«Tot, sempre, ve de molt enrere», escriu Josefa Contijoch (Manlleu, 1940), poeta, narradora, assagista, traductora. És a l’inici de Sense alè (2012) un text proteic, difícil de classificar, a cavall entre la novel·la, l’autoficció, les memòries, l’assaig, la prosa poètica i fins i tot el gènere epistolar i que va merèixer el premi Ciutat de Barcelona, el Serra d’Or i el premi Creixells l’any 2013. A Sense alè, Contijoch gira al voltant de l’assassinat d’una amiga, un fet pel qual no hi ha explicacions. Per fer-ho, i tenint en compte que tot ve sempre de tan lluny, l’autora comença pel començament de la seva pròpia vida, estirant el fil cronològic, «potser el més eficaç a l’hora de lligar caps» (Contijoch, 2012: 15). D’aquesta manera proposa un trencadís format per tessel·les com la seva infància i la seva joventut, els seus inicis en l’escriptura o les seves consideracions sobre la literatura i sobre el sistema literari català, un sistema que mai l’ha valorada prou. En aquesta obra, la penúltima publicada per l’autora, abans del poemari Baix continu (2014), s’hi veuen els elements que han travessat el seu corpus i també, per què no, el seu cos, la seva vida. La lectura de Sense alè servirà, doncs, per entrar al món que construeix Josefa Contijoch, al seu «bosc de paraules», com ho diu Dolors Miquel al pròleg de l’antologia poètica Ganiveta (2012b).

D’entrada, si dèiem que Sense alè és com un mosaic pel que fa als temes que hi apareixen, ho és especialment per la forma que prenen. Dir que es tracta d’un text que no es pot classificar seria dir-ne molt poca cosa. El que engega la maquinària de Sense alè és la pregunta per l’assassinat de l’amiga a mans de la parella sentimental, com adverteix l’autora des del començament: «Soc víctima de la dèria de refer la teva mort, de treure’n l’aigua clara» (2012: 14). Aquesta dèria la porta a assajar fins a dotze versions que puguin explicar la mort. Algunes tenen el to d’una crònica, altres tenen una altíssima estilització («L’estel lusent brilla en los aires de negra nit. Pèlag d’amor, no sap pus què fer, què dir; la daga clava de dret al cor de l’estimada» (2012: 82)); en una la veu narradora consulta un oracle («–No esbrinaràs res, forastera, no podràs!» (2012: 105)); en una altra l’escena es presenta com un guió cinematogràfic; i també es planteja la possibilitat que fos un assassinat polític, a les acaballes del franquisme. A banda d’aquestes versions, Contijoch, com dèiem, parla d’ella mateixa i de la seva família, i això ens situa de en el terreny de la literatura del jo, de les memòries, de l’autobiografia o potser de l’autoficció. Sense alè també inclou reflexions sobre el fet literari i sobre altres qüestions que empenyen cap a l’àmbit de l’assaig. Incorpora cartes i fragments que semblen extrets d’un dietari. També parla de pel·lícules –High noon, The servant, Persona, Le samouraï, 2001: Una odissea a l’espai, The searchers, Le Feu follet, Looking for Richard, i moltes, moltes altres–, de música –Wagner, la Inacabada, de Schubert, El concierto de Aranjuez, de Joaquín Rodrigo–, de revistes i de llibres –«una munió d’enamoraments obsessius i successius: Espriu, Elitis, Quasimodo, Saba, Queneau, Montaigne, Freud, Cortázar, e. e. cummings, Eliot, William Carlos Williams, Brecht, Rimbaud, Verlaine, Samuel Beckett, Clarice Lispector…» (2012: 47).

De la mateixa manera que Contijoch pren i utilitza tots aquests elements com a materials de construcció, podem pensar que fa el mateix amb els gèneres literaris, seguint el que proposa el crític francès Jean Marie Schaeffer (1988): en el moment de la creació, el model genèric es converteix en un material més sobre el qual l’autor treballa. En aquest sentit, la genericitat seria una funció textual (1998: 172). Sense alè no és un llibre que pertanyi a un gènere sinó que és un text que participa de gèneres diferents per posar en dansa una història que no s’hauria pogut explicar d’una altra forma.

Com dèiem, l’assassinat de l’amiga en unes circumstàncies que es desconeixen és tant el motor com el límit de tot aquest engranatge. Hi ha una necessitat per part de la veu narradora –és a les mans de cada lector decidir si cal identificar-la inequívocament amb la veu de l’autora empírica– d’elaborar simbòlicament el trauma de la mort, de convertir en relat allò que és només un fet. El fet és que l’amiga és morta i no hi ha res més indubtable, segur i irreversible que la mort. Però el fet és absolutament insuficient quan manquen les explicacions: «He fet indagacions al Jutjat de Terrassa, però no han trobat res als llibres consultats manualment [….] ¿On vaig amb tants interrogants? Vaig de dret cap a la necessitat d’imaginar-m’ho. Els fets. Digues la paraula: abracadabra, obrecadàver. Quina insensatesa» (2012: 113). O més endavant: «No hi ha full de calendari que assenyali el dia. El més trist de tot, gosaria dir que és això: sense dia s’ha trencat la cerimònia del record i tot resta a disponibilitat de l’oblit; per molt que l’autòpsia devia dictaminar, en el seu moment, el dia i l’hora i el com» (2012: 126). Sense alè també es presenta, doncs, com una constatació que els fets, per si sols, no diuen res, de la mateixa manera que callen els morts.

