Revista Digital de Crítica Literària
La fidelitat a l’obra original és una idea que a l’acadèmia, en l’àmbit dels estudis d’adaptació, fa anys que ha quedat desfasada. Perquè una adaptació és, al cap i a la fi, una obra nova, però també per la dificultat de definir què es considera fidelitat a una obra de partida (als personatges, al tema principal, al text?).1Hutcheon, Linda. A Theory of Adaptation. 2a ed. Abingdon, Nova York: Routledge, 2013, p. 6-7. Un exemple: quan afirmem que Permagel-monòleg és molt fidel al text de Permagel-novel·la, continuem sense saber si es tracta o no d’un espectacle que val la pena anar a veure.
La protagonista de Permagel (Club Editor, 2018), d’Eva Baltasar, és una dona al voltant de la quarantena amb tendències suïcides. Té una mare, un pare, una germana petita, un gendre i dues nebodes, encara que només les dones de la família a partir dels sis anys tenen una certa rellevància en l’obra (mare, germana i neboda gran). Aquesta dona és llicenciada en Història de l’Art a desgana, atès que l’opinió de la mare la va desdir d’estudiar Belles Arts. Hem de deduir que aquest és un dels motius principals d’amargura de la nostra protagonista, encara més seca al teatre que a la novel·la, en què com a narradora rememora algunes escenes felices, si més no amb les seves amats. No és que a en la versió teatral s’hagi perdut el sarcasme de la versió literària, sinó que s’ha optat per un personatge tan malcarat que de vegades dificulta la comprensió en clau d’humor.
Permagel-monòleg comença un 30 de desembre a l’habitació d’hospital on està ingressada la Clàudia, la neboda gran de la protagonista, que fa companyia a l’única persona de la família que sí que li cau bé. Paral·lelament la dona explica al públic moments clau de la seva vida: alguna escena d’infantesa, la vida sexual com a lesbiana, l’experiència escocesa com a au-pair, converses postruptura amorosa amb la germana, anècdotes diverses sobre la mare, etc. I l’obra s’acaba un 14 de gener amb un final tràgic inesperat —el mateix que en la novel·la— que, encara que pugui semblar contradictori, obre un túnel de llum en la vida d’aquesta noia.
El canvi del llibre a l’escenari és principalment d’estructura, tal com apunta Victoria Szpunberg, directora de l’obra i responsable de l’adaptació juntament amb Albert Pijuan, un duet que ja havíem vist treballar a La tercera fuga (Teatre Nacional de Catalunya, 2025). Aquí no criticarem pas les amputacions en la història passada de la protagonista, ben comprensibles quan un text de tres hores de lectura ha de passar a ser una declamació d’una hora i vint minuts, sinó al contrari: entenem la complexitat de convertir un monòleg interior en una obra de teatre que funcioni, i per això lamentem haver desaprofitat el moviment per l’espai que sí que tenia la novel·la (del poble d’origen al pis de la tieta, de Barcelona al poble escocès Cardrona, i d’allà cap a Brussel·les), perquè el resultat de Permagel al teatre és un monòleg molt estàtic en una escenografia neutra de Paula González Infante que amaga només una sorpresa final sense gaire sentit.
És cert que el to monòton de la protagonista, interpretat per Maria Rodríguez Soto, no ajuda a fugir d’aquest estaticisme, però el més molest, almenys per a l’autora d’aquestes línies, és l’escarni de la mare i la germana —amb una imitació de veu entre despectiva i de mofa—, que fan molt difícil l’empatia amb aquests dos personatges absents que no es poden defensar. El llibre sap jugar millor la carta de la broma i de la ironia, potser més subtils i ben emmotllades en l’estil de Baltasar, que ens regala frases dignes d’emmarcar: «quan ets petit la normalitat se circumscriu a casa teva» (p. 16), «Als vint-i-tres creus que ja és tard per a tot. No és fins als quaranta que t’adones que encara ets a temps, si no de tot, almenys de tot el que importa» (p. 35), «Política de fets consumats, pura supervivència» (p. 62), «El matrimoni, com la serpent de corall, no sempre és verinós però és preferible no acostar-s’hi, per si de cas. Bé, per ser exacta, de la serpent de corall no verinosa se’n diu falsa serpent de corall, i amb això està tot dit» (p. 84).
