Fa un parell d’anys que formo part del Comitè de Selecció del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. Com potser sabreu, n’hem de seleccionar una desena i la guanyadora final ja va a càrrec d’un jurat venerable. És una tasca que al principi vaig encarar amb molta il·lusió (no és broma), però que amb el pas dels mesos està suposant una càrrega bastant depriment. Les reunions amb la resta del Comitè ens permeten analitzar, intercanviar criteris i a vegades desbarrar una mica. No us en puc donar més detalls per qüestions de confidencialitat, però us puc assegurar que Òmnium posa sempre a la nostra disposició unes fantàstiques gerres d’aigua mineral per no quedar-nos afònics de tant debatre. Més d’una vegada aquestes trobades acaben a crits («M’importa una merda el que faci el jurat del Premi Finestres!»), alçant dits índexs amenaçadors a la manera de Fernando Hierro mentre el personal de l’empresa privada SegureCat (que vetlla per la defensa de l’edifici d’Òmnium) ens separa tot estirant-nos de la màniga de la jaqueta, just quan ens comminem a dir-nos tot allò al mig del carrer Diputació a veure si tenim collons, ovaris o el que correspongui en cada cas. Ara se m’acut que si hi tinguéssim una mica de moscatell o de ratafia (sí, escric pels volts de Nadal i m’agraden els licors dolcets) les converses fluirien millor. Bé, feta aquesta subtil proposta de millora, el que volia comentar-vos és que es tracta d’una tasca bastant deplorable. No us podeu imaginar la quantitat de novel·les que genera cada any la literatura catalana. En són moltes, moltíssimes, la gran majoria d’una inanitat exasperant. Però nosaltres ens les llegim, sí, Per Catalunya! (com cridà en Companys al fossar de Montjuïc), i perquè algú ha de fer aquesta feina abnegada i segurament innecessària. 

Ves qui ho havia de dir, pensava l’altre dia, tot baixant les escales del metro d’Urquinaona, però la burgesa Òmnium Cultural ha despertat una latent consciència de classe i ara em sento amb dret de reivindicar (per fi!) el meu obrerisme literari. Ara sí que entenc amb tots els ets i uts la poesia de Salvat-Papasseit. Heus aquí, jo m’he llegit totes les novel·les catalanes del 2025. Vosaltres no sabeu què és llegir totes les novel·les catalanes del 2025: però jo he vist multitud de frases tòpiques, d’adjectius redundants, de trames insubstancials i de personatges plans passar per davant dels meus ulls cansats que un dia van estimar la lectura. Vosaltres no sabeu què és llegir totes les novel·les del 2025: però jo m’he empassat la vergonya aliena que genera el Jordi Cabré, les lliçons feministes de la Gemma Ruiz Palà, la cursileria desbocada del Roc Casagran i els badalls llagrimosos de la Marta Orriols. A banda de la corrua de diletants (no n’apunto cap nom perquè no val la pena ni escarnir-los) que publiquen en editorials dites independents. Empreses de la PIMEC cultural que, en comptes de descobrir-nos autors valuosos al marge dels presumptament professionals, es dediquen a publicar gargots literaris d’escoles d’escriptura reusenques (i diria que fins i tot banyolines).

Per sort, tanmateix, rememorant el quiasme del poeta panameny que cantà les absoltes d’en Pere Navalla: la vida et brinda sorpreses, sorpreses et brinda la vida, ai! I de vegades també t’arriben a les mans llibres bons que, altrament, és probable que no hagués conegut mai. És el cas de Guerra, victòria, demà, de Carles Fenollosa, publicat a l’editorial Llibres de la Drassana. Em van comentar que aquesta editorial és més valencianista que l’Amunt (cliqueu la notícia, per favor, és fascinant), la ratapinyada que fa de mascota del València CF. En el sentit que són antifusterians antieliseuclimentians i rebutgen el nostre generós pancatalanisme. Una llàstima, però de desagraïts, l’infern n’és ple. Jo no sé com es pot tenir mania a un geni com en Joan Fuster (i que consti que no hi tinc interessos familiars, la meva branca materna prové del poble de la “Tomatina”), però bé, hi ha gustos per a tot, què hi farem. Contràriament al que pugui pensar un qualsevol lectovolant, jo no tinc ànima de polemista. Així que no diré res més. O bé, sí, que aquí tothom va a la seva i la llengua per l’aigüera. Només espero que algun dia surti un cantant de country nascut a Cullera i ens reconciliï tots plegats amb un temacle intitulat “Valencians i catalans”. 

