Un bon dia, un canvi de timó a Serra d’Or va fer que la porta de la revista se m’obrís. Durant anys, el pare Massot havia anat seguint amb un xic de curiositat les meves circumval·lacions de vida i d’escriptura a través de tercers, però sempre m’hi havia barrat l’entrada. Era un fet una mica anòmal, des del punt de vista del catalanisme, que les meves publicacions de «Traus» —la col·lecció de pensament crític a Lleonard Muntaner— mai no hi haguessin tingut un trist esment. Però l’interès per Walter Benjamin i la mediació d’en Marc Roig van fer que en Francesc-Marc Álvaro, aleshores director, em demanés un text sobre el crític i pensador jueu alemany per al gran públic. Quan l’hi vaig enviar, ell ja deixava la revista per dedicar-se de ple a la política i em comentava que el nou director seria en Joaquim Noguero, a qui jo ja coneixia de temps enrere, de quan dirigia El pou de lletres. Així que se’m va fer l’encàrrec, vaig pensar que era urgent i oportú de fer una observació que em semblava cabdal: la concepció del temps en Benjamin no era ben bé la que en Joan Burdeus havia explicat a la seva crítica de Carrer de sentit únic, «Tallar la metxa de la història amb Walter Benjamin» (Núvol, 2023). Havia de fer aquella remarca significativa perquè el materialisme històric planteja una relació amb els oprimits i les víctimes del passat que és difícil de capir, si no s’explica bé. Segons en Burdeus, per a Benjamin les coses «són irreparables», com en una visió lineal i historicista de la història. Però de fet un passat fracassat i ofegat es podria reparar (és el tikkun de què parla Michael Löwy) en el moment revolucionari d’un present que s’hi emmiralla per fer-ne ressorgir les lluites, de manera que aquestes puguin assolir els objectius legítims a què van aspirar.

El cas és que, una vegada lliurat i acceptat, algú degué passar el meu text inèdit a en Burdeus i la seva reacció no es va fer esperar. Va fer-ho esbiaixadament i, el que és pitjor, sense assumir l’esmena. És a dir, que ell, com a crític cultural que no s’està d’opinar arreu ni de dir el que pensa (abruptament i tot), de cop i volta no podia suportar una correcció de caire filosòfic, que no portava ni una gota d’acritud. Sembla que aquesta hagi de ser la llei d’una bona part dels qui tenen la paella pel mànec en els mitjans del Principat: volen ser intocables i, si cal, intenten cancel·lar sine die i pertot allà on poden les veus d’aquells que els qüestionen i toquen el viu. És ben bé la perversió de la crítica, ja que no admet apel·lació i, a més, condemna tota forma de contra-crítica. Perquè la nota que ell va dedicar a Llegir petit de Blanca Llum Vidal, situada a les novetats d’assaig en català de l’edició en paper de Núvol d’aquell setembre de 2023 —un exemplar que regalaven, desat dins una bossa de tela, a tots els qui van participar a la Setmana del Llibre en Català—, quan encara no havia sortit ben bé el meu text a Serra d’Or, era d’una poca-solta evident: «Llum Vidal defensa l’hermenèutica de la diferència amb romanticisme i futilitat quixotescos, justament en autors com Martin Buber, Víctor Català o Marguerite Duras, la gràcia dels quals és que no estarien d’acord amb ella.» No entraré a comentar la confusió que agombola la lliçó que desplega a la seva nota sobre el que ell anomena «hermenèutica de la diferència». Vull que l’atenció es fixi tota en l’estirabot espaterrant que acabo de reproduir (si us plau, llegiu-lo uns quants cops seguits, sobretot la cursiva, que és meva) i que ve d’un dels escriptors segurament més mediúmnics del país, capaç d’invocar els esperits de Català, de Buber i de Duras per preguntar-los quin parer tenen del llibre de Blanca Llum Vidal, amb la intenció de comunicar les seves opinions contrariades als lectors de Núvol, ja que aquesta dissidència pòstuma és justament el que, segons ell, els fa caure en gràcia als propis ulls. Heus aquí la mena de crítica d’assaig que valida Bernat Puigtobella per a la seva revista.

