Faig el cafè al pati de la universitat. No hi queda pràcticament ningú perquè són les cinc de la tarda i les classes ja fa hores que han acabat. Hi ha dos companys de feina: treballo en un centre de documentació de dilluns a divendres per pagar-me els estudis. Tot petant la xerrada, un d’ells m’explica que fa uns anys va trucar a l’oficina una periodista que estava enfurismada: resulta que en una de les entrades de la base de dades on recopilem els articles que parlen de llengua i literatura que es publiquen a les revistes i diaris del país, un company va tenir la gosadia de resumir-hi el contingut d’una crítica de la novel·la amb què la periodista en qüestió havia guanyat el Premi Josep Pla i que venia a dir que era una porqueria. La periodista estava enfadada perquè se suposava que la nostra feina havia de ser imparcial, i que l’estudiant en pràctiques que va decidir ser tan imparcial com per parafrasejar les paraules del crític no havia fet bé la seva feina. Aquell resum havia de ser esborrat. La història em va deixar prou sorprès i vaig buscar la crítica: en efecte, era ferotge però no contenia cap insult personal i tots els seus arguments es movien en l’estricte judici literari. Va ser llavors quan vaig pensar que en realitat allò que molestava a la periodista era el text del crític i que, com que no podia esborrar-lo, havia decidit desautoritzar el jove estudiant en pràctiques que en aquell moment va creure que era una bona idea fer la seva feina tal com l’estava fent. A la periodista en qüestió li devia semblar insultant que algú que no pogués presentar-se per telèfon amb el seu nom i cognoms s’hagués atrevit simplement a considerar la importància d’una crítica per damunt de la suposada empatia que ella creia que tothom li devia a causa d’aquella càrrega. 

Explico aquesta anècdota perquè em sembla que retrata prou bé un comportament més o menys estès davant la crítica literària. Per això me la van explicar, segurament deformada pels anys i amb aquell punt de sal i pebre que té la carn de les històries que s’expliquen per passar l’estona i que pretenen definir una actitud reconeixible. Hi penso mentre llegeixo l’opuscle que la mateixa periodista, Eva Piquer, ha publicat anys després a Club Editor sota el títol de Difamació. El volum pretén ser una reflexió sobre les desqualificacions i els insults que cada cop són més habituals a les xarxes i als mitjans. Tot això, Piquer ho desenvolupa a partir d’una anècdota personal: un tal Ricard, que tothom ja sap qui és, li dedica fa deu anys tres articles al seu blog en què, entre d’altres coses, sembla que es riu de la malaltia que durà a la mort el seu marit. El que ve a dir el suposat difamador és que és millor que se’n surti per tal que la tribu no hagi d’aguantar cap llibre de la possible vídua sobre el tema. Recordo llegir-los quan els va publicar. M’estalviaré de dir què em van semblar perquè el gust, a diferència del que passava al segle XVIII, és una cosa molt personal i no tinc ganes de dir a la gent allò que ha d’agradar-li i allò que no, però sí que recordo pensar que pretenia denunciar una impostura que en aquest país fa molt de temps que dura: m’ho vaig prendre, resumint-ho molt, com una crítica pseudoliterària i social amb una bona dosi d’estirabots típics de la casa. Llavors em ve el primer escrúpol: dir que no cal parlar de gustos no serà vist com una manera de justificar una especulació que semblava condemnada pel seu mal gust? Ara el segon: aquesta mateixa crítica podrà ser entesa com una difamació? Eva Piquer prova d’explicar-ne la diferència després de la deguda citació a Karl Popper i l’ús necessari de la intolerància cap als intolerants: 

La llibertat d’expressió no és ni ha de ser un escut per justificar la difamació o la humiliació pública. Quan el discurs esdevé una eina de destrucció personal ja no es tracta d’un dret legítim, sinó d’un abús. Si el llenguatge té el poder de construir, també té el poder de destruir, i una societat justa hauria de trobar mecanismes per protegir les persones de l’abús de la paraula. La crítica legítima es basa en fets verificables o interpretacions fonamentades i honestes; la difamació conté informació falsa, exagerada o manipulada amb l’objectiu de perjudicar algú. La crítica legítima té com a objectiu debatre, opinar o millorar una circumstància; la difamació té com a objectiu directe humiliar, ridiculitzar o danyar la reputació o la dignitat personal. La crítica legítima se centra en les accions, les idees o la feina d’una persona; la difamació ataca directament la persona en la seva vida privada o la seva aparença física (p. 96). 

