aquests cansaments ens cremaven
la capacitat de parlar, l’ànima.
P. Handke. Sobre el cansament, 1992.
M’ho vaig passar bé durant la meva primera baixa per depressió. Tot i que ara no acabo de recordar si finalment la psiquiatra em va tramitar aquella incapacitació laboral per l’estat depressiu o bé pels incansables atacs d’ansietat. Fa temps que no reviso l’expedient mèdic, en el fons m’és igual. Per paradoxal que pugui semblar, realment m’ho vaig passar bé.
Mai havia llegit tant com aleshores. Tenia la casa i el menjar pagats, no treballava i seguia cobrant. Tenia també hores mortes en les quals podia simplement agafar (o no) un llibre i deixar córrer els minuts —increïble, em semblava. Sentia que el meu ànim era apàtic, com el d’una dona benestant prejubilada en la seva cinquantena. Cap la possibilitat de que la meva depressió fos purament estètica. Llegia Kafka, m’agradaven les cartes a les seves diverses amants. Potser tenia a veure amb què em començava a enamorar. Quasi semblava que ell s’hagués enamorat (Kafka, vull dir).
En Kafka sempre trobem un element intrús en el relat, un d’inesperat i que esdevindrà condicionant de tot el seguit d’infortunis, és a dir la trama. Un trama incendi, en direm, que s’intenta apagar sense cap èxit. En El Procés, és el cas de la denúncia sense precedents i tot allò que comporta (el títol). És el mateix en La metamorfosi. En ambdós casos el subjecte es conduït fins al sentiment d’alienació. No només es sent estrany al context, a l’entorn social, sinó que sent una estranyesa intrínseca a la seva pròpia persona. Entre els primers passatges de La metamorfosi de Kafka se’m va fer difícil entendre com era possible que Gregor Samsa es preocupés per no poder arribar a temps a la jornada laboral…
De moment, era prou còmic. Durant la segona fase d’aquella metamorfosi, Samsa comença a acceptar la seva condició i a comportar-se de manera conseqüent a aquell estat. L’insecte que s’alça bípede desapareix. Es mou amb les facultats semblants a les d’una cuca: trepa per les parets, salta… Es sent alliberat en aquella cambra de pas on la família l’ha tancat. És en aquesta autoconsciència que es comença a intuir el drama. Evidentment, el gaudi salvatge no és gratuït. Byung-Chul Han parla, en altres termes, de l’animalització humana. El pensament muta en l’home modern, la contemplació es fa borrosa, som éssers salvatges amb les facultats diversificades, com les d’un animal de la selva que mentre menja ha de vigilar no ser devorat. No ens aturem; en aquest sentit Samsa s’hi assembla durant aquesta segona fase. És un estrany a la casa que ell ha anat pagant sense suport de cap dels co-inquilins o familiars. Es troba en un estat de constant alerta. El seu comportament deliberadament animalitzat el paga amb la seva alimentació, que cada vegada troba més semblances amb les restes de la brossa.
Quan em vaig trobar depressiva de debò no hi havia tampoc cap mena d’expectativa per part meva. Només vaig poder amagar-ho als més propers durant un mes, després tot plegat es va fer massa evident. Si dissimulava el fet d’estar de baixa i simulava una depressió… no ho sé, és incert. De vegades em pregunto si estava verdaderament deprimida, si havia volgut sabotejar aquella empresa. Sabotejar és una paraula molt gran, diguem-ne fer la punyeta a la melvilliana, tot plagiant els mètodes anti-sistema de Bartleby. Els símptomes, crec recordar (perquè revisc), eren compatibles amb els de la depressió… Potser tot era psicosomàtic. Recordo que fa uns mesos, parlant amb Maria Sevilla del seu assaig em va comentar: «Els grans mals de la humanitat no venen de fora, sinó que ens venen de dins. El joc de miralls i de persecució, de paradoxa constant entre l’enfora i l’endins, subratlla la voluntat de posar en evidència que el perill ve de les ideologies que generem des de l’interior».
