Tots portem a dins una mitologia íntima que va començar a conrear-se en la infantesa, escoltant d’esquitllentes, captant a mitges les converses dels adults i trastocant-les amb la imaginació per tal de dotar-les de sentit, que serà un sentit únic, sovint tenyit de trets llegendaris, romàntics o obscurs, un pessic d’emoció per salpebrar una rutina ordinària. Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949), noi de pagès, va créixer amb l’eco d’un crim dels anys quaranta que, en un indret tan reclòs com la muntanya, encara retrunyia temps després als pobles de la comarca, uns pobles amb uns habitants que, com el territori que cultivaven, tenien les seves pròpies sinuositats. Els rumors van alimentar la por d’aquell nen, un nen que, mig segle més tard, convertit en un escriptor de llarga trajectòria, gran coneixedor del folklore i els costums pirinencs, foragitaria aquella rèmora transformant-la en matèria literària.

Esdevindria, de fet, la que es considera l’obra mestra de l’autor i una obra cabdal de la narrativa catalana contemporània: Dos taüts negres i dos de blancs (2013), guardonada amb el Premi de la Crítica, el Premi Crexells, el Premi Joaquim Amat-Piniella, el Premi El Setè Cel i, per la seva traducció al francès, el Pryx Pyrénéen 2016. L’any passat, Proa va reeditar-la, uns mesos abans de la publicació de la seva darrera novel·la, Els crims de la mel (2024), també basada en fets reals. Ha passat una dècada, i aquest cop el llibre ve acompanyat de les paraules true crime i la referència (tan clixé com justificada) a l’obra mestra de Truman Capote, A sang freda (1965). Més enllà de l’oportunitat comercial, és una bona ocasió per tornar a llegir-la, o descobrir-la per primer cop, i comprovar com es llegeix ara, sense el brogit espaordidor de les novetats editorials, en un context en què el món rural (i encara més: el món rural autòcton) ja no constitueix una raresa al mercat literari (ni al mercat cultural, en general), sinó una presència freqüent i ben assortida, alimentada per autors de generacions, estils i procedències molt diferents. I, tanmateix, fins i tot en aquest marc el llibre de Pep Coll torna a sobresortir.

Com A sang freda, la inspiració és l’assassinat, sense causa aparent, d’una família de masovers: el matrimoni i les seves dues filles; els dos taüts negres i els dos de blancs. L’home era un treballador abnegat, que defugia qualsevol conflicte; la dona i les filles, una nena i l’altra adolescent, cordials i discretes. No hi havia motius per sospitar l’odi que en suscitaria la matança. Va ocórrer el 1943 a les terres escarpades de Carreu, una zona de masies aïllades, però alhora prou properes perquè es conegui tothom; un entorn en què no es poden tenir secrets, o, més ben dit, on els secrets s’hi arrelen sota un pacte de silenci. Si Truman Capote dedica la primera part a reconstruir l’escenari dels fets, als seus protagonistes i a la reacció dels veïns, per a continuació estirar el fil dels culpables i acompanyar-los fins a l’execució (amb la indagació en el sistema penitenciari i la pena de mort que això comporta), Pep Coll no ho pot fer, i no només pel temps transcorregut –l’escriptor estatunidenc va posar-se a investigar poc després de llegir la notícia, i no va ser ben rebut per tothom–, sinó perquè no es va arribar a resoldre.

No es va resoldre, si més no, en l’àmbit legal, per una justícia franquista poc interessada en escàndols. A la comarca, això no obstant, la identitat dels criminals era vox populi; i al lector se li insinua de bon començament, en la breu introducció en primera persona de l’autor. No es tracta, per tant, del qui, tampoc del com (la sang dura un capítol; Pep Coll no és un narrador morbós). No busca, a diferència de Capote, aprofundir en el perfil dels perpetradors ni centrar tota la novel·la en el seu avenir. La composició de Dos taüts… és diferent: una novel·la coral, una successió de capítols més o menys cronològics en què el protagonisme va saltant d’un personatge a l’altre, sense repetir-ne cap, dinou en total, que inclouen les víctimes i els culpables, però també veïns i gent que s’hi va relacionar d’una manera o altra. Molt documentada, amb noms, cognoms i dates de naixement i de defunció; a alguns, l’autor els va tractar, i en protegeix la identitat amb un nom inventat.

Aquestes característiques podrien fer pensar en una crònica periodística, però l’autor, un narrador genuí –una destresa que probablement li ve per la pròpia oralitat de l’entorn en què es va criar i pel seu vessant rondallista, que compta amb uns quants reculls de mites i llegendes–, s’encamina cap a la forma novel·lística, amb perspicàcia psicològica, ritme i dinamisme. Els personatges estan vius, tenen ànima, sentim com respiren. Tenen veu, i és en la captació de les diferents veus on Pep Coll excel·leix: desplega una caixa d’eines plena de registres que adapta a les circumstàncies de cadascun, segons l’edat, la feina, la formació, el grau de participació en els fets o el vincle amb els involucrats. Hi ha des de l’amo del mas, que obre la novel·la amb una visita on es posen de manifest les relacions de poder entre els habitants i el territori, que seran clau per entendre què va conduir a la matança, al responsable de les morts, passant per la seva col·laboradora i instigadora, el fillastre, el matrimoni mort i les noies, l’advocat, el jutge, un soldat, i així fins a dinou.

