El primer poema de Karaoke foxtrot, de Jordi Vintró, fa servir el motlle venerable de l’auca (els heptasíl·labs apariats) per presentar la història d’un senyor estrafolari, de qui no sabem altra cosa que la seva condició de veí d’un tal Serafí. Compondre una auca per resumir la peripècia i la personalitat d’algú remarcable entra de ple dins la tradició: recordem per exemple l’«Auca d’una resposta del senyor Gaudí», d’Auques i ventalls de Josep Carner. Però el veí del tal Serafí es comporta de manera bastant més extravagant:
Quan s’esqueia lluna plena
amollava udols de pena.
Alimentava escorpins
amb arròs i fideus fins.
Al lector que coneix una certa tradició li arriba un dring: Edward Lear. En un dels seus poemes més coneguts, «The Dong with a Luminous Nose», el protagonista (aquest ésser estrany, un dong de bona nàpia) esplaia la seva melangia fent música nocturna, i la famosa parella de «The Owl and the Pussy-Cat» acaba ballant a la llum de la lluna. Lear també té limericks d’homes i dones que fan coses tan poc convencionals com això d’alimentar escorpins amb fideus: ballar amb un corb o tocar la flauta per a uns porcs. Per dir-ho a la manera ferrateriana, Jordi Vintró es fa un racó a l’ombra de la poesia anglesa que té Edward Lear i Lewis Carroll com a patriarques.
Així doncs, podríem afirmar que Jordi Vintró és un dels pocs que incorpora a la poesia catalana la tradició anglosaxona del nonsense. Aquest és un territori literari que té fronteres no del tot nítides amb la literatura infantil i amb la literatura satírica. A partir d’aquests materials, el nonsense crea un univers nou, una mirada atònita, com ja va dir Chesterton,1Chesterton, C.K, «A Defense of Nonsense», a The Defendant, Londres, R. Brimley Johnson, 1902 a un món de regles incomprensibles. Només s’entén com a literatura de temps perplexos.
Ara bé: la relació del nonsense amb la literatura infantil no es pot resoldre amb l’afirmació simple que en realitat és literatura per a adults camuflada. Al cap i a la fi, tant Carroll com Lear pensaven en lectors infantils. I aquest Karaoke Foxtrot es publica a Vacamú, una editorial que afirma la seva voluntat de fer llibres «per a totes les edats». El sintagma no és original del tot, però toca el viu de la qüestió: literatura que poden llegir els infants i on els adults hi poden trobar, a més de plaer lector, capes de sentit ocultes per als infants. També funciona a la inversa: en aquest llibre hi ha poemes la gràcia dels quals descansa en una referència culta (la pipa de Magritte, per exemple), però que les criatures poden gaudir igualment. Al final, tota la qüestió de les etiquetes és secundària i el que importa és que del llibre d’en Vintró es pot dir el mateix que dels mestres esmentats: que és bona literatura.
Karaoke Foxtrot porta el subtítol Abecedari abracadabrant, perquè, efectivament, s’estructura en forma d’abecedari: un poema per lletra. L’abecedari poètic és una forma característica del llibre infantil pedagògic: els de la meva edat, si més no, encara n’hem tengut. Adoptant aquesta forma, aquest poemari fa més evident el joc de subversió de l’ús comú segons el qual la literatura infantil ha de ser didàctica i benintencionada. També pot ser bandarra, un camí en què també Lear i Carroll són precursors, i que en la lírica anglosaxona ha donat mostres tan remarcables com els Versos perversos de Roald Dahl2Dahl, Roald, Versos perversos, trad. de Miquel Desclot, Barcelona, Ed. 62, 2016 (modèlicament traduïts per Miquel Desclot) o els llibres, en territori encara més macabre que el de Dahl, d’Edward Gorey, que, dit sia de passada, també en té un en forma d’alfabet.3Gorey, Edward, The Gashlycrumb Tinies, Nova York, Harper, 1977
Els dos Edwards, Lear i Gorey, varen ser també magnífics il·lustradors dels seus versos. En els casos de Carroll i Dahl, els noms dels escriptors van associats als dels artistes que n’han fet il·lustracions que ja formen part de la història: John Tenniel i Quentin Blake, respectivament. Per a aquest Karaoke foxtrot, Vacamú ha fet l’encàrrec a Joan Casaramona. Com ja ha demostrat en els lliuraments anteriors, els editors saben que cal plantejar-se aquesta qüestió amb exigència de qualitat i d’adequació al text.
