-ficció. Tendim a pensar el contrari, però la ficció és el gènere més tecnològic i elaborat, l’últim que aprèn a integrar les tendències; si el futur envia senyals de fum, comença pels altres gèneres.  

A l’últim número d’Agni, a l’apartat de no ficció, m’hi trobo un text ple de solemnitat i autofascinació: la narradora, una americana de seixanta anys, passa uns dies a París. La ciutat la fascina. Parla “una mica” de francès (insuficient per entendre la frase “ça va”, que copsa dies després i li resol una cadena de malentesos) i pertot hi veu llum, transcendència: ens explica que parla amb un jove filòsof: i què estudies?, pregunta ella, i el noi li respon: Hegel, el nom del qual, quan el pronuncia, ella no sap ubicar, fins que el noi ell repeteix poc a poc: aleshores sí, li sonen campanes. Uau, que interessant, diu ella, i per dissimular que no sap res de Hegel (així ens ho confessa) li pregunta: i què és el que te n’interessa més, de Hegel? La teoria del reconeixement, respon ell. Li resumeix que Hegel diu que no ets real fins que no ets reconegut, fins que un altre t’hi erigeix. “My hand went to my heart. Though we were conversing so awkwardly (recordeu que ella no entén gairebé res), I felt recognized (…) suddenly I felt my own deep desire for connection answered”.

Literalment (si em permeteu emprar la paraula de la dècada) un francès li ha respost, amb penes i treballs, la pregunta de què estudia. I com que ella no en sap res, li n’ha fet un resum d’una frase. En aquest breu intercanvi, com si la vida fos un conte de Salinger, però no complet i rodó sinó limitat al moment d’epifania, ella ha sentit el seu profund desig de connexió satisfet. 

“Les philosophes” — el text en qüestió — està catalogat dins la revista, ja ho he dit, com a Non-fiction, la qual cosa vol dir (vol dir gaires coses més?) que no s’hi ha de buscar ironia. Aquesta és l’experiència real de l’autora: aquesta senyora ha quedat immensament colpida. Ha parlat cinquanta segons amb un francès, presumptament simpàtic i tot, i als seus cinquanta-sis anys, ha entès el que és la connexió humana. 

Per una vegada (per europeu, per filòsof, per pobre, per exòtic) jo sóc el francès aquí. El local, el barceloní. Veig aquesta dona, aquest arquetip de narrador-turista, que a vegades he trobat i m’ha fet preguntes: en aeroports, en bars, en llibreries, estranyada quan veia la pompa d’algun acte literari. I suposo que els servim per això: penso que estic llegint, per primera vegada, literatura expat. Que els expats ens exotitzaran així, conversacionals i universitaris, i a sobre ho faran servir per jusitificar robar-nos les cases, o n’esperaran agraïment (he escrit sobre tu: tu ets l’heroi del meu text, jove filòsof; el qui em serveix les epifanies). Qui sap si llegiran quatre apunts de Hegel i escriuran que ens han fet reals perquè ens han reconegut! L’Anna Pacheco em va dir l’altre dia que, des que ella i l’Andrea Gumes van fer un podcast sobre expats, hi comença a haver un murmuri en la comunitat, un malestar: s’han adonat que no són estimats per la cultura local. Llegeixo el relat i penso que és impossible no anticipar-ho, que així és com es cosirà aquesta ferida: amb el reconeixement simbòlic.

A Art Omi, la residència meravellosa on vaig conèixer Agni, s’hi declara una consciència de culpa pel passat colonitzador, per les profundes arrels genocides de tot el projecte americà. El lloc on hi ha la residència l’ocupaven abans els mohicans. L’apartat Land Acknowledgment és a la web de la residència, una disculpa institucional. Algú va mencionar que anaven més enllà de la consciència, i intentaven fer actes compensatoris de l’expropiació: havien anomenat l’obra artística d’un dels residents amb una paraula en la llengua indígena. (No he escrit sobre tu, però he posat el teu nom al meu art).   

Continuo llegint Les philosophes, ara fascinat. Hi ha un clac molt divertit quan es trenca la complicitat en una no-ficció i, sense cap agafador irònic, sense cap possibilitat de fer-lo parar o avisar-lo, no et queda sinó seguir l’autor com qui mira relliscades al zona zàping o, en el pitjor dels casos, com qui s’agafa a la corda de l’esquí aquàtic mentre empassa aigua. Si jo hagués de fer un llibre irònic i juganer, penso, el faria des d’aquí, des d’aquesta mateixa veu solemne de turista americana. Des d’aquesta veu nova, ingènua i afectada, que es publica a les revistes literàries de més prestigi (a la que més m’interessa, a una revista que us recomano de tot cor!) com una veu interessant, intel·ligent, sexi.

“I feel sad. Could I have these conversations back home? Are French people more inclined to talk about ideas? Is it a good thing or bad to be on our fourth restaurant of the day?”. És un dels darrers paràgrafs del text. Vull dir: comença i acaba com jo us el consigno, no faig trampa ni edició. Ni tan sols em podria inventar això.

Un incís, al meu parer rellevant: dos gestos de Ferrater que em sembla que són la mateixa broma. Al primer poemari, posar un títol en llatí (da nuces pueris) i després dir, no hi doneu voltes, sisplau, parla a favor de la felicitat; al darrer, encapçalar amb epígrafs matemàtiques, abstruses citacions de teoria dels cossos, els seus poemes d’amor, com si volgués dir: tota aquesta solemnitat, tota aquesta profunda i cerebral tradició, només són epígrafs per a les nostres veritats més profundes.

Per tota la llàstima que em fan, el que més m’enerva dels americans que s’adonen d’aquesta diferència cultural és que tenen raó. Vindran aquí, descobriran la refotuda veritat mediterrània que els nostres millors poetes fa temps que assenyalen i que nosaltres, acomplexats, pensem que fa olor de desodorant barat reivindicar, i tindran raó, i a sobre semblarà idea seva. Provaran el coi de sofregit de tomàquet i inventaran la ceba per nosaltres i diran: és millor que la salsa bolognesa, perquè la ceba neutralitza l’acidesa, de debò, proveu-ho. I nosaltres direm: gràcies, senyor americà, i ens sentirem validats, gairebé descoberts, i els cedirem el lloc a taula amb gest submís i agraït, contents que en una altra vida podrem dir que en la que no vam viure teníem raó, i direm que no ens cal la cadira, que podem ben bé seure a terra, i observar des d’allí, llegir i admirar, tota aquesta gent tan rica, noble, culta, desvetllada i feliç. He de mirar el documental dels expats, suposo. I pagar el lloguer.