L’Espai Texas és ple de gom a gom i, en acabar-se el monòleg, pràcticament tota la sala es posa dreta per aplaudir (moment en què recordo en l’article de Tian Riba sobre les ovacions dempeus).2Riba, Tian. «Un aplaudiment». El Nacional, 13 de març de 2025. https://www.elnacional.cat/ca/opinio/aplaudiment-tian-riba_1379348_102.html. No hi ha dubte que és un gest de reconeixement a la feina de l’actriu, que sosté el soliloqui durant els vuitanta minuts (malgrat que no se salva d’errors de pronúncia: beb/é/, /i/o, m/é/tàstasi, etc.), però és inevitable demanar-se si aquest entusiasme col·lectiu és també deutor dels mesos de publicitat preventiva que s’ha fet de l’espectacle —amb reading parties incloses!—, produït per Dagoll Dagom i Barc. L’altra cara de la moneda és que resulta pràcticament impossible complir amb unes expectatives a l’alçada dels núvols. Justament perquè la imatge que s’ha fet córrer per tot arreu és la de tres dones amb tant de potencial contrastat com Victoria Szpunberg, Maria Rodríguez Soto i Eva Baltasar.
I, és clar, amb l’auge d’adaptacions teatrals que viuen els teatres catalans —i europeus—,3Vegeu, en els cas dels escenaris catalans, Maria Moreno i Domènech (2022) a «“Operació Platea”: uns quants apunts sobre alguns problemes estructurals de la programació teatral actual», Els Marges, núm. 128, p. 69-85, i Martí Gallén (2024) a «Tots els camins duen a la novel·lització del drama?», L’Avenç, núm. 504, p. 62-66. no podem defugir la pregunta: per què, enlloc d’encarregar a Szpunberg l’adaptació d’una novel·la, no se li ha demanat una obra de nova creació? Per autojustificar-se i disculpar-se alhora, ella mateixa explica al programa de mà de Permagel que «intento militar en allò de fer teatre escrit per dramaturgs» i per això es va fer pregar, escriu. L’avalen els nombrosos reconeixements que ha rebut per la seva trajectòria (Premis Ciutat de Barcelona d’Arts escèniques i Premi Nacional de Literatura Dramàtica per L’imperatiu categòric, Premi de la Crítica de les Arts Escèniques al millor text per La tercera fuga, etc.), que permeten presentar l’adaptació, al fulletó promocional, com a «dirigida per la multipremiada Victoria Szpunberg».
Fa pocs dies, a la seu de la DAMA (Drets d’Autor de Mitjans Audiovisuals), sentia parlar els dramaturgs Cristina Clemente i Guillem Clua sobre les adaptacions per a pel·lícules o sèries d’obres de teatre seves (Lapònia, La pell en flames, Smiley, etc.). Un context ben diferent a la invasió de novel·les als escenaris dels nostres dies que fa uns mesos la mateixa Clemente i altres dramaturgs van posar en paraules a la presentació del llibre Entreacte(s). Dramatúrgia catalana breu (Comanegra i Institut del Teatre, 2024): «Ens estan passant per davant totes les novel·les!».4Puig Taulé, Oriol. «Dramatúrgia catalana contemporània: entre la precarietat i la queixa». Núvol, 12 de febrer de 2025. https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/dramaturgia-catalana-contemporania-entre-la-precarietat-i-la-queixa-416445. Aquesta és, precisament, una de les queixes més repetides al sector teatral, però som en un punt en què, si l’espectacle Permagel funciona —en termes de públic—, sembla més probable l’adaptació de Boulder i Mamut que l’aposta, per exemple, d’encarregar a Baltasar la seva primera obra de teatre.
«Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant.» Joan Vinyoli «Le langage articulé n’est pas une matière propre à épouser le désir —je veux dire: la langue orale, les paroles...
Llegeix-loMaria Mercè Marçal va anar escrivint la seva primera i única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, durant deu anys. La novel·la narra fragments de la vida de l’escriptora anglesa d’expressió francesa Pauline Mary Tarn (1877-1909), que signava amb pseudònim. Pauline M. Tarn (Renée Vivien) va ser una poeta seguidora de les corrents estètiques simbolistes...
Llegeix-lo