Vinga, som-hi, que ja porto una pàgina de document de google i la ressenya encara per escriure. Guerra, victòria, demà és la falsa autobiografia de Jesús Martorell. A partir d’una prosa confessional, se’ns narra una vida que esdevé el símbol d’una generació perduda i qui sap si oblidada (tot i que aquesta novel·la és, precisament, un crit contra la desmemòria). El títol de la novel·la prové d’un poemari homònim de Miquel Duran i Tortajada, poeta nacionalista valencià i gran activista d’esquerres. És un senyor que m’era absolutament desconegut fins fa cinc minuts però que, ara, gràcies a la Viquipèdia, ja ens podem donar per molt ben presentats. En la novel·la de Carles Fenollosa cadascun dels elements del títol serveix per marcar les tres grans parts de la novel·la, en la qual es narren, primer: la infància, la joventut i la (guerra); segon, l’exili (victòria) i, tercer, el retorn a casa anys més tard amb un objectiu molt concret (demà). 

La novel·la s’obre amb una falsa escena teatral d’avantguarda (irrealitzable) que ens situa, de fet, al final del relat, moment en què el protagonista torna a València i se n’adona que «per fi ha vingut, però que no ha tornat» (p. 9). Una idea que recorrerà després tota l’obra: la de la pèrdua d’una ciutat, d’un paisatge, d’uns amics i d’una llengua que és, al cap i a la fi, la pèrdua d’una identitat. Es tracta d’un repunt metaliterari que pren sentit quan arribem al final. A continuació és quan trobem la frase de presentació que marcarà veritablement el to de la narració: «Em dic Jesús Martorell i vaig vore el meu primer mort als 9 anys» (p. 15). I, efectivament, aquest mort és el primer de molts que en vindran després. No us espanteu, però. Sé que és una mica cru dir-ho així, però és que la vida, en certes èpoques i circumstàncies, potser només va ser assistir a una successió de defuncions. Amb aquesta declaració s’anirà desplegant una vida tan grisa com extraordinària marcada per una veu, la de Martorell, que t’agafa pel bescoll i t’obliga a llegir-lo, combinant una minuciositat laboriosa i un trot narratiu persistent i infatigable.

La història que ens explica Fenollosa –titellaire de Martorell– funciona per diversos motius que intentaré desgranar de menys a més interessant (a veure si així genero una mica de crescendo crític). Per començar, per la descoberta que pot suposar entre molts principatins (entre els quals m’hi incloc) el testimoni històric d’un valencianisme declaradament progressista i no acomplexat davant l’espanyolisme a.d. F. (abans de Fuster) . Un valencianisme vinculat a la defensa del valencià (és a dir, del català) com a símbol d’identitat col·lectiva. Això es nota sobretot en la qualitat dels detalls que perfilen situacions on la realitat i la fantasia s’entrecreuen. Martorell és un personatge de ficció que té el mèrit de semblar històricament plausible. N’apunto un exemple paradigmàtic que passa durant la guerra civil. Diu el nostre antiheroi: 

A València ja havia vingut la Pasionaria a fer algun míting. Un dia parlà en Mestalla i anàrem tots a escoltar-la, perquè també parlava Marco Miranda, d’Esquerra Valenciana. Quan ell digué que ho faria en castellà, Llorenç i jo ens alçàrem de la cadira i tornàrem caminant cap a casa. Potser fórem massa idealistes, però què ens queda en la vida si perdem la Paraula? Molt poca cosa. (p. 90)

Una escena que té 90 anys i que reverbera avui en dia. Us imagineu com podrien haver anat les coses si tots els catalans actuéssim igual davant dels desgraciats que es passen la vida renunciant a la seva llengua?

