Des del llit d’un hospital en surt el record molt viu d’un viatge a Nàpols. Josep Piera, a partir dels fragments del seu diari personal que va escriure en aquell viatge fet per curar un mal d’amors, anys més tard el recorda —des de la malaltia— per curar-se d’un Chron que l’està consumint. «Un matís se m’havia obert: si tot s’acabava en aquella ciutat era per tornar a començar una altra volta. Era la roda de la vida, aquest bolic constant de coses que fugen cap a l’oblit, o el record, per tal de donar cabuda a les noves que venen a omplir el buit deixat» (p. 13).

Hi ha una manera de veure el món, un batec constant en les paraules de Piera, que transforma el dolor en una experiència reveladora. «La joventut és preciosa i adorable, un do dels déus. La joventut és el present més bonic de la vida, el goig efímer que, en perdre’l, hom busca desesperat en els altres» (p. 29). Llegir aquest llibre, o llegir aquests records, et porta a veure la teva vida amb aquesta mateixa visió, amb aquestes ganes de veure la teva joventut com un do dels déus, com un moment vital que —és obvi— no tornarà, que no serà etern. El mateix passa en escoltar parlar a Josep Piera, surts d’on sigui que t’hagi rebut o l’hagis anat a veure: amb unes ganes d’exprimir cada detall de la teva vida, de veure tot el que t’envolta amb uns altres ulls, amb una altra llum. Per aquest fet, diria que aquest vitalisme que impregna les pàgines d’Ací s’acaba tot, no és en va, no és només pura literatura, també és la manera pura i tendra de veure la vida del mateix Piera. «Entenc la literatura com una bena que cal posar sobre la ferida per tal que no s’infecte. La literatura ajuda a viure millor, encara que no pot canviar res de fonamental, com ara la mort. La literatura permet sentir i pensar la vida» (p. 99).

Però al llibre també hi plana tota l’estona la sensació d’estar-se morint, una sensació d’ofec, de que les paraules s’acabaran abans que ens les hagi pogut dir totes. Però, a la vegada, per paradoxal que sembli, o potser aquesta és la qüestió més profunda de totes, també hi sobrevola la màxima sensació del viure i el sentir, aquella cosa de la joventut, la idea de crear memòries per poder-les recordar, per fer-ne anècdotes —literatura, al capdavall. «La mort és una de les presències més fondes en l’individu mediterrani. Una de les seues grans passions. Més que l’amor encara» (p. 103).

Des d’aquest llit on sembla que s’acaba tot, la literatura el salva: el recordar, l’explicar, les persones que l’envolten —a estones també—, la imaginació, els llibres i les paraules. Les històries de les quals tots vivim. «Com costen de perdre’s, certes històries de desig, tot i ser més falses que reals, més imaginades que sentides, o, millor dit, sentides en tant que imaginades, viscudes en la ficció d’aquell viatger solitari que era jo, aleshores, corrent sol per Sicília» (p.118). També és veritat que no tot és imaginació ni plaers del record i el paradís perdut. Quan el cos crida, a vegades no se’l pot fer callar: «La realitat quotidiana s’imposa per damunt de la imaginació. O la quotidianitat més estricta es transforma en un viatge, en un viatge sedentari que ajuda a sobreviure, a seguir avant» (p. 122).

Però també hi ha gràcia en reconstrir el propi passat, en escriure’l per fer-lo més real, per fer-lo —fins i tot— palpable, potser només perquè tu mateix, al cap d’uns anys puguis agafar aquelles pàgines i reconèixer-t’hi (o potser no). «Així doncs, de viatge. De viatge amb les paraules. Sí, aquest és un viatge de paraules […] Sí, aquest és el viatge de veres, quan les coses se senten més reals, gràcies a l’escriptura, a l’escriptura lenta i mesurada que reconstrueix aquell temps, ara passat, però present en la memòria, present i viu gràcies a aquelles notes que guarde manuscrites als quaderns, aquelles notes apressades sense les quals em costaria prou més ressituar-me en els llocs i en els detalls d’aquell viatge, perquè no tindria els recursos que m’activen la memòria […] Així refaig el viatge viscut, el refaig i el revisc des del record, com si aquest viatge mental, el viatge de les paraules, fos el viatge de debò» (p. 124). 

