Pocs dies després de publicar-se La passada a l’espai, de Manel Vidal Boix, vaig veure a Twitter que el pòdcast de culte Mentrimentres li dedicava una entrevista. Vaig estar temptat de respondre’ls amb algun comentari irònic de l’estil: “Però no éreu un podcast sobre literatura, vosaltres?” Aleshores vaig recordar la promesa que em vaig fer fa anys de mantenir un perfil baixíssim a les xarxes socials i me’n vaig abstenir. Ara bé, com a oient habitual del programa me’l vaig escoltar un matí camí de la feina. L’entrevista és divertida perquè encaren de seguida la conversa des del rol irònic que li toca fer a cadascú: el lletraferit que presenta una edició del programa mig a repèl per captar nova audiència i el famós que sap que està ocupant un espai destinat a l’autor literari que ell no és.

L’entrevistador, el sempre hiperactiu Bernat Reher, comentava amb sornegueria que, encara que a priori no ho semblés, el llibre de Vidal era millor que els dos darrers Premis Anagrama. I hi estic d’acord, però és que entre la retòrica buida de Guasch, la ineptitud lingüística de Genovart, la prosa anèmica de Queraltó i la tabarra de Paco el llistó literari d’aquest premi es manté, ara per ara, a una alçada que el podria saltar el convidat més baix d’una festa d’aniversari del Lamine Yamal. Tornem al llibre de Manel Vidal, tanmateix, que és l’objecte concret d’aquest article perquè, a més, cal dir-ho, jo soc un partidari de la bioètica i del concepte d’equitat, ço és, jutjar cadascú segons les seves possibilitats i recursos: no és lícit posar al mateix sac un llibre d’encàrrec auspiciat per l’èxit de La Sotana amb el far literari del bilingüisme que pretén ser Anagrama.

Així doncs, valorem el llibre dins del seu context comercial i d’expectatives. Un llibre d’encàrrec que genera una ressenya d’encàrrec. D’algú amb el recorregut de Manel Vidal n’hauríem d’esperar un llibre divertit i amè, amb certa profunditat camuflada potser d’intranscedència. És així? A veure, jo he rigut literalment tres vegades en 202 pàgines, que vol dir (agafo la calculadora) una riallada cada 67,3 pàgines. Home, trobo que és una mitjana pobra. I això que jo hi anava ben predisposat i tinc el riure fàcil, que soc un oient fidel de La Sotana cada dimecres quan pengen el capítol a Ivoox per als que no som subscriptors. Potser, però, com diu la contracoberta, la idea era presentar una “reflexió brillant i lúcida” sobre com el futbol pot influir en les nostres vides. I bé, les reflexions hi són, sí, però diria que més aviat es poden catalogar d’insípides i òbvies. Manel Vidal escriu sovint amb aquest estil tan de moda entre certs articulistes o escriptors joves que confonen explicar-nos la seva vida amb fer literatura: consisteix, sobretot, a fer afirmacions categòriques intentant fer passar per veritats absolutes el que no són més que opinions subjectives purament discutibles –i fàcilment rebatibles, de fet. Per exemple, a les pàgines 103-104 presenta una dicotomia absurda entre memòria-imaginació, partint de la idea “molt poc científica” que si en posseeixes una no pots tenir l’altre. Quan és evident que, precisament, qualsevol bon escriptor, d’Italo Calvino a Sánchez Piñol, compleix tranquil·lament amb tots dos requisits. Però a aquestes alçades del llibre és probable que haguem comprovat que Manel Vidal no entra precisament en aquesta categoria.

El comunicador saltenc, això sí, té la gràcia d’escriure des d’una perspectiva irònica i autoconscient, sabotejant-se ell mateix sempre les expectatives. Que no ens hem de prendre el llibre gaire a pit és una cosa que intuïm des dels epígrafs que l’encapçalen. Unes declaracions buides del Topo Gigio Riquelme, un cant a l’abstracció de Ginzburg (per revestir-se amb una pàtina culte, suposo, la hi deuen haver suggerit des de l’editorial), unes declaracions d’un aficionat del Liverpool mig borratxo (per cert, el nom i llurs declaracions estan mal transcrites, enhorabona al corrector de Destino, si existeix) i les onomatopeies que conformen l’himne de la Champions tal com el cantem els aficionats que no n’hem entès mai la lletra (ara l’he cercat a la Viquipèdia i resulta que és en tres idiomes, tu). Vidal, certament, ha escrit un llibre sobre l’arbitrarietat i l’absurditat del futbol, lligades a les casualitats i al sense sentit de l’existència humana. En un intent més de literaturitzar l’esport rei elaborat, però, per algú que, a diferència dels escriptors argentins o dels catalans que fan revistes espanyoles tipus Panenka (Toni Padilla o Axel Torres, gent que porta anys fent el préssec presentant-se amb frases ridícules com: Soy de Sabadell), no es pren el gest amb gaire fermesa.

