Revista Digital de Crítica Literària
Tot va començar en grups friquis de Facebook i va sortir de mare amb Twitter. Si t’agradaven les llengües, la variació romànica, xalaves amb el Petit atles lingüístic del domini català i de tant en tant participaves als debats d’aquests grups, a vegades algun paio, sovint anònim, t’acusava d’«interferit» i et demanava de «depurar» la llengua. Per sort, a banda de tafanejar pels racons d’Internet sobre llengües, jo també estudiava el grau en lingüística a la UB on, gràcies a haver tractat el purisme lingüístic a les classes de la Carme Junyent, vaig aprendre a veure’ls venir.
És d’aquí d’on surt en Virgili i altres acòlits del català no-interferit —el que ells entenen per a no-interferit, esclar. Fa poc, en Virgili ens va obsequiar amb una mena de manifest a la defensiva arran d’un article de Jaume Salvanyà en què feia una crítica sistemàtica de les incoherències d’en Virgili a l’hora de corregir. Un cop Salvanyà ha desmuntat definitivament els criteris correctius arbitraris d’en Virgili, el que a mi m’agradaria fer és explorar la filosofia virgiliana com a exemple de purisme lingüístic que es podria ben bé estudiar a les assignatures de sociolingüística.
Els virgilians no deixen de ser un exemple normal i corrent de puristes de la llengua. Enquadrem primer el purisme a Europa per entendre’l millor i per assegurar-nos que no és només cosa nostra (que a vegades ens pensem que som els únics a qui els passen coses), per després entendre l’adaptació que en fan els virgilians al cas del català.
De puristes n’hi ha a totes les llengües del món sense excepció, des del francès fins al malieng passant pel xinès, i n’hi ha de totes les categories, des de filòlegs com el mateix Virgili fins a pescadors o atletes. Vull dir que la formació en lingüística o filologia no és ni condició ni causa per esdevenir purista. El purisme lingüístic és immanent a qualsevol comunitat lingüística i s’intensifica en moments de crisi identitària, quan la comunitat lingüística té la necessitat d’aferrar-se a alguna cosa. Per això el purisme ataca molt més les paraules (el lèxic), que no pas l’estructura (la gramàtica).
A Croàcia, per exemple, es va accelerar arran de la independència i les guerres fratricides de Iugoslàvia, amb l’objectiu de distanciar el croat del serbi. França va respondre a la substitució del francès per l’anglès com a llengua franca internacional amb l’objectiu utòpic d’impedir-ho, i l’objectiu immediat i no gaire més realista d’impedir que com a mínim la nova hegemonia anglo «contaminés» la langue. Per tant, el purisme tant pot funcionar com a recció lògica a períodes amb forts trencaments político-culturals (vegi’s el cas francès i croat) com a mecanisme de defensa lògic de llengües en declivi relatiu (vegi’s el cas català).
El mecanisme que utilitza el purisme per a expandir-se en aquests moments de crisi és el de distorsionar la història de la llengua i la cultura a favor d’un nou relat fals, parcial i únic. En el cas del croat, el nou relat purista negligeix el fet que l’estàndard croat està creat a partir de la mateixa varietat dialectal de l’eslau del sud que l’estàndard serbi (l’herzegovinià oriental). Mentre l’estàndard croat s’inventa paraules per ser més diferent, anihila les varietats dialectals històriques del croat (com per exemple el dalmacià), que són les que són i han estat realment diferents.
En el cas del francès, la neurosi anti-anglicismes és una reacció ofesa a la pèrdua de l’imperi i del prestigi: cada paraula de l’anglès que entra al francès és una ferida clavada al cor de l’orgull d’un vell imperi reumàtic. A més a més, nega el fet que justament l’anglès és una llengua germànica influïda enormement per les llengües romàniques, i molt especialment el normand i les llengües d’oïl —de fet, molts dels anglicismes que incorpora el francès havien estat manllevats de llengües d’oïl en primera instància. Mentre que la veu anglesa computer per a referir-se a ordinador ve del manlleu llatí computer (computar); ordinateur (l’origen d’ordinador) és la paraula que els francesos es van inventar per defugir el llatinisme originari percebut com a anglicisme. L’anglès actual, doncs, que els puristes francesos clamen que amenaça la seva llengua (és a dir, el seu orgull), és ple de llatinismes i gal·licismes, producte de segles de barrija-barreja d’unes elits dominants britanofranques (només cal fullejar la Guerra dels Cent Anys o els orígens de Guillem I el Conqueridor per veure-ho).
A Itàlia, per contra, la debilitat de moviments puristes i la sobreabundància d’anglicismes reflecteix la imposició violenta i exprés d’un estàndard sobre una península que desplega(va) la diversitat romànica més gran del món. D’un dia per l’altre totes les formes de comunicació genuïnes dels nous italians van ser negades i reprimides a favor d’un nou codi molt poc familiar per la majoria d’italians, amb menys recursos i incentius que els francesos per anostrar els anglicismes arribats amb la nova globalització.