El crim –abans, durant i després, amb les repercussions que va tenir per als implicats vistos des de la llarga distància, quan ja fa temps que ells i la majoria de protagonistes són morts– és l’eix narratiu que cimenta la novel·la, però l’execució el transcendeix per dur a terme una incisiva i brillant deconstrucció dels usos del camp, de les rancúnies, el llegat familiar, les tensions soterrades, la rivalitat, els afectes. Pep Coll no té una imatge idíl·lica de l’espai rural; al contrari, la muntanya, el Pirineu en particular, és un territori hostil, la supervivència a pagès no és mai fàcil (i encara menys els anys de la immediata postguerra), les punxes del terreny s’encomanen als seus inquilins, recelosos i eixuts. Si se li hagués de trobar una afinitat entre els escriptors de les noves generacions, el debut de Núria Bendicho Giró (Barcelona, 1995), Terres mortes (2021), hi comparteix la visió obscura, el recurs de la mort com a punt de partida i la composició polièdrica; ara bé, en concepció i estil són força diferents, Pep Coll té una vocació més narrativa i es diria que hi ha una voluntat de pintar un gran retaule de la societat rural, mentre que l’exploració de Núria Bendicho Giró és més íntima, intensa i truculenta, un viatge breu i contundent.

Els temes de Dos taüts… són, és clar, la violència, el desig de venjança, la impunitat, la vulnerabilitat dels innocents, els tripijocs per esquivar la justícia, les conseqüències a llarg termini de conviure amb una culpa com aquesta. Amb tot, com que cada capítol basteix el món propi d’un personatge (relacionant-los entre ells, de vegades d’una manera molt pròxima, d’altres a una distància, en més d’un sentit, que posa de relleu fins a on arriba la complexa xarxa d’interconnexions humanes), hi conflueix, en fi, la vida sencera, una mostra rica de les emocions humanes: la timidesa dels primers amors, la mirada enlluernada de la infància, el tabú de la pertorbació mental, la resistència dels vells, les noves idees dels hereus, l’alenada fresca de qui ha conegut la ciutat, el trauma de la guerra. Són dignes de subratllar, per exemple, l’episodi sobre el personatge exiliat, que enriqueix la perspectiva sobre com va influir el conflicte bèl·lic en aquell indret; o els capítols protagonitzats per dones, que introdueixen qüestions més vinculades a elles que sovint s’han menystingut, com l’abús sexual o certs estigmes.

L’estructura plural i progressiva és una altra fita de l’obra: es nota que s’ha cuinat a foc lent, triant bé a qui donar veu i en quin ordre, rumiant bé com havia de ser la interioritat de cada personatge i el to des que s’abordaria, i tot plegant mantenint el batec, la tensió que convida a continuar llegint, no tant per saber com acabarà com per delectar-se en cada història, cada vida, ampliant aquest fresc rural que no té res de banal ni superflu, que no és amable ni complaent, però que, tot i això, té humanitat en la seva cruesa. Com els novel·listes nord-americans del gòtic sureny, Pep Coll sap que, per mitjà del retrat minuciós d’aquesta realitat sòrdida dels pobles petits en tota la seva complexitat, es poden abastar tots els conflictes intemporals i universals, la cara més lluminosa i, sobretot, la més fosca de la naturalesa humana, i com evoluciona al llarg dels anys, quines lloses s’arrosseguen generació rere generació, qui esdevé un raig d’esperança.

Sí, li va valer la pena a l’autor esperar a tenir la maduresa narrativa i vital suficient per emprendre un repte d’aquesta envergadura. La paciència, fer les coses (encara més una obra artística) sense pressa no sempre garanteix un bon resultat, però en aquest cas va sortir bé: Dos taüts… concentra les habilitats que ha anat esmolant amb l’experiència, és el llibre d’un narrador en plena forma. Dotze anys després de la publicació, no li calen etiquetes per justificar-ne la pertinència, no necessita comparacions, no cal batejar Pep Coll com el mestre del true crime català ni del noir rural per persuadir-ne els lectors. Dos taüts… és una novel·la amb entitat pròpia, un treball prodigiós del llenguatge del Pallars i una penetració en el dramatis personae que transcendeix els límits del gènere. Pep Coll no necessita aprofitar-se de cap moda, perquè fa el que ha fet sempre, és a dir, narrar, narrar històries, des de casa cap al món.