Aquest viatge interior també és un reaprendre a viure. Una lliçó d’humilitat. «Ara ja no es tracta de véncer en un combat a tota ultrança, com creia al principi, sinó d’aprendre a ser un malalt, a fer un món d’aquesta cambra, i saber viure’l sense desesperar» (p. 147).

I és en aquest reaprendre a viure, en aquest esforç íntim i constant per trobar sentit enmig del dolor, on Piera desplega una poètica de la resistència. Escriure esdevé no només un acte estètic, sinó una manera de sobreviure: «Esperar és l’única feina del malalt. Per això escric, ara. Per rearmar l’ànim. […] És quan recupere una poca esperança que escric, o em pose a llegir. Per a fer-me companyia quan no tinc ningú al costat» (p.107). La literatura, en aquest sentit, no és evasió sinó companyia; no és només bellesa, sinó cura. Un acte d’amor —a la vida, a un mateix, als altres.

La fotografia, com l’escriptura, també fa aquesta funció: fixar allò efímer, donar forma a la memòria. Piera ho sap i ho diu, amb una mirada gairebé plàstica: «La fotografia esdevania, a més d’un testimoni de l’instant, una expressió de la realitat en blanc i negre; idealitzada, però, a través dels mestratges de la plàstica» (p.141). I així és com el passat –viatge, joventut, desig, ciutat– esdevé matèria viva a través de les imatges, les paraules, els records.

Tot aquest procés no es fa sol. Hi ha una presència constant d’aquells que han vingut abans, que han escrit abans, que han viscut i pensat abans. Els mestres. Riba, Bonet, Catany, Pla, Sagarra, Dante, Goethe, Pasolini, Barthes… No són només referents, són presències que acompanyen el malalt en el seu llit, que li donen paraules quan les pròpies es perden: «Atmosferes boiroses que em recorden poetes que estime, que em dibuixen silencis […] en llibres que em regalen històries, en familiars presències quotidianes, en l’escriptura del viatge a Sicília» (p. 171-172). Aquesta comunió cultural i espiritual converteix el dolor en una experiència col·lectiva, arrelada en una tradició que ens supera i ens sosté.

El llibre, així, és també una reflexió sobre el temps. No només sobre el pas del temps, sinó sobre com el vivim, el recordem i el pensem. Des del llit de l’hospital, Piera observa la seva època amb ull crític i poètic: «Davant l’espectacle quotidià del dolor, de la malaltia, de la decrepitud, de la mort, no puc deixar de pensar que la nostra és una època barroca, sí» (p.40). Una època carregada de contradiccions, de bellesa i desolació alhora.

Potser per això, Ací s’acaba tot és un llibre sobre el final però també sobre la permanència. Sobre com tot acaba, sí, però també sobre com tot pot tornar a començar en la paraula, en l’art, en el record. Piera ens ensenya que fins i tot en la soledat més fonda —«la soledat i jo. Res més» (p. 47)— hi ha alguna cosa que persisteix, que brilla, que ens diu que encara som vius.

Ací s’acaba tot no és només el relat d’una malaltia ni la reconstrucció d’un viatge passat, sinó una celebració discreta i valenta de la vida en totes les seues formes. És una meditació sobre el temps, sobre el cos que falla, sobre la memòria que salva i sobre les paraules que abracen. Piera, amb una sensibilitat finíssima, aconsegueix transformar el dolor en bellesa, el record en literatura, i la mort —sempre tan present— en un motiu més per viure intensament.

Llegir aquest llibre és, també, deixar-se contagiar per una manera de mirar el món: una mirada tendra, culta, sensual, alhora lúcida i emocionada. Un viatge cap endins que convida a escoltar-se, a recordar, a escriure i, sobretot, a sentir. Perquè si alguna cosa queda clara després de llegir aquestes pàgines és que, encara que tot s’acabe, les paraules —i allò que estimem– perduren.