El llibre s’organitza en 11 capítols –tal com 11 són els futbolistes que conformen una alineació d’un equip de futbol (quin enginy). Aquests capítols els podríem dividir en tres grans blocs i una coda: els ídols, la intimitat familiar, l’experiència solitària a Alemanya i un darrer capítol d’epíleg. Els tres primers estan dedicats als referents futbolístics de l’autor, conformant un podi que va des de la innocent infància (Ivan de la Peña), passant per les turbulències del creixement adolescent (Sergio Busquets) i arriba fins a la maduresa incontestable (Leo Messi). El punt en comú que lliga el talent dels tres futbolistes és la idea que, més enllà del terreny de joc, es tracta de persones sense gaire suc ni bruc, de manera que adorem autèntics nyèbits intel·lectuals només a canvi del plaer estètic que ens proporcionen. Fins i tot en el cas de Sergio Busquets, de qui la intel·ligència tàctica al camp podria pressuposar una certa capacitat mental, se’ns acaba revelant com un home d’una habilitat discursiva similar a la d’un guanyador d’un Premi Gaudí. En el cas de Leo Messi s’elabora la teoria de la sobreinterpretació que com a catalans hem fet del personatge, que és un tema realment original i inaudit, sort que el Manel se n’ha adonat i ha escrit aquestes pàgines per explicar-nos-ho.

Els capítols quart, cinquè i sisè conformarien el segon bloc, dedicat a les qüestions més íntimes. En aquests textos Vidal relliga la memòria familiar amb qüestions més polítiques o sociològiques sempre partint de l’anècdota futbolística. Diria que són dels més reeixits, perquè són els que aconsegueixen elevar amb més brillantor l’anècdota personal a categoria col·lectiva d’una generació. El capítol dedicat als partits de la selecció catalana amb el seu avi són una bona metàfora de la “Catalunya en miniatura” en la qual vam créixer els de la generació de finals dels 80 i principis dels 90, quan pensàvem que realment érem un país quasi normal. Ara bé, la petitesa i acomplexament moral de l’autor en relació a la seva identitat queda palesa cada vegada que és incapaç d’argumentar per què és català quan viu a Alemanya (és dels qui els fa mandra negar que són espanyols quan van a l’estranger) o quan uns francesos intenten prendre-li el pèl en un bar i fins i tot la seva nòvia d’aleshores passa una mica de vergonya aliena davant de tanta pusil·lanimitat. Ja m’imagino que deu ser més fàcil defensar la llengua i el país amb el dit polze a través de piulades. Com he comentat abans, estic d’acord amb exigir a cadascú segons les seves capacitats.

Després, Vidal (capítol 5) aprofita per fer el paperot de l’automenysteniment que tant ens agrada als catalans, i explica els anys d’infància que va estar pixant-se al llit (una anècdota que potser l’autor no sap, però jo sí –conec la que va ser la seva mestra d’educació infantil– és que Sergio Busquets també es va estar pixant fins ben avançat el parvulari, de manera que va dur bolquers més enllà del que seria habitual. Així que encara més coincidències amb el seu ídol, doncs). Finalment, el sisè capítol és una “carta al pare” en la qual s’hi nota un punt de ressentiment molt divertit. És un episodi en què com a mínim l’autor fa un esforç estilístic per dotar de coherència tot el que s’hi explica, per recollir un sentit últim, amb el punt d’humor esperable, a tot allò que s’hi està explicant. El joc de miralls i de continuïtats que s’estableix en la línia avi-pare-autor és un retrat simpàtic de l’evolució del mascle català. La llàstima, com veurem, és que no és capaç de sostenir el pols durant tot el llibre, que acaba essent molt irregular amb pics puntuals d’interès. Tot i que el títol de La passada a l’espai, a l’inici, se’ns argumenti a partir de la capacitat imaginativa d’aquell que és capaç d’executar-la, diria que en realitat acaba simbolitzant la dispersió de “passades” que va deixant Manel Vidal al llarg del llibre i que després no controla ningú (perquè ho hauria de fer ell mateix i, és clar, quan escrius, jugues tu sol, i tenim clar que l’esforç i els esprints no són un dels punts forts de l’autor).