Passem revista: el que jo penso dir del llibre d’Eva Piquer «es basa en fets verificables o interpretacions fonamentades i honestes» o bé «conté informació falsa, exagerada o manipulada»? El que faré aquí és «debatre, opinar» o bé «humiliar, ridiculitzar o danyar la reputació o la dignitat personal»? L’últim dilema que presenta l’autora no me’l plantejo perquè és evident que no tinc res a dir sobre la seva aparença física i que allò que em mou és la seva feina, concretament el seu llibre i, sobretot, la meva tasca de crític literari. Però em plantejo si allò que jo puc creure que és fonamentat ella no ho veurà com una exageració; si allò que jo crec que és una opinió ella no ho veurà com una humiliació o una ridiculització. Provo de fer el que ella ens demana: pensar que rere d’aquestes paraules hi ha una persona. Francament, però, la línia que separa la crítica de la difamació, tal com les explica Piquer, és finíssima i he de dir que l’autora no s’esforça gens ni mica a provar de definir-la una mica més. Fins i tot ella mateixa acaba donant la volta a l’argumentari per dir que prefereix que es riguin del seu físic abans que no ho facin de la seva escriptura (p. 96). A mesura que vaig llegint el llibre, m’adono que aquesta ambigüitat és la base del seu discurs —i un dels principals problemes de Difamació. 

Per exemple: la sensació general és que, per defensar-se dels atacs d’en Ricard, Eva Piquer utilitza aquesta mateixa confusió emmascarant-se en la misogínia, el masclisme i el descrèdit històric que les dones han patit pel fet de voler ocupar espais que tradicionalment han estat dominats pels homes. Tot això és cert, no cal dir-ho, però el problema del llibre és que Piquer salta contínuament de la situació personal a l’estructura patriarcal amb una manca d’arguments que fa caure (perdoneu) els collons a terra (això si és que sou un home: aquí, concretament, parlo dels meus picarols). Diu, per exemple, que el Ricard l’acusa d’«embrutar les pàgines dels diaris amb cròniques de vergonya aliena», que és una expressió que podria aplicar-se a qualsevol escriptor que ens semblés una mica ridícul. Jo mateix he pensat sovint que les cròniques que ha escrit Eva Piquer als principals mitjans del país són una demostració d’ineptitud estilística flagrant, però la conclusió que n’hauria de treure, segons el discurs general de Piquer, és que soc un masclista de campionat. Heus aquí el salt mortal de la periodista: 

La idea d’embrutar connecta amb una visió misògina que associa les dones al perill moral, a la corrupció, fins i tot a la immoralitat. Segons aquesta aberració patriarcal, la dona contamina uns espais que se suposen purs o reservats als homes. […] Dir que embruto les pàgines dels diaris implica que la meva veu pública és intrusiva o inadequada. L’atac, a més de professional, és moral: reforça el tòpic que les dones que ocupen espais tradicionalment reservats als homes contaminen. […] Les difamacions que he patit fan tota la pinta de ser una forma de misogínia perquè qüestionen la meva feina i expressen un menyspreu profund per la meva legitimitat com a dona amb veu pròpia. L’objectiu és atacar el que faig i humiliar-me (amb metàfores associades a la brutícia o la immaduresa emocional), potser perquè m’he atrevit a ocupar un espai reservat a l’autoritat masculina. Humiliar-me i, doncs, silenciar-me. Fer-me callar i, doncs, fer-nos callar (p. 72 i 79). 