Aquesta violència neuronal és la mateixa de la qual parla Byung-Chul Han a La societat del cansament. La humanitat, segons el seu parer, ja no havia de preocupar-se per les grans epidèmies víriques. L’alteritat, a la que ell es refereix com a negativitat, es troba en decreixement. Viuríem avui en un tems de salvatge individualitat, de positivitat. L’autoreflexivitat de les accions es fa explícita, nosaltres som els nostres propis caps. Ens dictem com hem de viure, ens carreguem les espatlles amb entregues que fem per un suposat gust que es tracta sovint d’ambició i mai en tenim prou. Hem de seguir ampliant els nostres marges, i conquerint bases de dades a internet sobre la nostra persona, només per continuar l’acció i, sobretot, per deixar constància de la nostra activitat. «L’explotador és al mateix temps l’explotat». D’això que en diem llibertat no és altra cosa que neoliberalisme, no només els cossos sinó també les ments són matèries sempre en potència de ser explotades, insaciablement.
Un breu incís és que res hauria preparat a Han pel que viuríem deu anys més tard, l’inici de la pandèmia de Covid-19. Tanmateix, trobà la manera de mantenir la vigència del seu discurs mitjançant la comparació entre els models socials (a grans trets): el disciplinari asiàtic i el permissiu d’occident. Deia del darrer en un article: «Los peligros no acechan hoy desde la negatividad del enemigo, sino desde el exceso de positividad, que se expresa como exceso de rendimiento, exceso de producción y exceso de comunicación. La negatividad del enemigo no tiene cabida en nuestra sociedad ilimitadamente permisiva». Realment, la menció que fa al seu assaig d’una pandèmia vírica no hauria de ser llegida com res més que un paral·lelisme que resulta desafortunat des d’una òptica post-pandèmica.
Tornem a les meves neures. En «La précession des simulacres», Baudrillard recorre al filòsof vuitcentista Littré, ell planteja que fingir una malaltia consistiria en ficar-se al llit —com fan els nens per no anar a l’escola. Però, mentrestant, jo havia anat a l’hospital i havia sortit amb alguns diagnòstics, havia de tornar a casa ¿fingir? estar bé, no tenir cap d’aquells símptomes. Aleshores sí que es podria especular i debatre sobre si aquells símptomes eren o no simulats. Si simulava uns símptomes interiorment, de manera paral·lela provava de pal·liar-los englobant-los dins d’una representació que els negava. Allò era el que preocupava més a les cites amb la mútua, si no em medicava i no rendia com a subjecte operatiu ¿què se suposava que feia? ¿Robar diners a l’estat? L’amenaça disciplinària acaba creant comunitat i moviments de protesta que forcen a legalitzar canvis. Surt més a compte suggerir medicació massiva que alterni entre ansiolítics per aquells a qui no els para el cap i antidepressius per aquells que tot el que volen fer és aturar-se una estona.
Jo ja no era una amenaça. Era una càrrega del govern, així com ho són els pensionistes. Era una part descafeïnada d’aquesta alteritat que, de manera passiva, posava en dubte una hegemonia del consens que se’m quedava massa gran, el capitalisme. En el fons era la petita negació, l’exemple de conducta execrable al que s’assenyala. Per a la joventut zeta segueix atraient més el prototip d’un yuppie inversor dels 90’s que el d’algú apàtic. I si aquest primer vesteix amb vestit jaqueta o roba de NUDE project i va regularment al gimnàs és perquè deu ser bona persona. Entenem la bondat des d’un punt de vista neurotípic en què l’individu no provoca ni mostra crisi en la definició de la seva pròpia persona. Qualsevol, avui en dia pot ser un insofrible ludòpata de les cripto-monedes, fins i tot el mateix veí que viu al damunt teu, i segueix treballant jornada completa amb salari mínim des que va haver-hi el boom de les criptomonedes i en va començar a parlar. Sempre i quan aquest hipotètic insofrible (de qui sí que existeix referència en el món real) no es qüestioni gaire, ontològicament parlant, sempre i quan estigui molt segur d’ell mateix, no cal que es preocupi de res.