Aquesta reflexió apunta al moll de l’os, en realitat, de la idea de literatura que està proposant Contijoch i que explicita en alguns moments de la narració:

Tot és inexplicable. Per això, Hesíode i Homer van començar a escriure, per això existeix la literatura. Ja t’ho deia: no explicar cap història. No existeix una sola història sinó una multiplicitat d’històries. Per això m’agrada esbotzar o rebentar les novel·les. A més, de la vida, per molt que aprofundeixis, només en trauràs una autobiografia, és a dir, la teva existència (2012: 160).

En Contijoch, però, l’existència pròpia no és individual i d’aquesta manera el relat personal es trava a allò col·lectiu: a la política, al franquisme i a l’antifranquisme, a la militància, a una història que és alhora d’una persona i de moltes. En aquest sentit, Sense alè recorda a estones Els anys, d’Annie Ernaux, o L’hora violeta, de Montserrat Roig. Les cartes que intercala, escrites presumptament pel seu germà Joan, que està fent la mili, es podrien llegir en paral·lel a les Cartes al fill recluta, de Teresa Pàmies, i afegeixen una nova capa al retrat d’època que és també el llibre: «Cartagena, 10-7-68. Això és una puta merda; fins ara i conscientment, només vivia el folklore de la mili, però ja m’hi he emprenyat. […] No m’he fet fotos, em sembla que soc l’únic, però és que em toca els collons només veure’m al mirall quan m’afaito» (2012: 72).

Dins d’aquest entramat social i polític hi entra sens dubte la qüestió del feminisme. Contijoch s’ha reivindicat en diverses ocasions com a feminista i hi ha en la seva obra una clara consciència de la situació de mancança en què treballaven les dones escriptores. El vincle amb Maria Mercè Marçal, que comença l’any 1992, esdevé un bàlsam: «El món intel·lectual nostrat és petit i esquerp, però la presència apassionada i generosa de MMM em converteix en una persona agombolada. […] el bàlsam MMM s’afegia a la ferida de dona-que-escriu en absència de mares literàries» (2012: 137). De fet, Marçal ja coneixia Contijoch d’abans, perquè va ser membre del jurat del premi Miquel Martí i Pol de Poesia Catalana de CCOO l’any 1981 i Contijoch en va ser guanyadora amb Quadern de vacances (una lectura de «El segon sexe»). En la seva obra de temàtica més marcadament feminista, l’autora posa en diàleg fragments del llibre de Simone de Beauvoir amb els seus poemes, vitalistes, lluitadors. Forma part d’aquesta obra el vers «De les dones, com nins surten / flamarades sortiran», que dona títol a l’antologia de poesia catalana feminista a cura de M. Antònia Massanet publicada el 2023.

El Quadern de vacances va suposar trencar un silenci editorial de més de quinze anys. Contijoch va publicar el seu primer poemari el 1964, als 24 anys, el segon només un any després, als 25, i el tercer, als 27. Després, res fins als 43. Els tres primers llibres els va escriure en castellà. A Sense alè ho narra així: «Escrivim perquè llegim. Escrivia en castellà, tal com m’havien ensenyat, tal com havia llegit sempre» (2012: 35). En una entrevista de Maria Dolors Ferrer a la revista Ausona, l’any 1989, Contijoch reconeix que «jo tenia un castellà macarrònic i estranyíssim, perquè és clar, no era la meva llengua». Així i tot, el segon poemari el va publicar una editorial de Madrid i en un començament «vaig trobar que els castellans eren més simpàtics que els catalans» (2012: 36), però aviat va detectar que «alguns feien olor de franquisme» i que «Madrid era tan fosc com Manlleu» (2012: 36). En més d’una entrevista Contijoch ha explicat l’episodi en què Armand Quintana la va portar a Roda, a casa de Miquel Martí Pol, on també hi havia Segimon Serrallonga i altres intel·lectuals. «Vam seure, vam beure begudes espirituoses i va sortir la pregunta: Què fa una noia de Manlleu escrivint en castellà?» (2012: 38). A partir d’aquell moment va començar a escriure en català i van començar les dificultats per publicar. «Quina decepció! Quina solidaritat més bròfega! […] Més tard ho vaig anar entenent. Vaig entendre-ho clar-i-videntment» (2012: 47).

Anys més tard, Contijoch assenyalarà que «escriure en català i en dona afegeix un plus de perillositat i d’autoconvicció, pel fet d’haver-se-les amb una llengua assetjada i des d’una invisibilitat històrica» (2006). En aquest sentit, la tasca de Contijoch com a autora, però també com a crítica, com a traductora, com a assagista i també com a activista pren una altra dimensió. La consciència d’ocupar una posició que parteix d’una invisibilitat històrica i amb una llengua minoritzada reclama la necessitat de construir constantment aquesta posició. Escriptores com Josefa Contijoch no només van haver de fer la feina de dir coses, sinó també de construir un lloc des d’on dir-les.

