Revista Digital de Crítica Literària
Les alarmes recents davant l’auge dels discursos feixistes i la tasca conscient de desmemòria històrica que solen professar fa més urgent que mai, als nostres dies, trobar formes per a combatre’ls. Cada cop més, ens adonem que actes com l’exhumació de les fosses franquistes, en el nostre context més proper, no obeeixen tan sols a la funció de retornar la dignitat als nostres avantpassats, sinó la de sostenir-la nosaltres mateixos, la de fer-nos càrrec de la història contra les versions manipulades que ens la retornen en forma de dogmatismes. Enmig d’un apogeu feixista en què els dictadors ressusciten proclamant un poder autoritari i absolutament acrític, Lea Ypi proposa definir la dignitat com a forma de resistència, com una pràctica ètica que ens obliga a mantenir la nostra humanitat.
Aquesta reflexió, que entronca amb la de tantes escriptures sobre els camps de concentració,1De seguida ens venen al cap els noms de Primo Levi, Robert Antelme, Giorgio Agamben… s’encarna, a Indignitat, en la veu de l’àvia de l’escriptora: «Hi ha alguna cosa en l’esperit humà, deia la meva àvia, que resisteix tots els intents d’ofensa, dany o humiliació, una cosa que no els és donada als animals (…) En diem dignitat, d’això» (p. 38). La novel·la neix de la decisió de l’autora –convertida en narradora– de cercar, als arxius, la biografia de la seva àvia, Leman Ypi, la dignitat de la qual sembla amenaçada per una foto seva penjada a les xarxes socials. A la fotografia hi apareixen ella i Asllan, el seu marit, esquiant feliçment als Alps al 1941, en plena segona Guerra mundial, l’any de «L’operació Barba-rossa a la Unió Soviètica, l’atac a Pearl Harbor, la batalla de Iugoslàvia…» (p. 32). Davant dels comentaris que es desfermen, arran de la fotografia, i que acusen l’àvia d’espia o col·laboracionista feixista, Lea Ypi decideix investigar el perquè de la incongruència entre la vida concreta de l’àvia i la gran història, amb l’esperança de restaurar-li la dignitat, ara que l’altra no pot defensar-se.
Per rescatar la meva àvia dels ogres, penso. Per parlar amb ella. Per sentir-me menys culpable. Per descobrir per què somreia a la fotografia –aquella feta a l’hivern de 1941, en plena guerra– i saber si el somriure era de debò. Per trobar la veritat o imaginar-me-la. Per descobrir qui la va trair. Per trobar fotos de la lluna de mel. Per escriure un llibre. Per veure si el passat ja és història, o encara no del tot. Per saber si res no ha canviat, o si ha canviat tot. O potser, senzillament, perquè hi he d’anar, sense saber per què (p. 31).
L’ambigüitat del motiu inicial de la recerca es fa ressò de tots aquells dubtes que aniran sorgint al llarg de l’escriptura; sobre la pròpia condició de la investigadora, sobre la dificultat d’accés a la veritat, sobre les mancances de l’arxiu i la manera com la gran història travessa les vides petites a cada època.
El subtítol de la novel·la, «Una vida recreada», apunta a l’autoconsciència del text que no desvelarà la veritat d’una vida sinó que la recrearà, literàriament, imaginàriament, a través d’interpretacions. Com afirma, ja a l’inici, la narradora: «Els meus pensaments, el meu esforç per defensar la seva dignitat, són com la llum reflectida en un mirall trencat: fragments dispersos d’una època extingida» (p. 39).2La imatge del mirall trencat, lligada amb la crisi de la creença en la possibilitat de les novel·les de reflectir la vida, consta d’una llarga tradició literària que en aquí ens ressona especialment.
La sensació de fragmentarietat roman després de consultar els arxius: «Quan ho comento amb historiadors, somriuen. És el secret més ben guardat dels arxius, diuen: no es tracta del que hi trobes, sinó del que no hi trobes. El silenci dins l’arxiu és tan eloqüent com qualsevol de les veus que aconsegueix retenir» (p. 290). La història està plena de silencis que no podem obviar, malgrat el nostre «món d’immediatesa, on cada cop som menys capaços d’assumir la pèrdua» (p. 290). Sabem, però, que el món de la immediatesa no ens retorna un passat narrable, contradictori i particularitzat, capaç de remoure el present, sinó un de transformat en dades aproblemàtiques, consumibles, que satisfan el desig generalitzat d’acumulació i immediatesa.