Què defensen exactament, doncs, els virgilians? Com a bons puristes, defensen uns objectius més o menys legítims, però per fer-ho distorsionen la història de la llengua, i consegüentment, destaroten els objectius mateixos que diuen defensar. El purisme és un uròbor, una llengua que es mossega la cua.
Així, els virgilians pretenen crear una història alternativa mitjançant la reivindicació d’un català que s’hauria desenvolupat com a llengua aïllada (o isolada, com dirien els puristes) des de l’Edat Mitjana fins ara, sense influències castellanes i amb desenvolupaments paral·lels al francès i l’italià. El virgilisme s’assembla al cas croat en tant que té com a objectiu primordial allunyar-se del castellà el màxim possible, com els croats del serbi. Tant catalans com croats neguen una història compartida (ens pesi més o menys) amb castellans i aragonesos o eslovens i serbis.
Com explica en Virgili mateix a l’inici del seu manifest, el revisionisme de la història de la llengua que proposa va 500 anys enrere: «no hauríem d’obviar que fa cinc segles que el català se subordina al castellà i que aquesta subordinació s’ha accentuat i accelerat en els darrers 80 anys i escampat en els últims 30. No podem fer com si no hagués passat res! Perquè sí que ha passat i és bo de saber que, com a conseqüència, el català s’ha acastellanat sense aturador, amb una galopant substitució de les formes catalanes genuïnes per les calcades del castellà».
Reconec que, com a exercici d’història ficció, seria molt interessant. Us imagineu un català com a llengua imperial durant els últims 500 anys? Com hauria resolt els neologismes fruit de la revolució industrial o de la Il·lustració? Com en diríem dels conceptes i objectes que hem incorporat a través del castellà o del francès? El problema és que, per a fer un exercici com aquest, el que cal és fer recerca, treballar i ser rigorós i sistemàtic. Justament tot el que no fa en Virgili.
Així doncs, tots els (suposats) castellanismes del català mereixen una depuració completa, en una croada quixotesca que té per objectiu corregir (negar) el 1640 o el 1714, per dir dues dates clares i emblemàtiques, com si els últims 500 anys haguéssim estat ben lluny de la influència castellana i en lloc de viure a la península Ibèrica haguéssim viscut enganxats als Alps: no debades els puristes, en la seva negació també geogràfica, sempre s’emmirallen en el francès i l’italià.
Al manifest de Núvol, en Virgili afirma que «podria demostrar que no em trac pas les afirmacions de la màniga […] sinó que deriven de l’estudi dels autors que més han treballat en la detecció de la interferència.» Mentre no ho demostri de veritat, la seva activitat tuitaire evidencia que és mentida podrida: darrere les seves correccions no hi ha cap més autoritat que la seva neurosi arbitrària. De fet, es contradiu just dos paràgrafs més avall per defensar-se de l’error de considerar la paraula només un castellanisme, afirmant que les correccions que fa tan sols són hipòtesis de treball per evitar ser «qui només es limita a repetir les afirmacions que uns altres han fet.»
Així, en lloc de fer la feina de recerca que diu que fa, com a bon purista en Virgili s’ha tret del barret una fórmula màgica que aplica a cada cas que se li posa davant del nas. La fórmula és: si el català (antic) feia com el francès i l’italià i ara fa com el castellà, és que és un castellanisme. I encara hi ha una derivada de la fórmula: si un neologisme és incorporat seguint el model del castellà mentre que el francès i l’italià l’incorporen diferentment, és també un castellanisme i també s’ha de depurar. Com els francesos amb els ordinadors, vaja.
És l’exemple de l’habitació que Salvanyà desmunta, i Virgili torna a recuperar al seu article-resposta per insistir en la seva dèria: com que en català tenim habitació i cambra, i habitació és com en castellà habitación, i el francès i l’italià fan chambre i camera, habitació en el sentit de cambra ha de ser un castellanisme i per tant començarem a corregir tots els tuits que se’ns posin al davant i que continguin aquesta paraula, negligint el fet que, com argumenta Salvanyà, habitació en el sentit de cambra estigui documentat des del segle XV. Exagerant, però no tant: si no surt a les Homilies d’Organyà i no té equivalents en altres llengües romàniques que no siguin el castellà, no és català.
Amb aquesta fórmula, en Virgili s’atreveix a corregir tot el que li passa pel davant sense cap mena de recerca ni justificació. Horrorós és com en castellà horroroso i no es troba ni en francès ni en italià, i per tant és un castellanisme, diu Virgili.1 Tal com queda reflectit al seu tuit del 20 de gener de 2026: «Per això és bo de fer saber les coses. Si mireu com es diu en les altres llengües romàniques i en anglès, veureu que no n’hi ha cap que tingui un mot paral·lel al castellà “horroroso”. Totes diuen l’equivalent a ‘horrible’.»