Però la cosa no es va aturar aquí. El pas següent d’en Burdeus, en la seva nota sobre Llegir petit, va ser acudir a les pràctiques de la «cultura de la cancel·lació» (utilitzades avui amb entusiasme per tot l’espectre polític mundial, a fi de poder manar), i sembla que això només li era possible si treia l’espantall de Heidegger, el gran guru de la postmodernitat, ja que tot ell suposa un capital cultural que s’ha de salvar i preservar costi el que costi (els llibres no només poden ser els efectes d’un narcisisme, sinó que també poden participar en la mecànica de fer diners i, sobretot, d’imposar una ideologia, una manera de pensar, una vegada s’ha aconseguit de cancel·lar els dissidents). El cito: «És fascinant que l’enemic del llibre sigui Matin [sic]Heidegger, el nom de malvat més repetit al llarg del text. A l’altre extrem, el nom d’heroi que més vegades apareix és el d’Arnau Pons que fa anys que s’ha proposat detectar qualsevol influència del filòsof alemany en la cultura catalana i condemnar-la, una lluita que Vidal accepta i continua fil per randa». No és només un fet insòlit que la publicació dels Quaderns negres, controlada i censurada pels hereus —i esquivada per en Burdeus l’any 2023—, en què Heidegger ja es deixa anar sense embuts amb el seu antisemitisme ontològic, no hagi provocat un debat sense complexos a la nostra cultura; també és insòlit que l’única persona forana que l’establishment català ha validat per parlar-ne sense cap confrontació sigui Donatella Di Cesare. A més de ser, segons diu ella, d’esquerres (una dada que en Burdeus també esgrimeix), Di Cesare té evidents interessos crematístics i curriculars en la matèria i per això defensa la tesi filosòfica aberrant de Heidegger sobre l’autoextermini dels jueus sota el nazisme, de resultes d’haver sortit de l’ésser (si és que hi han estat mai), i ho fa amb els mateixos jocs de paraules heideggerians que ja van ser refutats per Jeanne Hersch (realment d’esquerres) a les primeres pàgines de la seva tesi doctoral.

El que ens recrimina en Burdeus, al capdavall, és de ser obtusos, reductors i d’operar amb uns tics repressors i totalment fora de lloc, ja que Heidegger ha tingut grans lectors filòsofs d’esquerres, com Žižek i Critchley —diu—, però no es pot amagar que cap dels dos no ha volgut analitzar els disbarats vessats en els Quaderns negres, cosa que demostra, una vegada més, que després de Heidegger una part gens menyspreable dels filòsofs que l’han seguit han claudicat de la seva missió (per sort hi ha algunes excepcions, és clar, sense comptar-hi Buber, ja que ell no va ser mai heideggerià, sinó que li va fer crítiques filosòfiques contundents, cosa que en Burdeus escatima en criticar Llegir petit, segurament perquè això encara faria més absurd el seu raonament). Pel que fa a Žižek, ell més aviat s’ha sumat —almenys en un article—¹
Slavoj Žižek, «L’expansionisme israélien, aux sources du nouvel antisémitisme» (01/12/23), disponible en línia (<https://www.lorientlejour.com/article/1359388/lexpansionnisme-israelien-aux-sources-du-nouvel-antisemitisme.html>). als raonaments antisemites que Heidegger formula als Quaderns negres, sense tenir en compte que fins i tot els jueus arrelats, condecorats i batejats van ser deportats i assassinats durant el nazisme.² Ivan Segré ha sabut destapar molt bé els prejudicis clàssics que Žižek va manifestar envers el judaisme en el llibre que va publicar l’any 2000: The Fragile Absolute: Or, Why Is the Christian Legacy Worth Fighting For?, i agafa com a referència la traducció de François Théron: Fragile absolu. Pourquoi l’héritage chrétien vaut-il d’être défendu? (Flammarion, 2008; reed. Champs-Essai, 2010, p. 9-10); vegeu Ivan Segré La trique, le pétrole et l’opium. Sur la laïcité, la religion et le capital. Montreuil: Éditions Libertalia, 2019, p. 108-112. És cert que, d’aleshores ençà, Žižek ha pogut expressar punts de vista més lúcids sobre la qüestió de l’antisemitisme, sense deixar de ser crític; llegiu un dels textos del seu darrer llibre El cielo en desorden (Anagrama, 2025; traducció de Damià Alou), disponible en línia: <https://www.elconfidencial.com/cultura/2025-06-21/si-el-antisemitismo-esta-vivito-y-coleando-pero-donde_4154702/>. El fet és que en aquest context que és el nostre el nom de Žižek, que Burdeus presenta com a figura d’autoritat, no aporta absolutament res. Però en Burdeus fa una altra trampa colossal quan assegura que sostenim que el pensament de Heidegger «porta al nazisme d’una manera inexorable». No, senyor. El pensament de Heidegger porta (ho hem dit manta vegada) a una dissolució del subjecte i per tant a una llengua que parla, a un menyspreu per la sintaxi en els textos que comenta, a una concepció de la diferència ontològica (ésser/ens) que introdueix una esquerda en el pensament i sobretot en la relació amb el món, a una imposició d’una significació abstrusa per sobre del sentit, a una evitació de les responsabilitats a còpia de magnificar una idea de silenci, a un ús capritxós de l’etimologia per apuntalar les seves dèries, a una idea d’experiència des de la seducció del perill, també a una deshistorització de les obres, a una sublimació del substantiu (isolat, mòbil) mitjançant un ús hiperbòlic de la substantivació i per tant a una essencialització problemàtica de la llengua, a un ús para-religiós de certs arcaismes enigmatitzats, a una imbricació obsessiva de terra, paisatge i llengua, i també a una distorsió de la història, no només l’alemanya. Prou sabem que hi ha filòsofs més o menys heideggerians a l’esquerra i això és justament el que fa incòmoda, però també necessària, la nostra lectura crítica —aquest argument seu no ens farà pas callar. No cal dir que també hi ha hagut, de sempre, un antisemitisme d’esquerres (ferotge) i això no hauria d’estalviar ningú d’assenyalar-lo, encara que sigui d’esquerres. Que Antonin Artaud hagués fet declaracions antisemites o es mirés Hitler amb una intriga positiva, no ens hauria d’aturar tampoc a l’hora d’analitzar aquella fascinació (ho he fet no fa gaire, perquè la meva manera de comentar les obres no és en absolut la que pinta en Burdeus).