Mentre es tinguin fantasies aspiracionals que neguin la pròpia condició precària es va per la quotidianitat amb una espècie d’èxtasi pal·liatiu. Els clients anem a la llibreria, no només per consumir literatura, sinó perquè podem tenir-ne una experiència en segon grau. Per sentir que, fins i tot aquell dia en què hem diversificat massa la nostra atenció com per assolir una lectura profitosa, podem seguir considerant-nos intel·lectuals (tot i només mostrar aquesta realitat a les stories).
La realitat, tal com exposava Baudrillard, és un simulacre que ja no té referència. No tracto de fer un discurs moralitzador dient que els joves ja no llegeixen, a l’estil de Llovet. El que vull dir és que cada vegada que es romantitza una experiència el que es fa és absorbir-ne l’estètica i oblidar-ne l’essència. Ens acostumem més a substituir l’experiència de la lectura (posem per cas) per la de l’assistència a una llibreria-cafè viral al centre de Barcelona (una semblança). D’aquesta premissa se’n deriven dues possibles explicacions. La primera és la degradació de significat, la segona és una estètica de l’exhauriment.
Posem per cas el que em podria acabar passant a mi mateixa a finals del mes de novembre. És en aquelles dates que hauré d’haver finalitza la lectura de El Quijote. Podria començar substituint la lectura del llibre amb l’audiollibre i molts argüiran (potser no sense raó) que això no és degradació de l’obra. Concedim-ho. Què passarà quan comenci a retallar la lectura i a treure’n fragments del seu total, després em dirigeixi a assajos teòrics, o recorri als resums per capítols? La idea sintètica de la novel·la, la dialèctica entre ambdós personatges, aquest retrat caricaturista simplificat que prova de condensar una immensitat en unes quantes ratlles semblarà més real. Aquesta imatge cobrarà més força fins que es sobreposi a l’enteniment fidel del text. L’impacte dels passatges serà reduït oblidant l’estranyesa en l’observació.
L’exemple dels manxecs em serveix especialment bé aquí, ja que Quijote pren una elecció conscient. Després d’haver viscut l’aventura com a tercer «passiu» a través de la lectura de novel·les cavalleresques i d’haver intentat (sense gaire èxit) posicionar-se en la figura de narrador omnipotent de les gestes que li semblaven dignes de relatar, decideix abandonar la posició de creador i d’espectador. Desplaça la seva figura al centre per així poder gaudir, patir i transcendir fins als límits de la seva carn.
En l’assaig L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica, Benjamin es referia també a aquesta problemàtica. Quan ja haurem vist la Mona Lisa en tantes fotografies, en tants diaris… L’impacte de la primera visualització serà inferior en la còpia que en l’original, això és deduïble. Però el més trist és que, fins i tot si després d’aquestes primeres visions secundàries arribéssim a veure la Mona Lisa, la commoció que ens produiria seria inferior. Benjamin no es podia imaginar la cultura massiva dels memes, que no la caricatura. Cal un cert respecte a l’objecte parodiat per tal de condensar-lo a la paròdia, Walter Benjamin profetitzava la banalització dels conceptes, així com Baudrillard ho va fer amb la percepció distorsionada de la realitat. Per a ell la representació de quelcom que se suposa que hauria de ser real, aquest intent d’un compliment d’unes expectatives fonamentades amb una construcció impalpable i incerta, és el que condueix als individus a viure una vida en diferit.
