Revista Digital de Crítica Literària
Llegir el Llibre del desassossec (Fernando Pessoa, 19821Publicat pòstumament.i escrit entre el 1913 i l’any de la mort de l’autor, el 1935. ) m’omple d’una felicitat estranyament inexplicable. Inexplicable no és una llicència, vull dir, m’hi he trobat més d’un cop. Quan m’acoblo amb algú sota el paraigua conversacional que és un títol compartit, mai hi ha dubtes que és un gran llibre. Però comencen les impressions (és tan trist! o com em va deprimir) i arriba també el distanciament. És que m’agafa sempre per sorpresa i em costa expressar el contrari: que per mi és un llibre feliç! Que té una qualitat vital i lluminosa de fons que, si no és la felicitat, s’hi assembla molt. I que encara no he sabut anomenar, però començo a trobar les paraules.
Si volem avançar en aquesta conversa, hem de donar per bons alguns axiomes. Primer haurem de concedir que és un llibre bell, perquè la consciència de Bernardo Soares es concreta en paraules, metàfores i idees que són precioses, com peces d’art textual. També diríem que és estimulant, perquè explora profundament i contradictòria el seu món, que és l’interior. I finalment, ho compartiries, que la plenitud que provoca atorgar significats és més sòlida i duradora que la d’una emoció, i aquest llibre en va ple, de significat. Però crec el ‘per tant’ no va aquí, encara. És a dir, no és que el Desassossec em faci experimentar tot això, tot aquest plaer estètic i la satisfacció intel·lectual i, ‘per tant’, em faci feliç. Hi ha alguna cosa més i la proposició segueix més enllà i enfora del llibre.
Crec que passa sovint, que acabar d’entendre demana temps i distància i un dia de casualitat un llibre et resol un altre i a mi la clau em va arribar mentre llegia sobre Els quaderns de Malte (Rainer Maria Rilke, 1910). Pensant-ho bé, no és estrany que aquests dos llibres (Desassossec i Malte) em conversessin, perquè tenen molt en comú. Tenen l’aire decadent de fi de temps i la inclinació existencial. Tenen el mateix segle XX i punts diferents, però la mateixa Europa. I, sobretot, tenen dos narradors insalvablement solitaris i de qualitat cerebral que propicien que l’autèntic moviment passi sempre a la consciència. “Ah, que viatgin els qui no existeixen!”, 2 Pessoa, Fernando (2018). Llibre del desassossec. Barcelona: Quaderns Crema. p. 131. “¿Què em pot donar la Xina que la meva ànima no m’hagi ja donat?”,3 Ibídem. p. 147. pregunta Pessoa, a favor de l’interior, a través de Soares. I Rilke per Malte respon quan parla de “descobrir entre les coses visibles l’equivalent del que hi dus a dins”,4 Rilke, Rainer Maria (2010). Els quaderns de Malte. Barcelona: Viena Edicions. p. 75. com si només es pogués trobar allò que ja es posseís. Més que l’acció, el que mou les pàgines és la inquietud d’aquestes consciències, i el text també es torna consciència; un flux de pensament intel·ligible, però fragmentari i irregular com una ment. Per això, em sembla una coincidència bonica que ambdues obres s’anomenin pel medi que les subjecta (un llibre, uns quaderns), potser l’únic que certament és, allò estable en la subjectivitat ubiqua. Però és clar que es van fent repeticions, que formen obsessions, que formen temes. Començant per Malte, me n’interessen dos: el de la mort pròpia i el de l’amor intransitiu.