La gran troballa de Fenollosa, però, és el to de veu que amara tota la novel·la. Jesús Martorell és científic per herència familiar, però lletraferit de vocació. És un metge com el seu pare, però un activista cultural, un editor i un poeta (de joventut), algú que viu en contacte amb els cercles intel·lectuals valencians durant els anys vint i la segona república. Un home que s’autodefineix, amb el pas dels anys i les «altament conflictives circumstàncies […] [com] un cínic, no ressentit, però sí resignat i prou pessimista». (p. 23). Martorell viu una joventut en una ciutat en ebullició, participant en els moviments d’avantguarda artística. Durant la primera part de la novel·la, sobretot, abunden les referències literàries de l’època, d’universals a locals (de James Joyce a Josep Maria Junoy, per entendre’ns), en el que és l’etapa de formació del personatge. Sumant-hi alguns detalls remarcables, com la trobada amb Puig i Ferrreter que li entrega un exemplar (suposo) de Camins de França (p. 115) que prefigura la vida errant que tindrà Jesús Martorell després de la guerra. Es nota que l’escriptor valencià (Fenollosa) és un home llegit, així com el seu protagonista, però sap mantenir la pedanteria que podrien suscitar aquestes pàgines prou a ratlla. 

Com ho fa? Doncs bastint el seu discurs amb una ambigüitat seductora, que combina la minuciositat científica i la precisió lèxica amb una ironia mesurada que, com una agulla invisible, travessa tot el text. La llargada dels capítols, i també la dels paràgrafs, és pràcticament la mateixa durant tota la novel·la. No és un detall menor. Hi ha una voluntat de cenyir-se a una estructura, a una forma textual, física, que transmet seguretat i fermesa sobre tot allò que s’està explicant. Jesús Martorell té un Tema i un Propòsit (les majúscules, ara ho veurem, són importants) i res no el desviarà del seu objectiu. 

La ironia del text opera a diversos nivells. D’una banda, a nivell discursiu. L’ús de la preterició (aparentar ometre el que de fet es diu; en la línia del millor Moncada) és reiterat i acaba esdevenint una broma recorrent del personatge. De l’altra, l’autor posa en solfa un seguit de paraules o conceptes que es van multiplicant al llarg del text (Intoxicar, Desequilibrar, Metàfora, Extraordinari, Preguntes Filosòfiques, Abisme, Cinematogràfic, etc.), a mig camí entre la formalitat i l’eufemisme, que envernissen el discurs d’un to aparentment neutre, anodí, però que gràcies a la seva repetició acaba esdevenint personal i persuasiu. Martorell és un home amb unes ambicions literàries que semblen aparcades a causa de la guerra i de l’exili. Però, en realitat, anirem descobrint que manté un dietari que, al cap i a la fi, és la base de la novel·la autobiogràfica que llegim.

La narració de Jesús Martorell orquestrada per Fenollosa és metòdica i ordenada com correspon a un bon metge (i aquí hi intueixo també el mestratge de Martí Domínguez).¹Amb qui comparteix, de fet, alguns elements de la darrera novel·la. El protagonista d’Ingrata pàtria de Domínguez, Joan Baptista Peset, fa una aparició, també, a la novel·la de Fenollosa (p. 95).

