Revista Digital de Crítica Literària
Deu ser natural que després d’anys d’escriptores narrant-nos les angoixes i les il·lusions, els dols i els dubtes al voltant de la maternitat i la posterior criança (Solsona, Dalmau, Dedéu, Albets, Baltasar, Codony, Orriols, Ruiz, Cabré-Verdiell, Casagran… Completeu la llista, si és que és possible) ara els escriptors vulguin dir-hi la seva. Ho he pensat mentre llegia de manera consecutiva El futur és una petita flama, de Jordi Nopca i Els crits, de Víctor Recort. Es tracta de dues novel·les diferents, en la forma i en el desenvolupament, però diria que amb certes concomitàncies sobre el paper de la paternitat entre els homes (i els eriçons) respectablement deconstruïts dels nostres dies.
Tant la novel·la de Nopca com la de Recort projecten una mirada sobre el món condicionada per una paternitat més o menys recent. De la mateixa manera que presenten el passat dels protagonistes com una llosa sobre la família que pretenen construir. Qui sap si condicionats per les èpoques d’insomni que produeix tenir nens a càrrec, totes dues novel·les ens fan entrar en una mena de malson o de realitat paral·lela en què els seus protagonistes intenten trobar una sortida a una vida asfixiant, que els recorda que encara no són aquells que voldrien o somiaven ser.
D’una banda, El futur és una petita flama planteja una societat habitada per animals antropomòrfics. La novel·la es desenvolupa en un entorn urbà, actual, amb l’única particularitat que tots els seus protagonistes són animals amb atributs humans. Aquest element és el que aporta estranyesa i el punt de més originalitat a la novel·la, perquè ens situa en un context oníric, en què l’animalitat dels protagonistes (quin tipus d’animal són), altera de manera inevitable la percepció que en tenim. El protagonista és un eriçó (pusil·lànime, indefens, però punxegut) que acaba de ser pare i s’incorpora de nou a la feina com a informàtic en un museu de la ciutat. També hi trobem, per dir-ne alguns exemples, la llefiscositat d’una granota amb aires totalitaris, la capacitat de supervivència d’una jove ratolina activista, o la fredor cínica de l’os polar, company de feina de l’eriçó.
D’altra banda, Els crits, de Víctor Recort, planteja una novel·la de desenvolupament trepidant que, al mateix temps, es combina amb la pausa que insuflen els esborranys d’articles d’opinió del seu narrador –en una operació arquitectònica molt ben resolta que va donant profunditat a la novel·la a mesura que avança. El Coco, el Milà i l’Eloi, tres velles glòries de la teleporqueria, passaran una nit i matinada intentant-se desfer del cadàver d’una jove famosa, la Nena Tomàquet. Una mena de catàbasi en què l’Eloi reflexionarà sobre les ombres del passat que condicionen encara la seva vida madura i presumptament responsable.
Ara ve una hipòtesi que potser hauria de reflexionar una mica més, però bé, la llanço encara que sembli òbvia. Diria que, inconscientment, el que a alguns els enganxa de la criança és que et permet viure de primera mà una fase de l’existència que altrament és impossible de recordar: els primers mesos de vida. I això sembla meravellós perquè et connecta amb un atavisme incomprensible per als (afortunats) no practicants de la paternitat. Perquè en realitat és una etapa en la qual el nadó passa moltes hores o dormint o plorant o, en el millor dels casos, sense fer absolutament RES que no sigui mirar el sostre, mentre tu has de vigilar, precisament, que no li passi RES (tipus rodolar més del compte i anar a parar sota el moble de la tele del menjador o ennuegar-se amb un rotet convertit en vòmit).1 Tot i les múltiples novel·les d’autores catalanes sobre el tema, l’aportació més reveladora, cruel i alhora divertida sobre la maternitat que he llegit i recomano és la de l’autora basca Katixa Agirre a Les mares no (Amsterdam, 2018). Vull dir que tampoc no és que sigui una etapa gaire brillant de reviure com a ésser humà. En les novel·les de Nopca i de Recort, però, la paternitat provoca un clic mental, un gir d’actitud envers la vida. En Recort és un canvi positiu, perquè obliga el protagonista a deixar enrere un tipus de masculinitat desfasada. En el cas de Nopca el naixement del fill (el petit eriçonet) l’obliga a projectar una llambregada cap al futur i a prendre consciència dels perills del món que el poden afectar. Hi veiem, doncs, dues mirades que es contraposen. Com la descendència comporta també, lògicament, revisitar el passat i projectar un futur –encara que això t’incomodi. Anem a pams.