Aquesta reflexió la fa la pròpia narradora, quan, en investigar els arxius d’aquells que espiaven la seva àvia, s’adona que «Potser la humanitat de la Leman tenia més valor per al sistema que controlava les seves preferències que no pas jo per al que controla les meves» (p. 286). A la Leman –a ella en concret–, la controlaven els seus iguals. En canvi, «Jo soc una consumidora genèrica, un engranatge dins una màquina de recollir dades, un mitjà per obtenir benefici». L’àvia, «Malgrat l’asimetria del poder, malgrat la manipulació i el control, continuava essent una fi en si mateixa, un subjecte la dignitat del qual no podia destruir-se del tot» (p. 286), afirma Lea. Hi ha, al darrere, com a intertextos –explícits– del llibre, autors com Kant, Adorno, i la seva aposta per una racionalitat crítica, una dignitat basada en la lluita per romandre com a subjectes ètics.
La dificultat de reconstruir la memòria de forma unívoca esdevé no tan sols una condició imposada per l’arxiu, sinó també l’única manera d’accedir a un passat més accidental, més gris, menys definit pels grans relats historiogràfics. Fins i tot si hi ha moments en què l’autora es pregunta: «no seria reconfortant trobar, en aquests arxius, en aquest pou congelat d’històries, algú que hagués salvat la vida de la meva àvia en lloc d’haver-la destruït? L’arxiu, no com a arqueologia del saber, sinó com un conte de fades on la gent pot viure feliç per sempre» (p. 366). Els documents arxivats, però, no són contes de fades; la seva manera crua, entretallada i aparentment incongruent d’explicar la història es fa palesa en l’explicació de la detenció política de l’Asllan, feta a partir dels arxius que en troba la neta, i en una confusió de noms que acabarà impossibilitant a Lea destriar els fets de la vida de la seva àvia dels de la vida d’un altre individu que li fou contemporani.
De tot això, Ypi en resol que la veritat pot ser introbable, però que «hi ha una cosa que jo tinc i ells no: la capacitat d’interpretar la realitat, de reflexionar sobre un patró determinat, de jutjar des d’una altra perspectiva moral. Al capdavall, el poder que es concedeix a l’arxiu és el mateix que jo intento desmuntar. I tant que ho és» (p. 364). Connecta així amb la idea derridiana d’un arxiu que mai no és neutre, i que demana, per relacionar-se èticament amb el present, una mirada crítica que en reactivi la contradicció dialèctica, el potencial subversiu: És significatiu, en aquest sentit, que un dels interlocutors de la investigadora li recomani no buscar directament a Leman, sinó als homes que la van envoltar: «Dones i arxius. Que tinguis sort, amb això. Més val que en facis una novel·la» (p. 277).
La tria de la forma novel·lada i no d’una forma més acadèmica, si tenim en compte que Lea Ypi també ha publicat assajos de teoria política, apunta a la potencialitat de la literatura per explicar certes històries. La literatura entesa com aquella forma de llenguatge que defuig els significats unívocs, que crida l’atenció sobre la manera com s’estructuren els poders dins seu, que explica sempre els casos particulars, les vides encarnades, i que obliga a activar la imaginació en cada lectura.3L’editorial Angle també ha publicat novel·les de Danilo Kiš i Dubravka Ugrešić, paradigmàtics de tota una tradició balcànica vinculada a la memòria de l’antiga Iugoslàvia, en què també es fan presents autors com Mirko Kovač, publicat a Lleonart Muntaner, Predrag Matvejević, a LaBreu, o Daša Drndić, a qui somio veure traduïda al català ben aviat. Entre tants d’altres, d’aquí i d’arreu del món.
En narrar la història, Indignitat para atenció a les interseccions que afecten cada un dels subjectes, la manera com els cossos són marcats per les migracions o per les invasions a Albània i Tessalònica, i les repercussions de tot plegat en el nostre present. La maternitat de la Leman i la seva depressió postpart esdevenen, per exemple, un contrapunt de les grans batalles, que de cop semblen deixar d’importar-li. L’anada als Alps de la fotografia inicial és, també, un parèntesi de la gran història, fins que els grans fets es fan explícits i els personatges es veuen obligats a prendre’n responsabilitat. O les batalles d’amor de la Cocotte, que afirma que «L’amor és com la guerra. Hi ha una manera molt senzilla de sortir-ne: deixar d’armar-te» (p. 197). Cocotte no és ingènua; un altre personatge ha comentat que continuarà havent-hi guerres, siguin contra qui siguin, mentre l’Estat hagi invertit diners en la producció d’armes. La subordinació de les guerres i les vides humanes al funcionament del mercat armamentista –o a altres derives exportadores i explotadores del mercat– ressona de forma estrident amb la lògica imperialista que subjau en les atrocitats del nostre present més immediat.
