Una nena que es diu Ka i que viu en una casa al mig del bosc amb el seu gos Home i la seva cabra Perika. Una bèstia que salva nenes i que somia, ajaguda al llit de l’àvia, en les màquines que aniquilaran el bosc. Un bosc indiferent, que ho accepta tot, i un altre bosc sostingut en el temps a causa del son de la K., que pareix la boira. Una mare que és foc i una mare que és balena. Una balena que engoleix en Ca i una malura que engoleix el Regne. Regidors, Ministres, Reis i Reines que arrenquen arbres i records. Un mar de romaní ple de morts amb noms que, a poc a poc, s’obliden. Bosc, balena, boira (Lleonard Muntaner, 2025) és una obra difícil d’ordenar, i és complicat no contagiar-se del llenguatge de josep l. badal, però més o menys aquest tapís d’històries i figures és el que hi trobarà qui s’hi endinsi.
La novel·la està dividida en tres parts, encapçalada cada una amb un dels substantius del títol. El mateix autor dona pistes dels relats populars en què s’inspira —o que transmuta— cada capítol: «Caputxeta Vermella», «La flor romanial» i «Mare baleneta», i «La bella dorment del bosc». La veu narradora de «Bosc» és omniscient, i ens parla de la Ka, que podria ser una doble especialment voluptuosa de la Caputxeta Vermella. A «Balena» el narrador és en Ca, un jove que busca la flor romanial i acabarà vivint un temps a les entranyes d’un cetaci. «Boira», en canvi, és narrada alternant la primera i la tercera persona, i ens explica la història de la K., que va créixer protegida pels encanteris de la Iaia Maga i, adormida al bell mig del bosc, ha aturat el temps de tot un regne. Ka, Ca i K. són potser un mateix personatge metamorfosat; en aquesta novel·la, els contorns de la realitat es desdibuixen constantment. Malgrat que té un to descaradament poètic, però, l’obra és una relectura força literal de les faules. El lirisme de badal s’estén com una capa suau damunt de la veritat. La veritat sobre els humans i la natura, sobre el poder, sobre les herències familiars, sobre la memòria col·lectiva i sobre el fet d’explicar històries.
El més valuós de Bosc, balena, boira, a banda de la seva indiscutible qualitat lingüística i narrativa, és que defuig completament el que, al meu parer, és la gran amenaça per a la literatura: la moralina. Badal ho veu de la mateixa manera, i ho deixa per escrit a la «Nota» final, que, segons ell mateix, «el lector faria bé d’ignorar i la bèstia de devorar». Les rondalles sovint han estat manipulades des de posicions d’autoritat —dins de grups petits com la família, però també en comunitats de més abast— per guiar i dictaminar conductes; en realitat, però, són una espiral infinita que porta segles travessant vides humanes i que no hi entén, de lliçons i moralitats. «El bosc és abrupte, fa pujada. En els contes el bosc no fa pujada, han de poder passar-hi nens», llegim a la novel·la. Badal ha escrit un gran conte que, al contrari, es compromet del tot amb aquesta abruptesa.
Bosc, balena, boira ens regala constantment imatges inesperades, però que transmeten una sensació de veracitat total: prenen cos i es fan visibles de cop, com si badal escrivís amb els ulls. És enormement satisfactori que algú sàpiga posar paraules a les coses amb aquesta claredat, amb un fraseig hipnòtic format d’esclats de tangibilitat. A «Balena», en Ca diu: «La meva consciència no era prou grossa per admetre el món sencer». La de badal, en canvi, ho sembla; si escriu amb els ulls, són uns ulls que li fan veure també el sentit darrere de la realitat. I que s’adonen que les infinites faules que circulen són, de fet, una de sola. «La llegenda és egoista. Per això fa cent anys que sobreviu». La Faula no és de badal, és d’ella mateixa. I, per tant, de tots nosaltres.
El que ara us explicaré pertany a la meva intimitat i no vull que se’m jutgi. Quan a finals de l’any 2016 van ingressar a l’hospital la meva àvia per última vegada –sempre hi ha un últim ingrés d’uns avis, d’uns pares, aquell moment en què, tàcitament, tot i que no es digui en veu...
Llegeix-loAquest estiu he llegit La gran substitució d’Albert Pijuan. N’havia llegit bones crítiques i potser per això les expectatives eren altes, però he de confessar que el llibre no m’ha acabat de funcionar del tot. En molts moments vaig tenir la sensació que hi havia un joc ocult, una mena de trampa o de codi...
Llegeix-loAlicia Kopf buscava una mirada nova. Ho escriu al final de tot de Memòria d’Eco, a l’última frase dels agraïments. I pot ser que el llibre sigui aquesta mirada, aquesta veu nova, però abans és una cosa millor: n’és la cerca. Deu anys després de Germà de gel, Alicia Kopf ens torna a regalar un...
Llegeix-lo