A partir d’aquí el llibre fa un gir i, després d’haver-nos narrat la disbauxa dels estius de socorrista i la seva relació amb el futbol amateur català (capítol 7), el llibre ens trasllada a l’etapa alemanya de Vidal (capítols 8, 9 i 10). Després d’un inici de joventut erràtica amb uns estudis fracassats, el pare l’envia a treballar a Alemanya per veure si així redreça la seva existència arrauxada i díscola. Tornem-hi amb les casualitats de la vida. L’humorista gironí va a parar a la ciutat de Lingen només perquè aquest indret fronterer amb els Països Baixos està agermanat amb la ciutat de Salt. De manera que hi tenien un contacte que el va poder acollir. Aquestes són probablement les pàgines més avorrides del llibre, fins i tot hi ha un moment en què el mateix Vidal sembla que tingui pressa per enllestir ràpid el tràmit de narrar-nos aquesta etapa i ens ofereix resums d’algunes de les seves experiències en format de llista (p. 116-117 o p. 150-152). Tot i voler-nos descobrir alguns elements “curiosos” de la cultura i les tradicions de l’indret on va anar a parar, el text avança en forma de tràmit per omplir el nombre de fulls que l’editorial li devia exigir. La conclusió de tot plegat és que va tornar després de tres anys al país germànic i no se’n va endur res, més enllà de la llengua (que no és una adquisició menor, això és cert).

Val a dir que la cosa millora una mica en els últims episodis, quan aconsegueix convertir l’entrada a l’estadi olímpic de Berlín (final de la Champions 2015) en una experiència trepidant com una cursa de sacs infantil. O quan ens narra l’amistat circumstancial amb el desconegut amb el qual va viure, al Camp Nou, la remuntada al PSG (6-1) de la temporada 2016-2017. Una autèntica oda als amors efímers, al plaer viscut més enllà de les posteriors conseqüències (cal recordar que, en termes estríctament esportius, aquella remuntada va ser estèril). També tinc la sensació que aquest últim capítol és un afegit per arribar a 11, però això ja és una intuïció sense cap fonament objectiu. Per què aquests capítols són més bons? Doncs perquè es tracta de capítols en què Vidal dota realment de relleu i de detall unes experiències personals. Articula una narració amb sentit per algú que se la llegeixi des de fora, com en principi som, diria, la majoria de lectors que no el raspallem des de l’amistat impúdica de les faixes de promoció que embolcallen el volum.

Cal tenir clar que perquè unes memòries tinguin sentit l’autor ha de ser capaç de donar-n’hi, convertir-les en un relat amb cara i ulls. Hi ha un moment de l’experiència de Vidal que em sembla significatiu per explicar el que vull dir. Quan ja està més o menys assentat a la vida de Lingen, fa un parell de proves per entrar a jugar amb equips semiprofessionals alemanys. Ell és conscient que no té el nivell per competir en aquesta categoria però tot i així intenta enganyar entrenadors i companys a veure si passa la prova perquè, afirma, el futbol és l’únic lloc on pots flipar-te (p. 131) i creure que tu també ets capaç de fer allò que, vist des de fora, sembla tan senzill. Lògicament, l’enxampen de seguida i acaba jugant a l’equip de nivell més baix de la zona. Això em serveix de símptoma i de metàfora per enllaçar-ho amb el perquè apareix un llibre com aquest. Algú (entenc que l’editora Glòria Gasch) ha convençut Manel Vidal que era capaç de fer un llibre sobre la seva vida i que aquest llibre podia ser interessant. Però, llegit i debatut, és obvi que això no és així, que Vidal no té el nivell per “jugar en aquesta categoria”. O, si el té, amb aquest llibre no ho ha demostrat.

Només un mercat llibresc saturat i alhora autocomplaent com el català pot donar per bo un producte com La passada a l’espai, que amb prou feines compleix els requisits més bàsics de l’entreteniment humorístic i tampoc aporta res de substancial. Però com que aquí tothom es coneix i tothom és molt amic, doncs anem fent. Si aquest és el tipus llibre ideal “per a la gent que no llegeix” i, en conseqüència, per a generar “nous lectors”, entenc que aquests no-lectors, després de passar les pàgines d’un llibre així, continuïn pensant que la lectura és un acte prescindible, innocu, i que té tant d’interès com les opinions dels nostres ídols futbolístics de cada dia. És curiós de comprovar que, després del menysteniment i de la displicència habitual amb la qual tractem els esportistes intel·lectualment, quan ens hi posem, nosaltres, tan llestos que som, tampoc no tinguem res d’extraordinari per dir o per explicar.