Un altre dels elements que la novel·la matisa acuradament és la violència generada per la negació de la complexitat de certes construccions identitàries, com succeeix en l’escenari de les deportacions. Enmig del caos de desplaçaments forçats arran del Tractat de Lausana, els soldats pregunten a la família Ypi «què» (i no qui) són: «Quan els vau dir que us havien criat com a musulmans, però que de tant en tant parlàveu albanès a casa, doncs ja ho teniu, pot ser una zona grisa, però encara és útil. No poden decidir, el marc no pot triar per vosaltres, de manera que heu de triar vosaltres mateixos» (p. 75). El doctor Elias, que és qui pronuncia aquestes paraules, veu la possible llibertat en el gest d’escollir una identificació: «Les etiquetes són crucials. Sense etiquetes no hi ha definicions, sense definicions no hi ha categories, i sense categories no pots organitzar res: és un caos» (p. 73). El doctor és conscient que aquesta identificació implica el reconeixement dels deportats com a subjectes de dret. La pròpia Ypi, a Fronteres de classe, analitza com les polítiques migratòries són un problema en tant que perpetuen les enormes desigualtats de classe, i afecten especialment les capes més vulnerables, menys visibles, de la població. Per contra, la identificació amb una identitat unívoca implica l’amputació d’una part de la identitat del subjecte, una inquietud que Mediha resumeix en la resposta al doctor: «Ai no (…), el paper no, una altra vegada aquestes paraules no, si us plau! (…) Em fan mal de ventre» (p. 75).
Irònicament, és el mateix doctor Elias qui, anys més tard, és trobat pels protagonistes en un deliri previ a la mort a causa de l’exili traumàtic cap a Albània, poc abans que els jueus de Salònica comencin a anar a camps de concentració. Després de travessar la frontera a peu amb el seu número de registre, l’antic defensor de les etiquetes es dedicarà a repetir: «Je m’apelle 10017» (p. 262), i a preocupar-se per les pedres.
El deliri del doctor Elias, quan es retroba amb Leman Ypi, es manifesta en part en la personificació de les pedres: «Les he tapat perquè tremolaven. Feia fred a la muntanya, i tremolaven… No sabia si sobreviurien» (p. 262). El doctor abraça les pedres perquè no plorin, les individualitza atorgant-los un número, i es nega que les hi prenguin. Si les pedres substitueixen, en el seu inconscient, la figura de coneguts o companys de viatge morts, no ho arribem a saber. Sí que ens adonem aviat, però, que les pedres són la matèria de què estan fetes les tombes; es fa evident quan el jove que guia la protagonista li diu que l’acompanyarà al cementiri: «Esperem que les pedres estiguin bé» (p. 273). La relació ens remet a les últimes paraules d’Elias: «Només una tomba… tot el que volia era una tomba… i ara soc aquí… oi que és… oi que és… magnifique… Tot es a fi de… a fi de…» (p. 265). Les pedres, a més, remeten a la tradició jueva de col·locar-les sobre les tombes en senyal d’homenatge al difunt i de record.
La importància de la conservació de les pedres i de tenir una tomba s’accentua amb el temor al règim: «També volien matar la memòria. I mentre enviaven els vius a la mort, destruïen les tombes dels morts i n’escampaven els ossos. Els que hi havia enterrats van morir per segona vegada» (p. 276). Aquesta citació, trobada per Lea Ypi als arxius, la porta a preguntar-se si la destrucció d’una tomba, l’oblit, pot generar una segona mort, i si no és precisament d’aquesta que ella intenta salvar la seva àvia. Salvar-la’n amb dignitat: «El que distingeix els humans dels arbres i de les pedres. El que fa que una persona sigui humana, fins i tot quan, com la meva àvia, ja no ho és. Dignitat» (p. 276).4La importància de distingir els humans de les pedres, o, com ho fa Lea Ypi en alguna entrevista, dels animals, la situa en una escola filosòfica que divergeix de certes tendències filosòfiques, basades en epistemologies del Sud Global, que aposten per la fugida de la mirada antropocèntrica, i des de la qual seria interessant establir-hi un diàleg. Una dignitat aprehesa per cada subjecte de manera singular, com una actitud ètica de llibertat aplicada, i allunyada dels mals usos institucionals que la despullen del seu significat i la tornen un eslògan –al llibre anterior de l’autora, Free: Coming of Age at the End of History, aquesta mateixa ambivalència dels conceptes es planteja entorn del de «llibertat».
