Aquest estiu he llegit La gran substitució d’Albert Pijuan. N’havia llegit bones crítiques i potser per això les expectatives eren altes, però he de confessar que el llibre no m’ha acabat de funcionar del tot. En molts moments vaig tenir la sensació que hi havia un joc ocult, una mena de trampa o de codi que se m’escapava. Potser, de fet, aquesta és la intenció de l’autor: deixar el lector descol·locat, fent-lo sentir que participa d’una broma privada de la qual mai tindrà totes les claus.
La novel·la comença amb Dino De Laurentiis Júnior, un jove que es creu fill bastard del productor de cinema Dino De Laurentiis. Està a punt de sotmetre’s a una operació de cirurgia plàstica en una clínica croata, però el que sembla un simple retoc capil·lar per assemblar-se a Nicolas Cage es converteix en una reconstrucció total de la seva identitat. A partir d’aquí, la trama es desplaça entre clíniques d’estètica als Balcans, restaurants a Los Angeles que cuinen amb cabells i sectes que veneren els pentinats de Cage. Tot això, narrat amb un humor absurd i una lògica interna que, tot i el caos, funciona.
El nivell de divertiment que proposa Pijuan és altíssim: arriba a un punt queja no saps si s’està rient de tu, de si mateix o del món en general. Aquesta ambigüitat, lluny de molestar, té una força especial, perquè converteix la lectura en una experiència inclassificable i refrescant.
Una de les coses que més admiro és la llibertat amb què escriu. Es nota que Pijuan ha fet exactament el que ha volgut, sense filtres, sense deixar-se condicionar per expectatives alienes. En un panorama literari sovint marcat per les convencions i els equilibris comercials, és realment estimulant trobar un autor que es permet el luxe de dedicar una novel·la de 351 pàgines a la seva obsessió per Nicolas Cage —o, més ben dit, pels cabells de Nicolas Cage.
Els primers capítols em van semblar esplèndids: frescos, divertidíssims, amb una prosa carregada de petites ocurrències i un humor que connecta de seguida amb el lector. Però a mesura que avançava la lectura, la sensació de lleugeresa es va anar convertint en una mena de pes. La recurrència constant a l’acudit, a la sorpresa absurda i al gir inseperat acaba fent-se una mica feixuga. Em vaig començar a preguntar si hi havia alguna cosa més al darrere, algun altre nivell de lectura, o si tot es reduïa a l’exercici de veure fins on es podia estirar la broma.
Malgrat aquesta fatiga, hi ha una cosa que no es pot negar: Pijuan sap fer funcionar la bogeria. Escriure una obra com La gran substitució només és possible si un es desenganxa completament del que anomenariem —potser ingènuament, i no entrarem en aquest debat ja gastadíssim— «procés d’escriptura normal». Només des de la llibertat absoluta, des de la capacitat de deixar flotar el text en el buit i moure’t per allà, es pot arribar a un resultat com aquest. I és aquí on rau el mèrit principal del llibre: aconseguir que el caos no s’ensorri del tot i que, d’alguna manera, acabi funcionant.
La novel·la és una batedora d’històries, una trituració constant de gèneres, idees i ocurrències. Aquesta barreja li dona un caràcter molt estiuenc: és una lectura lleugera, pensada per desconnectar, que no demana més que deixar-se endur. Però, al mateix temps, el llibre té carisma i una personalitat intransferible. És irregular, sí; pot resultar massa llarg i repetitiu; però alhora té moments d’una brillantor còmica i absurda que el fan difícil de deixar.
Amb tot això, Albert Pijuan ens recorda que la literatura també pot ser una festa absurda. Pijuan ha escrit un llibre que és una muntanya de coses incongruents i divertides, teixit de manera que el lector va seguint un personatge que sembla que estigui consantment perdut, que no sàpiga gaire on és. L’autor aconsegueix que la seva gran obsessió personal es converteixi en un llibre, que el seu motor creatiu sigui Nicolas Cage. I li serveix, ens fa riure, ens desconcerta i ens torna a recordar que tot, en el fons és una bogeria. «I bé, això vindria a ser tot. En realitat gairebé tot. Teniu deu minuts més?» (p. 333).
Deu ser natural que després d’anys d’escriptores narrant-nos les angoixes i les il·lusions, els dols i els dubtes al voltant de la maternitat i la posterior criança (Solsona, Dalmau, Dedéu, Albets, Baltasar, Codony, Orriols, Ruiz, Cabré-Verdiell, Casagran… Completeu la llista, si és que és possible) ara els escriptors vulguin dir-hi la seva. Ho he pensat...
Llegeix-loNo negaré que quan vaig saber que apareixia una novel·la sobre la relació entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols vaig aixecar una mica la cella esquerra (amb la dreta no em surt) com si fos l’emoticona de whatsapp que vol mostrar perplexitat o desconfiança. Ja hi tornem a ser. Un altre producte a rebuf de...
Llegeix-loTinc una amiga que organitza uns sopars d’aniversari molt curiosos. Ajunta gent ràndom (crec que l’anglicisme s’utilitza així) i fem uns àpats anuals en què neixen i evolucionen converses sempre sorprenents. Un cop, fa un parell d’anys, em va tocar seure al costat d’una noia que va estar-se tot el sopar parlant-me de la seva...
Llegeix-lo