Resulta, però, que en Virgili està corregint ni més ni menys que Jacint Verdaguer, que fa servir aquesta paraula infame a l’Atlàntida tan aviat com el 1877. Ho hauria pogut saber amb una simple cerca al DCVB (el Diccionari català-valencià-balear, obra iniciada l’any 1901), però és massa feina per a un investigador tan ocupat. Encara serà millor que no li preguntem per la paraula horripilant.
«No entenc per què hi ha qui vol impedir que es conegui el català no interferit pel castellà», diu Virgili. Bé, si hem de revisar l’Atlàntida i bàsicament els darrers 500 anys de la història de la llengua potser tenim un problema. El quid de la qüestió és que, encara que inicialment la paraula s’hagi incorporat des del castellà, quin sentit té corregir-la mentre la Melero diu os per pinyol a la tele? El mateix Virgili recorda que la subordinació del català al castellà «s’ha accentuat i accelerat en els darrers 80 anys i escampat en els últims 30.» Mai no hem estat tan interferits com ara i a una velocitat tan alta. Per què caram no se centra en aquests castellanismes, doncs, enlloc de desenterrar el pobre mossèn Cinto sense ni tan sols adonar-se’n?
A banda de no saber identificar els problemes reals de la castellanització del català, la seva manera de fer, no cal dir-ho, presenta molts problemes. En primer lloc, la generalització que totes les semblances entre català i castellà són castellanismes nega la possibilitat d’existència de catalanismes en castellà, cosa que situa el català en una posició històricament encara més subordinada. La RAE identifica com a catalanismes paraules com litera, armatoste o fins i tot borde. Amb la fórmula màgica virgiliana potser s’haguessin etiquetat com a castellanismes i s’haguessin depurat ràpidament (amb algun tuit com per exemple «recomanació de #boncatalà del dia: llitera és un castellanisme, en català en diem llit vertical», o potser copiaria els sinònims de llitera de Softcatalà, ves a saber).
En segon lloc, posa al mateix sac els castellanismes i els canvis genuïns del català, corregint-ho tot per igual. Així, els desenvolupaments interns genuïns del català són equiparats als castellanismes i depurats de la mateixa manera, tal com explica Salvanyà amb l’exemple il·lustratiu del «només», que Virgili ja va reconèixer com a error. És greu que un dit defensor acèrrim de la llengua li negui al català capacitat d’innovació pròpia.
En tercer lloc, en Virgili s’inventa un estàndard propi que no està validat per cap institució i que els mitjans malauradament li accepten. És a dir, no només nega la història de la llengua catalana dels últims 500 anys, per bé o per mal, sinó que a més a més qüestiona la legitimitat i autoritat de les institucions que la regulen, des de Pompeu Fabra fins a l’IEC. Només cal veure com escriu (agraesc, trac, usador de la llengua) algú que és del Camp de Tarragona.
Així doncs, les correccions que fa no estan fonamentades en cap estudi, sinó que es basen únicament en la seva percepció del que hauria de ser un català alternatiu descastellanitzat, en la seva intuïció lingüística més o menys agraciada, en el seu estàndard alternatiu improvisat fora de norma o simplement en com li pica aquell dia. Ho demostren les (1) incongruències, paraules que accepta un dia sí i altre no, (2) les que corregeix perquè simplement no li fan el pes, i (3) el fet que es negui a oferir explicacions i justificacions de les correccions que defensa tossudament.
Del fenòmen de la incoherència n’hi ha un exemple flagrant al mateix article on es defensa. En Virgili ha argumentat molts cops, i hi torna aquí, que el sufix -ejar és un castellanisme. Hem de dir blocar i no bloquejar, diu. Bé, si no fos perquè al mateix article en Virgili hi diu «parafrasejant Fabra de memòria». No hauria de ser parafrasant? Si justament el francès fa paraphraser! Que per cert, parafrasejar algú de memòria no és parafrasejar, no sé si m’explico. Molta recerca i investigació anunciades però és incapaç de cercar una cita de Fabra. Ah, i sabíeu que festejar és un catalanisme del castellà, segons la RAE? Fum, fum, fum i res darrere la cortina. Tots aquests exemples, nombrosos, conformen una proposta freestyle, totalment arbitrària.
Dels dos últims fenòmens n’és exemple il·lustratiu l’episodi, que ja comenta Salvanyà, en què a en Virgili se li fica entre cella i cella que «trobar a faltar» és un castellanisme fruit de calcar «echar en falta», i que l’única forma correcta és «enyorar».2 Tal com queda reflectit al seu tuit del 12 de març de 2023: «L’expressió “trobar a faltar” és moderna i creada a imitació del castellà. És molt millor de fer servir el verb ENYORAR (començat amb E, encara que es pronuncia ‘a’!). Difonguem aquest mot!»
