Després de Farem un pensament. Metaforismes i saials (2021) Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) torna a traure a l’editorial Lletra Impresaun nou títol: Estimats poetes. El certer pròleg d’aquest segon llibre és obra del poeta i estudiós Josep Maria Sala-Valldaura. Tant Sala-Valldaura com Rodríguez-Castelló, en la seua presentació, expliciten el caràcter miscel·lani i virolat d’Estimats poetes: estudis, cròniques, ressenyes, columnes periodístiques, traduccions de poesia amb les versions originals incloses (de René Char i dels escocesos  Andrew Grieg i Norman MacCaig), dos poemes entremaliats i inèdits de Joan Valls, etc.

En la secció “Companys de bord” Rodríguez-Castelló tracta obres d’alguns Companys lletraferits. De vegades l’escrit ens sembla una excusa per reflexionar pregonament sobre la poesia i la literatura, però d’altres vegades sí que analitza el llibre de què tracta i partix de la seua estructura com en el cas dels Espadats de Morris Jesup de Josep Ribera i en el d’Eteri esvoranc de Joan Jordà. Entre els assajos que publicà a la revista Caràcters inclosos a Estimats poetes destacaríem el petit poema en prosa flâneur “Le croque-mort” i l’entrada per a ociosos anomenada “El testament”. Si sou docents de secundària i batxillerat el vostre alumnat pot engrescar-se amb textos com “Joan Valls: una invitació a la poesía” o “Els poetes”. Si vos interessa la filologia no vos perdeu els seus estudis sobre Joan Valls — l’autor més present i reivindicat a Estimats poetes i de qui Rodríguez-Castelló és especialista — i sobre la petja d’Estellés en la poesia valenciana coetània; i un text clau com “Cànon i laberint en la poesia valenciana actual”.

Sala-Valldaura destaca lúcidament la visió sintètica de Rodríguez-Castelló quan hi tracta les obres d’Antoni Ferrer i Joan Valls; el mateix podem afirmar quan treballa la poesia de Pérez Montaner i fins i tot al megaresum que fa en un altre text de la història de la fotografía. Vegeu com a exemple com l’autor condensa el que li mereix Joan Valls: “el nucli essencial de la seua obra: la gràcia verbal, la tendència a l’arabesc, la capacitat d’absorció i síntesi de les influències poètiques més diverses”. I un altre botó: “Així l’obra d’Emili Rodríguez-Bernabeu: cant, esguard, pregària i reconeixement.”

Com a profesor que ha estat molt anys, la prosa de Rodríguez-Castelló és llegidora i com a bon poeta — cerqueu el seu darrer i esperat títol, el brillant Passatge (2022, Edicions del Buc) — la treballa ben estilísticament, com comentarem és avall. Rodríguez-Castelló acut sovint a l’etimologia per fonamentar les seues idees i els lectors i les lectores n’aprenem; així ens explica l’arrel de termes com “escèptic”, “anamnesi” o “askesis“. La matisació i la precisió acosten l’assagista entre d’altres, a Fuster, a qui també s’assembla entre un estil culte i un de popular; així incorpora dins de contextos elevats expressions populars com “política de campanar i personalismes de calbo” o “el desgraciat fins amb els collons tropessa”. Entre el to seriós de vegades apareix el Rodríguez-Castelló més juganer amb troballes com el “el matís del tamís”, “el mecanisme tan onomatopeic el flaix” o el joc “pacífic/Pacífic”. 

Com a lectors assidus de les columnes periodístiques de Rodríguez-Castelló vos assegurem que us divertireu llegint aquest llibre que es centra — sobretot però no només — en assumptes poètics. I és que l’incisiu i ràpid columnista Rodríguez-Castelló és en el fons i en la forma un burxador de manual. Anotem dos dels seus trets: segons ell, la llana Castella és amb el seu pit varonil “massa ampla” per a l’eix literari “Alcoi-Liboa” i el francés André Breton lidera una “parrròquia surrealista”. Rodríguez-Castelló és un gran batejador, sovint amb llet de la vaca perequartana i de vegades fins amb tendresa. Podeu jugar a endevinar qui és “el predicador” o “el millor zoòleg” que formava part de la “Santíssima Trinitat” de la revista Lletres de canvi. Qui són els “anarquistes ecologistes avant la lettre“? Qui és “l’heroi de Perejil”?

L’amor que professa a seua terra el duu a criticar el xovinisme alcoià (i el seu pseudopatriotisme) però també el saguntí. Rodríguez-Castelló no perd oportunitat per denunciar i ridiculitzar el menfotisme generalitzat del poble valencià, que ha passat “de la llegona al miracle d’internet” sense passar, ai las, per la lectura. L’autor repassa — com a les seues columnes al Levante EMV o al Diari La Veu del País Valencià — la societat coetània, eixa víctima de “presses i galàxies virtuals”, de la “deshumanització” i de la “despersonalització i de foment de ramats submisos”, fruit de “la desertització cultural”.

