No sé si cal insistir en la idea que, fora dels trànsits, la vida no és gaire res. O no és gaire res, si ho preferiu per no fer enfadar els biologistes, no és gaire res de què valgui la pena parlar quan actuem literàriament.

Sí, la literatura és una acció, una acció transformadora. ¿En això, també cal insistir-hi?…

1

Feliu Formosa (1934) es va transformar, literàriament, l’any 2023 amb l’escriptura i la publicació de Temps sofert, un volum de poesia que –valentament– li van editar la gent dels Quaderns de la Forn del Cargol. Quan dic que es va transformar literàriament, vull dir que –gràcies a saber-se escriure– va crear-se una vida nova, que era alhora un supervivència possible més enllà de la biològica i, també, una estructura personal inèdita, essencialitzada i combativa. Es va dir: “No vull pensar | més en les hores buides. | Tinc les paraules.” Res d’autoinvencions fluides, ni altres porqueries postmodernes de l’estil, eh; sentit.

Temps sofert tenia dues seccions. La primera era una sèrie de “Haikus de convalescència”, com el que us acabo de transcriure, que jugaven a un pols metaactualíssim (sí, transformador del present) gairebé d’instant poetry. I la segona secció recuperava, gràcies també a la guia còmplice de Clara Formosa, una col·lecció de poesies aparcades i deixades reposar de feia temps que, sota el títol de “Sovint el somni”, reobrien una escletxa creativa –màxima llibertat simbòlica, màxima exigència, màxima imprevisibilitat– que el poeta ha actualitzat brillantment, ara, a El quadern groc (2025, Edicions 96).

2

Entremig de diaris compilats, proses d’il·luminació, traduccions magnífiques i celebracions diverses dels seus noranta anys, el poeta Feliu Formosa ha publicat poesia nova. És bo no distreure’s dels nuclis: El quadern groc és un esdeveniment.

Parlant de “Sovint el somni”, a l’epíleg que vaig escriure per a El temps sofert, vaig fer un primer intent d’aproximar-me a aquesta descarada poesia de la transitorietat d’aquest renovat Formosa. Disculpeu que reescalfi, aquí, paraules meves. Aquests poemes irreverents, deia, són “una festa del poder la imaginació. No el poder escapista ni inconsistent de l’exercici de les imatges atzaroses: sinó el poder de l’edificació del ‘sentit’ i de la pèrdua del sentit –en favor de la vida nua– que emana, com apunta la magnífica cita de Valerià Pujol, quan ‘ho dono tot’. No té cap misteri, però és informulable: perquè és la festa del talent. […] Saviesa i inquietud. Neguits i aspiració a la calma.”

3

El quadern groc aplega una vint-i-cinquena de poesies, titulades i ordenades seguint les lletres de l’alfabet. De la A a la Z. No m’aturo en la interpretació d’aquesta estructura alfoomèguica primària, ni amb l’honesta irrealitat de les omegues, ni amb l’aparença d’arbitrarietat autoinfligida que aquest gest estructurador conté. Ho dic, i avall.

També dic, i avall, que el llibre té formalment dues parts constatables, tot i que la continuïtat discursiva s’hi manté. Això sí, com més avança el volum, més s’hi exacerba la inestabilitat semàntica de la veu narradora, diria. Sigui com sigui, podem identificar-hi dues parts: fins a la “K” els poemes són en vers (majoritàriament decasíl·labs d’una organicitat corprenedora) i, a partir de la “L”, són poemes en prosa. O més ben dit, potser, poemes d’un sol vers corregut; en fi, noteu que totes aquestes peces finals són textos d’un sol paràgraf. Segons el mestre Joan Casas, el savi prologuista d’El quadern groc, el llibre s’altera quan invoca la luciditat foixiana. Eh. I etcètera.

La poesia en què em vull aturar és “E”, i diu així:

E

Des de les dunes del desert em crida
el mariscal amb el capell innoble,
“Was machst du da? Raus! Raus!”
i jo, a l’oasi, haig d’esperar el falcó
que em portarà a la plaça veneciana
de Sant Marc. Mentrestant passa pel filtre
l'”Assaig de càntic en el temple”, i jo
vaig contemplant el núvol que es disfressa
de Pierrot, blanc i lívid quan em veu
tan primparat malgrat el sol indòmit.
Després, ja dins la cambra resguardada
de les feres temibles que em coneixen
tan bé, obro el quadern on recopilo
deixalles i deixalles del destí,
al costat de clavells i telescopis
que em fan sentir propera la revolta.