Intentaré condensar en un parell de paràgrafs aquests dos grans temes d’Els quaderns de Malte. El primer, el concepte de la mort pròpia, va germinar en Rilke en llegir Jens Peter Jacobsen escriure que “jo crec que tot home viu la seva pròpia vida, i mor la seva pròpia mort, això és el que crec”,5 Pròleg. i en veure presentades vida i mort com aquesta unitat, i no com a oposició, hi va trobar un impuls. Rilke parlava de la mort com un pinyó que duem tots a dins,6 Rilke, p. 13. que creix amb nosaltres, perquè a la mort pròpia s’hi ha d’arribar. I s’hi arriba vivint una vida pròpia; individual i autèntica. En essència, més que una teoria, és una intuïció o un gran gest afirmatiu, que potser comparteix llavor amb el que va portar Salvat-Papasseit a escriure “Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum”7 Salvat-Papasseit, Joan (1934). «Notes biogràfiques». Revista de Catalunya (trobat a: Altaió, Vicenç (2016). Miró i els poetes catalans. Grup Enciclopèdia. p. 72). (mors tal com has viscut) o a Baldwin, “A mi em sembla que hauríem de congratular-nos de l’existència de la mort, que hauríem de decidir, realment, de guanyar-nos la nostra mort a base d’enfrontar-nos amb passió amb l’enigma que és la vida”8Baldwin, James (2024). La pròxima vegada, el foc. Tigre de Paper. p. 67. (has de fer teva la mort, tot fent teva la vida).
Amb aquestes observacions s’enceta Malte, però no és fins al final que floreix l’amor. El seu amor s’anomena intransitiu perquè s’ha alliberat de l’imperatiu de l’objecte. És a dir, l’amor es justifica en si mateix, en el seu sentir, independentment del destí o el resultat: “no necessita ser correspost perquè conté, en si, la vida i la resposta”.9 Rilke, p. 178. Des de l’altra cara més pessimista, amb més resignació, al Desassossec també es tempteja amb aquest trencament, quan reflexiona que “res no valgui l’amor d’una ànima, i, si per sentiment l’hem de donar, tant és donar-lo al petit aspecte del meu tinter com a la gran indiferència dels estels”,10 Pessoa, p. 23. perquè el valor es troba tot en estimar.
Què tenen en comú tots dos temes? Jo crec que és una disposició cap a la pròpia agència, en bé de l’experimentació de la vida; amor i mort. I per què Rilke em connecta aquí amb Pessoa? Crec que per la defensa de l’autonomia d’aquesta experimentació, com a forma d’existència ja dotada de sentit. Va fins i tot abans de l’acció, com en Pessoa (“La glòria nocturna de ser gran sense ser res!”11 Pessoa, p. 20 ), pot quedar-se en el marc o en la intenció, tot potencialitat. Em sembla que el mínim comú absolut entre els dos autors és un gest, com una lleugera inclinació del cap que diu que sí. Ara potser sembla que me n’allunyo, però vaig apropant-me a aquell ‘per tant’ inicial.
En aquell mateix segle i en aquella mateixa Europa, Heidegger (1889-1976) anunciava la nit del món. Era una època en què a l’home se li feia obscur el sentit del món i menys autèntic el lligam amb ell; en què era incapaç de fer-se càrrec de la mort i d’experimentar amor. I era la tasca del poeta revelar això, anomenant els Déus o valors perduts i els que han de venir.12 Jiménez, Alba i Morán Roa, Alberto (2020). «Zwischenraum: Heidegger, lector de Rilke» a Cereceda, Miguel (ed.). Rilke y la filosofía. Madrid: Arena Libros. Com si se’n fessin responsables, els dos narradors prenen l’encàrrec des de les primeres línies de les respectives obres, en què Malte declara aprendre a veure13 Rilke, p. 20 i Soares ha desaprès, perquè se situa en la “pèrdua total de la inconsciència”:14 Pessoa, p. 15
“Vaig néixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda -- sense saber per què. I aleshores, com que l’esperit humà tendeix naturalment a criticar perquè sent, i no perquè pensa, la majoria d’aquests joves va triar la Humanitat com a succedani de Déu. Pertanyo, però, a aquella espècie d’homes que estan sempre al marge d’allò a què pertanyen, i no veuen només la multitud de la qual són, sinó també els grans espais que hi ha al costat.”15 Ídem.