Podem dir que Jordi Nopca ha fet una gira de promoció de la seva novel·la que és possiblement una de les campanyes anticonceptives més involuntàriament ben orquestrades dels últims anys. Jo, si fos un cap pensant d’empreses de preservatius, abandonaria els anuncis pseudotòrrids i contractaria l’escriptor barceloní perquè fes la promoció dels desastres quotidians que comporta procrear.2 En copio un parell d’exemples (n’hi ha uns quants més) de titulars de premsa que, sens dubte, motiven molt a generar fecunditat: https://elmon.cat/cultura/jordi-nopca-sant-jordi-fill-dictador-novella-futur-flama-995163/ https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20250206/entrevista-jordi-nopca-futur-petita-flama-113876301
El mateix autor ha manifestat en aquestes entrevistes que va escriure aquesta novel·la en un estat de cansament perpetu i sembla que aquesta sensació s’infiltri també a la novel·la. És una trama que s’arrossega més que no pas camina. I tot i així, no deixa de ser una lectura curiosa. Planteja una doble trama original que bascula entre el petit dictador que tenen a casa (l’eriçonet) que, alhora, prefigura el canvi polític que hi haurà al país on viuen. De manera que la parella d’eriçons protagonistes tenen una visió tristament profètica dels canvis que pots patir quan et “fiques l’extrema dreta a casa”.
És una novel·la, doncs, que busca emmirallar la realitat més personal dels protagonistes amb la vida col·lectiva del país. Ara bé, hi ha una diferència d’èxit literari entre una trama i l’altra. Mentre que tot allò que abraça la vida privada dels protagonistes rutlla i avança amb interès, de manera que ens podem identificar o entendrir amb els quefers quotidians d’una paternitat primerenca, la trama laboral o política no em sembla que acabi de motivar el mateix afany lector. Com deia, Nopca juga molt bé amb la ironia situacional de certes etapes o concepcions de la vida en parella quan entra un nadó en escena. Per exemple, l’eriçó comença explicant que el seu punt fort com a parella, amb l’eriçona, és una comunicació molt fluïda, s’ho expliquen tot. Ara bé, un cop comença el relat veiem que, amb el nen pel mig, comencen les ocultacions i les mitges veritats (a la feina, en qüestions de salut, en negocis peculiars…). De manera que la fiabilitat de l’eriçó com a narrador s’acaba mantenint en una calculada ambigüitat.
Jordi Nopca no ha estat mai gaire interessat en la versemblança de les seves trames novel·lesques. Més aviat té destresa a estirar d’un fil estrambòtic i anar-te conduint sense que t’importi gaire on vol anar a parar, perquè la gràcia, com crec que deia Kavafis, era la diversió del camí. En aquesta darrera novel·la, però, acaba generant una trama massa simple i esquemàtica que no deixa de fer-se feixuga a estones. Tot i l’expressa deslocalització (renuncia a qualsevol nom propi, però manté una pulcritud amb la llengua verament notable), és molt difícil llegir una trama com aquesta, ni que sigui en clau satírica (com crec que intenta Nopca), sense pensar que la fangosa i abúlica realitat catalana política supera qualsevol ficció al respecte.3 M’ha recordat una situació similar a la que li va passar fa uns quants anys a Màrius Serra amb la novel·la Farsa (Premi Ramon Llull, 2006). Volia fer una sàtira sobre la Barcelona del Fòrum de les Cultures, però la mateixa celebració del Fòrum va ser tan esperpèntica (Joan Clos & Carlinhos Brown com a símbols) que la novel·la de Serra deixava de tenir cap gràcia.