Ara, sí, és el moment de tornar a llegir el poema. I feu-vos el favor aquest: llegiu-vos-el en veu alta. Però llegiu-lo formosianament, eh, que per alguna cosa Formosa és el millor lector oral de poesia que tenim. És resum: heu de dir el poema, no declamar-lo, ni torturar-lo a cop d’aquells èmfasis banals que agraden tant als mals recitaleros d’ara. Aquest poema ja diu un tou de coses valuoses; no cal que feu esforços perquè sembli que en diu.

4

Són setze versos. I tres Moments de respiració diferenciada: Desert, Núvol, Quadern.

És el poema d’una espera. Un jo viu atrapat en un oasi del desert, a l’espera del falcó que se l’endurà a Venècia: quan és fora mira –i es deixa mirar per– un núvol que li fa commedia dell’arte, i quan és dins es protegeix i omple un quadern amb excrecències esperançadores. (“Soc dins i fora”, es recordava el Formosa de Temps sofert.)

Són tres Moments, dèiem.

Al Moment 1, un mariscal increpa el jo, en alemany: “Què fas? Fora! Fora!” El mariscal (de camp) l’increpa des d’una posició elevada, que és des d’on el poema arrenca, i –el jo del poema– diu: “Des de les dunes del desert em crida”… És un vers que al·litera sons com qui vol plantar un joc d’irrealitats: no tan evident, ni tan autoparòdicament, com ho farà al poema “T” (“anant cap a la torreta del tiet Tomàs, a les Tres Torres”), però sí com un avís subtil que funciona molt bé.

I, amb dos versos més, ja semblem ser a una pel·lícula de nazis, i tenir davant, enturonada, una mena de contrafigura de Rommel escridassant-nos. Tota la càrrega connotativa d’això no cal esbossar-la, aposto: Rommel, desert, nazis, crits.

I al quart vers apareix el “falcó” que ha d’endur-se el jo a Sant Marc. ¿Hem saltat a una rondalla d’animals benèfics i destins shakespearians? ¿Hem saltat a una al·lucinació fantasiosa amb ressons aristocràtics de Grand Tour?… ¿O aquest “falcó” no és més que un gest metonímic per apel·lar a un avió militar de la Segona Guerra Mundial?… ¿I aquest Moment 1 recrea un relat d’aventures amb l’aire d’una escena a l’estil d’Indiana Jones?… ¿O la confusió suma, i expandeix?

Suma i expandeix. Relat historicista, narrativa de consum, monstruari tradicional. Terror i escapisme. Bellesa i destrucció. Oasi i Desert.

En fi: acció mental.

5

En el Moment 2, el jo s’isola. Al cel, hi veu el Núvol que es disfressa de Pierrot.

Els subjectes de les frases d’aquest Moment 2 són inestables. I alguns adjectius també ho són: ¿”blanc i lívid”, i “primparat”, ho és el núvol o ho és el jo?… En fi: tant se val l’atribució, de fet. La inestabilitat gramatical –semàntica i pragmàtica– és més important que l’adjudicació precisa dels qualificatius. És el què, aquí, ara: la inestabilitat (el trànsit).

Amb tot, no corréssim: aquest cel-teatre que ens ocupa ha aparegut en un “mentrestant” (tot el Moment 2) en què “passa pel filtre” un poema emblemàtic de Salvador Espriu. (És un “passa pel filtre” imprecís, inestable també: hi passa ell sol, o empès per algun subjecte verbal possible, o amb un filtre mental, o un filtre al·legòric, o… Etcètera.)

El poema és l'”Assaig de càntic en el temple”. El xerric aberrant que l’himne espriuà convoca en aquest punt podria semblar tan narratiu –Rommel i el desig de ser com són “nord enllà”!, per exemple– com podria ser fidel a un assaig d’autoretrat tens del jo. Segons el “filtre” que se’ls apliqui, els versos de l'”Assaig…” poden dir, també, coses més antiheroiques com ara: “que cansat estic”, “sóc molt covard i salvatge”, “no he de seguir mai el meu somni | i em quedaré aquí fins a la mort”. O més anempàtiques, o potser revoltades, com ara: “em riuria | de la llei i de l’antiga saviesa”.

És un poema filtrable, sens dubte.

Mentre un núvol et mira (“em veu”) “blanc i lívid”, “primparat”.

