Havent viscut ja prou temps per acumular unes quantes lectures i havent escrit també nombroses crítiques literàries puc afirmar que, pel que fa a llibres, se’n pot parlar de moltes maneres i analitzar-los des de múltiples punts de vista: des d’una vessant estrictament narratològica o adoptant una mirada de possible influència sociològica; centrant-nos en el pes de la veu narradora, en la construcció arquitectònica o en la versemblança dels personatges. Ja sabem que l’èxit d’un llibre depèn de diversos factors no sempre estrictament literaris i que cal ser curós amb la lectura per intentar-ne explicar les virtuts i els defectes de la manera més planera possible (sempre al servei de la nombrosa comunitat lectora catalana, un pèl inferior, tanmateix, a la comunitat escriptora del país). Ara bé, amb tota l’experiència que m’ha donat el pas d’anys per La Lectora, sobretot he arribat a una conclusió (diria que bastant inapel·lable) que sé que pot resultar polèmica, sí, però que estic convençut que, al cap i a la fi, per entendre’ns i ser clars, es tracta de la més operativa per classificar els llibres amb certesa. Jo diria que, comptat i debatut, si d’alguna manera podem orientar els lectors pel que fa a lectures, proposaria de situar-los en dues categories: els llibres bons i els llibres dolents.

Independentment d’aquesta irreverent sentència, em sembla clar que Víctor García Tur és un autor que fa “llibres bons”. Algú amb prou trajectòria perquè puguem estar segurs que, faci el que faci, valdrà la pena llegir-lo. Sobretot perquè les seves millors virtuts són la versatilitat i la dissimulació. És ja un tòpic reconegut que el més important per a un escriptor és trobar la seva veu literària, única, inconfusible, etc. Molt bé. Però García Tur ens demostra que no és necessàriament així. Quin és la seva veu a l’hora d’escriure? Doncs la que reclami la novel·la o conte que té entre mans. És un d’aquells autors en què és indiferent el tema sobre el qual escrigui perquè sempre aconsegueix caure dret. Cada nova publicació de l’escriptor barceloní, a més, es presenta davant dels lectors com un objecte singular i valuós, en què no només es cuida el vessant literari, sinó també l’atracció que genera com a objecte. En tinc una prova informal però evident cada any amb alumnes de secundària. Quan a classe els deixo escollir entre novel·les d’autors catalans contemporanis, García Tur aconsegueix sempre més lectors per un motiu molt simple: la portada d’Els romanents (2018) (l’obra que els proposo) els sembla molt més atractiva que la dels altres escriptors que tenen a l’abast.

Tenim ara una novetat garciaturiana batejada com Els claustres (Ed. Comanegra). El més destacable, d’entrada, és que és el primer llibre de l’autor que no ve auspiciat per un premi literari (potser perquè ja els ha guanyat tots). García Tur torna a posar en joc un devessall de referents (literaris, cinematogràfics, artístics) que són, però, el servei d’una obra que sembla nova i original. No és una novel·la que (només) faci gràcia per les constants picades d’ullet als models que hi treuen el cap, sinó que funciona independentment de si els coneixes o no. L’escriptor barceloní organitza cada obra com un joc, com un repte de deglució i de ressignificació d’obres artístiques que, al seu torn, contribueix a enriquir el bagatge de la literatura catalana en un exercici continu de feliç anostrament.

Comentava fa un paràgraf que García Tur fa llibres bons. Centrem-nos a explicar per què també en aquest cas. I ho faré, a gratcient, obviant tota la part més evident d’al·lusions sobre les quals l’autor construeix Els claustres, perquè m’interessa demostrar quins són els mèrits de la novel·la més enllà dels jocs metatextuals o d’hibridació artística sobre els quals se sustenta. La novel·la funciona perquè compleix amb escreix el doble objectiu de tota obra de misteri o d’intriga, que és l’aspecte amb el qual es presenta. En primer lloc, hi tenim un quest, que és la premissa bàsica d’un llibre d’aquest estil. És a dir, la persecució d’algú o d’alguna cosa seguint-ne un rastre. En aquest cas, la investigació d’una dona. En segon lloc, aquesta persecució ha de servir, al mateix temps, per presentar-nos un retaule de l’estrat social en el qual s’escenifica el relat. Ha d’haver-hi un subtext que aprofundeixi més enllà de la peripècia dels protagonistes. A Els claustres, hi trobem la relació entre artistes i l’alta societat novaiorquesa viscuda des del punt de vista d’un pelacanyes. García Tur ha fet una novel·la de capes (o, més concretament, de màscares). Sota l’aparença d’una història d’intriga tradicional, en què detectiu i espiada “s’enamoren”, s’hi amaga un relat sobre la identitat i les dificultats d’arrelament en un país que no és el teu. Jugant també amb l’efecte mirall, com ja havia fet amb L’aigua que vols (2021), en què personatges quebequesos mantenien diàlegs i pensaments que irònicament compartien imaginari amb la realitat catalana.¹ També amb el primer dels relats del recull de contes El país dels cecs (2019), que proposava una versió catalana de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges, un dels ídols més evidents de García Tur pel que fa al joc de confondre realitat i ficció. De fet, l’epígraf que encapçala aquesta última novel·la ja és una paròdia/traducció de l’autor argentí i el poema dedicat a “The Cloisters”, signada sota el nom de George L. Borgeson. Tot i que sempre sembla que se’n vagi lluny, García Tur és un dels autors que ha demostrat més capacitat per relligar la tradició cultural catalana amb la més universal.

