Revista Digital de Crítica Literària
Georg Simmel descriu l’«aventura» com un esdeveniment que surt de la quotidianitat, del fil narratiu de la vida del subjecte, que s’hi incorpora com un tot tancat, i l’obliga a redistribuir la narració autobiogràfica, la seva identitat narrativa. L’aventura, en funció del gènere literari, el corrent o la tradició en què s’inscriu, pot generar una transformació en el subjecte, o pot simplement ser un impediment per l’assoliment de la meta del personatge i/o el seu retorn a la vida quotidiana. La intrusa s’inclina volgudament cap al segon cas.
La possible congruència, als ulls dels altres, de la Diana com a subjecte, funciona com el graal de tota la novel·la, i es fa ressò del sentit que Ximeno dona prèviament a les seves aventures: «El teu grial particular, hi trobaràs!» (p. 19). El bo d’en Ximeno no sembla recordar que Perceval no aconsegueix mai el graal, que dedica la vida a cercar-lo des de la culpa de saber que, quan el tenia davant, no va saber fer la pregunta adequada. La Diana, però, no és Perceval, ni viu en el cicle artúric; en el seu món, el nostre, la identitat no és un destí a perseguir. Conscient de les implicacions del discurs terapèutic hegemònic, Pujadas evita deliberadament la novel·la de formació clàssica –en què el protagonista evoluciona– i s’inclina pel relat d’unes aventures que no semblen deixar marca en el subjecte.
L’autora mateixa ha anomenat, en diverses entrevistes, alguns dels referents amb què dialoga el llibre. El primer, Mercier i Camier, de Beckett, la cita dels quals obre el llibre: «–En el fons –va dir Camier–, hem parlat de tot excepte de nosaltres». Significativament, Mercier i Camier parodia molts dels pressupòsits de la novel·la d’aventures, com s’il·lustra en la llista de punts del segon capítol, descriptius de la seva situació, entre els quals trobem els següents:
5. ¿Existia, allò que buscaven?
6. ¿Què buscaven?
7. Res era urgent.
8. Tots els criteris que tenien sobre l’expedició s’havien de revisar amb el cap fred.
9. Només comptava una cosa: marxar.
(Traducció de Marta Marfany Simó, p. 28)
Marxar serà, també, l’objectiu de la Diana un cop es vegi immersa en aquesta aventura que, com afirma el Camier de Beckett, «Ho hauria de canviar tot (…), però no canviarà res» (p. 112).
Alguns dels altres referents de la novel·la són, de forma més evident, les novel·les d’aventures del segle XVIII –l’autora esmenta Els viatges de Gulliver i El viatge a sota terra de Niels Klim–, construïdes a partir de l’acumulació d’episodis més que no de l’evolució formativa d’un personatge. Són novel·les, a més, que tendeixen a cercar la sàtira sociopolítica del seu temps. S’hi sumen Alícia al país de les meravelles –al qual ens remeten diverses escenes i personatges, com la capitana que acabarà volent decapitar els protagonistes–, Italo Calvino i els llibres de viatges a regions que no existeixen, com La ciutat dels joves d’Aurora Bertrana. Pujadas esmenta, d’altra banda, Un, ningú i cent mil, de Pirandello, en què un home s’adona que la percepció que té d’ell mateix no és la mateixa que tota la resta de coneguts tenen d’ell i això el porta a una delirant recerca de qui és, i El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati, al qual ens recorden alguns soldats de dins del cos però també la condició melancòlicament absurda del món interior i una certa sensació d’estancament del temps que reapareix en diversos moments.
Una de les escenes que ens retorna de forma més evident al context de la societat de la imatge, a l’actual exhibicionisme identitari en nom de l’autenticitat i al gest reivindicat de mostrar-se vulnerable és l’episodi en què tanquen la Diana i el Fidel a la presó. Tancada, la Diana desencadena una logorrea ininterrompuda explicant, quasi obscenament, tots els detalls intranscendents de la seva vida i del món exterior. Malgrat totes les psicopatologies que li podrien atribuir els habitants del dedins, aquests comencen a construir una idolatria entorn seu –l’episodi ens semblaria desgavellat si no fos perquè ens duu al cap tota una gamma de creadors de contingut que fan exactament això i són idolatrats. A partir d’aquí, la novel·la pren una trama de drama històric: resistències al poder, dissidències i sacrificis, que acabaran fent il·lògicament possible la fugida dels dos protagonistes de la presó.