És interessant, en aquest sentit, el matís que s’estableix entre la culpa i la responsabilitat: «La meva àvia sempre havia cregut que la culpa i la comprensió es podien separar, com llençols embolicats al llit d’un malalt inquiet». Així, si a la culpa «li donem un nom més noble (…) –posem per cas atribució de responsabilitat–, aleshores esdevé tolerable, fins i tot essencial: la clau per entendre els matisos de l’acció lliure» (p. 356). La possibilitat de l’acció lliure es converteix, doncs, en l’exigència de responsabilitzar-nos de les pròpies decisions morals.
En aquest sentit, la novel·la projecta una exigència ètica sobre el nostre present, no tan sols perquè reivindica la necessitat de fer justícia als nostres morts sinó perquè deconstrueix una determinada mirada al passat que el concep com una cosa acabada o morta. Fer memòria, en el present, implica preguntar-se si l’Imperi Otomà «és mort de debò» (p. 59), si la manca de mencions de les «víctimes» als arxius implica uns silencis derivats del poder hegemònic present, o si, en el fons, «no ha canviat res, tot és igual que sempre» (p. 28).
Així, les deportacions forçades ens remeten a les condicions migratòries del nostre present, i la subordinació de les guerres al mercat d’armes i la sensació que «Per a nosaltres, la història ja està escrita» (p. 228), a la lògica imperialista que apropa el nostre present a genocidis i noves amenaces nuclears. Ens ressona, també, la pregunta pel rol de la cultura i l’educació, especialment important en un context que difon el dogmatisme i la manca de crítica: «La cultura, el paper dels intel·lectuals per canviar el món, l’educació… Quina esperança pot tenir l’educació de canviar res en un país com el nostre, on amb prou feines un deu per cent dels ciutadans sap llegir o escriure?» (p. 193).
Ja cap al final, la narradora es pregunta, com a investigadora i com a implicada en els fets, si, fins i tot quan intentem recuperar la humanitat dels morts, retornar-los la dignitat més enllà de la selecció, mai innocent, dels arxius, no estem caient en «la nostra irresistible tendència a manipular-ho tot, a instrumentalitzar tothom per als nostres propis fins. Tothom, fins i tot els morts» (p. 357). El dilema sempre hi serà, i sempre hi haurà el temor, en escriure un llibre sobre els avantpassats, de transformar-los en un producte de consum. És aquí, potser, on entra en joc la tasca literària.
Per assumir la memòria històrica, per activar-ne el potencial ètic i subversiu i per fer-la narrable, amb tota la seva complexitat, en el nostre present, cal una tasca de «recreació» i d’imaginació essencialment literària –«per veure-hi clar, hem de ser capaços d’imaginar» (p. 45). Al cap i a la fi, «potser la veritat sobre Leman Ypi consisteix només en part de la reconstrucció dels fets de la seva vida. Tan valuosa com això és la interpretació d’aquests fets, la història que expliquen, la llum moral que projecten sobre el món» (p. 377). La llum moral que projecten sobre cada un de nosaltres i sobre tota la nostra història.
Si cada jo és pare i creador de si mateix, per què llavors no pot ser també el propi àngel exterminador? Jean Paul 0. L’únic i la seva propietat, de Max Stirner —exalçat per Habermas com al resultat d’una recerca monomaníaca— és l’extensió radical de les bases de l’anarquisme individual i una agent cabdal per...
Llegeix-lo2. On la lectora entén per fi, si no ha llegit el llibre, quines són les aventures de la Diana i quines implicacions tenen per ella Georg Simmel descriu l’«aventura» com un esdeveniment que surt de la quotidianitat, del fil narratiu de la vida del subjecte, que s’hi incorpora com un tot tancat, i l’obliga...
Llegeix-lo