També és possible que dir que la literatura de Piquer contamina (com crec que ho fa la poesia de Joan Margarit) sigui una manera més o menys encertada de dir que Eva Piquer no és precisament la nostra Virginia Woolf, encara que sortosament (no per a la literatura, sinó per a la humanitat) ella també hagi aconseguit una habitació pròpia per tal de demostrar-nos-ho. Això, no cal dir-ho, no hauria d’impedir que Eva Piquer escrivís tant com volgués, si és que realment és cert que «tot ho resolc escrivint: he d’escriure per saber què penso, per saber a qui estimo, per distingir entre l’amor i les hormones, per mirar d’entendre qui soc, per mirar d’entendre on vaig, per preguntar-me si vaig enlloc. Escric per fer-me i desfer-me i refer-me» (p. 35), i és veritat que aquesta «certa flaca per la prostitució [que té] el meu difamador» (p. 68) sí que te la pots agafar per la banda de la crítica feminista, però jo diria que dir que l’Eva Piquer escriu malament no és el mateix que dir que una dona escriu malament —una afirmació, aquesta darrera, que es pot inferir d’alguns dels comentaris que el seu difamador certament sí que ha escrit. També diria que escriure «per saber què penso» no necessàriament vol dir haver de publicar-ho tot. Però és que si jo ara digués que tot això també ho crec de molts homes que empudeguen els digitals de cultura amb les seves diarrees testosteròniques o les seves mel·líflues referències al pesat de Llofriu, suposo que la conclusió a la qual hauria d’arribar segons el discurs de Piquer és que sóc un ressentit, o un envejós, o directament un fill de puta. Per sort, sempre que he sentit aquest insult no he pensat mai que la persona que el digués es referís efectivament a la mare de l’insultat, que és una mica el que sembla que passa quan Eva Piquer es defensa de la comparació que el Ricard li fa a propòsit de la Pantoja arribant a la conclusió que assemblar-se a la Pantoja no està tan malament: fins i tot sembla que posi en valor que la folclòrica acabés a presó per blanqueig de capitals com a mostra d’haver tingut una vida emocionant (p. 28). Per això també em sento deslliurat de l’obsessió per la prostitució que sembla que el seu difamador sí que té. Ara bé: pel mateix motiu també podríem dir que, pel que fa a la lectura, Eva Piquer tampoc no és precisament la nostra Julia Kristeva, encara que ella digui que «una part de mi és conscient que no hi ha res que sàpiga fer millor que llegir i escriure» (p. 103). Vull destacar el fet que allò que ens diu Piquer no és que llegir i escriure sigui el que més li agrada: el que ens diu és que, a més a més, són dues de les coses que fa més bé. El detall és important perquè si jo ara dic que Eva Piquer no ha tingut mai el do de la paraula, per dir-ho d’alguna manera, sembla que vulgui destrossar-li la vida. Fixeu-vos: algú que diu que allò que sap fer millor és escriure i un altre que ve, l’assenyala i li diu que no n’hi ha per tant. Devastador. 

