Entre la veu analítica i implacable que diu la novel·la i el somieig boirós de la mirada (tan ingènua com manipuladora) de la protagonista, s’obre la fractura on germina el joc de l’Amèlia de les Camèlies d’Etna Miró. L’amplada d’aquest esvoranc revela d’una manera gairebé dolorosa les martingales morals i les trampes emocionals que sustenten una manera de viure la cultura, convertida aquí en patologia extrema, en síndrome aspiracional d’intoxicació autoinmune. 

La protagonista (i la constel·lació de personatges que circulen al seu voltant) encarnen de forma extrema aquest deambular mecànic i zombi; tot gira però res es mou. Som davant d’una novel·la de joves fantasmes empolainats, que van sempre fent cercles sense anar enlloc, enlluernats per les inèrcies més prestigioses, els reflexos dels llums de les ciutats literàries, les jerarquies i les patumetes infatuades; sempre amb discursos i posats pretenciosos, sempre devorats per l’ambició de grimpar en un tros de barri il·lusori, sempre preocupats per com els veuen els altres. Amb crisis espirituals de fireta, que semblen fetes a mida dels girs misticoides de les nostres dives globals.

La protagonista de la novel·la i l’eixam de joves que l’envolten es volen fer un lloc com a espectadors i figurants en el teatret de la cultura del simulacre setinat, en un cercle endogàmic de validacions mútues que es mou entre els estudis de lletres de la universitat, les llibreries de moda, el Liceu, les tertúlies i els cenacles. Tanmateix, a la novel·la no s’hi parla ben bé de literatura, ni de música, ni de coneixement, si de cas de gent que prefereix ser escriptor que no pas escriure, de gent que inverteix tot el seu capital simbòlic en intangibles de fum, de gent que prefereix idolatrar els clàssics que no pas llegir-los. El que sí que hi ha a la novel·la és ficció dins de la ficció: personatges atrapats en el seu miratge aspiracional, personatges fets d’una buidor persistent, que miren de defensar la màscara repintada que creuen que els farà ser algú.

Si en algun moment hem estat temptats d’imaginar que som davant d’una adaptació o paròdia localitzada i culturalista de la veu en off i dels girs argumentals de sèries com The Gossip Girl, i hem imaginat que les frivolitats de l’Amèlia i la Clara, la duquessa i la reina del rusc de l’Eixample, podrien ressonar de lluny amb les princeses de l’Upper East Side, les Blair Waldorf i Serena van der Woodsen; també en altres moments hem estat temptats de veure-hi figuracions derivades de les educacions sentimentals flaubertianes o dels plaers i els dies proustians. Aquesta és també una novel·la sobre amistats, decepcions, bescantaments i enemistats, una novel·la construïda sobre els rituals d’aparellament d’uns joves que es mouen més empesos pel principi del poder, del domini i la manipulació que no pas pel principi del plaer. 

Amèlia de les Camèlies avança per la novel·la gairebé sense cos. En veiem una pura circumval·lació mental plena de duplicitats ultraprocessades, un pur mecanisme d’autoengany sistemàtic. I quan cordialment comencem a odiar-la una mica, i comencem a estar fins i tot una mica tips dels seus tripijocs mentals, se’ns apareix tot d’una feta cos: tremolant nua i devastada de matinada, o bé fent-se sang a una ferida que li ha fet una cadena d’or, burxant fins arribar a tocar os. Quan comencem a estar una mica cansats dels fums que gasta, i també una mica tips de veure-la muntada i desmuntada a peces del dret i del revés per la veu implacable que la va analitzant, comença a saber-te greu. La crueltat amb que ens semblava que es produïa aquell insecte de bellesa fulgurant ens fa patir una mica quan queda atrapat en la cadena tròfica d’altres depredadors encara més implacables que ella.

La novel·la no juga gaire a la crònica social o generacional, ni es basa de forma essencial en la picada d’ullet del roman à clef. Les referències més o menys encriptades a col·leccions literàries, llibreries, professors, posicions, tics i personatges de la nostra república de les lletres hi són, ens distreuen i fan bullir l’olla. En alguns casos funcionen tot just com innòcues referències de pas, mig òbvies i deformades, però en altres casos obeeixen a la lògica sistemàtica de la mala bava amb què la veu de la narradora despatxa tot el que se li va posant a tret, com qui no vol la cosa. 

Hi ha un moment que Amèlia de les Camèlies decideix deixar enrere la seva superficalitat cultivada i decideix allunyar-se de la ciutat, amb La muntanya màgica de Thomas Mann a la bossa: «la legitimació literària més irreprotxable que podia haver triat per al seu estiu de renovació». La conya marinera arriba quan se’ns informa que se’n duu «l’acurada edició en català, d’un segell independent». Si contrastem aquesta informació amb les dades sensibles veiem que l’edició més recent i trobable en català de La muntanya màgica és de novembre de 2022, de l’editorial Navona, que mesos enrere havien comprat Tatxo Benet, Jaume Roures i Ernest Folch, i que mesos més tard passaria a formar part del gran grup Abacus Futur. Evidentment es tracta d’un «segell independent», un cop ha passat pel rar filtre prismàtic de la protagonista. Aquesta edició va estar envoltada a més d’una efímera foguerada de polèmica relativa, pèrque els nous amos de Navona es van desentendre del compromís que els amos anteriors de Navona havien contret amb el traductor que portava temps traduint La muntanya màgica (i que n’anava cobrant mensualment les liquidacions a mesura que la feina anava avançant). Els nous amos, probablement adaptant-se a les estretors dels càlculs ajustats de pressupost que exigeix la lògica precària d’un «segell independent», van tirar pel dret i van preferir reciclar i actualitzar una traducció de Carme Gala que havia sortit a Proa l’any 1992. Així, la nova traducció que duia entre mans Marc Jiménez Buzzi va quedar desada al calaix, inèdita i a mig fer.

