^{aprèn | a oblidar el teu inici de cant
Rilke}

Qui parla als Cants d’Abelone? Podríem dir, sense errar, que és Abelone, la tia de Malte, protagonista d’Els Quaderns de Malte de Rilke. I, per què? Doncs, com ens recorda Serrallonga citant el text llibre de Rilke, perquè «Abelone tenia una cosa bona: cantava. És a dir, hi havia estones que cantava. Tenia a dintre una música ferma, impertorbable». Però també ens ho diu Serrallonga al seu estudi:

Abelone és el poeta, i la veu que el poeta Vinyoli presta a aquesta figura de Rilke és la veu del cant humà absolut, deslligat i relligat en peça d’art per l’art, que, “potser”, es correspon, batec per batec, amb allò que no sabem què és, ni si és cosa ni si és algú, però que és i que sentim d’alguna manera que és el cant absolutament absolut.

Que ben dit. La veu del poema —sigui de qui sisgui—. que és una veu concreta que es vol inconcreta, assaja de tenir la mateixa gramàtica que la del «cant absolutament absolut». És una veu que es vol purament sola —tot i saber que no ho podrà acabar d’estar mai, perquè existeix— i que assaja de vibrar com ho fa l’experiència que es té del món i de l’amor en moviment davant dels ulls i de la vida —davant de la finestra, de nit—; és una veu que vol que, per simpatia, tot vibri. I aquest vibrar no és un sentit de res, sinó una cosa que passa, que diu que les coses existeixen d’alguna manera conjuntament —en «el bell ordre» de les coses del poema XIV—:

El cant, diu ta lliçó, no és desig
ni requesta de re assolit a l’últim;
el cant és existència,

diu el III sonet a Orfeu, que és, segurament, un dels correlats literaris i morals del llibret vinyolià.

Però hi torno: Qui canta als Cants d’Abelone? Si diem que és Abelone represa literàriament per la veu de Vinyoli sembla que ens hauríem de quedar curts: no és només un monòleg dramàtic-líric fragmentari. Vinyoli es deslliga la veu del poema de si mateix i d’Abelone, i la fa ser, també, de Sulamita, la noia del Càntic dels càntics: la primera de les Amigues, la primera de les enamorades de la tradició mística occidental, l’Església parlant de tu a tu amb Déu, l’ànima parlant de tu a tu amb Crist —el jo parlant de tu a tu amb el Tot. Amb aquest salt, la veu es fa cada cop menys d’algú; és un salt que sembla que busqui desdibuixar el subjecte i que només quedi el cant.

Aquest parentesc entre Sulamita i Abelone el trobem aquí i allà per imatges que no en són deutores directes, però si ambientals, i per algunes construccions que de cop en segueixen les maneres. Només que recordem una mica tota la imatgeria flairosa i vergívola del Càntic ens n’adonem de seguida; per exemple al poema VI, quan llegim:

Estret espai soc jo, gerra curulla
d’espessa mel, em vesso, clarifíca’m.

Se’ns fa impossible no trobar-hi per sota una construcció com ara (en la traducció de Pius Tragan de La Bíblia de Montserrat)

Jo soc una muralla,
i els meus pits són com torres. (Ct, 8, 10)

I encara més:

Els teus llavis, esposa, regalimen mel verge,
mel i llet tens a la llengua. (Ct. 4, 11)

O, al poema següent, quan llegim aquell:

Soc neta, blanca fruita cargolada
com una orella. Per a quina fam?

Se’ns fa impossible no respondre:

Que entri el meu estimat al seu jardí
i que en gusti el fruits exquisits. (Ct. 4, 16)

I encara, al poema VIII, que comença:

Aquest matí m’he despertat flairosa
com una mata d’espígol.

Que recorden els tantíssims perfums que exhalen aquí i allà les plantes i les fruites del Càntic.

 Però sembla que la presència de la veu de Sulamita no serveixi només per donar aquest aire mig mesopotàmic al poema, sinó que té una funció, també estructural. Si ens hi fixem, aquesta mena d’elements apareixen només als poemes VI-VIII, que són, de fet, els poemes que ens porten cap a la idea de la vida acceptada després de l’Amor dels primers poemes. El poema VI semblaria la fi del diguem-ne somni d’Amor, el VII, tindria una funció de consciència de la donació de si mateixa cap a «allò que no sabem què és», i el VIII és el despertar de nou en la vida, després de l’Amor. (De fet, després del poema VIII, per acompanyar aquesta mena de despertar, ja hi ha una mena de retòrica menys lírica, més dramàtica). També podem entendre que els poemes VI-VIII són, d’alguna manera, els poemes centrals del llibre, si suposem que els dos darrers són com una mena de coda: després dels poemes XII i XIII  —que són el primer retorn a al tema de la «vida que s’ha fet tot d’una en mi» del poema I—, al poema XIV hi apareix de nou la nit  —aquella «més nit» tan volguda, també del poema I— que permet de nou endinsar-s’hi i ser cant pur, permet donar-se a la finestra, cap al món, amb les coses i sense les coses, per, finalment, poder arribar al potser del darrer poema —i, potser, poder dir aquell

Sóc un amb les coses 
i el mar de safir. 
Aloses, aloses, 
què voleu de mi?