Diria que amb això ja arribaríem al cap del carrer. El llibre juga contínuament a manipular-nos a partir d’un mètode molt recurrent, que es basa en prendre-s’ho tot de manera personal i molt a la valenta, i totes les pseudoreflexions sobre l’extrema dreta, les xarxes socials o el masclisme estan tan poc desenvolupades que semblen excuses inflades per donar una mica més d’entitat a un discurs i a uns successos que potser no en tenen gaire. En aquest sentit, trobo que surt més a compte fer una col·laboració amb Bizarrap. D’altra banda, a mi encara em queda el dubte de saber si una crítica literària també pot ser una difamació. No cal dir que l’ambigüitat de què parlava abans hi juga un paper central, en tot això. L’argument principal per anar en compte a l’hora de criticar, ja ho hem dit, és que cal pensar que rere el nom o les paraules escrites sempre hi ha una persona (amb permís de Barthes), de manera que la sinceritat del cop de destral lingüístic s’hagi de veure lleugerament modificada —censurada, diria jo— en nom de tot un seguit d’excuses que s’acosta molt al discurs del xantatge emocional. Per això, un altre gran problema que té Difamació, a banda del fet que la seva migradesa no és capaç de proposar una reflexió seriosa sobre res, són aquest tipus d’expressions autoreferencials i aquesta pressa per treure grans conclusions de fets que no sé si valen tanta retòrica. És cert que crec que això no s’hauria d’imputar únicament a l’autora, i trobo que comença a ser habitual en un gènere que sembla que cadascú practica a la seva manera: l’autoficció ha emplenat les novetats literàries fins a fer-se una forma d’escriure, fins a condicionar una manera de llegir. Això es pot veure clarament en les entrevistes a escriptors que es fan arreu del país: la conversa literària ha donat lloc a un mostrari de vivències de l’autor que es descriuen suposadament en el seu llibre. Res més. Si seguim l’anàlisi sobre el gènere que escriu Xavier Pla a El soldat de Baltimore, però, resulta que l’experiència relatada, per tal d’esdevenir literatura, hauria de ser més una forma de dubte que no pas una mena de confirmació: 

El més interessant és que l’autoficció transgredeix l’element determinant del contracte de lectura, perquè, encara que pretén efectivament ser veraç, la seva proposta qüestiona constantment les relacions amb el referent i, de fet, no respondria de manera satisfactòria al test de verificació, ja que l’autenticitat de l’experiència viscuda no hi és mai absolutament assegurada. […] La característica principal de l’autoficció seria, doncs, multiplicar les relacions que una obra literària pot mantenir amb la vida de l’autor (p. 73). 

Per això hi ha tota una sèrie de confessions al llibre que em semblen una mica obscenes, i em penso que és perquè l’autora voldria que ens les prenguéssim de manera literal, a mode d’explicació defensiva, i jo no puc sinó veure-les com excuses literaturitzades. Per exemple: perquè no la prenguem per idiota, Eva Piquer ens explica que «a l’escola era una alumna avantatjada, avui m’haurien penjat l’etiqueta d’altes capacitats» (p. 37);¹ Només vull recordar que la seva primera novel·la per adults, la que va guanyar el premi Josep Pla, Una victòria diferent (2002), té com a protagonista una dona superdotada que a causa d’això no troba el seu lloc en el món i que busca un home menys intel·ligent per tal de tenir-hi una filla que no hereti el seu mateix problema, tal com explica la premsa de l’època.  per deixar-nos clar que ella sent una passió singular per l’escriptura, ens explica que va ser l’encarregada de redactar la carta amb què un grup d’alumnes van assetjar una companya, perquè «suposo que m’hauria fet més mal que una carta signada per tots els Espiadimonis estigués plena de faltes d’expressió i d’ortografia» (p. 39) i, per reforçar encara la mateixa idea, ens confessa «que soc una neuròtica de la llengua» (p. 7); per tal que no ens pensem que ella és algú qualsevol, ens comenta que «a la Facultat de Ciències de la Informació em van parlar de la responsabilitat ètica del periodisme, jo mateixa en vaig parlar als futurs periodistes quan vaig exercir de professora de l’assignatura de gèneres d’opinió a la universitat» (p. 116) —i li sembla important, es veu, d’aclarir que una Facultat és sempre un espai universitari, per si algú encara no ho sabia; per evidenciar que no fa de ploramiques i que no necessita ansiolítics, en referència a un altre estirabot del Ricard, ens diu que «soc la que va parir una filla sense epidural i la que no vol anestèsia a cal dentista ni que li hagin de matar el nervi (aquí vaig perdre: la dentista es va plantar i em va clavar una injecció)» (p. 19); per evidenciar la seva ràbia fa servir una d’aquelles hipèrboles fàtues habituals que pretenen arrencar un somriure a la cara de qui l’escolta tot dient que «si soc dins l’aigua i em poso a pensar en el meu difamador, soc capaç de rebentar rècords mundials d’estil lliure» (p. 49). Aquesta mena d’expressions —més enllà de si fan referència a un fet real o no— travessen tot el llibre. Per això hi ha «els meus quaranta-sis anys i jo» en una sala d’espera o «els meus vint-i-tres anys i jo» a Nova York o «els meus cinquanta-sis anys i jo» o «els meus quinze anys i jo» veient la mort de Paquirri, i encara no sé si aquest desdoblement respon a una reflexió profundíssima sobre el temps i l’ésser o a una simpàtica elecció retòrica que llavors a mi ja no em semblaria tan simpàtica, com en el cas de les «llibreries de nou i de vell» (p. 7); per això «just al costat seuen el meu marit i el seu refús a intentar desxifrar [sic] informes mèdics»; per això «les nostres pors, la seva i la meva, s’han arraulit sota les cadires de plàstic» (p. 15). Per això resulta que «els que haurien de demanar perdó són els que han infligit dolor des del sadisme, des de la banalitat o des de l’addició a les coques de llardons, tant me fa» (p. 108) —i he de dir que tampoc no estic segur de si aquesta última referència té res a veure amb la cocaïna, que és l’única manera segons la qual trobo que tindria sentit invocar els llardons enmig del sadisme i de la banalitat (però llavors, perdoneu, potser seria millor parlar de l’adicció a la coca de llardons). A mi, totes aquestes expressions, però, em semblen una mena d’arabesc no gaire impressionant per cridar una mica l’atenció, entre el clixé humorístic i la reflexió pseudointel·lectual, cosa que em porta a pensar en la banalització de la literatura. 

