Desaparèixer, de Maria Stepànova, transcorre en un marc simbòlic i atemporal que identificam amb un temps contemporani en què els noms dels personatges i de les ciutats i països per on es mouen s’amaguen rere inicials o malnoms. Ens arriba al català gràcies a la traducció de Miquel Cabal, que ha estat capaç d’afrontar el repte de traslladar a la nostra llengua un univers simbòlic complex, recreant-ne el to poètic amb solucions fluides i naturals. Es tracta d’una novel·la híbrida, que incorpora elements autoficcionals i que, de vegades, recorda la memòria o l’assaig, ja que l’argument narratiu és mínim.

El relat es construeix a partir de la idea d’una fugida que és alhora física, mental i política. Sense proposar-s’ho, sinó empesa per la casualitat, l’escriptora M. emprèn un camí de desaparició. Amb un punt d’humor i ni una engruna d’autocompassió, la narradora presenta en tercera persona el viatge d’M., que comença per motius laborals, però que ben aviat connecta amb una necessitat emocional profunda d’escapar d’una pressió persistent derivada de les expectatives socials, dels compromisos i d’una sensació d’esgotament que converteix la vida quotidiana en una càrrega.

De fet, la vida quotidiana d’M. s’ha posat en pausa. Com que ha esclatat una guerra al seu país natal, s’ha exiliat a una ciutat estrangera. Tenint en compte l’origen de l’autora, no costa gaire descobrir quin país és: Stepànova parla de Rússia i de la guerra amb Ucraïna sense anomenar-la explícitament. L’estratègia de camuflatge manifesta la voluntat punyent de la protagonista, que travessa tot el llibre: la necessitat d’un exili que impliqui no només sortir del país, sinó també treure-se’l de dintre.

A causa del marc bèl·lic, la condició de russa s’imposa per sobre de qualsevol altra identitat, anul·la la persona:

La ciutat forastera on ara vivia l’M. estava plena de gent que havia fugit dels dos països en guerra, i els que havien rebut l’atac dels compatriotes d’ella es miraven els seus antics veïns amb horror i suspicàcia, com si la teva vida anterior, d’abans de la guerra, fos la que fos, hagués deixat de tenir cap significat i només dissimulés el teu parentiu amb una bèstia que continuava endrapant. (p. 11)

En aquest context, no és estrany que la fantasia de la fugida sedueixi la protagonista, que desitjaria desfer-se de la pròpia pell i adquirir una identitat nova. Però fora de casa descobreix que no és possible escapar d’una mateixa. La condició d’estrangera la segueix arreu: en la llengua, en l’accent, en la mirada dels altres.

Com s’ha vist, el país es defineix com una bèstia famolenca que arrasa amb totes les armes possibles contra el país veí, però que fins i tot mata els propis habitants, que el distreuen de la caça. En alguns fragments de la novel·la especialment angoixants, M. exposa el patiment que es produeix dins les fronteres russes, com ara la violència contra els descastats a les presons o a les zones, que eren camps “on es recloïa la gent que havia comès un crim, juntament amb els qui no eren culpables de res en absolut, però que també havien estat condemnats per alguna cosa que no s’adequava a l’esperit de l’Estat d’allà i havien de complir un càstig” (65).

El monstre s’empassa, doncs, tant el que roman fora del país com el que hi ha a l’interior, incloent els discursos dels artistes. Els esdeveniments polítics recents han marcat la llengua i el país amb tanta força que les identitats individuals han quedat anul·lades. La protagonista lluita per intentar separar-se de tot el que ara significa Rússia, que ha esdevingut sinònim d’imposició, de repressió, d’opressió, de mort.

Com que la violència política ha contaminat la llengua, M. se sent incapaç d’escriure-hi i, de vegades, opta per no parlar-la. Quan intenta trobar paraules, “es notava a la boca un ratolí més mort que viu i que no hi havia manera d’escopir” (29). La imatge del ratolí, d’una indiscutible potència expressiva, esdevé diagnosi de l’actual estat de la llengua russa. La paraula, en lloc de ser una eina per crear vida i sentit, es presenta com un cos inert: una metàfora que suggereix que la violència política no només mata cossos al front, sinó que també destrueix la capacitat de comunicació. El discurs del poder i la barbàrie han segrestat el rus, de manera que l’acte de parlar-lo o d’escriure’l es percep com una profanació.

Així, una llengua que havia percebut com un instrument per expressar qualsevol idea, ara li inspira malfiança, en saber que és una llengua compartida amb els qui exerceixen la violència: “en aquell instant qui sap què deien en aquesta llengua els compatriotes que se n’havien anat a lluitar al país veí, i a qui mataven i com, també en aquell precís instant.” (46). Així, sembla que les accions polítiques de Rússia deslegitimen el rus i provoquen un bloqueig. Només se’n pot fugir renunciant a la pròpia identitat: “Resultava que l’única manera que tenia d’alliberar-se de la bèstia era alliberar-se d’ella mateixa o, si més no, tancar la boca una vegada per totes per no dir res per error amb la veu de la bèstia.” (74). A més, la guerra i l’abús de poder del país deslegitimen la literatura, com si la bellesa i l’alegria haguessin esdevingut impossibles, incompatibles amb la condició de russa.

