Semblaria que els Cants d’Abelone s’estructuren, entre altres coses, per mitja d’imatges-tema o de certs usos de l’enunciat que l’emparenten amb tota una tradició mística (o de pensament de la cosa mística) de la qual vol participar. Al text de la setmana passada vaig mirar de donar el sentit estructural dels usos que Vinyoli fa d’una veu que semblaria la de Sulamita o, si més no, del Càntic dels càntics per a la seva Abelone-veu-del-poeta. De temes que van apareixent, i que tenen els seus poemes de desenvolupament, crec que n’hi ha força; un que potser estaria bé mirar és aquesta «vida» que ja apareix al poema I, que es reprèn significativament al final del llibre, als poemes XII, XIII i XV, i que, segons sembla que es desprèn del poema XII, seria la represa d’aquell «Tu» del «Cant d’Abelone» que obra el llibre. És un «Tu» que és un jo,i que pren les formes de la vida, sí, però també del cor, que és on volia anar a parar amb aquest text.  Es podria plantejar, per dir-ho ràpid, que la vida és el viure cap enfora («Visc la meva vida en cercles creixents | que s’estenen sobre les coses») i que el cor és el viure cap endins, que és una cosa, aquesta segona, que està tan inserida en la tradició que només caldria veure aquest fragment de la Odissea (XX, 17 i s.), traduïda per Riba, per veure-ho:

I, colpejant-se el pit, reptà el seu cor amb paraules:
«Paciència, cor meu, que una cosa més grossa patires
aquell dia que el Cíclop, amb urc sense fre, va menjar-se’m
els robustos companys; i tu saberes sofrir-ho,
fins que el teu giny em tragué del coval on cuidava morir-me»,
deia ell dins el pit, escometent el seu ànim.
I va romandre-li el cor a l’amarra, endurant sense treva.

El «Cor, no et precipitis» del poema XV dels Cants no és gaire lluny d’això. Sigui com sigui, Vinyoli apel·la al «cor meu» als poemes III, IV, V i XV. Un altre cop veiem que hi ha una concentració de les referències al tema en poemes consecutius (i al final del llibre). Als poemes que van del III al V, hi veiem que, de fet, hi ha una exhortació al cor de moure’s, que vagi a la cerca d’aquell Amor, d’aquella cosa més alta que s’escapa i que no se sap què és. I primer de tot tenim el «Salvatge | cor meu, tremoles, deslligant-te en somnis…» (III), que és una crida evidentíssima al llibre ribià i, per tant, crec, una crida a fer esment al tema d’una manera concreta, que és en relació a aquell llibre. Aquesta relació, però, és només conceptual, sinó textual, i es fa evident si posem de costat aquests poemes del llibre de Vinyoli (especialment el poema XV) i, sobretot, el primer sonet de Salvatge cor, que és un poema que no tinc cap mena de dubte que havia de repicar tot sovint dins el cervell de Vinyoli. El copio per tenir-lo present:

Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l’abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.

Abans dels teus ulls, estimada,
¿hi ha un amor que, dolç, me’ls creés
que me’n fes uns camins d’onada?
¿Uns ulls per l’amor de després?

Dóna’t perquè tot recomenci
ordit en perills de silenci,
virginal d’un foc absolut;

com, passant de l’illa inaudita,
qui s’exalta al somni volgut
en la perla ardent que l’imita.

El sonet és boníssim. I crec que no ens ha de ser difícil de fer-nos-hi ressonar algunes coses del «Cant d’Abelone» rilkeà, per exemple l’inici mateix del sonet: «Que en el cant sigui baix el bes | i astut el cor en l’abraçada», que ens repica —i ens és útil que ens repiqui— amb el «Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses» de la versió de Vinyoli —que després ressonarà al poema XII: «Digues-me, vida, què fer | de les meves mans, dels braços, | del silenci dels meus passos | que envaeix com un perfum?».

Si llegim ràpid el sonet de Riba, veiem que hi ha un Amor (im)possible, un acompliment intuït, que el «do rebut», l’abraçada corresposta —que semblaria que n’havia ser la porta d’entrada—, de fet, allunya. El cor es don, però la resposta immediata, la torna d’amor que primer sembla una victòria, és sempre insuficient davant la capacitat infinita de donar-se (i, per tant, de rebre) del cor. L’esquema bàsic de la quarteta té alguna cosa de madrigalesca, fins i tot, o de petrarquisme abarrocat. El que diu Riba (i diuen Rilke i Vinyoli —i remarca Serrallonga—) és que l’objecte de l’amor (d’aquests poemes) no és l’altre, sinó l’Amor mateix: una torna que sigui tan pura i plena i il·limitada com el pur donar-se.