És cert que el discurs d’Eva Piquer m’hi condueix, perquè en tot el seu llistat de greuges resulta que encara té temps d’anomenar la repetida banalització del mal, i potser per això tota aquesta banalització del jo i de la paraula que suposa el seu llibre arriba a la seva cúspide en un dels moments discursivament més ridículs, que és quan barreja el nazisme amb els estirabots d’un pertorbat qualsevol. Amb la deguda citació a Hannah Arendt, Piquer escriu que «la destrucció de la identitat jurídica, moral i individual de les persones, que passen a ser percebudes com a éssers superflus i prescindibles» (p. 31) és semblant a la suposada difamació de què parla el llibre, que «també funciona així: abans de destruir algú socialment, primer cal negar-li la humanitat que té, sovint a través d’una campanya de desinformació o menyspreu públic» (p. 31). L’operació és tan maldestra que tota engruna de raó que pogués haver-hi es perd per l’aigüera. Suposo, però, que així resulta més fàcil d’establir la posterior comparació entre «la cara plena de metralla per la Guerra Civil» del seu avi amb el resultat d’un insult, perquè «quan et canonegen amb desqualificacions, també quedes marcat per la munició de l’adversari» (p. 103). És com si Piquer estés tan convençuda de la veritat del seu dolor que no veiés que per fer una mica de pa també cal una mica de llevat. Ella mateixa ens ho confessa, potser sense acabar de saber-ho, quan ens explica que «el Ricard em va fer un mal impossible d’imaginar si no t’hi has trobat» (p. 23). És el típic recurs de «quan siguis pare, ja m’ho diràs». El problema és que això últim t’ho poden dir un diumenge a la tarda, a la sobretaula familiar, però no queda gaire bé que t’ho diguin en un assaig perquè resulta que una de les coses que pretén l’escriptura és precisament que t’imaginis allò que, altrament, et suposaria impossible d’imaginar. 

