Panait Istrati va néixer el 1884 a Brăila, a la riba romanesa del Danubi. Fill d’una bugadera i d’un contrabandista grec a qui no va conèixer mai, Istrati era pobre i de jove va ser un comunista fervorós. Va recórrer Egipte, Istanbul i Suïssa, on va anar a parar amb l’esperança de curar-se la tuberculosi. Es va casar dues vegades i va ser infeliç; es va intentar suïcidar a Niça, per sort sense èxit: la seva dona del moment va impedir-ho i això li va permetre escriure el cicle de novel·les sobre Adrien Zografi, el seu alterego: Kyra kyralina (publicada en català a Edicions de 1984), Quan surt el sol (Cal Carré, traducció d’Anna Casassas) i altres nouvelles més curtes amb Zografi com a protagonista.

He llegit el segon llibre del cicle, Quan surt el sol, que comença amb una confessió: els amics li han dit que escrigui, però li falta imaginació i, per tant, procedirà a explicar-nos la seva història, o si més no una reinterpretació creativa de la seva joventut. Això dels amics i d’escriure el que veus i et passa pel cap és com el primer llibre de Pla, que comença amb la captatio benevolentiae, aquell “ja em perdonareu, però m’han dit que escrigui”.

Fugir de Brăila

La ciutat portuària de Brăila, al Danubi, té un aire nostàlgic i depriment. El centre és bonic, però pateix una deixadesa total. Vaig ser davant de la residència d’Istrati, i la vaig veure per fora. Un parell de vilatans es van afanyar a dir-me que allà havia nascut i crescut Istrati, efectivament. En realitat, l’autor va fugir del país cames ajudeu-me i només hi va tornar uns anys entre el 1913 i el 1917 i després, per morir-s’hi. Una mica com la Mequinensa de Jesús Montcada, a Brăila es nota la grandesa del que va ser i va desaparèixer. Si segueixes el curs del riu que va de Brăila fins a la desembocadura del Danubi arribes a Sulina, la ciutat que va ser una petita Unió Europea abans que la institució existís: era un enclavament cosmopolita i lluminós, llar de cristians, jueus i musulmans, alemanys, turcs, grecs, gitanos. El mar Negre connectava Romania amb Orient. Avui l’únic record que en queda, d’això, és un cementiri i la història d’un pirata que es va matar per amor. El Mar Negre ja no és l’eix comercial que va ser, i cada guerra del segle XIX ençà l’ha enfonsat una mica més en la irrellevància i la pèrdua de vitalitat. Panait Istrati representa el final d’una Romania oberta a Orient, eclèctica i diversa –jueva, grega, otomana–, que fa temps que no existeix.

Panait Istrati era amic de Mihai Sebastian, un altre escriptor de Brăila (jueu) que va morir el 1945 i que va veure com creixia l’espiral d’antisemitisme al país: el mariscal Ion Antonescu, derrotat durant la Segona Guerra Mundial, era un feixista convençut i sintetitzava l’esperit antijueu que va començar a gestar-se amb força al segle XIX. La població jueva romanesa era de les més nombroses d’Europa, i a principis del segle XX Chisinau, la capital de Moldàvia –un país avui bilingüe romanès i rus, però de matriu cultural sobretot romanesa– era una ciutat pràcticament jueva: després de molts pogroms, avui de jueu només en queda el cementiri. Després de la Segona Guerra Mundial la població jueva romanesa es va reduir fins a la mínima expressió, però el mariscal feixista Antonescu va perdre la guerra. A l’últim moment Romania va passar a ser comunista i a formar part de l’esfera d’influència soviètica. Potser en honor a Mihai Sebastian, la parella que coprotagonitza la novel·la Quan surt el sol és un jueu entranyable.

Quan surt el sol narra la marxa voluntària de la Brăila natal i el principi de l’aventura que va ser la biografia erràtica de Panait Istrati, vagabund i tísic. L’home va tenir una vida relativament curta i desgraciada i, en canvi, Quan surt el sol és una novel·la alegríssima, exquisida, de les que contagien les ganes de viure perquè sí, malgrat l’absurditat i la pobresa que regna en el món dels protagonistes, que tenen gana sovint. Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

A mi m’agrada la bona vida per ella mateixa. Estic content de ser a Egipte, de ser lliure, de menjar cada dia, si pot ser, i fins i tot sense menjar si em dona la gana, si hi ha dies que la llibertat m’és més necessària que el pa. (Maleiria una societat socialista que m’impedís de viure com més em vingués de gust.) Pel que fa a l’art, només m’agrada quan és de primera magnitud, com les estrelles. Doncs bé, si no en faig mai, ja en faran uns altres, i jo l’assaboriré com si en fos l’autor. Que no és honrat, això?