La segona estrofa del sonet ribià és la pregunta —i, podem entendre que gairebé l’afirmació— per la necessitat de l’amor per poder accedir a l’Amor. Aquest bes, aquesta abraçada, aquests ulls desperten el camí que ha de menar cap a l’Amor, i, al mateix temps, ens recorden l’Amor, en participen; l’abraçada obre el camí cap endavant, però també l’obre cap enrere (potser, per oblidar, a l’últim, aquest inici contingent i temporal de l’Amor); és un camí sense direcció i fora del temps. Ho diu l’inici del primer tercet: «Dóna’t perquè tot recomenci». El segon tercet és la continuació lògica de l’anterior. Collant la paràfrasi, podria ser «Dóna’t com aquell que, davant de l’abraçada —la perla ardent—, s’exalta i la deixa enrere per donar-se més (i exaltar-se més) cap a l’Amor —que és la cosa que l’abraçada imitava».

Tot plegat planteja, amb matisos que aquí no es poden desgranar, un esquema molt semblant al que trobem en tot Cants d’Abelone. Si tornem al «Salvatge | cor meu, tremoles, deslligant-te en somnis…» del poema III, podem començar a marcar les dependències (o coincidències) textuals, començant per aquests somnis en què el cor es deslliga, que podrien reprendre el «somni volgut» —és a dir, el somni que es vol assumir en tant que absolut d’alguna cosa— del penúltim vers poema de Riba.

A continuació tenim que l’enyor de III —un enyor d’alguna cosa que és només intuïda, i no coneguda de fet, hem d’entendre— es converteix en «Aquest anhel [que] exalta el moviment | adelerat del cor» del poema IV. El ressò de l’«exalta» del mateix penúltim vers del poema ribià sembla evident. L’enyor (passat) es fa anhel (futur) perquè hi ha la intuïció d’un recomençament d’alguna cosa que no se sap què és, però que és compleció de l’existència com a totalitat dins l’Amor, i no com a cosa d’un temps (passat o futur). El cor s’adelera perquè vol assumir alguna cosa, la cerca i recerca.

I, finalment, hi ha aquests

Falcons del cor, alceu-vos a la caça
de l’ocell invisible
que tot d’una m’habita,
que m’eixampla i em fuig.

del poema V, que és una manera de fer encara més evident el sacseig viscut per aquesta cosa intuïda que no se sap què és però que es busca amb l’emulació del sacseig: uns ocells que cacen més ocells, un no-sé-què que m’habita i que em fuig —que fuig de mi i em fa fugir (cap on?).

Els poemes III, IV i V dibuixen un cor salvatge, en moviment adelerat que s’exalta, i que s’alça en forma de falcons a la caça de l’ocell invisible (l’Amor inabastable); dibuixen un cor inequívocament actiu per al seu propòsit, que és assolir (reconquerir?) aquest Amor que és «allò que no sabem què és», però que ens acompleix d’alguna manera (que no sabem quina és, tampoc, i que només és una intuïció). Però l’advertiment a XV és tot un altre. El copio sencer (amb perdó perquè l’editor web no permet fer els trencs de vers com correspondria):

Tot és per ser donat i no t’ho vol ningú, 
cor meu, potser les pedres mudes 
o bé la matinada. 
Cor, no et precipitis 
a voler més, no et tanquis 
per molt que faci mal. 
Estima 
sense voler ser correspost. 
Posa’t 
a prova: calla i escolta l’indiscriminat 
so de la vida. 
Sol, cada batec 
es correspon potser amb alguna cosa. 

Centrem-nos només amb els deutes amb el sonet de Salvatge cor. El motiu que hi ha darrere del poema es fa difícil de no pensar que sigui aquell

el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.

I això es veu més o menys clar amb el «Cor, no et precipitis | a voler més». Vinyoli, com deia, havia de tenir presentíssim el sonet de Riba, i reprendre’l era un homenatge i una postil·la al mestre. Opta per un pur donar-se cap a l’Amor que difereix molt del «Dóna’t perquè tot recomenci», que semblaria que es reprèn i es respon amb els «Tot és per ser donat i no t’ho vol ningú, | cor meu» i, sobretot, amb l’«Estima | sense voler ser correspost». Per Vinyoli-Abelone el donar-se és un acte pur, un acte sol que es fa dependre del potser del darrer vers, però és un potser sense enjòlit, un potser que no fa que el donar-se sigui diferent —perquè no pot ser diferent si és pur —complet. Pel seu cantó, semblaria que Riba es queda amb «do rebut», aquest amor que és una torna del donar-se, i que permet intuir —i mai satisfer del tot—, amb l’amor de l’abraçada, l’Amor que hi a darrere o més enllà. Vinyoli juga en un pla de transcendència molt més agosarat —i potser més naïf. Vinyoli, contra Riba, deixa enrere l’exhortació al cor de ser actiu en la seva cerca de l’Amor, perquè ha vist que només hi trobaria amor —cosa que segurament ja interessava a Riba—, i li proposa una actitud que s’acosta a la mística: el repòs entès com a buidar-se per deixar pas al naixement, a l’interior de si mateix, d’allò que no sabem què és. I el primer moment d’aquest repòs és l’abolició de tot voler del cor. Riba, més humà, volia l’abraçada que recomençava l’amor cada cop i que, a l’últim, deixava entreveure la pregunta de si hi havia un Amor que fos el del «somni volgut».