Ens aferrem al contacte amb una dimensió d’hiperrealitat, el món virtual n’és un clar exemple. La dopamina de la validació així com el cortisol que es genera quan ens sentim ignorats són produïts respectivament en situacions de felicitat i ansietat tant en el contacte social físic com en el virtual. Totes les experiències a Meta les vivim en una mena de profilàctic que ens embolcalla tota la pell. Minva l’impacte d’una felicitació o una ruptura en persona, la virtualitat ens atordeix els sentits. Hi ha un xoc traçable a nivell neurològic. Aquesta superposició dimensional no únicament afecta a nivell emotiu sinó que també ens fa molt menys crítics davant la informació. Si a la Guerra del Golf es van poder falsejar imatges fàcilment no caldria ni tan sols apuntar la facilitat amb què es pot fer (i es fa) a l’actualitat amb les intel·ligències artificials com a mitjans. Així, quan anem a una llibreria, a un esdeveniment o presentació i capturem al vol quatre comentaris esmolats que ens serveixen de proemi, de vegades la reflexió d’aquelles paraules fora de context i referent ens són suficients per a fonamentar una ideologia sense una referència clara dins nostre.
La segona explicació és la reacció lògica i necessària a la pandèmia de l’animal laborans, l’exhauriment. Soc la primera que troba la seva zona de confort entre els llibres i no em refereixo (necessàriament) en el seu estudi o crítica. Trobo imperativa una cura d’humilitat literària. La possessió d’una llibreria o l’assistència a una no et fa automàticament més savi ni més bon lector. El que sí que hauria de fer seria constatar la sospita que molts tenim, de que ens aboquem a una saturació textual, tal com presentava ja fa quasi cinquanta anys John Barth… Deia així: «si prou escriptors i crítics se’n senten apocalíptics [de la novel·la[/mfn], els seus sentiments esdevenen un fet cultural considerable igual que el sentiment que la civilització occidental, o el món sucumbiran aviat». La sobreabundància d’una llibreria amb aquestes pretensions d’acumulació (en el sentit lingüístic i genealògic) ens enfronta per contrast amb el buit —com diria Susan Sontag, per tal de percebre el buit un ha d’entrar en contacte amb altres zones ja saturades. Voldria fer incís de que aquest buit del que es parla en la postmodernitat no és altre que el propi, el que ens sotja al fons de les nostres creences incertes, allà on ja no hi ha més tradició del coneixement íntegre per extreure.
Barth escriu dos assajos rellevants per la qüestió de l’exhauriment amb un marge de més d’una dècada, aquests dialoguen entre ells. En el primer presenta la idea de crisis, d’atzucac al qual ha arribat la literatura contemporània. Amb això, Barth va generar malentesos, ell s’excusa anys després dient que no parlava pas de que estigués tot escrit i que aleshores – com tal vegada sí que apuntava Sontag— més valia callar per poder apreciar tot el so previ. Al que Barth es referia és que la literatura postmoderna havia de trobar noves vies, ja que les línies que havien seguit fins aleshores s’havien explotat fins al seu màxim. La literatura realista es mostra insuficient.
En un moment de l’assaig primer, parla de la posició de Borges respecte aquest fi. Borges, acumulador de llibres de mena, és fascinat pel Barroc, el defineix com «aquell estil que deliberadament exhaureix (o tracta d’exhaurir) les seves possibilitats i s’apropa a la seva pròpia caricatura». Molts dels relats de Borges apunten cap a la creença (o la premissa literària) de l’existència d’infinits multiversos, per tant, de la presència de múltiples realitats coexistents. Per ell (tal com apunta Barth) la repetició no existiria, l’existència són totes les branques, semblants, oposades, variables i cap d’elles exactament igual. Per a Borges hi ha una biblioteca infinita on de vegades els llibres alteren de manera quasi imperceptible entre volum i volum, però s’alteren. Hi ha existències d’apòcrifs, de còpies mal fetes, de revisions…
Borges diu en un assaig sobre Kafka que tot escriptor crea els seus propis precursors. Això em provoca un debat intern. Tot escriptor té precursors, això és inevitable i inapel·lable. La qüestió (que ja és filar prim) és si els crea o es generen. Casasses se’m queixava de que havia de participar en un cicle a La Central que es deia si fa no fa «Els llibres que m’han influenciat». Això —em deia— resta per dir als crítics de la posteritat, per ara només puc dir els que recordo que m’han agradat. Evidentment, Casasses no va canviar el nom del cicle i evidentment va parlar del que se’n recordava. Som capaços d’escollir de manera conscient i deliberada la nostra tradició o duem endins matèria arcana, ruïnes de les que no sabem com desfer-nos i que no sabem ni tan sols d’on venen?