Combina aquesta veu metàl·lica, robòtica, quasi d’autista, amb un seguit de rebles irònics que van insuflant-li humanitat. Molt sovint els paràgrafs acaben amb un podríem dir-ne “estirabot martorellenc” que capgira o matisa la gravetat del discurs elaborat fins aleshores, en la línia de subratllar, per exemple, l’humor negre:

A les sis tocaven diana una altra vegada i ens vestíem quasi a les palpes. Era encara fosc. Fou així desenes, centenars de matinades. […] De seguida, ja sabíem tots que feien saca. Vull dir que treien gent per a afusellar-la. A vegades els portaven fins a la tàpia de Paterna i els disparaven amb bales falses. Llavors els tornaven a la cel·la tacats de la seua pròpia merda. Moltes altres vegades la bales eren certes, evidentment. (p. 170)

De matisar la transcendència d’un moment a priori perillós: 

A l’aeroport de Barcelona el guàrdia ha agafat els meus papers i m’ha mirat i després ha mirat un altre guàrdia i ha agafat el telèfon. Però segurament no parlava de mi, perquè m’ha tornat els documents i ha dit: “Bienvenido”. Ha sigut així de fàcil. No esperava que fora tan fàcil, la veritat. Després no he vist ni un guàrdia civil en les quatre hores de carretera. També és de veres que era de nit i així és més difícil vore res. (p. 273)

O de repintar de tendresa la incomoditat davant les possibles expansions massa sentimentals. La manera en què se’ns presenta la sexualitat del personatge, més per omissió que per activitat, també a través de la relació amb sa mare i els seus amics, encara afegeix més capes al nostre protagonista. 

Llorenç m’ha acompanyat a la porta de l’hotel i m’ha dit: “M’alegre que hages tornat, de veritat t’ho dic”. Jo li he dit: “Jo també”. I després: “Llorenç, tu saps que jo sempre he estat Confús, veritat?”. I ell: “Ho sabíem tots, Jesús. I no es diu Confús. No cal que digues Confús”. (p. 346)

I així anem acompanyant les peripècies d’aquest personatge: la joventut, el conflicte bèl·lic, l’exili i el retorn. El contrast entre la il·lusió i el record. És evident, moltes pàgines abans d’acabar, quin és el Propòsit del protagonista i quin és probablement el seu Destí. Però és igual perquè com he intentat explicar, no es tracta només de saber què passa, sinó de gaudir d’una veu i d’un llenguatge que ens atrapen durant el camí d’aquesta vida narrada. 

Amb tot això i allò anem entenent que Jesús Martorell no és només un home, sinó més aviat un símbol, un personatge que encarna una València potencial que avui en dia sembla impossible que hagi existit. Martorell acaba esdevenint, ell tot sol, una al·legoria de la mort de la llengua i de la seva substitució. De l’anorreament d’una ciutat i d’una forma de vida manllevada per una altra. D’aquí que Martorell dediqui també una part de l’exili a voltar per Europa i Sud Amèrica en un vagabundeig que, fet i fet, és l’excusa camuflada per mostrar-nos la diàspora i la desfeta de les cultures minoritzades després de les grans guerres del segle XX (segurament la part de la novel·la en què es força més la trama a la recerca del missatge que es vol transmetre, tot i que aguanta prou bé).

Jesús Martorell és algú que, anys més tard, passeja patèticament per una València derrotada, d’estàtues eqüestres grotesques, empenyent un carret de la compra amb les restes d’un passat que, sí, són familiars, però alhora també col·lectives. És per aquest motiu que Martorell (el cognom de l’últim cavaller medieval nostrat) «ha vingut a València però no ha tornat», perquè no es pot tornar a un indret que el franquisme ha fet desaparèixer. Una ciutat que Carles Fenollosa (a través de Martorell) sap que només es pot recuperar com cal a través de la Literatura, la Paraula, la Llengua. No vull pecar d’optimisme, però una novel·la rotunda com aquesta, tenint en compte la guerra en què estem immersos, és una victòria que obre camins per a un demà millor.

• 1
  Amb qui comparteix, de fet, alguns elements de la darrera novel·la. El protagonista d’Ingrata pàtria de Domínguez, Joan Baptista Peset, fa una aparició, també, a la novel·la de Fenollosa (p. 95).