Una obra profundament interessant en aquest sentit és l’assaig Les Vacants, un homenatge a les principals autores del segle XX. Tal com ho explica Contijoch en una entrevista que va fer-li Judit Mompín, es tractava de triar «de la literatura universal, de tots els estils (textos poètics, periodístics, narratius…), fragments escrits per dones del segle XX i XXI, fent moltes traduccions dels textos jo mateixa. En fi, m’hi vaig matar» (2013: 112). Hi apareixen més de 600 autores. L’obra, però, va tenir una recepció gairebé nul·la. En la mateixa entrevista de Mompín, Contijoch ho denuncia: «El drama d’aquest país per als poetes, escriptors i lletraferits és que no hi ha crítica de veritat» (2013: 113). A Sense alè també es mostra crítica amb el camp literari català

la cultura és una bona eina per a la promoció personal, sempre que el poder et cridi i et confiï un petit paper en la gestió de la cosa. […] Els uns arriben i agafen les cadires que els altres han deixat. Resulta que els uns i els altres són els mateixos; es coneixen, es reconeixen, juguen al mateix joc, es fan senyals, de manera que el poder resta inamovible (2012: 48).

La capacitat de veure i dir les coses clares és un dels elements transversals de tota l’obra de Contijoch, juntament amb la ironia, que detecta Dolors Miquel: «Ironia com a contenció de l’excés de l’emoció. […] En aquest ús de la ironia, la poeta ens adverteix que és massa curta la vida, per prendre-se-la tan seriosament, malgrat l’insofrible dolor que de vegades provoca, i aconsegueix prendre una distància respecte al seu propi dolor» (2012b: 12). Miquel també detecta en la seva poesia un «pessimisme existencial, una mena de crida estranya a favor del carpe diem» (2012b: 25) que troba especialment en els versos «vindran anys més dolents / i ens tornarem més cecs». Encara es fa més evident en el poema Consell (un poema que em tatuaria):

Pots agafar

el camí de la dreta

el camí de l’esquerra

o bé el del mig.

És igual:

arribaràs a un lloc

que no t’agradarà.

T’equivocaràs sempre. (2012b: 91)

Un altre element que Miquel detecta en la poesia de Contijoch és el pas del temps i la inaccessibilitat del passat, un tema que, com s’ha vist, conforma el nucli de Sense alè. És interessant veure com les mateixes preocupacions transcendeixen els diferents llenguatges amb què treballa. Per exemple, a Sense alè llegim: «Quant duren, certament, els anys. Duren i duren els dies carregosos, maldestres, amb clangor de trompetes i cavalls piafant. […] Estic mirant els núvols. La llum crema. Amb el beneplàcit dels dies, haig de manifestar que per molt que duri la cosa, la cosa no dura. Els dies passen i no tornen» (2012: 153-154). El ritme del fragment recorda al seu poema «As time goes by», de Les lentes il·lusions. «penses no passa res / per dur que sigui de passar / les coses passen / passen de pressa els anys / i allò ni clar ni fosc que anomenem la vida / […] buides i esperes que passi alguna cosa / que ompli i es quedi / però res no es queda i tot cansa» (2012b: 116).

Ja sigui en la seva vessant poètica, narrativa o assagística, val la pena perdre’s en el bosc de paraules de Contijoch, una escriptora, en dona, en català, encara no prou llegida, i amb una escriptura que ofereix més preguntes que respostes. Aquest fragment es troba cap al final de Sense alè:

Enmig de la gent que corre, escàpola, hi ha la dona en fuita, que circula per viaranys espesseïts, entre boscos acotats per cledes de fusta revellida. Cap al tard arriba al cim del mont Ventós. El vent xiula i porta una veu com un bruel: «Aquesta és la contrada dels que foren, són i seran. Per sobre, el celatge carregat d’espurnes i d’enigmes; davant, la mar i els seus perills. L’ull ho veu tot i tot ho té present i té les claus de totes les portes». La dona es gira per mirar d’on ve la veu que parla i és només una veu que parla. «¿Era això? ¿La vida era això?», pregunta. «¿I ara què?». Un terrabastall inaudit (llamps, trons, caps de fibló, remolins, xucladors, pedregada) es desferma per tota resposta. (2012: 182)

Bibliografia

Contijoch, Josefa (2012) Sense alè. Barcelona: Edicions de 1984

____ (2012b) Ganiveta. Palma: Lleonard Muntaner Editor

____ (2006) Notes sobre la funció poètica. Lectora, 12, pp. 237-240

Mompín, Judit (2013) Retrat d’una dona lliure: Biografia intel·lectual de Josefa Contijoch i Pratdesaba. Vic: Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants

Schaeffer, Jean Marie (1988) Del texto al género. Notas sobre la problemática genérica. Dins M. Á. Garrido (ed.) Teoría de los géneros literarios. Madrid: Arco libros