Arribats, doncs, a aquest punt d’abús de la metàfora, que a mi em sembla comparable a l’abús de la paraula que s’hi denuncia, diria que cal recordar que aquest llibre es va presentar davant de cinc-centes persones en un teatre de Barcelona i que és una resposta a tres articles que es trobaven escrits fa més de deu anys en un blog. És veritat que potser aquesta presentació multitudinària tampoc no és cap desembarcament de Normandia, però si de cas els soldats els tindria l’Eva Piquer. Ho dic perquè l’humor maldestre que destacava anteriorment, de vegades, ens pot fer arrufar el nas. Per exemple: és cert que Eva Piquer es planteja contractar un sicari per trencar les cames al seu difamador? És una idea que apareix fins a dues vegades en el llibre (p. 16 i 122). Jo, evidentment, tinc el tarannà de prendre’m aquestes coses una mica a la lleugera, però no sé si aquesta devia ser la manera com s’ho prenia la periodista del 3CAT que va entrevistar Eva Piquer quan l’autora va repetir tota seriosa que encara no descartava aquesta opció, perquè ràpidament es va afanyar a recordar-li que això no ho podia dir en veu alta. Tampoc no tinc clar si el CM del mateix canal va entendre si Eva Piquer parlava seriosament o no, perquè el clip que destacava aquesta mateixa amenaça va acabar esborrat del compte oficial de la cadena.

***

No acabaríem de fer-nos totes les preguntes pertinents, però, si no dubtéssim de l’interès que pot tenir Maria Bohigas a l’hora de publicar un pamflet com aquest. Tots els escuts de protecció contra la crítica que prepara maldestrament l’autora propaguen una mena de ressò de l’actitud que l’editora manté dins del nostre sistema literari. De mostres de gestos plens de dignitat que amaguen un interès personal espuri, en aquest país, ja n’hem vist uns quants. Anar-se’n d’una xarxa social perquè s’ha convertit en un cau de desinformats i de feixistes és molt noble, però sembla que el que realment molesta a l’editora sigui que se li discuteixi la ideologia que propagava cada cop que feia una piulada d’opinió personal amb el compte de l’empresa o quan participa en algun acte públic per dir-hi coses com aquesta: 

A mi em sembla que no es pot pensar en la cultura catalana sense incloure el castellà, des de fa molts segles. Aquí topem amb el que no parem de dir: volem parlar del somni de la cultura o volem parlar de la realitat de la cultura? […] Hi ha una cosa que és molt real: quina és la proporció de gent a Catalunya que per família té dues llengües a casa? És que amb això queda tot dit. És inimaginable, és inimagible, que el castellà no hi sigui. Per mi és una cosa que és evident. Que això […] no treu que hi hagi tota una sèrie de reflexions, decisions, mesures, observacions i seguiments a fer perquè efectivament una llengua que té una quantitat de parlants molt menor i unes institucions que la defensin molt més vulnerables pugui obrir les ales a tots els nivells socials, polítics, artístics, etc. Però és innegable que el castellà forma part de la cultura catalana, és a dir, realment. I t’he de dir que una de les coses que a mi em preocupen del que reflecteixen les tramposíssimes xarxes socials és de veure tanta gent que ho nega.² «Debat sobre [la] cultura catalana» al CCCB, 9 de desembre de 2019. Des del minut 1:05:00 fins al minut 1:07:00 del vídeo: https://www.cccb.org/ca/activitats/fitxa/debat-sobre-la-cultura-catalana/232535