L’abecedari de Jordi Vintró té una curiosa característica afegida: cada lletra està exemplificada amb una paraula que la conté almenys dues vegades: Abracadabra, Babau, Corc, etc. Això obliga l’autor a esforços notables en casos com la Y o la W. El resultat és una mostra del poder de la trava com a element constitutiu d’una determinada manera d’entendre la literatura. La trava és fèrtil: repasseu els oulipians, per exemple, o llegiu les consideracions que el Verbàlia de Màrius Serra4Serra, Màrius,Verbàlia, Barcelona, Empúries, 2000 fa al respecte.
El joc lingüístic és el bessó de la poesia de Vintró. El mostrari mètric va des dels trisíl·labs (una volta de rosca més sobre el motlle de Jaume Roig) al vers de base accentual (com als anapests d’«Ultimàtum»), passant per versos més habituals o per poemes que construeixen un joc de reiteració amb altres estratègies. El poema «Filferro» té dues estrofes que acaben amb una successió ordenada de les cinc vocals, sempre en posició tònica final: cabàs / espès / pastís / gros / tus. Aquesta sèrie fa pensar en la vella definició de Jakobson de la funció poètica, que és aquella «que projecta el principi de l’equivalència de l’eix de la selecció a l’eix de la combinació».5Jakobson, Roman, Lingüística y poética, Madrid, Cátedra, 1988 La poesia és joc de reiteracions, ecos i paral·lelismes.
Vintró juga molt amb el reble. Llegim dos decasíl·labs apariats:
Un corc arriba al si d’una família
i només sap parlar d’halterofília.
És obvi que el tema amb què el corcó aquest dona la llauna ve determinat per la rima. Si hagués arribat al si d’una nissaga és possible que hagués parlat obsessivament de verdolaga. El reble és la paraula fàcil o supèrflua que s’utilitza perquè rimi un vers. Recorro a la definició de ripio de la RAE, que em sembla més exacta, o més útil als meus propòsits, que la dels diccionaris catalans. Té, naturalment, una connotació negativa. Però vet aquí que Joan Ferraté, en un pròleg a l’esmentat Auques i ventalls, parla d’allò que anomena l’aptesa del reble. Al poema carnerià «Símbols» hi apareix un llinatge Proubasta que va molt bé per rimar amb casta/encasta/tasta, i un Agramunt molt avinent per rimar amb amunt: rebles. Diu Ferraté que «rebles estridents» com aquests ens disparen en l’exhilaració, en la convicció de l’harmonia perfecta i en la pau de la dissonància vençuda.6Ferraté, Joan, pròleg a: Carner, Josep, Auques i Ventalls, Barcelona, Edicions 62, 1977 És una manera de dir que tenen una gràcia extraordinària.
Començava amb una referència a un personatge que amollava udols a la lluna plena i alimentava escorpins. Hi vull tornar, abans d’acabar, per deixar clar que tots els jocs lingüístics a què he fet referència són una part de l’èxit dels poemes de Karaoke foxtrot. L’altra part és la potència de la imaginació poètica. El poema «Sedàs» compara la farina que cau, ja sedassada, a una pluja fina, que després esdevé neu i blanqueja tot un paisatge per on de cop apareixen uns acròbates a qui se’ls congela el nas. Contat així no té encant. Als versos de Vintró sí que en té.