L’episodi és significatiu, a més, perquè és l’únic en què la Diana és reconeguda com a individu important en el seu dedins, on fins ara s’ha percebut com un destorb, com una «intrusa». Significativament, la novel·la pren per títol aquest adjectiu a través del qual ella és definida per les alteritats del dedins, aquests individus que són ella mateixa però que, un cop es fa petita, la miren amb mirada inquisidora, i li atribueixen nous rols i identitats.
La intrusa es pot considerar kafkiana per la quantitat de personatges del dedins consagrats vitalment a la burocràcia. El funcionament de la psicologia humana és representat, en la novel·la, com tot un sistema de processaments, d’etiquetatge… de les experiències i els sentiments viscuts per la Diana, dut a terme per un conjunt d’individus que sempre van sobrepassats de feina –i força allunyats dels personatges tendres i acolorits d’Inside Out, que se singularitzen a partir de representar cadascun una emoció. Segons se’ns diu, els treballadors del dedins no són humans, fet que costa sovint d’assumir a la Diana. Per això, una frase que el Fidel li repeteix en diverses ocasions és: «no ens humanitzis».
Aquest «no ens humanitzis» es pot llegir, d’una banda, com una crítica al subjecte occidental obsessionat a llegir tot allò aliè des de la seva pròpia lògica, des del paradigma que coneix, i fer-lo intel·ligible des d’allà. De l’altra, la inhumanitat d’aquests personatges que treballen maquinalment pel funcionament del cos no deixa de recordar-nos la del treballador alienat de què parla Marx, aquell que fa la seva tasca sense ni tan sols arribar a veure’n el conjunt –crida l’atenció que tants personatges del dedins ignorin o obviïn que depenen de la supervivència de la Diana. Els treballadors del dedins no fan més que la seva feina, identifiquen la vida amb el seu treball, i ens xoca que no ho facin en nom d’un ideal de motivació laboral corresponent a la seva realització individual ni en nom d’una promesa de felicitat emancipadora, hedonista o compromesa. Són personatges que no viuen els protocols com un maltractament sinó com el sentit de la seva existència. Així, l’explotació deliberada d’aquests cossos consagrats al treball genera un efecte grotesc, que no deixa de refractar en la pregunta per les formes de treball actual postfordista i en la transformació dels nostres cossos en màquines de produir ininterrompudament, si bé justificant-ho a partir de discursos d’autoajuda i gaudi.
Els protocols són deshumanitzadors per les dues bandes; tant per als personatges que els duen a terme mecànicament, com per aquell qui en rep les conseqüències, que, en aquest cas, és la Diana. Ella, que esperava ser reconeguda en el seu interior, esdevé una espècie de clienta indesitjada a qui cal treure’s de sobre, i és per això que l’encolomen, de manera més o menys indirecta, al Fidel, l’assistent perfecte, el «brioixet de la burocràcia» (p. 134). El Fidel, però, i malgrat la seva consagració a la feina, ens acabarà caient bé. La veu narrativa, que n’és conscient, fa que un petó de la Diana a cada espatlla faci créixer unes petites ales d’àngel a aquest individu asexuat, tendre, fascinat amb una companya de feina que, als ulls d’ell, és qui ho fa tot bé –no és casual que sigui aquesta companya, la Mariví, qui el salvarà al final de sortir al defora, i no les seves aletes d’àngel, aparentment inútils. Potser la tendresa que genera en el lector té a veure, en part, amb la ingenuïtat que li atribuïm, la sensació de trobar-nos davant d’algú que no és prou cínic per al món contemporani. O perquè també permet el diàleg en una aventura que altrament se’ns faria dolorosament solitària.