6

I anem al Moment 3. El jo és a una “cambra resguardada”. On es protegeix de “feres temibles”: que semblen ser “temibles”, justament, o encara més!, perquè “em coneixen | tan bé”.

¿On és el perill, doncs?… ¿Dins o fora? (¿Qui és el perill?, si ho preferiu.)

Des de la protecció assequible, o aspiracional, el jo obre el “quadern”. I sí, un Quadern: que és una paraula, en un vers, d’un llibre, eh, que es titula El quadern groc. En fi: vet aquí.

I al costat hi té –com en un bodegó inquietantíssim, efectivíssim, contrastadíssim– “clavells i telescopis”. Quina troballa visual!, però a més quina troballa conceptual tan explosionadora, sobretot per anar a espetegar a un versàs final com aquest: “que em fan sentir propera la revolta.”

És un vers de triomf com n’hi hagut pocs, i pocs n’hi hauran. I és un vers d’esperança autoinfligida, sí. I la meravella del vers és que –en l’acumulat lector del poema– com més hi saps copsar la fragilitat desesperada de l’esperança assolida (forçadament assolida), més valuosa i més sàvia esdevé, justament, com a esperança.

Per tot el sentit convocat. Per tota la prodigalitat del talent metafòric convocat. I per la força de la imaginació convocada: deliri, aberració, vida palmària. Però sobretot: perquè el poema existeix. I fa l’esperança. Que és un trànsit.

I el poema transita. És poema –necessitat emparaulada– perquè transita.

La literatura és acció. Transformació indeturable.

La literatura és transitòria, hosti.

7

Sobre triomfar.

Al poema “V”, que juga (també) a ser a Venècia, Formosa afirma: “en aquest moment i en les nostres circumstàncies, no ens queda gaire clar per quin motiu hem de perseguir una victòria indefinida i potser quedar en ridícul. […] Vine, doncs, amb mi: tu vençuda, i jo vençut, retornem un cop més a aquell amor que no es fa vell. I que a Venècia l’acabi vencent lentament i inexorable la voracitat del temps… i del turisme.”

(Clavells i telescopis. Quadern: “voracitat del temps”, “inexorable”, “ridícul”, “perseguir”, “per quin motiu”.)

8

Com tantes obres contemporànies que han de “perseguir” l’espai mental de lectors sobrecodificats –i que en són conscients (com a obres)–, El quadern groc escampa alguns passatges, espigolables, d’ajuda hermenèutica.

Al poema “U”, per exemple, abans d’enfilar el record de l’amor perdut amb una “pintora discreta”, el poeta teoritza. Diu: “Els diversos esquemes mentals de la transitorietat culminen en aquesta sèrie de nebuloses manifestacions en les quals […] la consciència i el subconscient lliuren la seva contesa constant, amb uns resultats que reclamen una continuïtat i una coherència no sempre assolibles.”

(Excurs meu: la relació entre teorització i prevenció sentimental és un tema pendent de les ciències socials i humanes, em temo, encara.)

Continuo amb l’esment a “U”. La pintora recordada respondrà al poeta, i li dirà: “El que ara et pot anar bé és una immersió sense eximents dins les Variacions Goldberg amb l’enigmàtic Glenn Gould”. I li explicarà per què: “tractaràs d’imitar el genial intèrpret amb el teu propi instrument. Moltes coses estranyament ocultes afloraran d’una manera imprevista dins un aire ple de paraules incomptables, que hauràs d’agafar al vol.”

Són, tal vegada, les “onades de tants i tants mots” que apunta al poema “O”, fetes d’un “amor omnímode que s’imposa a l’home sempre en guàrdia de cara a l’imprevist, a l’impensat i a l’indeliberat que se li enfronta i el desafia”.
Feliu Formosa és un mestre immens.

(Amor. Imprevist, impensat, indeliberat: “Tinc les paraules.” Desert, Núvol, Quadern. Els “esquemes mentals de la transitorietat”.)

9

¿Una poètica de la transitorietat?… ¿Una recopilació de “deixalles i deixalles del destí”?

¿És –aquesta poètica– una possibilitat de la poesia, o és el requeriment ineludible de l’honestedat de qualsevol paraula que vulgui aspirar a ser poètica?

¿La paraula poètica és aquella que va (que et porta, tot tu) d’un lloc a un altre, i la que et fa saber que la quietud no?

Eh: ¿les paraules que “fan sentir propera la revolta”?