En els darrers anys, tant la literatura com el cinema han estat marcats per una allau de noves històries que exploren la maternitat des de perspectives diverses. Aquesta novel·la podria –o mereixeria– ser també una pel·lícula. A través dels records de la Cora, ens submergim en una vida completa que se’ns revela al revés, començant pel present i desembocant en el moment del part. Les paraules de la protagonista reflecteixen la complexitat d’aquest procés introspectiu: «Potser per això ara les ometo dels meus records. És estrany, a vegades ho sento així, saps? Em costa reconèixer què hi ha de veritat i què no dins la memòria» (p. 25). Aquesta confusió entre realitat i ficció no només descriu la naturalesa efímera i fràgil dels records, sinó que també revela una estratègia narrativa que qüestiona el paper de la memòria com a font de veritat absoluta.
És cert que potser, com passa amb qualsevol tendència, comencem a sentir-nos saturats d’aquestes històries de mares, de fills, de no-mares, de pares que ho intenten ser, etc. Però cal reconèixer que feien falta: necessitàvem referents que escapessin de les «històries sobre històries dels homes» que han monopolitzat la literatura i el cinema durant dècades. Ara tenim un ventall de creacions que aborden la maternitat i la feminitat amb un llenguatge nou i directe. A la pantalla gran ho hem vist amb Cinco lobitos (2022), Creatura (2023), Mamífera (2024), Salve Maria (2024)… i moltes més. Tanmateix, és inevitable observar que, tant al cinema com a la literatura, predomina una inclinació per l’autoficció, com si les experiències viscudes fossin l’única matèria vàlida per construir històries. Mammalia no és estrictament una autoficció, però entre les seves pàgines s’hi percep una proximitat a aquest gènere, amb moments en què la realitat sembla voler colar-se entre els plecs d’una ficció deliberadament construïda.
La figura de la Cora és el cor d’aquesta narrativa, però també ho és la Sara, una dona que assumeix el paper de mare. «No sé què és estimar una mare, però estic convençuda que el sentiment que sentia per la Sara s’hi acostava. I ella? M’estimava com a una filla?» (p. 44). A partir d’aquí, una de les trames que Solsona desenvolupa a la novel·la és aquesta: Què és estimar una mare? Què és ser una mare? Ho pot ser tothom? La voluntat de ser-ho t’ha de portar a ser-ho de veritat? Què vol dir ser una mare de veritat? Aquestes són algunes de les preguntes que sobrevolen les pàgines del llibre, i que fan que vulguem anar a parlar amb la nostra mare, amb la nostra àvia i demanar-los si era cert –encara que ben bé no ens parli del mateix, o potser sí– allò que escriu Victor Català a «La pua del rampí», que «Probablement, un dia o altre passaran les filles per l’esglai que passà la mare, que passà l’àvia, que passà la besàvia, tal volta… Més ¿qui podria evitar-ho? El fat és inexorable».
Solsona qüestiona els ideals tradicionals i planteja una reflexió necessària en el context actual, en què el debat sobre els models familiars i els rols de gènere és més viu que mai. Aquesta complexitat queda reflectida en les relacions entre la Cora, la Sara i altres figures femenines, que són, alhora, cuidadores, referents i enigmes. Hi ha molts tipus de mare a la novel·la, hi trobem, sobretot, el desig de voler ser mare i el procés d’infertilitat, la por que això genera, l’aversió cap al propi cos quan no el podem controlar. Aquí, l’autora mira el monstre als ulls i s’enfronta a aquesta por; la travessa, ens l’exposa i –perquè no dir-ho– també ens la fa patir. Confronta aquestes realitats sense eufemismes, explorant amb valentia la por que generen i les cicatrius que deixen. Tornem a viure el moment en què vam escoltar darrere una porta ajustada una conversa sobre com era un part, i tot sembla un secret dit a cau d’orella. Com si no poguéssim estar llegint això, com si fos una capsa guardada dins una caixa forta, unes rialles llunyanes dels teus germans i un bosc que amaga una vida sencera. Però ho llegim i ens hi endinsem, vivim de la mà de la Cora el descobriment del seu primer plor, del seu primer malson, del seu primer desig. I també de la fi d’una vida i del desenllaç d’una història que canviarà la seva per sempre.
El rerefons distòpic de la novel·la, marcat pel retorn d’un imaginari prehistòric —mamut inclòs— presenta una àtmosfera que sembla congelar el temps i reforça la sensació d’aïllament i fragilitat. Entre tot això, hi ha un poble, uns volcans que erosionen i una pluja de cendra, que fan pensar que el personatge que descobrim en aquell moment, quan el llibre s’està acabant i el misteri encara s’ha d’acabar de resoldre, sembla que hagi d’escoltar allò de Roger Mas quan canta «Ajagut al sofà, s’hi està bé, en aquesta cambra, lluny de qui sap què. La profunditat de sons ancestrals navega per nervis destensats, oxidant radis de síntesi alquímica. Pedres roges. Gemecs encesos. La brasa del pecat somorta, sota una fina capa de cendra». Les pàgines fan un viatge en el temps, se’ns emporten cap a un món que no coneixem, prehistòric, que ens fa por, que ens rapela, però aquesta és una por coneguda, una por que el nostre cos ens deixa explorar i ens fa passar les línies amb ànsia, amb un final desvetllat a la segona part, però que no deixa d’atrapar-nos fins a l’última ratlla.