No és casual que, al mateix 2025, també es publiqués, a Arcàdia, La servitud dels protocols, d’Íngrid Guardiola. Guardiola, que a L’ull i la navalla descrivia lúcidament les derives de la societat de la imatge i de la interfície, fa aquí una anàlisi minuciosa de la deshumanització, les desigualtats i la vulnerabilitat que està generant l’auge dels funcionaments protocol·laris. Com veu Guardiola, en el nostre món, les màquines s’encarreguen de dinamitzar els processos de producció dels desitjos i les identitats dels subjectes, la qual cosa accentua les dinàmiques necrocapitalistes i intenta invisibilitzar un dolor dels cossos que ens hem de resistir a oblidar.
La dinàmica és parodiada, en La intrusa, pels guardes que, cap al final, són incapaços d’arrestar la Diana i el Fidel perquè esperen un protocol: «Esperaven que s’activés el protocol, però no hi havia cap protocol que digués què calia fer abans que el protocol s’activés o mentre no s’activava» (p. 179).
«Això no s’acaba mai» (p. 167), afirma la Diana al novè capítol, després d’haver estat perduts entre turons, d’haver participat en banquets i excessos, d’haver pujat a un transport aparentment turístic i d’haver perdut la seva ànima, entre d’altres aventures. Efectivament, hem presenciat el desdibuixament entre el defora i el dedins –és significatiu que els treballadors més saturats de feina siguin just aquells que treballen en assumptes interexterns, o que les maneres de funcionar dels individus del dedins s’assemblin tant als de la nostra societat– en la mesura que tots dos espais són múltiples, fragmentats, habitats per una gran diversitat d’estranys i amb racons inconeguts. A la llarga, la Diana vol marxar d’aquest món que suposadament ella és, però que se li presenta com a aliè i incomprensible, i al qual té clar que no pertany.
Seria divertit que la novel·la s’acabés amb la Diana tancada al dedins. Però el seu viatge no està pensat perquè la seva vida tingui un gir, sinó perquè res no hi canviï: «Veig que segueixes igual» (p. 188), li diran, quan per fi surti. En algunes entrevistes, Pujadas planteja que tancar-se dins d’un mateix no és mai la solució dels problemes, perquè les respostes no es troben en una interioritat profunda sinó que es construeixen en diàleg amb els altres. L’ideal d’autosuficiència no deixa de ser un pal·liatiu de l’aïllament a què ens condemnen els protocols i la indústria del benestar, que invisibilitza la necessitat d’allò comú i de la trobada amb l’altre. Com proposa Pujadas en alguna entrevista, és probable que el problema de la Diana sigui sistèmic, estructural, derivat de l’estructura socioeconòmica que et fa buscar dins teu allò que ell mateix, des de fora, t’ha generat.
Al final, doncs, indiferent a l’aventura viscuda, la Diana s’imagina el Fidel reprenent, altre cop, la seva feina rutinària i, com és habitual en ella, «no va pensar res més» (p. 188). No hi sobrepensem, doncs; La intrusa no pretén canviar-nos la vida, sinó acompanyar-nos en les seves aventures per acabar exactament on érem. I, tanmateix, jo no puc deixar de pensar-hi…
Blasfèmia és una novel·la fosca, de digestió lenta, i en què l’infern habita a cada racó i dins de cada un dels personatges. Qui no conegui la primera novel·la de Ferran Garcia, Recorda que moriràs, quedarà sorprès de la duresa del llenguatge i la tenebrositat de la trama. Aquesta sorpresa inicial, però, es convertirà, imminentment,...
Llegeix-loBenvolguts/des productors/es, La tenim. Hem trobat l’obra que buscàvem, la novel·la total. Tracta tots els temes que entusiasmen el nostre públic: la violència moral i física de l’heteropatriarcat, els fills no desitjats, el bullying, els amors d’infantesa, les infidelitats, la mort perinatal, la precarietat laboral, la incomunicació familiar, els gurus d’autoajuda en format conferències de...
Llegeix-lo