És necessari, abans de redactar, de crear nous continguts, preguntar-se si realment val la pena. Mentre pensem que estalviem paper amb la digitalització, deixem una petjada de carboni a cada correu electrònic. La virtualitat té una matèria a la qual fa referència, aleshores. La postmodernitat recrea i distorsiona la manera que hem tingut fins al moment de concebre el relat, hi dona una nova dimensió, ja sigui a través de les paraules utilitzades, de la connotació, de l’òptica. No voldria caure en la dualitat de que el lector és una figura passiva i l’autor una d’activa. L’autor pot escollir la seva bibliografia fins a un cert punt, sempre quedaran hipotexts per identificar. El lector pot crear noves maneres de llegir, i d’aquí el ressorgiment de la literatura comparada als 70’s amb els estudis culturals, postcolonials i de gènere. La postmodernitat és una època de grans lectors, l’autoreferencialitat ha volgut fer explorar als individus els orígens de les seves postures, creences i productes. Això ha dut, en els pitjors casos, a produccions massives que abusaven d’un recurs que no donava per gaire més que un relat. En d’altres ha fet de l’autoria una postura existencial contemplativa. Pel que em sembla, és en aquests termes que es debat la creació a l’actualitat.
En unes hores acabarà la meva segona baixa per depressió. Aquesta ha durat només un cap de setmana. Necessitava per damunt de tot aturar-me. La veritat és que no m’ho he passat especialment bé. La primera vegada, narrava des de la frenesia d’una escapatòria del jo; jo sí que vaig provar, per por o per odi, de negar-me. Vaig abocar-me de ple a l’altre, al que estimava, per no haver de saber res més de mi. I, amb desdeny, i en diferit ara em refracta la meva imatge, me l’escup distorsionada. Com es pot contemplar una carn que muta la forma? Com puc anomenar espelma a aquesta cera fosa? Suposo que no podia retenir la imatge per sempre, suposo que el meu nom no li deia res més que nostàlgia. Notava com li cremava. Podia explotar-ho fins a fondre’ns, per separat. Podria haver optat per noves formes d’expressió, de comunicar-me. Però, al capdavall, tant l’exhauriment com la degradació de significat acaben trobant-se. Potser escriure també podria voler dir rendir-se (que no rendir), podria voler ser una manera de negar aquest condemnat silenci en què m’he quedat. Cada línia se’m desprèn amb languidesa… Tant l’explotació o exhauriment, com la dissolució o degradació m’han conduït al meu estat, un cansament fonamental. La qüestió, a hores d’ara, és si realment val la pena o no aixecar-me del llit avui. No ho sé, potser per la xerrada aquella… ja m’ho plantejaré més tard.
És ben sabut el plaer ocult que tenen molts adolescents i joves d’escriure poesia, per esplaiar-se i fer lloc a l’immens batibull del cor i als anhels confusos que els supuren per tots els porus de la pell. Sovint són poemes escanyats per la pressa, amb metàfores un xic suades, rima escolar i certa obscuritat...
Llegeix-loLlegeix la primera part de l’article aquí. Et veig constantment en tot el que escric des de la teva mort. No puc evitar sentir un dolor agut, lancinant, cada cop que intento teoritzar el sofriment. La teoria, ja ho saps, és una forma de defensa contra el món, contra un trauma. Això és la neurosi,...
Llegeix-loL’any 2004, a Proa, va publicar-se Sota el signe del drac, un recull pòstum de proses crítiques escrites per Maria-Mercè Marçal entre els anys 1985 i 1997. Les proses, llegides o publicades inicialment per l’autora de manera esparsa, van ser aplegades i editades per Mercè Ibarz, i el resultat —tal com la mateixa Ibarz apunta...
Llegeix-lo