Empaitar el sol i fugir de la moral

Quan surt el sol té un argument simple, arquetípic. És un viatge delirant que emprenen dos personatges que són cara i creu l’un de l’altre. En el fons, és una novel·la d’aventures. Segur que us sona. La parella literària són un jove grec que vol fugir del fred i la boira i un vell jueu pintor de parets que vol rescatar la filla prostituta a Alexandria. L’Adrià vol fugir de Romania per arribar fins al Mediterrani i la seva llum. Diu que almenys al Mediterrani només s’hi passa gana, perquè a Romania a més de gana també hi passes fred.El protagonista busca aventures, despreocupat, i en canvi el seu company de viatge pateix per la filla Sarah, que està ajuntada amb un macarró a Egipte i té el propòsit de fer-se rica amb un bar al Caire, a Khartoum, a Beirut, on sigui. Musa la vol salvar d’aquest deshonor i tornar-la a casa per casar-la amb un home just i bo, de l’estirp jueva.

Si l’Adrià és prou espavilat per sortir-se’n és perquè no espera res en concret, tot just acaba d’estendre les ales i en té prou de veure món, fumar narguile, menjar qualsevol cosa quan es pugui si hi ha sort. Per la novel·la es passegen estafadors egipcis, libanesos, jueus. Treballen de tota mena d’oficis i els prenen el pèl, i per a més inri la novel·la acaba malament. Cadascú és com és i no s’hi pot fer res, i el pobre vell jueu fracassa en la tasca de reparar l’honor de la filla. Quan surt el sol és un viatge i un llibre sobre la pulsió per viatjar encara una mica més lluny, més a l’Orient. En un moment donat, el vell Mussa es despista i l’Adrià ja fa plans per embarcar al primer vaixell que va en direcció cap a l’Índia: finalment no ho fa, i la novel·la es desenvolupa entre Egipte i l’Orient Mitjà, empesa per una pulsió a la recerca del sol. L’ortodòxia grega i romanesa, dit sigui de passada, mira cap a Orient. Bizanci és la matriu de l’espiritualitat cristiana antiga: una tarda vaig enxampar la meva exsogra beata que resava per on surt el sol, és a dir, cap a la Meca.

Aquesta novel·la d’Istrati hauria de ser una novel·la per a gent que encara no ha fet vint anys. És juvenil en el sentit més positiu i original del terme: és iniciàtica i defuig el moralisme. És la mena de llibre capaç de convertir un adolescent en un adult lector, a l’estil del clàssic El guardià del camp de sègol de JD Salinger –el meu pare, una època que va veure que jo havia perdut l’interès per la lectura em va fer llegir Salinger, i així vaig mantenir viva la virtut de llegir. És una obra d’iniciació a la vida adulta. A través de l’amistat tendra i un punt paròdica dels dos protagonistes i els personatges que es troben i que els exploten se’ns plantegen les preguntes imprescindibles, d’ús gairebé quotidià: cal sucumbir a les pautes de la nostra societat, la que sigui, o és millor funcionar amb el que (creiem que és) una pauta moral pròpia? És més important el pa o la llibertat? Què compta més, la pulsió del jove Adrià d’anar Orient enllà, o l’afany del Musa per tornar a casa i salvar l’honor de la família? 

Em pregunto si tenim dret d’imposar als altres les regles morals que a nosaltres ens convenen personalment. Per exemple, jo odio l’egoisme i seria capaç d’imposar la justícia a cop de fuet, ¿però qui m’assegura que no estic boig de creure que els homes han de viure normalment en la justícia? I parlant del cas de la Sarah, ¿per què vols que ella consideri l’honestedat i la deshonestedat amb els teus sentiments, i no amb els seus?

Panait Istrati va començar la carrera periodística en romanès, en alguns diaris que existeixen encara avui. Però va fer literatura sobretot en francès, com era habitual entre els romanesos de l’època. L’est d’Europa sempre ha tingut una diversitat lingüística més notòria que el nostre racó de món, perquè allà les fronteres són tradicionalment més poroses. Penseu si no en Paul Celan, també romanès jueu –nascut en un territori que avui és, de moment, Ucraïna–, que escrivia en alemany. Però més enllà de la diversitat intrínseca de la zona, la tria dels autors romanesos decimonònics i de principis del segle XX pel francès no és casual, sinó que està arrelada en una falta d’autoestima cultural i nacional pròpia de l’Europa de l’Est en general i de Romania en particular. Per sort, avui aquest vici d’escriure en la llengua d’altri s’ha superat, i Mircea Cartarescu és candidat al Nobel en la seva llengua materna.

Pels autors de l’època d’Istrati, la literatura venia de tot arreu menys del lloc d’on ells eren. L’alta cultura els arribava de París i de Moscou, però la realitat que vivien era balcànica, otomana, eslava, gitana, jueva. Els autors s’inspiraven en França i en Rússia, i reflectien el món romanès i balcànic en què vivien amb un ull a cada banda –a tot arreu menys on eren, en terra de ningú, sempre entre imperis més grossos i lluents. S’ha comparat l’obra d’Istrati amb la de Gorki, i se sap que el romanès va conèixer l’escriptor grec Nikos Kazantzakis a Moscou, que va influir-lo clarament. També tenim l’obra de Kazantzakis traduïda el català, per cert. La febre comunista se li va curar el 1927 després d’una estada de setze mesos a Rússia: a La confessió d’un perdedor, el romanès va denunciar els abusos del règim soviètic i va renunciar al marxisme. Del període que Istrati va passar a Rússia a finals dels anys vint del segle passat se li atribueix una frase significativa: “Veig els ous trencats, però on és la truita?”.