Entre aquestes dues trames, la casolana i la política, se situa el punt de fuga del consum i repartiment de drogues. L’eriçó protagonista, instigat pel seu amic la musaranya, funda una empresa de conreu i distribució de marihuana que és reveladora, també, de l’actitud del protagonista envers la situació en la qual es veu immers. Implicat en una paternitat que el supera i en una ocupació laboral que l’incomoda, veu en l’activitat il·legal una possible sortida que genera somnis dins del somnis. En aquest escenari irreal en el qual ens ha submergit Nopca, l’eriçó i la musaranya (també pare de tres fills, veu irònica de l’experiència) troben una via d’escapament en estupefaents que els reconnecten amb la seva joventut. L’eriçó té unes vel·leïtats artístiques (lletrista de cançons, novel·lista) que lògicament es concretaran en el llibre que tenim entre mans. Però és a través del consum de maria que pot fabular sobre una independència que ja ha perdut. És per aquesta llibertat afeblida per la qual lluitarà en un final agredolç. Com si Nopca ens volgués dir que l’emancipació només és possible a nivell personal, potser familiar, però no a nivell col·lectiu, de país.
Aquesta fugida endavant dels protagonistes de Nopca ens connecta de nou amb la novel·la de Víctor Recort. Tres decadents estrelles televisives (gent que vivia d’omplir les nits d’esgarips, de xiscles, de crits) intentant desfer-se del cos d’una noia jove: la Nena Tomàquet (coneguda així perquè de petita, com a filla de famosos, a la tele, li tapaven sempre la cara amb un tomàquet per no vulnerar la seva imatge de menor d’edat). L’homicidi l’ha causat un dels tres protagonistes a causa d’una nit d’excessos. En qualsevol cas, el cadàver de la Nena Tomàquet al maleter del cotxe simbolitza la incomoditat i el pes d’un passat del qual no són capaços de desfer-se.
En Coco, en Milà i l’Eloi, el narrador, viuen cadascú de manera diferent l’evolució de la seva decadència com a personatges públics. Més enllà de la decrepitud dels tres personatges, m’interessa fixar-me, com deia, en el paper transformador que juga la paternitat en l’únic dels tres protagonistes que ha procreat. Intercalades amb les peripècies dels protagonistes durant la nit i matinada, l’Eloi va exposant-nos les versions d’un mateixa article, “L’últim estiu…”, que explica les vicissituds que van condicionar les darreres vacances que va poder viure en família. Es tracta de sis peces, en total. La maniobra és enginyosa perquè aquest articulisme es va fent progressivament més complex i profund a mesura que avança la història nocturna. Fins que entenem que aquest article és, en realitat, un darrer “crit” d’ajuda, l’última oportunitat per intentar rescabalar-se, d’aprofitar l’últim tren per tenir una vida com a pare de família.
La novel·la, per tant, opera en dos plans i és gràcies a aquesta contraposició que guanya en fondària tot i la seva brevetat. La trama més descordada serveix per copsar l’ocàs d’uns personatges altre temps carismàtics (una situació semblant a la de Pont aeri, l’obra anterior de l’autor4 En vaig parlar en aquest article https://lalectora.cat/tinc-draps-bruts/), per analitzar les diferències entre la popularitat d’antany i la dels nostres dies, l’allunyament entre els codis de conducta abans normalitzats i ara cancel·lats. L’escriptor santboià em sembla valuós, d’entrada, perquè aporta un seguit de referents que formen part d’un món mediàtic fins ara escassament (ben) treballat a la literatura catalana.5 Aquest joc literari amb els mitjans audiovisuals catalans (o espanyols) és potser una veritable mina literària que fins aleshores crec que només havien explorat Piti Español (Disculpin les molèsties, 1998, Columna), alguns contes d’Empar Moliner o, més recentment, i en un hibridació reeixida, Ferran Grau amb Hiperràbia (2024, Angle). Però és que, a més, posa en en dansa un conjunt de personatges perquè siguin i no siguin el que sembla. L’Eloi, el narrador, és i no és Salvador Sostres. El Milà és i no és Xavier Sardà. I els poso per dir-ne un parell una mica a l’atzar, perquè evidentment no sé quin referent tenia al cap Víctor Recort, quan escrivia, si és que en tenia algun en concret.