En aquest poble, tornen els mamuts i torna un imaginari prehistòric que ens arriba a aterrar, però que volem conèixer. Hi ressonen els crits dels animals i els plors de tants infants. «De sobte, de molt lluny, gairebé com un sospir, es va sentir un rugit greu que abraçava el poble i que semblava que feia tremolar totes les cases» (p. 36). El bosc i les parets parlen i expliquen històries de fa molt de temps, soterrades sota la terra –o sota les cendres– i enterrades en l’oblit. Aquest oblit «és el que em lliga a una infància que s’ha esfumat, que desconec» (p. 257); la de la Cora és una història volgudament oblidada pels altres, pels del seu voltant, ella no sap res –s’ho ensuma, però no sap res– encara que se li despertin uns records vagues a partir del cos, sobretot a partir de les olors de cada lloc. Serà la memòria del seu cos la que guiarà cada moment i li donarà les forces per descobrir un passat, si més no, tèrbol i fosc.
La novel·la comença mirant-ho tot des de l’altura de la Cora, des dels ulls d’una nena, quan els adults són grans i et guien, però també t’enganyen. A trevés de les escletxes anem descobrint fragments de la seva vida, i vivim amb ella aquelles petites pors i misteris. A mesura que la Cora va creixent, la visió s’amplia, ho anem mirant tot des de més amunt, aquelles mentides ara les podem superar i veure que eren això, mentides, intents d’amagar una veritat molt crua, una veritat que pot fer trontollar-ho tot, com el brogit d’un mamut o com el crit d’una dona quan li treuen el seu nadó dels braços.
A la novel·la, els records emergeixen de manera involuntària, gairebé física, com si brollessin d’un lloc profund i ocult dins la ment: «Des que m’havia assegut al seu costat a la platja i havia notat la seva olor, la seva presència càlida, que m’envaïen imatges que el meu cervell anava parint, amb serenitat, des d’alguna cavitat molt profunda. Donar a llum per les orelles, pels ulls, pels narius. Tot el meu rostre vessava records» (p. 246). El paral·lelisme amb el part transmet una experiència intensa i inevitable, però també plena de vida. Els sentits —l’olor, la presència càlida— actuen com a detonants, connectant el present amb un passat que emergeix amb serenitat, però també amb força, fins a desbordar la protagonista. El rostre que vessa records simbolitza la impossibilitat de contenir aquest procés.
A la vegada, hi predomina una resistència conscient al record, i hi anem llegint una por tan profunda que s’ha manifestat físicament en el cos: «Li podia notar la tensió al coll, la por incrustada a les cervicals que li impedia tombar el cap per mirar-me i reconèixe’m en alguna espurna de record que fes destapar, rebentar, la resclosa que potser s’havia edificat durant molts, molts anys» (p. 250). La tensió al coll i les cervicals reflecteixen una lluita interna, en què el moviment físic —tombar el cap per mirar— implicaria un gest simbòlic de reconeixement i acceptació. La metàfora de la resclosa suggereix una barrera emocional construïda amb el temps, destinada a protegir-se del risc de ser desbordat per un passat dolorós. No obstant això, la possibilitat que aquesta resclosa rebenti evidencia la intensitat de les emocions contingudes.
Elisenda Solsona sembla voler aprofundir en el procés emocional de la maternitat i els fantasmes inesperats que afloren en les relacions familiars, així com en els secrets silenciosos que uneixen pares i fills. Tanmateix, ens podem sentir desorientats davant la foscor aclaparadora que domina tota la novel·la, on els símbols —presumiblement significatius, encara que sovint enigmàtics— i els misteris —constants i sense resolució— semblen existir sense una intencionalitat narrativa clara. Tot plegat crea una atmosfera boirosa, que sembla només destinada a incrementar la sensació d’inquietud que impregna Mammalia.
La riquesa temàtica i simbòlica la novel·la, pot fer que, alhora, es percebi com aclaparadora. La seva atmosfera fosca i els misteris aparentment irresolts poden desorientar el lector, que es mou en un espai narratiu en què sovint no hi ha respostes clares. Aquesta ambigüitat, lluny de restar valor a l’obra, contribueix a reforçar-ne l’impacte emocional i a situar el lector davant la mateixa inseguretat que viu la protagonista.
En definitiva, Mammalia es presenta com una obra que subverteix les convencions de la narrativa contemporània, traçant un territori inquietant on convergeixen la ciència-ficció, l’autoficció i la reflexió psicològica. La seva naturalesa desconcertant no només desafia les expectatives del lector, sinó que el força a habitar un espai de dubte i exploració interior. L’empremta que deixa no es limita a la lectura, sinó que persisteix com una reflexió silenciosa, gairebé visceral, sobre els límits de l’experiència humana.
Qui l’ha anat llegint ja s’ho sap prou bé: Joan Jordi Miralles és un escriptoràs que sembla que no hi sigui però que hi és, que ja porta publicats uns quants llibres memorables en diferents gèneres i formats (novel·la, teatre, conte) i que ha guanyat uns quants premis de prestigi: Andròmina, Vila de Lloseta, Marian...
Llegeix-loTendim a acceptar a ulls clucs que el valor d’una ficció creix exponencialment si té prou gruix com per aconseguir recrear un barri, una dècada o un tros de món, o bé si trenca algun tabú i explora un problema social candent, o si redimeix una vida turmentada. Acceptem automàticament que aquest valor encara s’incrementa...
Llegeix-loUna de la matinada, un bar qualsevol. Els integrants de la taula ja han perdut el compte de les cerveses i els combinats que el seu fetge ha de patir. La conversa comença a decaure. És en aquest precís moment quan els temes més rocambolescos comencen a sorgir. Safareigs sexuals, records llunyans o la joia...
Llegeix-lo