L’admiració de Rodríguez-Castelló per Joan Valls, Ovidi Montllor o Joan Fuster no és una “idolatria” contra la qual el jo es “vacuna”, sinó que sempre xafa de peus a terra quan s’hi enfronta. Per exemple, en Joan Valls explicita la paradoxa en certs libres seus entre la defensa de la col·lectivitat (pàtria/poble) i el seu isolament personal (pàg. 44). A “La fera ferotge al Palau” adopta la veu de Montllor per denunciar l’injust silenci a què va estar sotmés en els anys posteriors al franquisme; per cert, creiem que és un encert quan destaca el factoral “actoral” en els poemes de Monllor. En un altre text sobre Fuster l’autor especula sobre què opinaria el de Sueca sobre l’actualitat ecològica.

En el nostre cas, i encara que ens reconeixem “fans” de Rodríguez-Castelló, tampoc com ell creiem en una “mitificació” absoluta. Per exemple, dissentim en tres de les seues afirmacions. El primer punt és que malgrat que ningú dubta que cal situar Montllor dins l'”alta cultura” — Rodríguez-Castelló l’alinea amb Estellés, Salvat-Papasseit i Brossa, i, és clar, amb Brassens — no veiem clara la seua concepció d'”el poble, com a poeta col·lectiu”; existix realmente tal cosa o és un invent sociològic que ens convé? El segon punt amb què discrepem és que, encara que comprenem l’estructura en espiral (pàg. 22 i 29) de Joan Valls proposada per Rodríguez-Castelló, no ens semblen “d’urgència” els estudis sobre Joan Valls precents als seus fets per Emili Rodríguez-Bernabeu i Ferran Carbó i altres estudiosos (pàg. 29 i 43). El tercer punt és que no estem d’acord amb Rodríguez-Castelló quan bateja de “no gens imparcial” l’antologia Camp de mines de Francesc Calafat(pàg. 110 i 111); al capdavall, una antologia és una antologia. Excepte en aquests punts, sovint compartim les seues mil i una reflexions.

Rodríguez-Castelló es postula lúcidament contra les “etiquetes”; així reflexiona sobre el “realisme”, sobre la poesia associada a la minoria (pàg.116) i a la “perifèria” (pàg.125 i següents) i sobretot posa en dubte els “cànons” (pàg. 103-108) perquè preferix el “pensament que defuig la línia recta” i, al capdavall, en la vida i en l’obra “sovintegen més els dubtes i les preguntes que no pas les certeses”. L’escriptor eflexiona pregonament sobre la diferència entre la còpia i el plagi. Com a bon excursionista (a peu i amb bici) contraposa la figura del turista i el caminant i defensa des de fa molts anys el paper cabadal  de la natura lligada a l’ecologia (pàg. 114 i 260).

En l’anàlisi metapoètica, Rodríguez-Castelló concep el llenguatge com a espill giratori i metàfora i com a “eina imprecisa que només l’esforç de dir depurarà”. Allò clàssic és, segons ell, el “destil·lat d’un determinat temps històric”. L’autor dona importància a la ficció i a la narrativa com a mitjans de creació del mite i alhora d’accés a la “veritat”. Critica sovint la literatura coetània “del difícil país dels valencians”; denuncia, per exemple, la sobreabundància d’assajos de tema identitari i afirma que cal ‘”espolsa[r-se] les puces del localisme amb un flit de poliglotisme”. No debades Rodríguez-Castelló és traductor, entre d’altres llengües, de l’èuscar; cerqueu les seues traduccions Muga (Edicions del Buc/Pruna) i la recent  antologia Glosak/ Glossar el món de Tere Irastortza Garmendia (Contrabando).

L’estil de Rodríguez-Castelló és elegant i sovint opta — com en molts dels seus versos — per l’alé llarg sense caure per això en l’excés barroc. Copiem un fragment per il·lustrar-ho:

Tot comptat i debatut es podria entendre la història de la humanitat (que és tant com dir de la cultura) com el de la fabricació de mecanismes que ens acosten al coneixement i la il·lusió de nosaltres mateixos, dels altres i del món. Potser la individuació forma part de la nostra naturalesa (que és alhora social), per la qual cosa és lògic que de tant en tant ens sobrevinga la nostàlgia del corall i que busquem la manera de submergir nos en el budisme zen, pose per cas, o en l’embriaguesa en qualsevol de les seues formes, allò on assistim o ens dissolem en la fusió (en la confusió, per tant) sense estridències del jo i el món, àmbits que sovint sentim com a irreconciliables.

