Fa temps que em fa la sensació que tenim assumit que la literatura és el lloc per a la nostra millor versió, la nostra moral més virtuosa. Junqueristes per vocació, d’alguns escriptors catalans podries estar segur, llegint-los, que són, abans que res, bones persones. Així, sabem el que els llibres defensen abans de llegir-los, i ho proclamem per ser acariciats per la tribu, aplaudits. Si a vegades ens avorreix la literatura, temo, és per això: tenim escriptors virtuosíssims, virtuosos del llenguatge que dediquen tot el seu talent a repassar amb el guix un cercle que tots sabem quina figura fa.

No esperava que la millor refutació que llegís a això fos en una obra de teatre, però així va ser. Com tot bon artista, Oriol Pla fa veure que parla de si mateix i, gairebé sense voler, grata i ho troba tot. I per això, perquè Gola era, entre altres coses, una escenificació d’una estètica, un assaig literari, en vull parlar a La Lectora —perquè també els grans textos teatrals mereixen una crítica literària. 

Em vaig colar a Gola perquè una amiga, a última hora, no hi va poder anar. Les entrades estaven esgotades de feia dies, i soc conscient que ara parlo d’un text inaccessible i d’una representació que va estar vetada a la major part del públic, però potser això fa que tingui sentit, justament, escriure’n. Va anar així: ens vam asseure, sense saber gaire què veníem a veure, i l’Oriol ens va demanar perdó. 

Gola comença amb el monòleg del perdó. Oriol Pla demanant perdó: d’això, sobretot, vull parlar; del geni que demana perdó. 

Oriol Pla és injust. És guapo, és talentós, és llest, ha rebut una privilegiada educació actoral i acrobàtica; és algú que, com deia Joan Burdeus, podria ser la propera estrella de blockbuster o una icona del cinema d’autor. Què voleu que hi faci, Oriol Pla, en un país de dissortats?

Demanar perdó.

Posem que Gola fos una tesi moral generacional. Posem que Gola fos un diagnòstic, una exposició moral de la nostra malaltia. És una obra tan simple, tan simbòlica, tan corporal. Primer, el perdó, és a dir, abans que res la culpa. Oriol Pla sap que ha guanyat, sap que ha fet una cosa grossa, sap que és talentós i afortunat i privilegiat i únic, i fa el que faria qualsevol català si s’adona que ha estat beneït amb la sort: demana perdó. Perdó al pare per usurpar-lo i a la mare per decebre-la, i aquí riem, però al capdavall això només són bromes, perquè el perdó real es demana als qui no han tingut sort, perquè són en aquest angle mort entre la nostra recerca del millor per nosaltres i la nostra consciència de la injustícia per la qual treballem: l’èxit, el dònut, el que sigui que desitgem és, segurament, una injustícia, un bé posicional que li negarem a algú altre, i per això, abans que res, el que fa l’Oriol Pla és demanar perdó. L’altre dia el Burdeus parlava de les civilitzacions optimistes i les pessimistes, i potser es podria simplificar o reformular: hi ha civilitzacions que demanen perdó, i nosaltres, com a catalans o com a europeus (sospito que doblement, com a suma de les dues coses) demanem perdó. 

Al monòleg del perdó hi ha una de les millors frases del text (un text que penso que aquest país necessita, imprès, editat, com més aviat millor): «jo sé fer coses que no sé fer». Pla diu això (si no m’erro) just després de dir, per exemple, que ell no està format en dansa contemporània, però que en aquell espectacle, si cal, «dansarà contemporàniament». El narrador es duplica, com ens dupliquem quan escrivim: hi ha l’humà que juga i el professional que fa art. I l’humà sap fer coses, l’artista sap fer coses que el professional no pot acreditar: que no es mereix, que no s’ha guanyat. El geni, deia Baudelaire, és el nen recobrat. El nen golafre, em sembla que diria Pla. I per això es desdobla. Jo (el nen) sé fer coses que jo (l’adult) no es permet, no se sent legitimat a fer. L’adult diria: perdó, jo?, dansa contemporània?, no, esclar. El nen les fa. 

«Et faràs petit, petit…» diu en algun altre moment, mentre el cos acompanya aquesta dissociació, aquesta por de ser qui no s’ha de ser. I després, tot mirant al públic, compassiu: «què us han fet?» Què us han fet?, ens demana el nen dins nostre, perquè el qui demana perdó és el català però el qui actua és el nen golafre. 

Si Gola parla de nosaltres, això és el que em sembla que diu: lluitarem de manera narcisista pel nostre objectiu, ens afartarem de totes les engrunes que se’ns donin en un intent de cobrir aquesta mancança, però ho farem demanant perdó, és a dir, convençuts que el que fem és un mal, amb l’admissió del mal com a primer pas. 

I quin és el mal?, doncs el mal és la gola. El mal és voler. Com podem voler en un món que ja sabem que estem esprement massa? Com ens podem permetre desitjar, aspirar, ambicionar?

A Gola, al contrari de tantes obres basades en la ferida, no hi ha traumes, no hi ha dolor, només hi ha la fam, els humans fets de fam i la insatisfacció constant, simple i pura, com una paròdia i com el més acurat dels retrats realistes que no podem acceptar: perquè a l’obra hi ha l’home, però a fora, en les butaques, hi som nosaltres, que hem anat al teatre a ser acaronats, a treure la nostra millor part, a vestir la nostra millor moral.  

Vet aquí el final de l’obra, però: Oriol Pla, suat, empastifat de menjar, pregunta al públic: «Més?». I nosaltres responem que sí, i ens regala una nova acrobàcia, una nova broma o absurditat enginyosa. I pregunta aleshores «Més?». Cada vegada responem que sí, i ell ens torna un «Vale…» espantat, i ens l’ha treta: ens ha tret la millor moral, ens ha convertit en la gola. Ara som nosaltres els insaciables, els que ho volem tot, els qui espremem el bufó perquè ens doni una cosa que ens neguem, que dia a dia ens neguem. I ell continua, continua, em pregunto si el mateix nombre de vegades en cada funció, o si un nombre molt variable (no ho puc saber, però m’agradaria molt preguntar-li-ho), continua a cada sí, com qui inventa una nova acrobàcia per satisfer uns pares delerosos, fins que algú mostra un signe d’escepticisme. En la meva funció, algú de les primeres files es va compadir d’ell, i en lloc del sí, va respondre: «Si tu vols, sí». Aleshores, i aquesta és l’última broma, Pla seu al costat del seu company i li diu, derrotat, trist: «Se’ls ha fet llarg». Gairebé sembla que es tornaria a disculpar! També aquest narcisisme insatisfet és un encert de retrat generacional. 

La tesi de Gola és que si li donéssim micròfon al guanyador demanaria perdó. Vaig sortir de la representació amb ganes de guanyar per demanar perdó.

Perdó perdó perdó.

Imatge de l’article creada a partir d’una fotografia de Clàudia Serrahima.