Quan rellegeixo Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig, on ella intenta fer una mica de llum sobre el tipus de col·laboracionisme del «famós Otto» (capítol 5), és a dir, el company d’Armand Obiols i també el nexe amb la xarxa de treballadors forçats de l’organització Todt, i per tant quan torno a les pàgines duríssimes de tortures i d’execucions dels qui, encara que els hi anés la vida, van passar-se a la resistència, o dels qui es van negar a treballar forçadament, o a col·laborar, d’una manera o d’una altra, en el si d’una infinita gamma de grisos, provocada, inevitablement, per una angoixosa situació totalitària, no puc sinó pensar en la violència extremada que Benjamin prova de conjurar per mitjà del seu kairós revolucionari. Si aquest volum de Montserrat Roig ha estat durant molts anys una de les poquíssimes referències de què es podia disposar sobre «el famós Otto», que darrerament ha portat una certa cua (arran del meu epíleg a La mort i la primavera), i si ningú (que jo sàpiga) mai no se n’havia fet ressò (tret de Montserrat Casals), és que gairebé hi ha una mena de cancel·lació mental col·lectiva que, per força, s’ha d’acomodar molt bé amb la cancel·lació subtil que les elits, a poc a poc, van introduint ara aquí, ara allà, contra aquells que proven de llegir els textos literaris i filosòfics a contrapel, i també amb uns certs riscos, si cal.

• 1
  
  Slavoj Žižek, «L’expansionisme israélien, aux sources du nouvel antisémitisme» (01/12/23), disponible en línia (<https://www.lorientlejour.com/article/1359388/lexpansionnisme-israelien-aux-sources-du-nouvel-antisemitisme.html>).
• 2
  Ivan Segré ha sabut destapar molt bé els prejudicis clàssics que Žižek va manifestar envers el judaisme en el llibre que va publicar l’any 2000: The Fragile Absolute: Or, Why Is the Christian Legacy Worth Fighting For?, i agafa com a referència la traducció de François Théron: Fragile absolu. Pourquoi l’héritage chrétien vaut-il d’être défendu? (Flammarion, 2008; reed. Champs-Essai, 2010, p. 9-10); vegeu Ivan Segré La trique, le pétrole et l’opium. Sur la laïcité, la religion et le capital. Montreuil: Éditions Libertalia, 2019, p. 108-112. És cert que, d’aleshores ençà, Žižek ha pogut expressar punts de vista més lúcids sobre la qüestió de l’antisemitisme, sense deixar de ser crític; llegiu un dels textos del seu darrer llibre El cielo en desorden (Anagrama, 2025; traducció de Damià Alou), disponible en línia: <https://www.elconfidencial.com/cultura/2025-06-21/si-el-antisemitismo-esta-vivito-y-coleando-pero-donde_4154702/>. El fet és que en aquest context que és el nostre el nom de Žižek, que Burdeus presenta com a figura d’autoritat, no aporta absolutament res.