És evident que Rodríguez-Castelló pensa en imatges, sovint en metonímies naturals com les següents: “la cresta de l’onada de la meua segona joventut” i “homes i dones vetlant per la conservació del foc de la paraula”. De vegades, poques, les imatges són més estranyes, com quan parla de la “Impossibilitat funambulesca d’un desclassament”. Entre les abundants supermetàfores destaquem aquesta, sota la forma B:A, mot bonica: “Parpelleigs del temps, palimpsests d’estructures més antigues, rastres de veus més remotes: memòria.” Rodríguez-Castelló estima les paradoxes com “instant etern”, “el realisme de l’atzar” i la concepció de l’entranyable universal. Trobem als títols d’articles jocs com “La llum en Valls” i l’”hermètica transparència” i la falsa sinestèsia “paleta de llums”. Destaquem un altre passatge paradoxal, aquest referit a Claror dels marges de Manuel Bellver, un dels poetes valencians destacats dins de la línia del silenci: 

Els marges, les vores dels camins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d’altres centres, potser procurant el propi centre, el marge constituït com a centre del marge.”

Com ja va demostrar a Farem un pensament, la prosa de Rodríguez-Castelló és sovint aforística; copiem dos exemples; el primer diu: “Eixim al món per descobrir el món i només ens trobem amb nosaltres mateixos”. En el següent fragment escriu sobre l’abús de la ironia en un llibre de Joan Garí:

Ja se sap, no hi ha drogues sinó dosis, i no hi ha una mena d’amor ni de seducció, sinó molts amors i menes de seducció, i alguns d’ells se sedimenten i solidifiquen més en el sotrac i el trasbals, en la lluita i la contradicció, que no en la carícia previsible i rutinària.

Rodríguez-Castelló empra sovint enumeracions i juxtaposicions d’opòsits, com en la seua poesia, plena de “col·lisions” i d'”espirals”. Caldria detindre’s en la concepció de l’espiral de les pàg. 206-208 però malauradament no tenim temps. L’estructura en espiral i la temàtica tel·lúrica i sideral serien algún dels trets de la seua poesia, sobretot a partir dels poemes llargs des de De foc i danses. Copiem un darrer exemple del seu estil enumeratiu i antitètic d’Estimats poetes:

Així Sagunt és el topònim, el lloc carregat de tòpics, i les anotacions que segueixen, el resultat provisional i parcial de la col·lisió entre el lloc i el caminant, entre allò aparentment fix i allò aparentment mòbil, de la dialèctica del dins i el fora, de l’anàleg i el diferent que alimenta el sentit de tota experiència.

Hi ha en Estimats poetes i en tota l’obra de Rodríguez-Castelló un tema central: la reflexió sobre què és la poesia i en què consisitix el seu paper en la societat. Moltes vegades hi detectem una postura romàntica; com quan aposta per defendre el tret “de profunditat, és a dir, de poesia, com a espai del subjecte, com el terreny adobat per a l’emoció.”; la poesia s’associa segons ell a l'”autenticitat” i a l’anhel per la “universalitat” i l’”atemporalitat”. Ara bé, com els romàntics compromesos progressistes — no els nostàlgics de l’Antic  Règim — el fet que la poesia siga “l’estilització formal de la paraula” no és incompatible amb el fet que siga alhora “transportadora de memòria” i a més “antisocial” i rebel perquè rebutja la torre d’ivori. Explícitament i d’una manera més didàctica, podeu llegir a les pàg. 117-118 la seua poètica en un hexàleg. D’entre totes les definicions sobre el fet poètic d’Estimats poetes, la nostra preferida la que apareix al final d’una ressenya sobre Rellent, poesia completa del seu amic Josep Mir:

En l’espill transparent de la lectura buscarà continuïtat l’aventura que s’escriu, l’indispensable entrenament que duu a la memòria commemorativa renovant-se en l’infinit.

Per anar acabant, afegirem que el prosista Rodríguez-Castelló és humanista, amb interessos molt diferents, i sempre am/atent a la realitat, és a dir, curiós, escèptic, lector voraç, crític i cítric. Quan acabem de llegir Estimats poetes ens quedem amb gana de més ressenyes i estudis i també de saber per què es tancà la revista que codirigia, Lletres de canvi, i com seguirien les aventures etíliques de l’autor per Sagunt.

Malgrat que se sap “hereu de la derrota i la memòria” Rodríguez-Castelló no ha dubtat mai de l'”amor fatal al país i a la literatura, a la pàtria de la llengua”, ja que “la lluita demana paraula”. Estimats poetes és un graó més en la tasca que des de fa quasi cinc dècades Rodríguez-Castelló bastix poema a poema, columna a columna, per crear un “palimpsest cultural del meu poble”. Quin poble, lectors i lectores? L’alcoià, el valencià i el català, el seu i el vostre.

En conclusió, vos recomanem aquest llibre-trencadís Estimats poetes pel mateix motiu que Rodríguez-Castelló recomanava l’obra d’Estellés:

Amb les estelles que ens ha proporcionat la fusta de l’arbre […] que hem anat arreplegant per ací i per allà, tenim combustible per cremar moltes alimares i escalfar-nos-hi durant molt de temps.