Suposo que no caldria que jo ara hagués de destacar que les paraules de l’editora s’aguanten al damunt d’expressions fal·laces, totes referides a la suposada convivència del castellà i del català a Catalunya, com ara «des de fa molts segles», «és inimaginable», o que «no es pot pensar en la cultura catalana sense incloure el castellà», ni caldria tampoc que recordés que quan Bohigas es pregunta «quina és la proporció de gent a Catalunya que per família té dues llengües a casa» ella mateixa ja ens indueix implícitament a pensar que l’altra llengua a la qual es refereix ha de ser per força el castellà, i no pas el xinès, el rus, l’urdú o el francès, i que d’aquesta manera evidencia el biaix ideològic amb què embolcalla totes aquestes suposades reflexions. A mi em sembla que si cal pensar el castellà com a llengua present a Catalunya és per veure com ha colonitzat els espais de la cultura catalana i com l’ha fagocitada fins a fer-la subsidiària, fins a condemnar-la a unes tendències diglòssiques i a un paper que massa vegades ha estat marginal pel que fa a la irradiació de la cultura pròpia del país. Em sembla que disculpar-se per voler que la llengua pròpia tingui l’estatus que li correspon és fer-ne un gra massa. El pensament de Bohigas n’és una bona mostra. Ho deixa ben clar quan diu que cal «reflexions, decisions, mesures, observacions i seguiments» per defensar una llengua «que té una quantitat de parlants molt menor i unes institucions que la defensin molt més vulnerables» però alhora es nega a identificar aquest problema com a conseqüència de la imposició d’una altra llengua que ella naturalitza com a pròpia, i així decideix posar-nos al davant d’una mena de fals dilema en què només es pot parlar o bé «del somni de la cultura» —i suposo que aquest somni la duu a pensar sovint en una cultura pura, immaculada, impossible; és a dir, catalana— o bé de «la realitat de la cultura» —que en les seves paraules voldria dir que és mestissa, acolorida, possible; és a dir, simplement, espanyola. Així queda claríssim quines connotacions prenen les paraules «somni» i «realitat» en tot aquest discurs, i de la malfiança que avui dia ens han de provocar unes expressions com aquestes. Potser és que jo crec que «la realitat de la cultura» és més aviat adonar-se del «somni» que suposa acceptar d’aquesta manera que el castellà «nunca ha sido lengua de imposición», com va dir fa temps el rei emèrit Juan Carlos, altrament conegut com El Putero Saudita, i no permetre que el son de la raó produeixi aquesta mena de monstruositats històriques.

Fa uns anys, vaig rebre un paquet de Club Editor que contenia una traducció al català d’Aquesta puta tan distingida, de Juan Marsé. A dins, hi havia una tarjeta del Departament de Cultura amb una frase de Joan Sales: «La solitud és el nostre pa de cada dia; i un pa tendre». Al revers la Maria em deia que m’enviava aquest llibre per veure si em podia convèncer i que em prengués l’enviament com una manera de comptar-me entre les persones amb qui discutir era possible. Abans, devíem haver coincidit un parell o tres de vegades. No vaig respondre el convit perquè, en efecte, no em va convèncer. A partir d’aquell moment, però, les salutacions casuals van començar a escassejar. Això no m’ha impedit de dir igualment que és un encert publicar Clarice Lispector o creure que el llibre Ells no saben res no és cap intent desesperat de penjar la llufa de col·laboracionista a Armand Obiols i així, de passada, tacar la reputació d’una Mercè Rodoreda que sobreviuria gràcies al seu sou empudegat de sang, que és més o menys el que sembla que volia que penséssim Jordi Amat amb la ressenya que va dedicar-li a El País. Tampoc no m’ha impedit de dir que la lectura que fa Club Editor a la contracoberta de Míster Evasió, de Blai Bonet, és una altra forma esbiaixada —la de sempre— d’entendre aquella novel·la. Per això, amb el temps he sospitat que per ella discutir era potser una mena d’eufemisme. Es tracta de discutir sempre que ella i l’altre acabin al mateix lloc, que és curiosament sempre el lloc que ella escull. Amb la Maria Bohigas sembla que no pugui haver-hi discrepància possible: o estàs amb ella o estàs contra ella. Què hi farem: des d’aquí sempre hi ha una bona disposició per a la crítica perquè estic convençut que l’honestedat bé cal mirar de posar-la tota en les paraules. I amb això en tinc ben bé prou.  

• 1
  Només vull recordar que la seva primera novel·la per adults, la que va guanyar el premi Josep Pla, Una victòria diferent (2002), té com a protagonista una dona superdotada que a causa d’això no troba el seu lloc en el món i que busca un home menys intel·ligent per tal de tenir-hi una filla que no hereti el seu mateix problema, tal com explica la premsa de l’època. 
• 2
  «Debat sobre [la] cultura catalana» al CCCB, 9 de desembre de 2019. Des del minut 1:05:00 fins al minut 1:07:00 del vídeo: https://www.cccb.org/ca/activitats/fitxa/debat-sobre-la-cultura-catalana/232535