Amèlia de les Camèlies, d’Etna Miró, (Cap de Brot edicions) és un llibre d’una qualitat que el situa molt per sobre de la mitjana de tot el que es publica darrerament en la nostra llengua. Aquest elogi inicial té un punt de metzina, perquè la mitjana del que es publica darrerament en la nostra llengua descendeix a una velocitat que sembla no tenir aturador. I aquest no és un fenomen exclusiu del sistema literari català, però potser pel fet que la nostra és una llengua minoritzada i que vivim temps de conglomerats editorials gegantescos, al nostre sistema és més fàcil entrellucar-hi les costures de tot aquest entramat. Els interessos del mercat, que són capriciosos, vicien allò que consumim, literatura inclosa. Ara la dinàmica és la de vendre molt, fins i tot quan vendre molt passa per, en termes editorials, establir que la qualitat del text que s’ofereix no sigui un factor cabdal a l’hora de decidir si cal publicar-lo o no.

En aquest context, Etna Miró i la iniciativa editorial de Cap de Brot brillen enmig del que és mat: el text de Miró està escrit per algú que sap i que es creu que escriure bé és alguna cosa més que agrupar paraules amb sentit. Es nota i, francament, és d’agrair. Amèlia de les Camèlies és una novel·la sobre un ambient, el de la cultura barcelonina, que rere l’atracció preliminar amaga una gran banalitat. I sobre una noia, l’Amèlia, que vol esdevenir la reina d’aquest rusc. Fetes les presentacions, per respecte a l’autora i per respecte a la crítica literària, en aquesta peça s’hi farà alguna cosa més que ressaltar les virtuts de l’obra en qüestió, perquè de la destrucció i la caricatura a l’elogi embafador hi ha matisos que, a l’hora de tractar un llibre, convé no ignorar. La Lectora, gràcies a Déu, no és el diari Ara. [sic] ¹[1] El ‘sic’ l’hi hem afegit els editors de La Lectora

Llegint Amèlia de les Camèlies se m’ha presentat aquella idea que explica que a les dones ens costa mirar-nos sense pensar tothora en com ens veuria l’home. Que inconscientment, doncs, ens agradem físicament en la mesura que pensem que agradaríem als homes i ens abillem per al gènere masculí sense adonar-nos-en. I que ens costa molt desempallegar-se de l’ull de l’home perquè l’hem assumit com a nostre. Amb l’escriptura em passa que crec que s’escriu bé quan un comença a tenir l’ull del lector domesticat, això és, quan s’escriu pràcticament per a un mateix, quan un treballa el text amb unes aspiracions prou deslligades de les expectatives de rebuda del públic a qui s’espera arribar. Amb el llibre d’Etna Miró he tingut tothora la sensació que, a banda de Miró i jo, escriptora i lectora respectivament, en el vincle que s’estableix entre qui escriu i qui llegeix hi havia algú més. Com si Amèlia de les Camèlies hagués estat pensat i materialitzat per rebre lloances del mateix món que n’és objecte de sàtira –quanta gent entén les referències a la Beckett, al Liceu, a l’Espai Mallorca i al rodoredisme alhora?–, com si l’autora no se n’hagués pogut desfer a l’hora d’escriure i hagués escrit projectant-s’hi, i com si el miratge d’accedir a una interioritat que proveeix la lectura no pogués acabar de consagrar-se del tot.

El factor principal que instiga la sensació de presència del públic en l’exercici de lectura és l’estil de Miró. Bo i que el zumeig de la protagonista i la veu de l’escriptora guarden una coherència ben trobada, i bo i que les giragonses de la prosa es van relaxant a mesura que l’obra avança, el text refistolat és un element que en els llibres, d’entrada, pot generar desconfiança. Una orfebreria lèxica i gramatical ornamentada i recaragolada – «el rerefons del remoreig de la gent que recollia els abrics i marxava cap a la sortida, amb la sonsònia familiar de les seves paraules, omplía el vestíbul, però només com un got fins a la meitat, perquè les múltiples i mel·líflues converses entaulades s’anul·laven les unes a les altres en un fregadís inintel·ligible» (pàgina 62) – pot enviar en primera instància el missatge que els esforços de l’escriptor s’han invertit en l’estètica més que en el fons. «En aquesta pompositat nerviosa de la veu que el rodoreig exigeix per caragolar-se dins les oïdes de tots els que la sofreixen, les arrels del significat són certament poc profundes» (pàgina 88). Vull dir, que el farcit estilístic pot fer pressentir que s’amaguen carències d’estructura o de profunditat d’idees. 

Amèlia de les Camèlies és una obra que corre el risc de semblar una tasca exhaustiva de cerca de sinònims al diccionari si no s’arriba al final del llibre. «A l’Ona li encantava performar la feina de restauració que suposava aquell gest» (pàgina 81). Però en allò que a primer cop d’ull sembla poca cosa més que una pretensió decorada per posicionar-se al centre d’un món, s’hi van desembolcallant premisses més substancials. És curiós que el procediment del llibre sigui aquest, de menys a més, perquè Miró s’encarrega de desvestir la vida de l’Amèlia, que semblava plena, i desemmascarar-ne la buidor: de més a menys. Aquesta proporcionalitat inversa, en acabar l’obra, fa sentir satisfet d’haver-hi confiat malgrat les reticències inicials. 

A Amèlia de les Camèlies, Miró hi demostra que té la sensibilitat per bastir amb mots una bona fotografia del món de l’Amèlia, que en realitat és el seu. Ho fa caricaturitzant-lo amb una traça que a tots els qui hi hem vagat ens hi permet de reconèixer-nos-hi. Arribat un punt de la “crisi espiritual” de la protagonista, però, el fil que condueix l’evolució del personatge, la sàtira comença a fer-se un punt sobrera perquè emmascara allò que l’autora vol que el lector sí que es prengui seriosament. Amèlia de les Camèlies articula conceptes que van més enllà de l’entreteniment que brinda riure’s d’algú altre, o fins i tot riure’s d’un mateix –l’ambició de voler formar part d’un grup, la pèrdua d’una certa innocència, la necessitat de rebre validació, el desengany, la buidor que alimenta la manca de sentit de transcendència–, però ho fa d’una manera discreta, o més discreta que l’estil i l’escarni. L’obra de Miró conté rierols soterrats que la revelen com alguna cosa més que una sàtira enginyosa –que és el que la majoria de ressenyes n’han destacat– i que són els que, revestits de més protagonisme, podrien haver-la alliberat del perill de ser llegit com un llibret divertit, però autoreferencial.

Sota l’Etna Miró que escriu per al públic sí que hi ha una Etna Miró que escriu per a ella mateixa, però l’afany mal dirigit no l’ha deixat lluir tant com podria haver lluït. I també hi ha, sobretot, algú que ha entès que les equivocacions que cometem i la persona que som durant els primers anys de la vintena són les que ens permeten entomar la mena de vida que ve després. En aquest punt d’inflexió també descobrim que de la gent que hem considerat culta i important fins aleshores només n’hem après que les coses veritablement importants les ha d’aprendre un mateix. El zumzeig i les camèlies passaran per a l’Amèlia de les Camèlies, però si d’allò que no és façana n’aprofita les lliçons, fins i tot el zumzeig i les camèlies hauran valgut la pena. Vull llegir l’Etna Miró una mica més lliure dels grillons de les expectatives de publicar el primer llibre, més despresa del món sobre el qual satiritza, més desimbolta i relaxada, però la vull continuar llegint. 

• 1
  [1] El ‘sic’ l’hi hem afegit els editors de La Lectora