Aquest és també el centre de l’experiència mística: la unió de l’ànima humana amb la divinitat o l’absolut. En aquest món, el cel és a dalt i la terra a baix, i la intuïció més heretada ens diu que ascendir és aspirable i decaure, negatiu. I que per trobar allò sagrat ens hem d’elevar. Però entre els segles XII i XIV, com una provocació involuntària a aquesta lògica, apareix una nova via de transcendència: la mística del descens.16 Cirlot, Victoria i Garí, Blanca (2022). La mirada interior. Madrid: Siruela. La meta continua sent el vincle o l’experiència unitiva. Però l’aspiració ja no és elevar-se per aproximar-nos a l’inefable, sinó que és en la nostra baixesa que se’ns farà present. La caiguda pot ser “la forma més alta de l’experiència de Déu”,17 Ibídem. i l’absolut es pot sentir des del fons més pregon.
En tot això pensava perquè llegia la carta que Rilke va enviar a Lou Andreas-Salomé per parlar-li de l’escriptura d’Els quaderns de Malte. A mesura que avança el llibre, la condició material del narrador decau i ell, que provenia de l’aristocràcia danesa, es veu encaixant entre marginats i moribunds. Aquests són els fets, i podrien sentir-se com un descens precipitat en espiral, però no és sempre així, perquè apareix “un contrari implícit en la narració: l’amor com a força ascendent”.18 Trobat a: Ruy Sanchez, Alberto (2012). «Rilke y Malte en París: vidas y letras góticas» a: Con la literatura en el cuerpo. Taurus. És aquell amor en abstracte, intransitiu. La pobresa buida Malte, però paradoxalment el deixa ple d’espai per a alguna cosa més. Rilke s’explica per missives: l’escriptura de Malte (com la seva caiguda) no és un naufragi, sinó “un ascens estranyament obscur cap a una regió llunyana i desolada del cel”.19 Ibídem.
La beguina Marguerite Porete (1250-1320), mística del descens, creia que, en caure, l’ànima humana s’envoltava tota de foscor, i era en la foscor que Déu s’hi reflectia com en un mirall, en un instant sense temps que també anomenava ‘llampec’.20Cirlot i Garí, 328 Suposo que el llampec és una metàfora força comuna per parlar de la sensació d’epifania, i també s’ajusta al seu caràcter paradoxal: com el significat s’eixampla incloent el que aparentment n’és contrari, com l’elevació se sent més forta quan hi ha hagut un fort descens; així com el llampec es fa visible en la foscor. L’epifania i la paradoxa són també grans combustibles pel pensament de Soares (per això, per exemple, “és noble ser tímid, il·lustre no saber actuar”), fins al punt que la seva existència és també paradoxa, amb una vida interior plena i expansiva, pràcticament reclosa a l’apartament a Lisboa. Quan escriu “he vist, en un llampec íntim, que no soc ningú. Ningú, absolutament ningú”21 Pessoa, p. 273. , podem sentir l’angoixa del buit, i veure, alhora, la llum que hi ha en no ser ningú i en tenir espai per a tot.
He dit que volia conversar sobre per què em fa feliç la lectura del Desassossec i, si fos justa i deixés la paraula a Soares, aniria així: “si em demaneu si soc feliç, us respondré que no ho soc”.22 Pessoa, p. 75 Però jo posaria igualment el ‘per tant’ aquí. És a dir, amb cada petit fracàs de Soares com amb cada petita pèrdua de Malte, sento la dolçor de la rendició i (per tant) em fa feliç. Veig la paradoxa, i té sentit, i em fa somriure. Sento sota les paraules el llampec compartit. I crec que ell, ja cansat, m’acceptaria la contradicció, perquè també això ho va deixar per escrit: “només la infelicitat eleva — i el tedi, que amb les infelicitats alimentarem, és heràldic com l’ésser que descendeix d’herois llunyans”.23 Ídem.
«et la voix ne me vient que par bribes et creuse!» Stéphane Mallarmé El primer llibre de poemes de Josep Lluís Badal duia com a títol O pedra, que ja és tota una poètica en si mateix. Si és cert que «un poema es fa amb paraules», com revelaria amb una certa ironia un Stéphane...
Llegeix-loRes fascina tant a l’espècie humana com el fenomen de l’eros. De fet, no seria forassenyat afirmar que la filosofia existeix, en part, gràcies a ell, ja que: què genera més admiració, misteri i encís que les passions de l’erotisme? Potser alguns em contradiran i sentenciaran que allò que ens causa realment més interrogants és...
Llegeix-lo