No deixa de ser també una coincidència feliç que Amèlia de les Camèlies s’hagi publicat just ara, quan hi ha al CCCB l’exposició Rodoreda, un bosc que ha comissariat Neus Penalba, una exposició tan extraordinària com el seu llibre Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de ‘La mort i la primavera’ de Mercè Rodoreda (Edicions Tres i Quatre), una exposició que amb el seu potencial interpretatiu, assagístic, literari, artístic i comparatista ha aconseguit emprenyar tant a les altes jerarquies del rodoredisme historicista dels nostres departaments de filologia com al rodorerisme més floral i epidèrmic. Per aquesta banda hi ha una sintonia insospitada: la «repatumització cuqui de Rodoreda» que critica Neus Penalba és un motiu de befa recurrent a la novel·la, amb el Cercle Rodoreda (on es gasta un discurs aflautat i engolat que constituiex «una de les metonímies més agudes, significatives i endèmiques del xarampió de la literatura catalana: el rodoreig»). La befa arriba al paroxisme amb el bingo (fallit) de la nit de Sant Joan, fet a base de frases de Mercè Rodoreda extretes del compte de twitter de Mercè Rodoreda (que gestiona l’exconsellera de cultura Mariàngela Villalonga)

La veu que ens diu i ens disecciona la novel·la desplega els seus raonaments amb una prosa meticulosa i artitzada, hipotàctica i amb algun retrogust de vegades deliberadament anacrònic. Quan fa servir els pretèrits perfets, els cultismes, i de tant en tant formes desuetes, coms ara adès o llur, sembla que es vulgi mimetitzar en la gestualitat emfàtica i posturera dels protagonistes. Els té ben apamats des del primer paràgraf. En desvela els jocs mentals i les trampes emocionals. La trituradora-traductora de la veu analítica ho filtra tot i ho explica tot en funció sempre de les seves projeccions ficcionals. Potser en aquesta implacable insistència i consistència hi ha la principal virtut del llibre, i alhora potser la llavor de l’únic retret que se m’acut que li podria arribar a fer.

La insistència de la veu narradora en desmuntar els tripijocs dels personatges cau gairebé sempre per la mateixa banda, insisteix en la mateixa mena de patologia, i això en algun punt li treu eficàcia. Que la narradora no es despisti i segueixi, sistemàticament i sense distreure’s, les regles del joc que s’imposa dona força i coherència al joc que juga; però que sempre faci la mateixa jugada de filtratge fa que, un cop que ens hem familiaritzat amb les flaques de l’Amèlia de les Camèlies, comenci a treure el nas per las novel·la un punt de monotonia previsible, i fa que cada nou escenari, cada nou ambient, cercle, tertúlia, exposició, aula o ciutat literària per on deambula quedi una mica desdibuixat, tot just evocat en funció de la boira mental del cas patològic que la protagonista transporta i segrega amunt i avall, en funció del miratge que tot ho emmascara. D’aquesta manera, tot reconfirma el cas en qüestió: el gest que fan els girs mentals que tenen els protagonistes. Això ho fa tot molt coherent i molt travat, però alhora li treu potser un punt de vivacitat, d’atenció al detall: el rusc per on giren sense moure’s és una mica sempre igual a si mateix. L’Eixample que se’ns anuncia no acaba de fer acte de presència. Hi ha llocs o moments on sí que les situacions i els llocs agafen vida pròpia, però en d’altres la naturalesa mental del filtre entelat se’ns hi imposa. 

D’altra banda, en patologitzar i psicologitzar les disfuncionalitats del circ literari en aquest eixam de casos extrems i gairebé ninotitzats, el potencial crític que nia en el llibre perd una mica de força perquè no s’hi contemplen altres possibles dinàmiques associades: tribals, institucionals, socials, ideològiques, econòmiques… Però com abans apuntava, el llibre va per una altra banda, s’enfila per on s’enfila i el que fa, ho fa molt rebé. Probablement aquestes reflexions meves, més que no pas objecccions, són tot just manies, que no li treuen ni una mica de valor a una novel·la que no és que es faci llegir, és que ja fa ara (tal com és i sense moure’n ni una coma) una aportació singular, valuosa, divertida i que perdura a la memòria.  

Que aquesta sigui la primera novel·la d’Etna Miró no és cosa que valgui la pena ni tan sols mencionar, no perquè aquesta sigui un tipus d’observació condescendent, més que res perquè no es nota gens: no hi ha ni gota de la ingenuïtat literària, de la malaptesa o de l’efectisme fàcil que tants escriptors reconsagrats del país reprodueixen de llibre en llibre, i sense propòsit d’esmena.