La primera obra de teatre publicada d’Àlex Castro és la seva manera de presentar-se al món, i ho fa sense por, mostrant-nos els seus referents i el teatre que l’ha inspirat i precedit. Aquest llibret comença a gestar-se a través dels monòlegs, «l’explicació d’un caràcter determinat» –que deia Víctor Català. Tant és així que són el que rellueix amb més força dins del text complet. Castro sembla entendre el monòleg no només com un recurs formal, sinó com una eina d’excavació emocional; cada intervenció esdevé una capa que s’aixeca per revelar el que hi ha a sota. 

El gronxador guanya el Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre Pep Cortés l’any 2024; diu Clàudia Serra al pròleg que el procés d’escriptura va durar aproximadament dos anys i que, en un principi tot va ser «culpa» –és clar– d’un monòleg (que trobarem cap a la segona meitat del llibre). El text sembla escrit omplint aquests buits que hi havia entre monòleg i monòleg, fet que ens porta a la llum els pensaments dels personatges: en Gerard i la Carme. El noi, funcionari de l’ajuntament, es trobarà amb un dilema quan hagi d’anar a informar la Carme, una senyora d’uns setanta anys a qui l’ajuntament fa una oferta per comprar-li casa seva. L’objecte del gronxador va agafant pes a mesura que avança el text. El que en primer moment és un joc, s’acaba convertint en una forma de resistència i memòria, amagant un passat trist, unes últimes arrels que faran que les coses es desencadenin d’una manera o una altra. Aquest objecte, aparentment innocent, es carrega de simbolisme: és la infantesa, és el temps suspès, és la persistència d’allò que no vol desaparèixer. A través d’ell, l’obra articula una metàfora clara sobre el desarrelament i la pressió urbanística, sobre la tensió entre progrés i permanència.

El gronxador és una obra de teatre polític. Ens emmiralla amb els nostres problemes i ens ensenya també les nostres hipocresies, que són, al cap i a la fi, les nostres pors. En aquest sentit, trobo que el text està escrit des de la ràbia jovenívola de voler canviar les coses, i ho dic com una cosa bona, com una cosa que –en la tònica general– sembla que es va perdent amb els anys. El llibre està amarat de malestar, injustícia i impotència. Des del primer cop que un les sent en la seva pròpia pell, cosa que queda a dintre, per sempre més, i ja no es poden fer fora. Aquesta és una de les maneres que ha tingut Castro de trobar-se enmig de l’absurditat. L’obra assenyala un sistema que maquilla la violència estructural sota discursos de millora i oportunitat. No hi ha pamflet, però sí una denúncia clara: la política travessa la quotidianitat i es manifesta en decisions aparentment petites. 

En Gerard, veient que la Carme viu sola en aquella casa i que és l’únic que li queda per recordar la seva vida i els qui hi van viure, decideix ajudar-la. D’aquesta manera, les vides de la Carme i en Gerard, dos personatges que en un principi ens semblen totalment allunyats, acaben creuant-se i transformant-se l’un a l’altre. Així, la casa (amb el gronxador) es converteix en un espai de memòria que serveix per resistir els cops d’un sistema que ofega. 

Fent salts en el temps anem deslligant les vides de la Carme i en Gerard, prototips de la seva història. Quan sona la cançó d’El Marabino, de Rita Payés, el text fa un retorn a la infantesa, la música ajuda a tornar al passat, remuntant-nos a qui vam ser per recordar el perquè fem tot el que fem (ja ens entenem). També hi brolla una impotència d’haver de recordar qui ha marxat, i que a vegades només ens quedi revisitar la nostra –potser trista– història a través de la memòria. En aquest joc de temporalitats, l’obra construeix una estructura fragmentada que reforça la idea que el passat mai no és del tot passat, que sempre hi ha un fil que ens estira cap enrere.

El text es va tensionant de mica en mica, cosa que et va preparant per als girs d’argument que hi ha. Així i tot, passa bé, és curt, amb poc ho pot explicar gairebé tot. És cert que deixa algunes coses a l’aire, o al pensament i reflexió dels lectors / espectadors. Nosaltres entrem en un moment molt concret de les vides dels protagonistes (que podem dir que són la Carme, en Gerard i, potser també, el gronxador) i acabem el llibret amb una certa incomprensió que ens pesa, amb una sensació d’injustícia que ens va rabiant a dins.