Farid ud-Din Attar escriu des d’un imaginari on no existeix la separació entre poesia, filosofia i experiència espiritual. Llegir avui La conversa dels ocells. Les set valls, en la traducció acurada de Carles Duarte per a Tres Portals, és entrar en una tradició literària que sovint Occident ha mirat amb exotisme, però que en realitat parla d’una inquietud profundament universal: la necessitat de travessar el jo per arribar a alguna forma de veritat. El llibre recull el nucli central del gran poema místic de Farid ud-Din Attar, una de les figures essencials del sufisme iranià. D’origen persa, va destacar com a poeta, pensador del sufisme i autor d’hagiografies. A més, també exercí d’apotecari i perfumer. La seva obra més coneguda és La conversa dels ocells, un extens poema de caràcter místic, tot i que també va escriure Memorial dels sants, una recopilació en prosa d’episodis i relats sobre místics musulmans, i el Llibre diví, amb una clara intenció didàctica. La seva influència va ser decisiva en el desenvolupament posterior tant de la poesia persa com del sufisme, i va inspirar profundament autors com Jalal-ad-Din Muhàmmad Rumi.

Al llibre, el viatge de les aus guiades per la puput cap al Simurgh -ocell mitològic i símbol d’una saviesa superior- funciona com una al·legoria espiritual, però també com una interrogació radical sobre la identitat, el desig i el coneixement. No hi ha, en Attar, cap voluntat doctrinal sinó que allò que hi domina és la intuïció poètica, imatges que obren esquerdes per deixar pas a la lluminositat del relat. La lectura de Les set valls demana una certa disposició interior. El poema exigeix lentitud i una certa renúncia a les categories habituals amb què llegim. Ja a la primera vall, la del desig, Attar adverteix del fenomen de la impermanència, ja que aquell qui s’hi endinsi haurà d’enfrontar desafiaments i acceptar que tot és mudadís i efímer. El camí espiritual no coneix el repòs: mai no ha de cessar, ni un instant, el desig. Si l’anhel s’apaga, sembla dir-nos el poeta, també s’apaga la possibilitat mateixa del coneixement.

Cada vall és un estat de l’ànima i, alhora, una prova: el desig, l’amor, el coneixement de si mateix, la despossessió, la unitat, la perplexitat i, finalment, la dissolució de les diferències entre individu i absolut. El moviment del llibre és sempre ascensional, però no triomfal. Attar sap que qualsevol viatge espiritual passa abans per la pèrdua. El camí no consisteix a acumular revelacions, sinó a despullar-se d’allò que impedeix veure – de tot el que puguis posseir, fes-ne un gran foc-. En alguns moments, el vers assoleix una intensitat gairebé corpòria. “No t’allunyis de tu ni tan sols un instant”, escriu, en un fragment en què associen la recerca interior amb la imatge del fetus alimentant-se de sang dins la matriu. Les passions i els neguits venen sempre de fora; l’autèntica transformació, en canvi, demana silenci, espera i dolor. Aquesta insistència en el sofriment com a via de coneixement podria semblar estranya al lector contemporani, avesat a formes més immediates d’espiritualitat, però en Attar el dolor no és mai un fi en si mateix: és el foc que desfà els nusos de l’ego.

La traducció de Carles Duarte aconsegueix preservar aquesta tensió entre la senzillesa narrativa i la densitat simbòlica. El llenguatge que hi trobem és fluid i musical, tot evitant l’ornament excessiu. Duarte no intenta modernitzar Attar artificialment ni tampoc convertir-lo en una relíquia arqueològica. El deixa respirar. I aquesta és probablement la millor virtut de la traducció: transmet la cadència meditativa del text sense perdre’n la intensitat visionària. També és destacable l’edició de Tres Portals, especialment per la incorporació d’il·lustracions provinents de manuscrits perses. No són un simple complement estètic. El cromatisme verd, les formes vegetals i la delicadesa miniaturista amplien la lectura cap a una dimensió contemplativa. Ajuden a entendre que, dins la tradició persa, la bellesa no és decorativa: és una via de coneixement.

Cap al final del llibre, el poeta formula una de les intuïcions més radicals del sufisme: només qui accepta perdre’s pot arribar a trobar-se. “Jo, que m’he extraviat i em veig perdut, lluny de mi mateix”, diu una de les veus del poema, “només me’n puc sortir en la nuesa d’abandonar-ho tot”. Aquesta nuesa -desprendre’s del que es té, però sobretot del que es creu ser- és l’últim pas del viatge. El poeta hi veu la possibilitat d’una plenitud paradoxal: arribar a l’essència de l’esperit implica, finalment, deixar de ser. Potser aquesta és la gran força de Les set valls: no ofereix respostes simples ni consol immediat. És un llibre que incomoda suaument el lector perquè li recorda que el sentit no és un lloc d’arribada, sinó un procés de travessa. Les aus d’Attar no viatgen només cap al Simurgh; viatgen cap a la desaparició de la il·lusió que les separava d’ell. I en aquest descobriment final -tant bell com vertiginós- hi ha una de les imatges més poderoses de tota la literatura mística. I és queper a aquell qui sap veure, arreu on miri trobarà el que cerca.