Comentava abans que la fugida requereix exorzitzar la bèstia. Això és especialment cert perquè el monstre és indestriable de l’individu, sobretot a causa de la llengua, un element identitari fonamental. Atès el lligam entre la llengua i el país, l’instrument de feina d’M. ha quedat marcat. El bloqueig literari de l’autora pren dimensions col·lectives: la crisi identitària de la protagonista es ramifica i desplega conflictes propis del jo, i també de la posició al món dels artistes i creadors; o la crisi dels exiliats i la que provoca el buit de sentit, la manca de símbols.

Algunes de les escenes narrades tenen tota la potència d’una imatge poètica i amplifiquen el missatge de la novel·la. En són exemples l’escape room del qual M. no intenta escapar, justament perquè en aquest espai aïllat del món troba un refugi. Hi ha, també, el truc de circ que li permet canviar la pell: el maquillatge i el vestuari camuflen el cos d’una manera semblant a com ho fa canviar de llengua.

Aquesta escena adquireix una dimensió central si tenim en compte que el títol original de la novel·la en rus és Фокус (Fokus), un terme que juga amb una doble accepció subtil i reveladora: d’una banda, el focus com a centre d’atenció i mirada; de l’altra, el truc de màgia o la prestidigitació de fira. Situada en un escenari enlluernador on simplement cal somriure, dissimulant la incomoditat i el dolor, M. participa en un truc de màgia que esdevé al·legoria de la pròpia novel·la. Perquè l’escriptura esdevé performativa: l’obra és també un truc, una prestidigitació que exhibeix i alhora amaga. Stepànova és i no és l’autora que intenta desaparèixer. És i no és l’actriu que es transforma mitjançant la literatura, que pot esdevenir una forma de maquillatge. Mentre reflexiona sobre la necessitat de desprendre’s de la identitat de russa, alhora denuncia. Escrivint, Stepànova capgira el seu propi discurs: sí que és possible presentar-se al món amb aquella llengua que és un ratolí moribund a la boca, sí que és possible teixir un relat contra l’autoritat russa des del rus, apropiant-se’n.

L’obra ens condueix pel món interior de la protagonista. Les associacions d’idees que fa i els records de lectures o d’experiències prèvies enriqueixen el relat i aporten noves capes simbòliques que reforcen el discurs. Per exemple, mentre va en tren M. pensa que, si el vagó fos buit, podria menjar o dormir tranquil·lament, “com si t’aixoplugués una caputxa que et fes tornar invisible i poguessis mirar tothom als ulls sense vergonya” (17). Aquesta idea li fa recordar un llibre francès (tampoc se n’esmenta ni el títol ni l’autor), l’argument del qual evoca la voluntat de camuflatge d’M: es tracta d’una novel·la en què la protagonista, després d’un desengany amorós, ho venia tot i desapareixia sense deixar rastre.

El relat d’aquesta novel·la es mimetitza amb el d’M., que s’identifica plenament amb aquesta protagonista que ha d’aprendre a viure amb una seguretat lligada a la llibertat, no a la possessió. El refugi ja no prové de l’habitatge, sinó d’un mateix: “Ara, per sentir-se a aixopluc, en tenia prou amb les fenedures de la roca que li donava refugi de la pluja. O bé amb una caputxa, que es podia estirar fins a tocar dels ulls. O bé amb les parpelles pròpies, que podia abaixar i ja no veure res” (18). El desplegament de l’argument de la narració exposa el desig d’M. d’aprendre a viure sense l’aixopluc del propi país.

Durant bona part del relat, deixar-se endur sembla una forma de llibertat. Però, quan M. intenta desaparèixer de debò, la realitat s’imposa. No pot fugir de la seva condició d’escriptora: la reconeixen. No pot reinventar-se del tot: el món insisteix a retornar-la al lloc d’on venia, de manera que cal acceptar-lo i tornar a habitar-lo.

En definitiva, Stepànova construeix una novel·la subtil sobre identitat, llengua i pertinença, però també sobre el cansament d’habitar un present (i una llengua) incòmode, gastat, embrutit. El lligam que estableix entre llengua i identitat apel·la la sensibilitat del lector en català, ja que en el nostre imaginari s’ha reflexionat extensament sobre aquestes qüestions. És impossible entendre l’escriptor i el que escriu sense conèixer l’espai polític que ocupa. L’obra ens porta a reflexionar sobre el pes d’escriure en una llengua marcada (mentre n’hi ha d’altres que semblen innòqües) i que lluita per no ser instrumentalitzada pel poder. Aquests aspectes se sumen a la reflexió política i literària que planteja Desaparèixer i esdevenen un argument més per aprofundir en l’obra d’una autora que obre la finestra a la realitat europea del moment i que expressa una veu subalterna: la de l’exiliat que, a més d’haver esdevingut orfe de pàtria, també és assenyalat per les accions bèl·liques del seu país.

Per tot això, t’entenem, M. Tots hem volgut desaparèixer alguna vegada, fent servir algun truc de prestidigitació que ens permeti esfumar-nos.