Hi torna ara l’escriptor barceloní traslladant-nos a la Nova York dels anys seixanta, en la qual un català fill d’exiliats, en Muntadas, intenta obrir-se camí. Ho fa acceptant una feina peculiar a canvi d’una considerable picossada. La novel·la funciona per capítols plantejats com escenes de cinema, de manera que cada capítol s’enllaça amb l’anterior sovint a la manera de generar un suspens, un ganxo, que et convida a continuar amb la lectura. Aquesta trampa bestselleresca dota la novel·la d’un sentit del ritme que sap alternar dosis d’espera i de vertigen. És plaent deixar-se portar pel ritme d’una recerca de les d’abans, amb estones mortes i hores de vigilància passades en bars amb cambreres perspicaces. Diàlegs clarificadors o ambigus que fan embolicar o aplanar la trama. La desorientació i la recerca del Muntadas són també la del lector seguint les seves trifulgues, perquè en el fons som catalans llegint les fatigues d’un català per guanyar-se les garrofes de manera més o menys il·legal a l’estranger.

Combinant els elements d’aquesta manera, García Tur genera al mateix temps un curiós efecte d’estranyesa en el lector. Tens sovint la sensació –per espais, circumstàncies i noms dels personatges– d’estar llegint una obra traduïda al català en comptes de llegir una obra original catalana. Una mica a la manera del Manuel de Pedrolo situant novel·les o relats de gènere en llocs remots o reconeguts de Nord-Amèrica (Cops de bec a Pasadena, Obres púbiques, “El cens total”…). Ara bé, són diverses les situacions en les quals es fa palesa una reivindicació de la catalanitat del personatge que només pot ser escrit per algú que conegui la nostra realitat. Escenes (p. 97, per ex.) en les quals es fa explícit que la seva llengua materna és el català, dins d’uns diàlegs que versemblantment haurien de ser en anglès, arriben a filigranes com la d’aquesta, en què davant d’un personatge d’origen espanyol el protagonista diu:

–Doctor Losantos, perdoni que no li parli en castellà –va dir en anglès—. L’exili va dur una part de la meva família a França i l’altra al Perú. Jo pertanyo a la branca dels francesos i a casa parlàvem català. Em dic Daniel Muntadas. (p. 161)

On, evidentment, com a catalans somriem, més i tot quan a continuació l’interlocutor lamenta que entre dos “espanyols” hagin de fer servir l’anglès de lingua franca (p. 165). També és divertit comprovar, si ho pensem bé, el nou mirall que l’autor ens posa al davant, quan veiem un català que es menysté de ser-ho, disculpant-se per no saber castellà.² De fet, els catalans acomplexats han completat la “Mutació” que tan bé va descriure Joan Brossa: “Enraonen en català, però a la més / mínima ocasión lo dejan delante / de un interlocutor de habla castellana”. Aquest exercici es complementa quan veiem que un dels punts finals àlgids de la novel·la és el claustre de Sant Miquel de Cuixà que forma part del conjunt The Cloisters de la ciutat de Nova York. García Tur ha escrit una novel·la perfectament pautada, que guanya amb la relectura, que és el que passa amb els llibres bons. Quan entenem que hem estat davant d’un relat circular (la primera escena del trio fallit, en realitat, ja ens prefigura el desenllaç de l’obra) en què aquest “cercle” es converteix a la vegada en una espiral de caiguda del protagonista, convertit en un fugitiu permanent a la recerca d’una identitat en la qual reconèixer-se. Que la direcció final que pren el protagonista sigui la mateixa on se situava la novel·la anterior de García Tur, em sembla una nova picada d’ullet en aquesta línia seva sempre tan juganera. Un desenllaç que, val a dir, també ens havia anticipat un personatge de nom tan significatiu com Cassandra a la meitat de la novel·la (p. 111).

Confegint aquesta alternança d’escenes entre persecució i reflexió, l’autor ens endinsa també en un món, el de l’art de Nova York dels anys seixanta, en què els artistes mostren diverses cares i pensaments que no són mai els que a priori es podrien imaginar. Un estranger pot obrir-se camí en un país on ningú és realment qui afirma ser? Muntadas viu enganyat per una societat adinerada que, de tan enlluernadora, l’acaba encegant. Les màscares que es posa el protagonista per sobreviure acaben caient, perquè n’hi ha d’altres que sempre se li avancen amb disfresses més rutilants. Un problema habitual d’aquest tipus de novel·les de misteri, en què tothom menteix, és que sovint com a lector et pots sentir perdut per la profusió de trames o de personatges que les habiten. No és el cas perquè García Tur té molt clara quina és la línia principal i desbrossa el camí perquè la investigació no es desviï del camí traçat en cap moment. De manera que els excursos artístics o històrics tinguin sempre un revers amb sentit en l’evolució dels personatges.

Kennedy, Cecília de Foix o David Reed (pintor que, sincerament, desconeixia) són alguns dels ingredients que García Tur sacseja amb ritme i gràcia a la seva nova coctelera literària. Situant un protagonista tan desubicat com el claustre català transportat peça a peça fins a Nova York. Tot per servir-nos una novel·la tan amena, enginyosa i elegant com el film d’aquell mític director de cinema que sempre ve de gust revisitar (el trobareu, amagat, si rellegiu amb atenció aquest article).

• 1
  També amb el primer dels relats del recull de contes El país dels cecs (2019), que proposava una versió catalana de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges, un dels ídols més evidents de García Tur pel que fa al joc de confondre realitat i ficció. De fet, l’epígraf que encapçala aquesta última novel·la ja és una paròdia/traducció de l’autor argentí i el poema dedicat a “The Cloisters”, signada sota el nom de George L. Borgeson.
• 2
  De fet, els catalans acomplexats han completat la “Mutació” que tan bé va descriure Joan Brossa: “Enraonen en català, però a la més / mínima ocasión lo dejan delante / de un interlocutor de habla castellana”.