No cal dir que trobar a faltar és normatiu i que apareix en textos antics al DCVB i al lloc web de la Paremiologia catalana comparada digital, amb la primera aparició datada del 1802. Amb l’autoritat que s’autoconfereix, respon a una usuària afirmant que «no s’havia dit mai en català abans del segle XX», i encara rebla: «segur que es deia d’una altra manera».3 Aquest és el tuit sencer del 13 de març de 2023: «Sempre trobam qui justifica els castellanismes cercant-los un biaix diferencial. Això no els fa expressions catalanes. Aquesta expressió no s’havia dit mai en català abans del segle XX. Segur que es deia d’una altra manera».
Al final només és una paraula que no li fa el pes. Però no era la seva feina saber com es deia? Com es depura el català de castellanismes en un període de 500 anys sense intentar ni tan sols investigar com era el català genuí del segle XIX? On és el rigor i on són les autoritats sobre les quals es basa i cita?
La història no acaba aquí. Quan un usuari li pregunta on veu el calc, diu que li sembla «evident». Ho heu llegit bé. I per si no fos poc, sobre com pronunciar «enyorar», diu que és «començat amb E, encara que es pronuncia ‘a’!» A mi el que em sembla evident és que aquestes piulades confirmen la neurosi de veure castellanismes per tot arreu, a banda d’evidenciar que o bé no sap fonètica catalana (en les varietats orientals tant «a» com «e» àtones es pronuncien igual, com a vocal neutra) o com a mínim la divulga malament. Potser és ell, i no Salvanyà, qui tracta d’ignorants els seus seguidors.
Virgili no està sol (o no és sol, com ell diu). Com adverteix al final (en mallorquí, pel que sembla), «som molts els qui treballam en la mateixa direcció.» Ara Vilaweb ofereix una subscripció gratuïta a tots els nascuts als anys 90 (ja torno a ser jove). Com que els comentaris als articles de Vilaweb només són visibles per a subscriptors, vaig mirar els dels articles que publiquem amb el GLiDi. En un hi havia dos comentaris de virgilians corregint paraules a la virgiliana manera. Vull dir que en Virgili és qui té més impacte públic, però ja fa anys que veig minions virgilians per tot arreu. En Madaix n’és un, per citar-ne un de clàssic i de ben anònim, que ja fa més de 14 anys que corre pels racons de les xarxes socials.
En resum, l’estratègia dels virgilians és la neurosi històrico-lingüística: sota el pretext d’inventar-se (no es pot recuperar allò que no ha existit mai) un català no-interferit, proposa una purga massiva de castellanismes de tot tipus i de totes les èpoques, falsos castellanismes inclosos, dialectalismes i paraules genuïnes del català, i fins i tot paraules que no li fan el pes perquè sí. Com bé formula Salvanyà i demostren els exemples analitzats, tot són «dèries personals, subjectives i molt sovint completament infundades.» Allò que en Virgili anomena «oferir opcions per a un català més ric i genuí», que «no és pas crear inseguretat, [sinó] defensar-ne la subsistència.» Digueu-me si no és inseguretat que els usuaris vagin pel món demanant-se si musulmà és una paraula correcta.4 Tal com apareix en un tuit de Gabriel Bibiloni del 17 de gener de 2026: «Un lector que consulta l’Alcover-Moll (cosa que està molt bé) em diu que no he de dir “musulmà” sinó “mahometà”. El dit diccionari diu que “musulmà” és pres del castellà i dóna com a equivalent “mahometà”. Vejam què podem fer.»
Si m’ho permeteu, el meu consell és que el millor que podem fer és ignorar el fenomen del purisme virgilià. La seva història alternativa pot ser divertida d’explorar en grups de Facebook o novel·les de realitat històrica alternativa (amb rigor i sistematicitat, és clar), però és boig i destructiu de voler-la fer servir per construir la llengua i societat catalanes del segle XXI. Que torni al cau d’Internet d’on va sortir i que s’hi quedi, així no caldrà parlar català a la defensiva o amb l’alarma posada (o activada? castellanisme? La generació dels 90 en diria ficada. Ho depurem? Mestre, ajudeu-me!) i així disminuirà la neurosi lingüística col·lectiva.
Per acabar només volia recordar que els virgilians no són l’única facció del purisme al domini lingüístic català. Sabeu quins altres moviments puristes hi han sorgit? L’heu encertada: els blavers i els gonelles. Evidentment amb uns objectius diferents, però amb uns resultats semblants. «Som molts els qui treballam en la mateixa direcció», digué.