L’efecte que produeix intercalar la trama criminal amb els articles sobta, al començar, però acaba encaixant amb fluïdesa. El simbolisme dels noms i dels detalls va amarant la novel·la. Tot el trajecte amb cotxe es fa amb un model que, significativament, és un Volkswagen Passat. Perquè aquest és un trajecte cap enrere, amb cintes de casset que s’encallen. Un viatge que parteix d’un pis conegut com a Tailàndia –com el país asiàtic, una font de plaers artificials vinculats al turisme sexual. Les columnes periodístiques de l’Eloi van evolucionant a mesura que també es va complicant la trama. Els sis articles, subtilment, van mutant, passen d’un punt més descriptiu o quotidià a una prosa més reflexiva i metafísica. La veu del narrador mostra unes ganes de cercar una redempció que ja no li és possible en un món que li ha passat per sobre.
I és aquí on entra en joc la mirada paterna del narrador. Primer perquè ara veu diferent el paper que van tenir durant el “programa-programa” que els va catapultar a la fama. Quanta gent va sortir perjudicada, menors inclosos, d’aquell circ constant? I, després, perquè precisament des de la posició actual es veu incapaç d’assumir la trajectòria pública que els seus textos polèmics han generat els últims anys. “Viure la vida a través dels articles”. “Jugar-se la vida i pagar el preu per cada paraula que escrius”. Són asseveracions que hem llegit en alguns dels nostres articulistes més mordaços (com el mencionat Sostres 6 Columnista que també va canviar, des de la seva paternitat, l’enfocament i la temàtica de molts dels seus articles, coincidint també més o menys amb el pas a la llengua castellana. El canvi de llengua al castellà va suposar un abarrocament de l’estil cristal·lí que havia demostrat fins aleshores, fet que de retruc ha perjudicat el seu català quan hi ha tornat a publicar, al Diari de Girona.) i que ara l’Eloi també es fa seves. Sorgeix aleshores una altra pregunta: un pare de família pot mantenir de manera honesta un perfil tan habitualment incendiari? L’Eloi narra aquesta darrera –perquè per a ell ha de ser l’última– aventura amb els seus vells amics com un testamentari acte de servei. Com un intent de tancar el passat com qui arxiva una carpeta amb articles vells abans d’encetar-ne una de nova. L’Eloi afirma que l’última versió de l’article és el millor que ha escrit, però també sap que potser no arriba a temps de poder-lo publicar. I, per desgràcia, en el cas d’una figura com la seva, arriba un punt en què ja no és tant important allò que escrius íntimament, allò en què creus, com allò que públicament esperen els teus lectors de tu.
Fixem-nos (per no allargar gaire més aquesta mena d’article tipus Bon Preu, en què pel temps d’una lectura us n’heu endut dues; val a dir que jo hi surto perdent, prometo no tornar-hi, perquè cobraré un article havent-ne “escrit” dos), que tant en la novel·la de Nopca com en la de Recort, els narradors acaben cercant en l’escriptura una forma de redempció. Són cartes als fills d’estructura novel·lada. Explicant-los de manera indirecta els motius pels quals se’ls estimen i l’esperança amb què els han portat al món. La paternitat, d’entrada, pot suposar un malson del qual hom no pot fugir, però amb el temps acaba sent l’únic anhel de transcendència de la majoria dels humans (o animals). Perquè tot i viure en societats animals totalitàries o circular per ciutats sòrdides, l’única sortida és ignorar els crits i els cants de sirena que prometen una vida fàcil: esperar que el futur sigui una petita flama de llum càlida i no pas un incendi.
Contra el món, de Pere Antoni Pons, és una novel·la variada i versàtil com el seu autor. Periodista, crític d’art i literari, poeta, entrevistador, jurat de premis literaris, tuitaire, novel·lista… Segurament tot allò que li permet, de pane lucrando, viure de l’escriptura. Cercant inspiració a la gloriosa hemeroteca de Traces (UAB), hi he trobat una...
Llegeix-loTots portem a dins una mitologia íntima que va començar a conrear-se en la infantesa, escoltant d’esquitllentes, captant a mitges les converses dels adults i trastocant-les amb la imaginació per tal de dotar-les de sentit, que serà un sentit únic, sovint tenyit de trets llegendaris, romàntics o obscurs, un pessic d’emoció per salpebrar una rutina...
Llegeix-lo
